28 de desembre 2010

Fila que fila...

Avui m'han agafat de l'espatlla i m'han fet una estrebada cap enrere, que a part de fer-me caure de cul a terra m'ha desfet una part de la costura del jersei que duia. Petites coses com aquestes es cusen a mà fàcilment, però jo alguns cops m'he passat hores per cosit alguna cosa que potser amb la màquina de cosir m'hi estaria molt menys; i de retruc els meus dits també ho agrairien. I és que no suporto les màquines de cosir... Em fan pànic!

No recordo cap tipus de trauma infantil amb una màquina de cosir. No m'hi he enganxat mai els dits, i algun cop recordo haver-la potinejat, de més petita, cosint retalls sense solta ni volta, simplement per provar. No sé pas d'on em ve aquesta fòbia rara, però a la màquina que hi ha a casa ni m'hi acosto. Està dins d'un petit moble, dins del qual també hi guardem papers d'embolicar regals i paper d'aquest de bombolles per embolicar coses que es trenquen. Doncs si he d'embolicar alguna cosa, la meva mare treu el paper d'allà dins. És com si per tocar-la se m'hagués de posar en marxa, tot i que sé que és una tonteria, ja que no està endollada. Tampoc m'agrada el soroll que fa, sobretot quan es comença i s'acaba la puntada, ja que accelera i desaccelera, cada vegada fent anar l'agulla amb més força amunt i avall, amunt i avall...

Fa molt de temps que no toco una màquina de cosir. Tampoc és que la necessiti gaire, cuido bastant la roba i no he de fer gaires sargits, exceptuant la vora dels pantalons que em compro, que sempre em van llargs. El cop que he suat més cosint a mà va ser un any que em vaig fer una túnica per una disfressa de carnestoltes, tot i que la meva mare es va oferir a cosir-me-la a màquina (ser tossuda és un altre defecte que tinc).

I ara... me'n vaig a cosir el jersei!

26 de desembre 2010

Majestuós

Aturada a la cruïlla del carrer València amb Passeig de Gràcia, m'he quedat embadalida mirant les llums del Majestic. Les cortines baixant pels balcons, unes grans boles daurades penjant de la façana... Una mica excessiu pel meu gust, però llampant, que suposo que és el que compta. Els que érem dins del cotxe hem començat una petita juguesca, de quin seria el preu d'una habitació doble per una nit. De sobte, algú diu: pregunta-li a aquells! Hem alçat la vista fins a l'últim balcó on dues figures blanques miraven els cotxes que passaven pel passeig de Gràcia. Bé, jo crec que el carrer el miraven poc, més aviat es miraven l'un a l'altre. Han acabat abraçats i formant una sola bola humana que es movia d'un cantó a l'altre de la balconada, tot i l'aire força fred que corria (que, segurament, tampoc els devia fer nosa). Anaven enfundats dins d'un barnús blanc, i diuen alguna cosa a la mà. Una copa, segurament. M'ha semblat tot molt disfressat, ensucrat i "peliculero", potser és que no tenia jo el dia romàntic. Però feia goig veure l'escena.

I després... el de darrere ha fet sonar el clàxon i he hagut de tirar milles...


22 de desembre 2010

Ni una dècima part



Per tot aquell que m'ho ha preguntat, i per tot aquell que encara no m'ho ha preguntat:

les arques del domicili segueixen igual de buides!

20 de desembre 2010

Un nou membre a la família

Doncs sí, s'ha avançat al naixement del jesuset! El nou bloc (que ja vaig avançar que apareixeria)... ja ha arribat!

El títol finalment escollit ha estat Metablòlic. No és cap dels que em vau proposar al bloc, tot i que m'agradaven molt eh! L'arbre de la ciència i set-ciències estaven agafats (tot i que on n'hi caben dos n'hi caben tes, que diuen), i la resta també em van fer molta gràcia. Però amb Metablòlic vaig tenir un feeling especial des que el vaig llegir, deu ser allò que anomenen amor a primera vista. Em va agradar molt, i el vaig trobar escaient: metabòlic, un mot que en parlar de qualsevol tema relacionat amb el cos ja ve a la ment, i bloc, un mot que indiscutiblement no es pot desvincular del meu nou espai virtual. I ambdós junts, barrejats de la millor manera possible, han batejat el meu nou bloc. I no seria pas just que penséssiu que jo m'he inventat aquest nom... no home, per alguna cosa vaig demanar ajuda! La idea ha estat d'en pd40, blocaire mític d'aquesta catosfera que va traient el cap cada cop que apareix una nova proposta de Relats Conjunts.

Ja us aviso que sobretot s'hi tractaran temes de Biologia i relacionats. Hi ha temes que em queden massa lluny i dels quals no en tinc prou bagatge per parlar-ne, però ja veureu que el nostre cos i el que ens envolta pot arribar a ser un món fascinant!

