14 de juliol 2010

Canonades

Fa temps un amic em va enviar un mail, on parlava de canonades i de sentiments. La cosa anava així:


Els sentiments, de vegades, són com canonades que es comuniquen entre sí. I n'hi ha quatre: l'alegria, la tristesa, la por i l'enuig. De vegades tapem la tristesa, perquè la veiem com a negativa, i el que hauria de sortir per allà surt per la canonada de l'enuig. Per això de vegades ens enfadem o estem poc receptius quan estem tristos però no ho volem veure. S'ha de deixar que per cada canonada flueixi el que toca, tot és essencial i necessari que traspuï més enllà.


De vegades m'enfado sense motiu, i he descobert que en un 90% dels casos en què això passa és perquè estic trista. Perquè em fa més por dir que estic trista que no pas dir que estic enfadada. La tristesa em costa més de passar que no pas l'enuig perquè cala més endins, perquè el que la motiva sovint no és un fet puntual. I perquè fa més mal, em deixa un buit. L'enuig en canvi és més rabiós, més explosiu, fàcil de descarregar... El més fotut és que s'acaba descarregant contra qui no toca.

Però ara no estic enfadada, però sí una mica trista. A estones. Aquest cop no he tapat cap canonada, sinó que el cabal segueix el seu curs...

3 comentaris :

  1. M'agrada força la metàfora de les canonades, està ben trobada. Per aquí a la catos hi havia un corrent que deia que rere una persona enfadada hi ha una persona trista, cosa que coincideix amb el que dius. Penso que era la Tirai qui ho deia, si passa per aquí ho podrà corroborar. Penso que tant el teu amic com ella tenen raó. De vegades no és gens fàcil reconèixer (i amb reconèixer vull dir adonar-se) que rere un comportament s'amaguen sentiments que no són concordants. Som màquines difícils d'entendre i els estat es disfressen d'altres estats. Cert que està bé que tot flueixi per on toca, però si tot fos tan senzill, les persones no tindrien tanta gràcia, i no seria tan emocionant conèixer-les.

    ResponElimina
  2. La Tirai passa i ho confirma. Bé, la cosa venia d'un conte de Bucay (ho sento, però s'ha d'agafar el que tenen de bo, fins i tot, gent que no et fa el pes) inspirat en un de Gibran. L'he buscat, però que només trobava el de Bucay, he decidit passar de posar un enllaç (aquest home no necessita més gent que li faci propaganda). No crec que rere la fúria sempre hi hagi algú trist, però com dius en un 90% de les vegades a tu et passa així i jo puc dir que a mi, també.
    Dit això, la teoria de les canonades m'agrada, però hi trobo a faltar algun sentiment. Bé, de fet, un, potser dos, però, sobretot, un: l'amor. L'amor i, potser, també, l'odi (però podria encabir-se dins de l'enuig)

    ResponElimina
  3. tb m'ha recordat el conte. i si, tb estic d'acord amb el que dius, moltes enrabiades son fruit d'allò que no ens acaba d'anar bçe a nosalres mateixos.

    una abraçada ben gran!

    ResponElimina