12 de febrer 2010

The Cove

En Jansy, un cinèfil de cap a peus (i que cada any organitza la Travessa dels Òscars) em va recomanar que veiés The Cove, un documental que ha rebut una nominació als Òscars 2010 com a millor documental. La temàtica al voltant de la qual gira el fil conductor del documental és la massacre de matança de dofins que té lloc cada any al poble de Taiji, al Japó. Em va avisar de que era dur, i és cert. Òbviament m'ha caigut la llagrimeta, no ho he pogut evitar, però sobretot m'entren calfreds i una angúnia que em fan tremolar de valent. Abans de començar amb un resum que us faré del documental, m'agradaria agrair-li a en Jansy que em donés a conèixer l'existència d'aquesta producció.



Ric O’Barry, un ensinistrador de dofins, va ser qui als anys seixanta va capturar les cinc femelles que serien les protagonistes de la sèrie Flipper. A aquella època, tan sols hi havia tres dofinaris pròpiament dits, però va esclatar el boom i els grans beneficis que proporcionen aquests negocis van provocar una poliferació massiva d'instal·lacions d'aquesta mena. Els beneficis, però, són unilaterals, pel simple fet que els dofins en són els grans perjudicats: deixant de banda l'estrès que pateixen i que l'espai del que disposen és ridícul en comparació amb les grans distàncies que estan acostumats a recórrer... D'on vénen? La gran majoria no han nascut en captivitat, sinó que són caçats i capturats.

En Rick és qui fa de narrador al documental i explica com va arribar al límit, a un punt d'inflexió a la seva vida. Decidí fer un gir de 180 graus i intentar fer alguna cosa per posar remei a aquella bogeria de la qual se sentia responsable. Investigant, va descobrir on té lloc una de les grans matances de dofins del món. Taiji és un indret de pas per a milers de dofins entre els mesos de setembre i març. Els pescadors de la zona fan sorolls eixordadors tot picant bares de ferro. Sons que desorienten i atordeixen als dofins. Un cop els han acorralat amb xarxes, prop de la costa, ensinistradors de dofins de tot el món (assabentats d'aquest mercat) comencen a fer tria, a seleccionar quins exemplars es volen endur. Després, els dofins rebutjats són conduits cap a una cala més petita i amagada, on el que hi passa sembla ser secret d'estat. Els camins i vies d'accés estan altament protegits, i els pescadors fan el possible per allunyar d'aquell indret a curiosos, periodistes i activistes. Des de la cala adjacent es pot intuir com l'aigua es tenyeix de vermell, però sense imatges, sons o qualsevol tipus d'enregistrament no es pot demostrar res. És com si tot aquell infern no existís. Al documental es mostra tot el procés dut a terme per Rick i els seus col·laboradors per tal de treure a la llum aquesta barbàrie, i paral·lelament es van lligant caps sobre molts afers relacionats amb la caça de dofins i balenes, sobretot fent referència a quina és la postura del govern japonès i quines armes de manipulació empra.


Per què els pescadors de Taiji contribueixen a aquesta massacre? No és només un afer econòmic, sinó que els han fet creure que la principal causa de la davallada de la pesca a les seves costes és dels dofins. Ningú anomena la sobrepesca incontrolada de la mà de l'home, per suposat.

La carn de dofí no és pas consumida pels japonesos, no forma part de la seva dieta. És més, conté alts nivells de mercuri (derivats de la intoxicació de les aigües). És un element molt tòxic que si és consumit per dones embarassades genera malformacions i greus deficiències als nounats. On va a parar, doncs? Amb anàlisis d'ADN s'ha demostrat que, en molts casos, es ven... com si fos carn de balena.

La Comissió Balenera Internacional va prohibir el 1982 la caça de balenes. Hi ha, però, una clàusula que en permet la caça d'un nombre reduit d'exemplars amb finalitats científiques. I feta la llei, feta la trampa. A més, el Japó intenta vetar aquesta llei i hi ha força països que li dónen suport (sobretot petites illes del Carib). No sense una suculenta aportació econòmica, òbviament.


I podria seguir, però val més que no. Certes coses posen de mala llet i a més, prefereixo que a qui li vingui de gust veure-la, pugui descobrir-ho per ell mateix, i en faci les seves pròpies interpretacions. Jo la recomanaria a tothom, de debò. És molt impactant i fa mal, però de vegades no n'hi prou amb quatre paraules que te'n facin un esbós.

4 comentaris :

  1. La veritat és que els humans som molt cruels i egoistes. Busquem el negoci i els diners allà on sigui i no mirem si fem mal algú... A més, quan la situació és fa evident als ulls del món no es fa res, ens lamentem i prou. Jo cada dia em pregunto, tan ens costa deixar de ser malvats?

    ResponElimina
  2. Ai Laia... és tan trist tot plegat.
    Fa temps vaig rebre un correu horrorós. Eren fotos d'una matança de dofins a Dinamarca. Deia que la feien cada any, com una mena de ritual per passar de l'adolescència a l'edat adulta. Adulterada devien voler dir.
    Vaig plorar tant quan les vaig veure.
    Suposo que els japonesos no ho deuen fer gaire diferent.
    Tot plegat assassinen, tan se val com ho facin.

    Em penso que no veuré el docu. Primera perquè no gaiv al cine i segona perquè després de tant de temps encara tinc les imatges de Dinamarca gravades a la retina, diria que no em calen recordatoris.

    I saps què és el més trist, que fins ara també se sabia que es feia i es fa. I ningú no ha fet res per evitar-ho.
    Aquest món està ben podrit.


    Una abraçadassa, maca!

    ResponElimina
  3. Que bona la història del Rick i del canvi d'idees. És un documental molt dur, només en un tema tracta de varies coses que fan pitjor la història de la cala. A vegades hauríem de deixar de mirar-nos al melic.

    Sento el patiment!

    ResponElimina
  4. Gràcies als tres pels vostres comentaris...


    Dafne, remou per dins pensar que per sobre del patiment, per sobre de les atrocitats, hi ha interssos econòmics. Però encara és més cruel pensar que ho fan pel propi plaer de veure patir, com comenta l'Elur dels dofins de Dinamarca. Òbviament una cosa no treu l'altra, aquesta és una matança sense justificació. El somriure dels dofins és una de les grans mentides que ronden pel món. Pobrets, el sol fet de tenir unes faccions que sembla que somriguin els està costant massa car. I les seves capacitats cognitives... des de quan el raonament i l'aprenentatge han de ser castigats amb pena de mort?


    Elur... no tinc gaire cosa a dir, a aprt de que també he vist imatges de com el mar esdevenia roig a les costes de Dinamarca, quan assassinaven a centenars de caps d'olla. Però me n'alegro d'haver vist el documental, et fa rumiar tant...
    Una abraçadassa maca!! (si algun dia el vols veure, si vols et passo l'enllaç. Jo no l'he vist al cinema)


    Jansy, com a mínim actua. Fa falta gent així al món que, malgrat haver-la cagat, és capaç de rectificar i si més no, posar el seu granet de sorra. Una abraçada maco i gràcies per avisar-me!

    ResponElimina