Doncs res, obro l'ampolla de cava i serviu-vos-en una copeta! Queda oficialment inaugurat!

(tot i que patirà modificacions de plantilla... ja us aviso... no està del tot acabat!)



Font: Google

16 de desembre 2010

13 de desembre 2010

El que em passa pel cap quan no tinc temps

Aquest bloc no sé com va començar. Vull dir la intenció, què pretenia, què hi volia posar. Al final, ha acabat sent un matxembrat de coses, de pensaments, fotografies, acords i coses que em ve de gust explicar. Tinc els cetacis una mica abandonats últimament, però és que cada post duia cua (tot no m'ho sé, hi ha una bona part de recerca!) I de temps... vaig escassa. És l'única cosa que se m'acut demanar als Reis enguany. Temps per fer més coses, per descansar, per rascar-me la panxa i llegir coses que no siguin articles o totxos de la biblioteca.

I és per això que he decidit...

Pam! I si ara poso que tanco la barraca, potser algú faria un sobresalt. O no, perdoneu la pretensió!

Doncs no, ja posats a ser de mentalitat recargolada i fer coses incongruents, he pensat tot el contrari: obrir un nou bloc.

M'agradaria desdoblar una mica el Cau, separar els articles més científics dels posts on em ve de gust buidar el pap amb bajanades (i quan molt de tant en tant s'il·lumina la llumeta, amb alguna cosa consistent).

Sí, em ve de gust tenir un lloc on explicar curiositats, fenòmens que estudio, pràctiques interessants que he fet, experiments casolans, notícies que he sentit... Si la cosa queda morta i no tira endavant, mala sort. Però em ve de gust intentar-ho, què carai!

Bé, i per acabar-ho d'arrodonir... Tinc un problema que espero que vosaltres em solucioneu. Exacte, amb tota la barra del món. M'agradaria que, si algú té una idea d'un títol que pogués estar bé pel meu bloc científic, que m'ho digués! Per la xarxa en corren molts, hi ha gent molt creativa, però està clar que la destresa de triar noms a mi no em va tocar.

Algú s'hi anima? Tenia pensat donar un premi al nom més original de tots, però, com en el cas dels noms, no se m'acut res decent. Ara que hi penso, podeu proposar les dues coses! Nom i premi! (mentre no sigui un viatge a les Bahames, nois...)

Gràcies anticipades! I... sóc tot orelles!

10 de desembre 2010

La postal

M'agrada fer manualitats, i entre elles, postals. Per aniversaris o festes de Nadal sempre he tingut costum de fer-ne. És una cosa de la qual no n'he esperat mai reciprocitat, ja que no ho faig pas per obligació, simplement gaudeixo fent-les i després enviant-les. Si agraden perfecte, i si no, doncs mala sort.

Enguany me n'he adonat de la forta regressió que han patit les meves postals. De més petita en feia moltes: pels amics, pels companys... Més tard, només en feia vuit o deu, pels amics més propers. Els últims anys només n'he enviat (o donat en mà, depèn del cas) tres o quatre. I aquest matí, he enviat LA postal. L'única que he fet, l'única que m'ha vingut de gust fer. Segur que cap de les persones a qui he deixat d'enviar-li la trobarà a faltar, però per sort, jo tampoc trobo a faltar el fet d'haver de fer-la.

Potser això diu molt de mi. Al llarg del meu camí molta gent ha quedat enrere, molta més de la que ha entrat. Moltíssima més. Sé que en part és per la meva manera de ser, puc ser esquiva i solitària, reflexiva, i pot arribar a ser difícil socialitzar-se amb mi.

I encara que sigui de manera insubstancial, tot queda reflectit en una postal.


09 de desembre 2010

Pautes

Em fa molta ràbia que es corregeixin treballs seguint unes pautes establertes, de les quals allunyar-se'n invalidi una bona resposta. Hi ha coses que són blanc o negre, i d'altres no. Fer un raonament diferent al que s'esperava no vol dir que aquest estigui malament, segons el meu parer.


Hi ha moltes maneres de veure les coses, molts plantejaments d'un mateix afer, i més quan l'assignatura convida a fer-ho, ja que la didàctica no és (o no hauria de ser) una ciència tan estricta i marcada com altes disciplines. No estic gaire d'acord amb la valoració que n'han fet, i com tot, el que més emprenya és haver-hi dedicat moltes hores i haver exprimit el cervell amb ganes, per obtenir-ne al final un treball del qual n'estava molt orgullosa però que no ha complert les expectatives del seu receptor.


