05 de juny 2010

Els mateixos de sempre

En època d'exàmens, s'estableix un vincle especial amb aquella cadira de la biblioteca, sobre la qual t'hi passes més hores que al llit. He canviat de facultat, a la meva no s'hi pot pas estudiar gaire bé, és una mena de xiqui-parc en versió nens grans.

M'he passat a la biblioteca dels d'humanitats. Cada dia a dos quarts de nou, pujar a la primera planta per les escales, obrir la porta que pesa com un mort, girar a l'esquerra, el passadís fins avall de tot i llavors girar a la dreta. I a les taules del costat del rellotge enorme, allà, sempre hi ha la meva cadira. Bon dia! Què, com va? Doncs mira, noia, no gaire bé. Cansada ja d'estudiar i això que encara no he fet cap examen! Ànims noia, que jo ja t'estava esperant! Que toca avui? Fisio vegetal? Ah, molt bé, som-hi! Jo t'aguanto el cul i el que faci falta!

I així anem fent, confraternitzant amb una preciosa cadira i taula de fusta, que m'aguanten el cul, els llapis, els totxos de llibres i apunts, les granotetes de paper del descans, l'ampolla d'aigua, els repics sincronitzats dels dits de la mà dreta (amb la mà esquerra encara no em surt del tot bé)...

Hi vaig començar a anar dilluns, però el que em fa més gràcia és trobar els mateixos de sempre. La noia dels cabells rinxolats que s'apodera de la cadira que hi ha tres taules més enllà. El noi de barba i camisa blanca (que dimarts era blava, i dimecres va metamorfosar-se en samarreta), que duu un portàtil que fa patxoca (ja que com a fons de pantalla hi té una balena, i això, creieu-me, suma punts). La parella que seu al costat de la vidriera, que a les deu i mitja marxen a esmorzar (o això he acabat deduint). El noi dels cabells llargs i diadema que no és capaç d'estar deu minuts sense badallar.

El primer dia ens vam analitzar de cap a peus els uns als altres, sense que es noti gaire. A estones. Quan veus que està despistat (i la teva concentració està sota mínims, per suposat, ja que si no res d'això té sentit). Al segon dia somrius en veure que tots van arribant en el mateix ordre que l'altre dia, o que els que ja hi eren també han matinat avui. I el tercer dia ja gairebé aniries a fer-hi un cafè, un què, com va avui? T'hi estaràs fins les sis, com ahir? Jo avui tinc classes de repàs i marxaré abans, però demà altre cop a posar-s'hi de valent! Sí, quin remei, oi? Perquè tu què estudies?...

I així anem fent... Però és recomfortant i alhora graciós. Ens "animem" mútuament sense dir res. Quan marxo/marxen és un "fins demà, que et vull veure aquí estudiant com un jabato, eh!! Ànim!".



Foto: Internet

6 comentaris :

  1. Tot el que expliques em resulta extremadament conegut. Jo també tenia el meu lloc i era part del mobiliari de la biblioteca. Segur que l'altre gent es fixava en mi, sempre era al mateix lloc amb la mateixa gent. Igual que jo em fixava en ells. S'acaben formant vincles especials. Amb els propers perquè l'amistat creix. I amb els que simplement són allà, perquè saps que hi són, i si un dia falten els trobes a faltar. És estrany, però així és. Les adversitats uneixen molt, i els exàmens són una adversitat.

    Gaudeix d'aquests moments. Pel que sembla estudies sola. Et diré que en els períodes d'exàmens vaig fer els millors amics que tinc. Ja ho eren, però sense aquelles èpoques segur que no haurien arribat a ser el que avui dia són.

    ResponElimina
  2. jo només volia donar-te un petit consell: en aquells moments en que la cadira et parli... surt a prendre un cafè !! Les cadires no parlen !!!!

    :P

    PS: Molta sort !

    ResponElimina
  3. has descrit perfectament el meu temps quan era universitària i tenia examens! Veig que tot continua igual! :)
    ànims!! que ja queda poquet!!!!

    ResponElimina
  4. Vinga laieta, que et falta poc per acabar la carrera!!!! es broma poma, i encara que l'acabis tindràs que seguir estudiant o et quedaràs desfasada!!!! Però no et desanimis!!!! També era bromaaaa (k)

    ResponElimina
  5. Xexu, nosaltres fem la repassada prèvia en comunitat... però el que es diu estudiar, millor sola si vull que m'entri.


    Carquinyol... què sabràs tu! Que sàpigues que quan li he dit a la cadira el que m'has dit, s'ha enfadat molt... ;-)


    Nimue, segur que hi ha coses que no canvien! I gràcies pels ànims!



    Oriolet!! XD Estic a l'equador ja, eh!! I això de renovar-se, ja ho sé, ja... Però... i lo bonic que és queixar-se?

    ResponElimina
  6. Em sembla que alguna vegada he intentat anar a la biblio a estudiar. Dic intentar perquè quan m'hi he posat, m'he distret més del què em pensava, així que vaig decidir estudiar a casa. Això sí, a casa silenci absolut!! jeje.

    Neni, tu ànims, que això de parlar amb les cadires no pot anar gaire bé pel caparró. Parla-hi però lo just jeje. Anirà bé ja veuràs!!!

    ResponElimina