19 de març 2010

El primer any

Quan hi ha un esdeveniment important a la vida, alguna cosa que canvia, se suposa que el primer any és el d'adaptació. Com quan perdem a algú estimat, que hem de passar tots els aniversaris, totes les celebracions, totes les rutines que potser teníeu... I passat l'any, quan el cicle torna a començar, sembla ser que el pitjor ja ha passat. Si més no, ja saps com va anar l'any anterior, com ho vas superar, i si vas fer alguna cosa malament pots intentar actuar d'una altra forma. Per a alguns serà un any, per a d'altres més o menys, però el que està clar és que hi ha un punt d'inflexió, un abans i un després.

A mi em queda poquet per assolir l'any d'un esdeveniment. Tot i així, no sé pas si aquest punt d'inflexió és a tocar o si encara està una mica lluny. No s'ha mort pas ningú, l'exemple anterior és el més típic, però perfectament aplicable a moltes altres situacions. Simplement tenia ganes de pensar-hi una mica, ja que actuant per instint no sé com m'ho faig però tinc la sensació d'haver comès el mateix error una vegada rere l'altra durant tot l'any.

Cadascú al seu ritme, suposo...

3 comentaris :

  1. Això sempre Laia, sempre al teu ritme i amb paciència.
    Si fas aixecar la mà a qui no hagi comès el mateix error una i altra vegada no sé pas si ho podria fer ningú... sí, sí, ja conec la frase de 'mal de muchos, consuelo de tontos', però és que som humans i, per tant, el més imperfecte que hi ha sobre la capa de la terra.
    No et pressionis, ni deixis que et manin presses, tu vés fent, que a poc a poc s'omplen totes les piques!
    Un petonàs i una abraçadassa!

    ResponElimina
  2. No et posis pressió, és cert que cadascú té el seu ritme, i si el teu és més lent o més ràpid que el de qualsevol, no hi fa res. Tu a la teva, les coses ens afecten de manera diferent segons de com estiguem, i a més, això de que hi ha un any d'adaptació és relatiu. Hi ha coses que s'apareixen en els moments més inesperats, i ens seguiran punxant. És qüestió d'anar vivint, tirant endavant, perquè si no no hi ha res a fer.

    ResponElimina
  3. En el cas de la pèrdua d'un ésser estimat també crec que el primer any ha de ser el més dur, tot i que no ho he patit directament. En vaig fer un article fa temps al meu bloc...

    De totes maneres, estic d'acord amb l'elur i en XeXu: cadascú té el seu ritme i supera les coses de manera diferent. L'important és tenir sempre present que volem superar-ho. D'errors, en cometrem moltes vegades, i és bo que en siguem conscients per aprendre'n. Però també hem de ser conscients de les nostres victòries, de les coses que fem bé; veure-les i felicitar-nos, no només pensar en els errors.

    Ànims, bunika!!! Una abraçada ben grossa i molts pitonets!

    ResponElimina