No dic pas que estigui perfecte, però estava molt currat. El problema per mi és que no em convencen els seus arguments, els trobo superficials i agafats amb pinces. Ho podries haver fet "d'aquesta altra manera"... Ja ho sé que hi ha moltes maneres de fer-ho, però m'agradaria saber per què la meva no és vàlida! I no ho trobo "rebuscat", sinó al contrari, molt fàcil de comprendre, entenedor! El que més em sobta és que farà unes dues setmanes ens remarcava: "no els subestimeu (referint-se als alumnes), poden arribar molt més enllà del que us penseu. El problema és que tenim tendència a anar amb prejudicis i a creure que no ho arribaran a comprendre, i els hi donem tot molt mastegadet. Ens costa tenir aquest vot de confiança perquè amb nosaltres no l'han tingut, nosaltres hem estudiat molt amb el llibre davant i memoritzant". I llavors, ara a mi m'agradaria saber quin problema té el meu treball...


Però com sempre acaba tocant callar, perquè si un no baixa del burro, l'altre menys. I qui té la última paraula sempre és el mateix.

03 de desembre 2010

Fins la fi...

Sense doble sentit.
Ni records.
Tan sols ha sonat a la ràdio... I m'ha agradat tornar-la a sentir.



02 de desembre 2010

Dissertacions de demà

Els que ja fa un temps que passeu per aquí sabeu que sóc indecisa de mena, que em va costar molt triar què volia fer aquest any, quina especialitat de la carrera escollir. Com a mínim he de dir que crec que no em vaig equivocar, m'agrada el que estic fent i les assigantures es nota que estan molt més currades que no pas els anys anteriors, sobretot a nivell de pràctiques.

Tot i així, sent l'última promoció de Llicenciats en Biologia que hi haurà a Catalunya, la pressió per acabar quan toca, no suspendre'n cap i tenir clar el futur que ens estem construint segueix present, i ens segueix perseguint. I una de les coses és escollir, en el cas que es vulgui, el lloc on preferiries fer pràctiques d'empresa.

Òbviament en tinc ganes i és una de les coses que sempre he volgut fer, i que faré. Però no sé on ni de què. El que més em "tira" és biologia cel·lular (en moltes de les seves variants) i immunologia, però no ho tinc clar. Tampoc sé si fer-ho en un departament o bé en una empresa externa, si fer-ho l'any vinent o un "cinquè any", quan ja hagi acabat les assignatures i no hagi d'anar faltant cada dos per tres perquè tingui pràctiques. Si quan acabi vull demanar una beca per marxar uns mesos a fer pràctiques a fora o si vull començar un màster i fer un doctorat (que ara va tot lligat). Això em motiva, dedicar-me a la investigació ha de ser interessant i m'agradaria fer-ho, però alhora espanta... Sense beca, no es va enlloc (bé, amb la butxaca plena pots anar tirant endavant, però... no és el cas!), i a part, són molts anys. I quan acabi? Oposicions? Post-doc? Amb tot això me n'adono que necessito urgentment trobar una font d'informació on saber què puc fer, i tot el que comporta. Massa coses al cap i poca projecció.

I pensareu, i què coi sap aquesta noia? Doncs res! Res de res! Bé, sí, que m'agrada la Biologia i que sempre estaré carregada de dubtes!

22 de novembre 2010

Hi ha una nina...

És una nina d'ulls clars, pell blanca i ulleres, que sap molt bé com robar-te un bocí de cor i no tornar-te'l fins al cap d'uns quants dies. De fet, te n'adones que en realitat no te'l torna del tot, se'n queda un bocí i hi va jugant de tant en tant, com si fos una piloteta, passant-se'l d'una mà a l'altra amb cura. I cada cop que notes a faltar alguna cosa, saps que és aquell bocinet que et falta el que fa que la seva imatge et vingui a la memòria.


Hi ha una nina que no aixeca un pam de terra, però que sap molt bé que per agafar els caramels de maduixa que tenim amagats al casal ha de donar la volta a la taula i remenar dins la caixa de cartó. També sap que si em busca les pessigolles, faré veure que me les ha trobat i que m'hi tornaré.


És una especialista del camuflatge, sobretot els dies de fred. Sota una bufanda gruixuda i un barret de llana s'hi amaguen uns llavis que somriuen, i uns ulls vius, desperts, que no coneixen què és això de la mandra i la son. És un encant veure com mig arrossega la bufanda, i per recollir-la dóna voltes sobre sí mateixa, fins que la mare amb un somriure se n'adona i li posa bé al voltant del coll.


Sí, ho reconec: desvio un minut la meva ruta diària per poder-li dir bon dia i robar-li subtilment una espurna d'infantesa que m'acompanya la resta del matí.

13 de novembre 2010

Setmana de la ciència 2010

Des del 12 fins al 22 de Novembre té lloc la Setmana de la Ciència, que enguany ja ha arribat a la seva 15ª Edició. Hi ha programades tot un seguit d’activitats científiques arreu del país, moltes d’elles orientades a tot tipus de públic, per tal que tothom es pugui apropar a la ciència, conèixer-la una mica més, desmitificar-la i descobrir-la. Per a més informació, podeu visitar la seva pàgina web.

