20 de juliol 2010

Una sonrisa

Al casal d'estiu hi havia una activitat pendent. Fa temps, no sé si era via Internet o televisió, rondava la història d'un home que, partint d'un clip i fent intercanvis, havia acabat aconseguint una casa. El clip el canviava per un objecte de més valor, i així anar fent. Doncs nosaltres volíem fer alguna cosa semblant, però a petita escala. En una hora, i donant voltes pel barri, havien d'intercanviar l'objecte que nosaltres els hi donàvem per altres coses. Una activitat que nosaltres en principi condemnàvem al fracàs, crèiem que no funcionaria, i que va acabar sent un èxit. Com la resta d'activitats del mes, i seguint amb el nostre centre d'interès, el vam ambientar en el conte de la lletera, la noia que mentre duia la gerra de llet al mercat i pensava tot el que en podria obtenir, va caure i de la patacada es va quedar sense llet. No havien de demanar res, havien d'oferir un intercanvi. L'altre escollia per quin objecte ho intercanviava. I no havien d'intentar picar molt al des del principi, sinó, no aconseguirien canviar-ho pas.

El meu equip, va aconseguir els objectes següents:

Partien d'una agulla imperdible, que en un bar els la van intercanviar per una palleta per beure. Aquesta la van canviar per un plàtan, i a una floristeria, el plàtan va ser canviat per un minicactus. El minicactus el vam regalar a canvi d'un paquet de Halls Sabor Eucaliptus i un penjoll de Pokemon. Ningú volia el Pokemon, fins que a una copisteria, el vam poder canviar per una llibreta, i per tant vam acabar amb un paquet de Halls Sabor Eucaliptus i una Llibreta.

Però el final va ser especial... Desesperats perquè ningú volia el Pokemon, vam acabar entrant a la copisteria, pensant que n'obtindríem alguna cosa. La senyora, quan ens vam presentar i li vam dir què estàvem fent, li va dir a l'home: què les damos, una libreta? De 6 o de 8? - Sí, vale... Dásela de 8. I aquell home va començar a agafar fulls blancs i a foradar-los, i la dona, a fer fotocòpies. I mentrestant nosaltres esperàvem que ens donessin la llibreteta, però els minuts passaven i no ens donaven res. Crèiem que passaven de nosaltres (érem 12 en una botiga petita, aquesta segona opció era molt difícil).

La nostra sorpresa va ser que l'home ens estava FENT la llibreta! I res de llibreteta! Ens va foradar els fulls blancs DINA A4, hi va posar una contraportada de tapa dura i un plàstic transparent davant, i una portada: un poema, que us he escrit a continuació.


Una sonrisa

Una sonrisa cuesta poco,
pero vale mucho.
Quien la da es feliz
y quien la recibe la agradece.

Dura sólo un instante
y su recuerdo, a veces,
perdura toda la vida.

No hay nadie tan rico
que no la necesite,
ni nadie tan pobre
que no la pueda dar.

Produce felicidad en el hogar,
prosperidad en los negocios y es
contraseña entre los amigos.

Es descanso para el cansado,
luz para el desilusionado,
sol para el triste
y antídoto para los problemas.

No se puede comprar
ni pedir prestada,
tomarla o robarla;
sirve sólo como regalo.

Y nadie necesita tanto
de una sonrisa, como quien
se olvidó de sonreír.

Sonríe siempre, porque la sonrisa
es el mejor regalo
que podemos recibir y
el mejor que podemos ofrecer.

Si con las prisas me olvido de
darte una sonrisa, discúlpame:
¿Tendrías la bondad de
darme una de las tuyas?

Porque una sonrisa es la
mejor cédula de identidad
para caminar por la vida.

(Autor: ni idea!)


El millor de tot, però, ja no és que el regal sigui personalitzat i fet exclusivament per a nosaltres (ja sabeu com m'agraden aquestes coses, aquests detalls), sinó que quan encara faltaven uns minutets i podien seguir fent canvis... No van voler. Van dir que la llibreta no la volien canviar, que molava molt i que era especial, que segur que no podrien obtenir res millor. I si no fos perquè tots tenien d'onze anys en endavant i eren el 85% nois (se m'haguessin tret del damunt, a part de fer-los sentir incòmodes), els hagués fet una abraçada a cadascun, o una de col·lectiva... Buffff, guapos!!! Preciosos!! Quina il·lusió em va fer...

Els Halls Sabor Eucaliptus ja han passat a millor vida, però la llibreta la tinc davant, pensant en què n'hem de fer. Sortejar-la? Utilitzar-la entre tots? Necessito una solució genial... Seguiré pensant!

9 comentaris :

  1. Dels millors posts que he llegit mai! Quina idea tan bona!

    I bé... respecte al dubte...:

    http://en.wikipedia.org/wiki/One_red_paperclip

    http://www.youtube.com/watch?v=jvDfJooeLRc

    ResponElimina
  2. Osti que xulo, ni els millors de l'edat de mitjana ho haguessin fet tant bé, quin regalàs.
    Jo no sortejaria la llibreta, jo la deixaria en algun lloc i que cadascú hi posi alguna cosa, seria com un símbol del dia d'ahir que tothom pot consultar quan vulgui. No sóc partidària de sortejar-ho entre tants, ja que no saps mai si aquella llibreta tindrà un bon futur, a no ser que escullin que la guardis tu.

    ResponElimina
  3. Buuff..molt maco el poema...m'encanta!! Fa poc vaig conèixer un somriure encantador i únic i aquest poema... =')

    Estic d'acord amb els nens: No poden aconseguir res millor!! ;)

    ResponElimina
  4. Potser era l'últim pas per arribar al cotxe.

    Una bona aventura que va acabar amb un gran final. Ja ens diràs com ha acabat la llibreta.

    ResponElimina
  5. ostres, m'has fet somriure un munt!!! i m'has transportat a temps passats, a un dia d'hivern pel barri.

    segur que no ho oblidaran mai!

    ps. has vist cadena de favores? qui diu que els infants no poden canviar el món?

    ResponElimina
  6. Que bé! La idea de partida ja era genial i encara va sermillor tot el que us va posar.
    La llibreta? potser podar per escrit tota l'experiència i les sensacions i regalar-la als de la copisteria?
    Nomes és una idea

    ResponElimina
  7. Restringiré les entrades al bloc, m'agradaria que poguessis tenir-hi accés (si vols), i per això necessito alguna adreça de correu, no sé si me la vols facilitar.
    (es que no sé com més fer-ho, perquè no em deixa agregar adreça url). Gràcies!!

    ResponElimina
  8. Me n'alegro que t'hagi agradat, Jansy! Va ser molt divertit


    Instints... la van aconseguir ells, quedar-me-la jo no seria just, no?
    :-P I respecte al correu:
    caunereides@gmail.com :-)


    Èlia, és molt xulo! el tinc a l'habitació, hehehe!


    Vam dir als nens que el nostre objectiu final seria aconseguir el pati de l'escola del costat, que s'hi està molt bé, però que ens el cedeix l'ajuntament només certs dies... No ho vam aconseguir! :-P


    Rits, sí que l'he vista! Mítica! Una abraçada maca!


    Mireia, això d'escriure-hi les sensacions m'ha agradat. A veure si els puc convèncer!

    ResponElimina
  9. He fet una nota a facebook amb l'enllaç cap aquí, espero que no et molesti ;)

    ResponElimina