07 de març 2010

Edats

Sempre és perillós preguntar l'edat, ja que és una pregunta davant la qual has d'estar disposat a tot: a que te'n posin de més i comencis a pensar que et fas gran, a que te'n posin de menys i pensis que tens cara de criatura... Òbviament, agafar-s'ho d'una manera o una altra depèn molt de la persona i, sobretot, de l'edat que es tingui.

Si a un nen de 6 anys li preguntes si en té set o vuit, somriurà tot cofoi. Ostres sóc gran! Només cal mirar-los el dia del seu aniversari i en com els agrada això de fer anys. I com compten els mesos!! Ningú té set anys, o vuit anys... Per favor! En tenim set i mig, gairebé vuit, set i cinc mesos...

Amb els adolescents passa el mateix. Amb els disset sempre es té gairebé divuit anys. I també és l'èopca de créixer, fer-se gran i veure als més petits com a enanos i infantils (que molts hauren de mirar-se al mirall primer, perquè això de la maduresa també els queda fooooorça lluny...)

I ja de més grans... Ai, que els temps corre massa! Si en posen de més, estem envellint fatal. I si en posen de menys... millor, tu! Ja no ens importa, a diferència dels més petits (que si els hi treus anys, s'ho prenen com una ofensa personal i et miren amb cara de què no tens ulls a la cara, què no m'has vist bé? Compte, eh!)

Arribats a aquest punt, tothom començaria a pensar: no, si a mi que me'n posin un parell o tres de més... o fins i tot cinc... si m'és igual... I pot ser veritat o no, però en general la tendència que seguim és a arrufar els morros si ens fan créixer de cop.

Jo sempre he estat molt dolenta endevinant edats. Però molt. A una noia de tretze potser n'hi he posat divuit, i a un noi de vint i pocs, l'he fet passar dels trenta. També hi té molt a veure les faccions, la manera de vestir o comportar-se i totes aquestes coses. Però com que ja em conec, intento no picar-me els dits i no jugar massa a aquest joc.

I si ho fem a l'inrevés, quan es tracta de dir quants anys tinc, normalment me'n posen de menys. Òbviament, dos amunt dos avall no es noten gaire (per no dir gens), però bé, la tendència a fer-me més jove sempre hi ha sigut. Sobretot a l'hora de fer coses on s'ha de firmar, que em demanen que torni un altre dia amb la mama perquè sóc menor... Llavors els hi dic que en tinc dinou, els ensenyo el DNI, es posen vermells i seguim amb el que teníem pendent. Però aquest cap de setmana me n'han posat de més. Vint-i-tres, vint-i-quatre... I no van seguir pujant suposo per la cara que vaig fer. Eren noies del casal on faig pràctiques de monitora, i estaven participant en un joc on un de les proves era sumar les edats de tots els monitors de pràctiques. Per donar una mica de vida al joc els monitors els hi fèiem ballar una mica el cap, i vaig deixar anar la frase de quants me'n poses?. Meeeeeeeeec!!! Error??? No em vaig enfadar ni em va sentar malament, no em preocupa pas, però em va sorprendre. És més, jo crec que per a mi aquella època ha de ser una de les millors, quan finalment hauré lligat molts caps que a hores d'ara encara volten per on volen.

Potser va ser casualitat, o el fet de ser "monitora" ja inclou connotacions de "persona gran". Potser de ben joves ja saben que si no passes dels vint encara et queda molt per veure...!

6 comentaris :

  1. Sempre m'ha passat com generalment et passa, sempre em posen de menys. Quan tenia la teva edat era una mica problema, donccs sempre ens demanaven el DNI per tot. Ara, en canvi, senta la mar de bé.
    Aprens a viure amb això. Suposo que tens raó. La manera de vestir, de fer, ... hi ha mil condicionants que et fan semblar més gran o més petit. Però no passa absolutament res.

    ResponElimina
  2. Jo per si de cas no pregunto. No em fa res fer anys, m'agrada; però d'això a semblar més gran del que ets hi va molt... i per si de cas.

    Sóc dolentíssima posant anys a la gent i em puc equivocar de molt, per tant; també hi evito.

    ResponElimina
  3. A mi no em preocupa massa (de moment) de totes maneres és un joc que no m'agrada gens...

    Perquè la gent no es creu que els físics més que buscar el número busquem l'ordre de magnitud... i no a tothom li senta bé que li diguis 100 o 10 (o 50 en casos intermitjos).

    ResponElimina
  4. Si vas preguntar a canalla és normal que equivoquessin l'edat. Els petits (i no tan petits) sempre exageren, veuen els joves o adults i pensen que tenen cent anys. Si et van dir 23 o 24 encara vas fer sort!

    ResponElimina
  5. Els nens sempre ens veuen més grans del que som. No cal patir per això. Però ens vegin com ens vegin tenim els que tenim... L'espasa la vaig trobar a Internet i el pastís de Santiago em va quedar boníssim amb l'ajuda de la Thermomix, és clar! Petons.

    ResponElimina
  6. A mi sempre m'ha posat força anys més dels que tinc. Gairebé que ho tinc assumit i ni em deprimeixo ni res... ;P
    Ara bé, un dia una alumna meva em va posar com quatre o cinc anys menys. Encara recordo els dos llagrimons que em queien de l'emoció... xDD

    ResponElimina