Però no és exactament d’això del que va aquest post... El meu projecte ja ha vist la llum!I heus aquí el resultat d’un mes i mig de feina, rascant estones lliures entre la feinada que tinc entre mans:


EL JOC DE LA SETMANA DE LA CIÈNCIA 2010!


L’any passat ja vaig fer una activitat per recolzar les activitats de divulgació que es fan aquesta setmana, les podeu veure aquí (us enllaço la primera, la resta es distribueixen al llarg dels quatre dies següents). I aquest any 2010, m’ho he currat una mica més.

Aquí sota teniu el joc. Si el voleu en pantalla completa, cliqueu aquí. Teniu un apartat on podeu llegir les normes, i saber com funciona. M’hagués agradat fer un comptador, o un rànquing, o alguna cosa així, però no he tingut prou temps ni tinc prou coneixements del llenguatge de Flash (no em demaneu gaire cosa més del que veieu!). Per tant, només us demano que si hi jugueu, deixeu per aquí els vostres resultats, o el que us ha semblat. Moltes gràcies!

I ara... divertiu-vos!








10 de novembre 2010

Pròximament

Encara hi sóc... Però m'amago sota les pedres. I no només per feina, que en tinc molta...

... és que en porto una de cap!


En el proper capítol en traureu l'entrellat!

04 de novembre 2010

Utopies

L'altre dia, vaig assistir a una conferència i va acabar així:


La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.

Eduardo Galeano



La necessitat de tenir una meta, per molt llunyana i impossible que sembli. Sense ella, es quedaríem quiets sense fer res, esperant, potser, una cosa com aquesta.

29 d’octubre 2010

Manies absurdes

després d'una setmaneta torno a ser per aquí. Una mica d'abandonament del bloc per causes alienes a la meva voluntat. Simplement, que després de fer tantes i tantes peticions, encara no hi ha ningú que hagi allargat els dies fins les 26 hores. Doncs no senyor, no em sembla bé. Per una cosa que demano...


Aquests dies de tant anar amunt i avall, i fer pràctiques, i classes, i repassos, i estudiar, i, a estones, dormir... He descobert petites accions maniàtiques que tinc, aquelles coses que es fan sense pensar-hi. Una d'elles, i que m'ha semblat curiosa, és que els pocs cops que agafo l'autobús, en baixar sempre miro el seu número, que és com si fos la seva referència suposo. Els autobusos del poble són vermells, tenen el número a la part dreta del darrere i és de color blanc. I és una petita mania de la qual n'he intentat extreure la lògica, però no sé pas si me n'he sortit.


I és que tinc una hipòtesi. Remenar la bossa un cop has baixat de l'autobús i veure que t'has deixat alguna cosa a dalt, és molt frustrant. De res serveix córrer al darrere si ja ha marxat, i ja pots donar per perdut el que t'hagis descuidat. Cada cop que pujo a l'autobús, després de picar el bitllet, el torno a desar dins el moneder i el poso dins la bossa que porto. I m'assec. I abans de baixar a la meva parada, com que la bossa és grossa i no té una cremallera a la part de dalt, torno a revisar que el moneder sigui a dins. I si no el dugués i me'l deixés al bus? Cancel·lar la targeta (tampoc en traurien gaire cosa, però per poc que hi tinc...), renovar carnets (DNI, el de conduir, el de la universitat, la targeta sanitària...) Bufff!!! Molts merders que només fan venir mal de cap en pensar-hi. Però, i si tot i fent aquesta última revisada, tinc un "despiste" i me la deixo a dalt?? O si em descuido alguna altra cosa que tingués un valor especial? Llavors què, eh?? Doncs jo crec que el meu cap, al llarg dels anys, ha anat forjant dins seu una teoria de que si truco a l'empresa dels autobusos i els hi dic que he perdut una cosa important allà dalt, avisaran al senyor conductor per la ràdio aquella que sembla un walkie i me la guardaran fins que jo la vagi a buscar a cotxeres, si cal.


I cada cop que hi penso, en aquesta hipòtesi, me'n ric una mica més de mi mateixa i penso com en puc arribar a ser d'ingènua...

20 d’octubre 2010

Noia llegint una carta davant una finestra [RC]



Com cada primer diumenge de mes, la carta havia arribat puntualment. El sobre, sense cap arruga. La direcció escrita amb una cal·ligrafia deliciosa. I el segell, ben posat a la part superior dreta. Per la part del darrere, el contingut del sobre estava segellat sota una marca de lacre color vermell intens, on s'hi podia identificar el relleu d'un escut que ella no havia vist mai abans. Bé, sí, l'havia vist en totes i cadascuna de les cartes que li arribaven mensualment des de feia un parell d'anys. A la part del remitent, però, no s'hi llegia res. No sabia ni qui era ni on viva la persona misteriosa que li enviava les cartes.


