29 de març 2010

Història d'alguna cosa

Quan la vam veure, de seguida ens hi vam abraonar i no la vam deixar escapar. Era ella, l'havíem estat buscant durant tant de temps que aquest cop no se'ns escaparia. Seria nostra, i tant, costés el que costés. Al principi va oposar resistència, no volia pas marxar, però la vam arrossegar sense miraments i la vam fer nostra. Fins i tot va caldre aixecar-la entre dues persones, però quan va veure que no hi tenia res a fer, va desistir i es va deixar endur.

Abans de cantar victòria, però, ens vam acostar a un parell de nois que hi havia per allà, per saber si ja ens la podíem endur o si havíem de fer algun pas més. Ens van dir que no, que ella duia tot el que necessitaríem més endavant, que no calia patir. Però ens van mirar amb cara de circumstàncies, dient-nos: i ja podreu? Ja sabeu que diuen... que es fa la dura, costa entendre-la. Nosaltres el vam mirar amb cara de i tant, per què no?!? I vam marxar decidides, amb pas ferm. Segur que l'acabaríem convencent si es posava pesadeta.

Fer-la arribar fins a casa no va ser cap problema, es va portar bé durant tot el viatge. I un cop allà, vam posar-nos mans a la feina. No va ser complicat del tot, però de vegades ens feia la guitza i feia que malinterpretéssim certes coses. Però al mal temps, bona cara: vols caldo? dues tasses! Si es portava malament, enlloc d'un copet, un bon clatellot! I així fins que va tenir el seu lloc propi, íntim, que mica en mica podrà anar personalitzant i fent seu.

Aclimatar-se sempre costa al principi, però poc a poc creiem que aconseguirà trobar-s'hi a gust. A més, de moment té l'ego pujat: ha aconseguit desbancar a l'anterior inquilí, amo i senyor, i això es tradueix en un sentiment d'eufòria que encara dura. El que vam patir nosaltres per convèncer-lo de fer-lo fora és una altra història que ella desconeix. Una història que inclou corregudes per Barcelona, patacades, esforços i sorpreses. Això sí, no cal patir perquè vam trobar-li un nou habitatge molt més aviat del que ens pensàvem. Dues històries amb final feliç.




Heu entès alguna cosa?? Si està claríssim! He muntat la primera taula d'ordinador d'Ikea de la meva vida ^_^ (tot i no ser de marca Ikea ni haver estat comprada a l'Ikea, però dit així segur que tots sabeu a què em refereixo!)


PD. La redactora del Cau de les nereides i per consegüent, d'aquest post, vol aclarir que cap taula d'ordinador ha estat maltractada durant el seu procés de muntatge. El clatellot abans esmentat intentava ser una metàfora del que ens va costar encastar les rodes de la taula, ja que a les instruccions hi deia golpear suavemente... i suavemente allò no entrava!

8 comentaris :

  1. Com se te'n va la pinça... ves amb compte que aquestes coses enganxen. Comences a muntar una tauleta per l'ordinador i acabaràs amb els armaris de tres portes. T'ho dic jo...

    ResponElimina
  2. sort que has especificat al final... estava començant a pensar que t'havies muntat una granja de vaques/porcs !!

    :P

    ResponElimina
  3. Has aconseguit crear l'expectativa i el suspens de manera magistral!! Felicitat per les proeses aconseguides!!

    ResponElimina
  4. Jajajaja Em pensava que havies adoptat una gossa de raça mitjana-gran i amb caràcter...xD

    ResponElimina
  5. Jajaja, que gran, Laia! Quina gràcia xD Jo recordo quan vaig intentar muntar un armari jo soleta (intent frustrat!!) i va acabar venint a dornar-me un cop de mà el meu pare...

    ResponElimina
  6. jeje!enhorabona!!! a mi sempre em sobren peces quan he de muntar algun moble però de moment tots s'aguanten drets!!!! :))

    ResponElimina
  7. Moltes felicitats! La teva primera taula quasi-Ikea. Ara ja pots fer el gran salt i provar-ho amb coses més grosses.

    ResponElimina
  8. Gràcies a tots pels vostres comentaris!! :) Vaig superar el mite de que els fulletons d'instruccions d'aquests mobles són inintel·ligibles!! I la seva mestressa m'ha dit que de moment s'aguanta dreta!!

    repte superat!

    ResponElimina