La nit estelada [RC]

Es van trobar al carreró de sempre, quan ja era negra nit. Aquell dia, però, el cel ras deixava entreveure la lluentor del centenar, del miler d’estels que jeien allà dalt, que il·luminaven els carrers i semblaven voler desemmascarar el seu encontre. Semblaven cridar, ei que són aquí!, mentre les dos figures fugisseres tan sols buscaven un racó on no poder discernir el seu cos de la seva ombra.

Un d’ells caminava mig encorbat, arrossegant els peus per les llambordes del carrer, i a cada passa que feia deixava anar un alenada d’aire de cansament. L’abric que duia el cobria de cap a peus, i amb prou feines es podien distingir un parell de punts brillants al seu rostre que resseguien el camí per no caure. L’altre, més vital, menys despenjat, duia un barret força elegant i unes sabates que ressonaven i el delataven fos on fos. Es van saludar amb un gest fred, inclinant lleugerament el cap. Ja n’hi havia prou per reconèixer-se. L’home encorbat va obrir-se l’abric i en va treure uns manuscrits que tenia amagats entre la camisa i el seu cos. Si això s’arriba a saber, ens en pot caure una de ben grossa, tot a la merda. I això no ens convé. Ja saps què has de fer. L’altre va assentir, li va treure els papers de les mans i tal i com havia fet l’altre home, se’ls va amagar entre la camisa i el cos. Va burxar-se les butxaques, en va treure una cigarreta i llumins. En va encendre un i es va allunyar amb passes decidides cap als afores del poble, mentre la cigarreta es consumia als seus dits.

L’home de la cigarreta s’aturà davant d’una masia que hi havia a la carretera que conduïa cap al turó que aïllava el poble de la resta del món. Era una masia antiga que havia estat reformada de dalt a baix. El tancat, els porticons, les portes... Tot havia estat reconstruït amb fusta. A aquelles hores encara s’intuïa una llum tènue rere les cortines de la sala d’estar. Perfecte, va pensar. Va revisar un cop més els documents que li havien estat lliurats i, decidit, va picar tres cops a la porta. Una veu femenina va cridar ja va, ja va des de dins. Va esperar. Va sentir com la dona feia córrer el pestell de la porta, i tot seguit com aquesta s'obria. Ell va dibuixar el millor dels seus somriures, i ella el va correspondre; van intercanviar quatre mots i ell va entrar dins la casa, mentre la porta es tancava darrere seu. Caminava rere la dona, que el guiava cap a la sala d'estar d'on havia estat destorbada. Amb un cop sec la va estabornir, i arrossegà el seu cos fins a col·locar-lo sobre la butaca tapissada de cuir vermell que presidia la sala. Tot seguit va tornar a treure la capsa de llumins de la butxaca, n'encengué un i el llençà a terra. Els llistons de fusta començaren a cremar, les flames es van propagar cap a les portes, els porticons... El foc li il·luminava les pupil·les i el rostre, que es mostrava impassible. Quan va reaccionar, va sortir d'allà i va fugir cap al turó, deixant enrere la dona envoltada de flames i una casa que es consumia.

Al cap de mitja hora va arribar al capdamunt del turó des del qual podia observar tot el poble, enclotat dins la vall. Des d'allà estant, una gran columna de fum negre s'estenia davant dels seus ulls. La masia seguia cremant, incansable, i alguns vilatans començaven a despertar-se i a notar que el vent de ponent que bufava els portava un carregament de cendra i sutge. Aquelles muntanyes els aïllaven de tot i de tothom, i tan ell com l’home encorbat contribuïen a que això seguís així. Que certs afers veiessin la llum els podria portar molts problemes.

La Nit Estelada, Vincent Van Gogh 1889

Teniu moltes més propostes entorn a aquest quadre a Relats Conjunts.