Que el seu corresponsal fos un individu misteriós no era pas el que més la neguitejava, sinó el contingut de les cartes. Encara recordava el primer cop que va obrir una d'aquelles cartes... S'esperava qualsevol cosa: una carta d'amor, una amenaça, una notificació de defunció d'un familiar... Però allò no. Cada carta que li arribava estava plena, pleníssima del no-res. Fulls molt polits, emblanquinats, que es veien de qualitat. Normalment n'hi havia un, però algun cop el sobre havia arribat més carregat. Primer va pensar que era una broma, però després se'n va desdir: algú es gastaria tants diners en paper del car, en posar-ho dins d'un sobre i fer venir un carter expressament fins a aquest racó de món tan sols per gastar una broma? Si l'objectiu era espantar-la aquest no era un bon mètode, la curiositat superava la basarda. No creia que allò fos una broma, sinó alguna cosa important.


I si ho era tant, d'important, potser la clau és que estava escrit amb algun tipus d'estratagema per tal que el seu destinatari ho pogués llegir, i ningú més. En algun lloc hi havia algú que confiava en que ella fos capaç de descobrir quina tècnica s'estava utilitzant per escriure els missatges, potser. Ho havia provat tot, tot el que li venia al cap: havia espolsat cendres per sobre per si estava escrit amb cera blanca; ho havia posat sobre un ferro roent perquè l'escalfor faria aparèixer un text escrit amb suc de llimona; havia mullat el paper perquè havia sentit a dir que certs missatges secrets es podien llegir d'aquesta manera... I res de res. Els fulls continuaven buits, ben buits. Més o menys socarrimats, bruts i molls, però buits.


Cada dia, de bon matí, quan el sol li il·luminava la cambra, agafava una de les cartes i se la mirava i remirava, i la posava a contra llum... Esperant que per art de màgia hi aparegués alguna cosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

14 d’octubre 2010

OL'Gospel

Església a les fosques, tan sols la part de davant de l'altar il·luminada. Tres noies davant de tres micròfons comencen a cantar a capella. I mica en mica, de tots els punts de l'altar, en comencen a sortir més cantants, que es van afegint al cor. Ritme acompassat, samarretes verdes amb armilles negres a sobre. Mirades de complicitat entre ells, fluidesa, desimboltura.

Acabo de venir d'un concert de Gospel que feien a l'església de Cerdanyola, un acte dins el marc del Festival Internacional de Blues que es fa cada any. El grup es diu OL'Green, i són meravellosos. El cor està format per gent jove, fresca i dinàmica a qui li agrada cantar, passar-s'ho bé mentre ho fa, i fer-t'ho passar bé a tu. Aquesta és una de les millors coses que tenen els grups petits, poc coneguts: es respira un entusiasme i una passió que difícilment es troba en altres llocs, que quan es creix com a grup i s'és reconegut, jo crec que es un sentiment va perdent.

Amb clau d'humor, anaven presentant les cançons que havien inclòs dins el seu repertori: gospel clàssic (poquetes), i reinterpretacions de cançons rock i pop que tots hem sentit alguna vegada, però en estil gospel. I no s'estaven quiets: coreografies senzilles, molt expressives, ben coordinades i treballades... I és que semblava que suressin en l'ambient. Al final de cada cançó, allaus d'aplaudiments. I és que s'ho han merescut de totes totes, se'ns han posat a la butxaca en un obrir i tancar d'ulls.

When the saints go marching in, la típica de la peli Sister Act (que no sé com es diu), Let it be, un parell de Queen, unes tradicionals de Sudàfrica, de l'ètnica negra esclavitzada a les mines, l'himne de l'alegria, La vie en rose, Hymn of the battle, i moltes que em deixo, que coneixia i que no coneixia, però que eren igualment precioses. Buff perdó pels títols, però no me'n sé gairebé cap... Les cançons les vaig relacionant amb pelis o qui les canta. I, com no, un apoteòsic final amb el Oh happy day :)

Si algun cop teniu l'oportunitat de veure'ls us els recomano sense cap dubte. Passareu una molt bona estona!



13 d’octubre 2010

De gala


Mentre feia un treball amb unes companyes, assegudes a uns mòduls de taules i cadires que hi ha als passadissos de la facultat, se'ns ha creuat un noi i el seu grup d'amics. Feia patxoca, i destacava entre els altres: anava amb traje. Perdoneu el castellanisme, però en català el mot vestit podria portar a confusions: no anava amb un vestit de senyora, ni plisat ni amb puntilla, ni de faldilla llarga ni curta. Duia una camisa, corbata, americana, pantalons de vestir i sabates negres enllustrades. La facultat de ciències no és precisament un lloc on hi puguis trobar gent tan ben vestida, tots anem poc arreglats generalment. Fins i tot costa trobar noies amb sabates de pam, cosa molt habitual en altres facultats.

Doncs bé, després d'aquesta imatge tan curiosa, ha tingut lloc l'hora en què s'acaben les classes (10 minuts abans de cada hora en punt), de manera que els passadissos s'han omplert de gent, de molta gent en totes direccions. Molts nois, moltes noies, molts portàtils, moltes bosses amb carmanyoles, moltes noies, molts nois amb traje... espera!!! Molts nois amb traje! Com a mínim n'he vist uns vint. I tots ells vestits amb més o menys gràcia, més o menys aconjuntats, més o menys clàssics... Però tots amb la corresponent camisa, corbata, americana, pantalons de vestir i sabates negres enllustrades.

Ha estat llavors quan he fet el comentari: m'ho sembla a mi o avui hi ha molta gent ben vestida voltant per la facultat? Què passa aquí?

Una de les meves companyes m'ha dit que a ella pel feisbuc li havia arribat un esdeveniment que posava alguna cosa així com "Ponte traje, va a ser legendario". I he començat a lligar caps... Traje... Legendario... Increïble. Qui no hagi vist o sentit res sobre la sèrie Como conocí a vuestra madre s'haurà quedat igual. Doncs he decidit furgar una mica més ne aquesta fer hi he trobat això:


Foto: extreta del la pàgina de facebook International Suit Up day


Una xorrada com una altra, però que ha donat tema de conversa durant una estona i que... Coi, he arribat a la conclusió que hi ha físics, biòlegs i bioquímics (els quatre o cinc engalanats que he identificat) a qui vestir-se de gala els hi senta molt bé!

11 d’octubre 2010

Parets


Casa meva té parets que parlen, i parets que només escolten. O de vegades sí escolten però t'ignoren, perquè el que dius no és prou interessant.

També hi ha parets impertinents, parets feixugues i parets que tot ho xerren.

Són parets transparents, que poca cosa amaguen, sinceres.

Però totes són parets mestres, que si no hi són, la casa va coixa i la notes buida. Una casa sense parets pot fer goig, ser més espaiosa, però si la casa és gran i tu petit, de seguida et notes envoltat de buidor, de l'eco que rebota per tot arreu.

Al món, hi ha gent sense casa i cases sense gent. M'he d'acostumar a les cases sense gent...




07 d’octubre 2010

Contrail

El que uns diuen que podria ser perillós... Jo ho trobo ben bonic un dia pel matí!






No són núvols... que jo vaig veure els avions com deixaven l'estela! :-)

03 d’octubre 2010

La necessitat d'ensenyar ciències

A l'assignatura de Didàctica de la Biologia, una de les primeres qüestions que vam debatre va ser si calia que la ciència s'ensenyés a tothom, i fer-ne una explicació raonada. Després, ho vam posar en comú, a veure en quins punts coincidíem i en quins no.

És una pregunta una mica surrealista si estàs envoltat de futurs biòlegs. Òbviament, tothom va apostar pel "sí". Sí a la ciència. Sí a la biologia. Sí a un mínim de formació científica, a tenir uns coneixements que, siguis qui siguis, et dediquis a el que et dediquis, considero que són necessaris.

La necessitat d'ensenyar ciències (parlaré de ciències però ho enfocàvem més aviat cap a la biologia, a les "ciències naturals"). És una font més de coneixement, del que som i del que ens envolta, que considero tan necessari com saber llegir o escriure. Hem de conèixer el món per poder-lo valorar, per poder-hi actuar, per saber com funciona. Molta gent se sorprendria tant si pogués fer una introspecció biològica... Es valorarien molt més com a persones, com a éssers vius.

A més, som individus que convivim en una societat i que estem connectats a la tecnologia i la ciència, hi convivim i tenim poder de decisió sobre ella. Avortament, cèl·lules mare, reciclar, canvi climàtic... Per poder ser crítics, tenir una opinió pròpia i poder eludir la quantitat d'informació de dubtosa validesa que ens arriba (el primer exemple que em ve al cap és la famosa Power Balance...), n'hem de conèixer alguna cosa, és bo tenir uns conceptes mínims dins el cap per poder actuar en conseqüència. Crec que a part de fer-nos créixer intel·lectualment, el pensament científic fomenta qüestionar-se les coses.

I finalment, un altre punt important... Molta gent considera la ciència un món a part, elitista, que de retruc cada cop sembla més obscur i estrany. Si tinguessin l'oportunitat d'indagar una mica en aquest món, canviarien radicalment. Cal donar, com a mínim, l'oportunitat de conèixer la màgia de la ciència. Sense aquesta inversió inicial és impossible poder-la desmitificar ni tampoc és possible que pugui agradar. Cal encendre primer la guspira, i el foc ja s'encendrà després. Un cop tothom l'ha viscuda, i l'ha après, és lliure de decidir si vol seguir aquest camí i enrolar-se com a científic o si bé prefereix continuar els seus estudis cap a una altra banda, o si prefereix el món laboral. Hem de deixar que la ciència agradi, que se'n pugui gaudir, i la resta anirà com hagi d'anar.


A l'hora d'exposar la nostra versió, la primera rèplica de la professora va ser que jo era una mica "romàntica" de les ciències. Jo ho enfocava una mica com si fos "una necessitat" de la societat, pel propi saber, pel propi nivell cultural mínim que crec que hauria de tenir tothom un cop abandona els estudis obligatoris. D'altres eren més "pràctics": la gent ha de saber un mínim de ciència perquè té poder decisió i actua en molts afers on la ciència n'és la protagonista. Per poder dir si estàs a favor o en contra, per tenir una opinió crítica. I hi estic d'acord, però... si per exemple encara no s'hagués seqüenciat cap genoma, i en el nostre dia a dia no hi hagués qüestions bioètiques sobre els transgènics o quins límits hauria de tenir la manipulació del genoma humà, etc... No caldria que la societat conegués què és un gen ni què és el DNA, simplement perquè no és "funcional"? Tot es redueix a això? Sé que la formació que es pot oferir no pot ser tan extensa com es voldria, però...


I que coi, que no fa pas mal saber de ciència!!! Ni que es tractés d'una malaltia infecciosa, el fet d'aprendre'n...

28 de setembre 2010

2x1

Combinar aficions és tot un goig. Pots tenir allò que t'agrada en la meitat de temps, o en la meitat d'espai. O fer barreges explosives que fins i tot poden donar bon resultat.

He provat fer un còctel d'aquests. No m'ha quedat del tot bé, però abans de dir-vos què és, us ho ensenyo.





Si el primer que heu pensat en veure la foto és: oh, quin pastís! ja em dono una mica per satisfeta. Aquesta és una de les aficions: la cuina. Més ben dit, les postres. M'encanta fer postres, però els meus utensilis de cuina són bastant precaris i bàsics. Res de thermomix, res de batedores elèctriques. Per fer pastissos jo encara sóc de les que té un minipimer i l'accessori per batre, i anar fent fins que el braç acaba mort, perquè pesa lo seu. I res de mànigues pastisseres, ja que no hi tinc gaire traça, no la sé fer anar gaire bé, sempre acabo malgastant molta crema.

I és per tot això que potser no s'endevina gaire bé el segon secret ocult del pastís. Què hi fa una galeta maria rodona allà enmig? I la xocolata? I les avellanes???

Doncs bé, potser amb la següent pista ho entendreu millor i podreu "endevinar" què s'hi amaga...

És... un pastís-cèl·lula!!!!

Sí!!!! La galeta?? El nucli, home!!! D'on, òbviament, podem veure que en surt un fantàstic reticle endoplasmàtic!! A baix a l'esquerra? Un preciós i magnífic mitocondri!! Les avellanes són la matriu, les ametlles filetejades la membrana externa, i la xocolata l'espai intermembrana (la membrana interna no es veu, ehem...). I finalment, a baix a la dreta, l'orgànul que m'ha quedat més amorf... L'aparell de Golgi!! Amb tres cisternes poc digitiformes i avellanes senceres fent de vesícules!!! Una fantàstica i dolcíssima cèl·lula!!! (permeteu-me la llicència de lo de fantàstica...)

Dintre d'una estona ja podré dir si està bo o no... :-P

26 de setembre 2010

De sota les pedres

És curiós com, de vegades, quan deixem de fer determinades coses, després les veiem per tot arreu... Com si haguessin estat latents sota les pedres i ara decidissin emergir del cau. Segur que l'explicació deu ser que abans no ens hi fixàvem i ara la ment i la vista ho analitzen tot més acuradament (o algun altre tipus d'argument d'aquest estil, solvent). Però no deixa de ser curiós.

Posar-se a fer règim i que al llarg de la ruta que es fa cada dia obrin nous forns/pastisseries, que en passar per davant et criden amb una aroma deliciosa.

Partir peres amb la parella, i en passejar pel carrer, veure's atropellat per parelletes agafades de la mà, a banda i banda de la vorera.

I segur que n'hi ha moltes més, que ara mateix no em vénen al cap. Quin futur més capritxós...

20 de setembre 2010

Llunàtica

Sempre se sol dir que ningú ens coneix tan bé com nosaltres mateixos, però la veritat és que crec que hi ha situacions que trenquen la norma. Sí que és cert que ningú pot entrar dins el nostre cap i saber què pensem, però també crec que molts cops fem coses o ens comportem de manera determinada sense ser-ne conscients o de manera impulsiva sense poder-hi posar remei. O com a mínim, a mi em passa.

M'han dit que sóc una mica llunàtica, que puc tenir canvis d'humor en poc temps. Ara contenta, ara trista. Que primer contesto amb un to afable i animat i al cap d'una estona, puc ser mig borde i estar decaiguda. M'ho ha dit gent que viu amb mi, que m'ha hagut de suportar moltes hores de la meva vida i que em segueix suportant. Mai m'ho ha dit ningú més. De cara a la galeria els qui em coneixen crec que em consideren una persona sociable i alegre. Amb defectes, òbviament. Tinc una mica massa sentit de la responsabilitat, i puc posar-me excessivament nerviosa en situacions d'estrès. I mil coses més. Però el que em sap més greu és això de ser mig llunàtica. No sé per què em passa, és una mena de reacció estranya i exagerada envers el que em pugui passar pel cap. Com si m'ho prengués tot molt a la valenta: pensar en alguna cosa trista o que em pot sortir malament, i canviar el xip. I quan me n'adono, ja és una mica massa tard i segur que m'he adreçat a algú de manera inadequada, sense que en tingués la culpa.

Però això sí que ho tinc: sé demanar perdó quan reconec que m'he excedit o he dit el que no tocava.

Llunàtica. A mi m'agrada més saturn...

17 de setembre 2010

Quan mullar-se és una necessitat

Diluviava, i tenia ganes de mullar-me. Però sóc a casa, no treballo pels matins (només algunes tardes) i encara no he començat les classes. La nevera mig plena, i el dinar fet. Cap urgència. No he quedat amb ningú. I a fora plou amb ganes, vull mullar-me. Si allargo el braç per la finestra no em mullo, ja que el vent bufa de l'altre costat i la teulada fa de porxo.

Quin rotllo. Podria inventar-me alguna excusa per sortir. Com per exemple, tenir unes ganes boges de menjar raïm i no tenir-ne a casa, i haver de baixar a comprar-ne.

Massa rebuscat. I tampoc calen excuses. Tenir ganes de mullar-me ja és en sí una raó prou solvent que justifica qualsevol tonteria que em vingui de gust fer.

Bambes, samarreta de màniga curta i pantalons llargs. He baixat a peu per les escales, he sortit per la porta i he començat a caminar per anar fins al primer semàfor i tornar.

Als cinc segons les gotes grosses ja m'havien mullat les espatlles.

Als vint segons la samarreta se m'enganxava a la pell i el color verd s'havia intensificat notablement.

Als cinquanta segons he arribat al semàfor. Una dona sota el paraigua esperava que es posés verd. M'ha mirat amb cara estranya de dalt a baix i m'ha dit que em constiparia. Li he somrigut, el semàfor s'ha posat verd i jo he tornat a casa corrent.

Un cop a dalt, m'he escorregut la roba i els cabells, i m'he posat roba eixuta. Però la sensació de l'aigua, l'olor... M'ha relaxat moltíssim. I això que el dia no havia començat gaire bé.

Necessitava un ruixat que fes net.

12 de setembre 2010

Moai [RC]







Poca gent coneix la història dels homes de roca. Homes forts i robusts que temps enrere van ser acusats de greuges que no havien comès, de trifulgues que no eren obra seva, i la sort no els va portar per bon camí. Pobres homes de roca... Com que crec que la seva història mereix ser explicada, jo mateixa m'encarregaré de que vosaltres pugueu fer de trobadors amateurs i la pugueu explicar a tothom. Potser aquesta és l'única manera de recordar-los.



Ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, els homes de roca ocupaven una petita illa a l'hemisferi sud. Un petit racó de món situat a meitat camí entre l'equador i l'Antàrtida. Al vessant nord de l'illa sempre hi feia una temperatura agradable, uns 24ºC, i hi plovia de tant en tant. Hi havia selves frondoses, muntanyes verges i verdes i platges paradisíaques. En canvi, al vessant sud de l'illa les característiques climatològiques eren del tot antagòniques, i força semblants a les del continent antàrtic: fred, plaques de gel, muntanyes amb neu perpètua...


Els homes de roca eren força alts, i tenien una força desmesurada gràcies al material del qual estaven fets. Podien trencar cocos amb el dit del peu i construir-se una cova a la muntanya utilitzant només les seves mans per excavar. Solien freqüentar el vessant nord de l'illa, però tot i així de tant en tant feien excursions cap a l'univers gelat que hi havia a l'altra banda, ja que eren capaços de resistir qualsevol temperatura.


Però els homes de roca no eren els únics habitants de l'illa: l'havien de compartir amb els homes de gel, uns gegants de més de cinc metres que si els toquéssiu quedaríeu petrificats de per vida. I el seu caràcter feia honor al seu nom: eren més reservats, esquerps i poc oberts a les visites; i com molt bé haureu pensat, ocupaven el vessant sud de l'illa.


Ambdós comunitats van conviure durant segles perfectament, sense molestar-se els uns als altres, gaudint del que l'illa els oferia. Els homes de gel mai viatjaven cap al nord perquè no suportaven l'escalfor, però en canvi rebien visites dels homes de roca periòdicament. Si es creuaven en algun caminoi muntanyenc, se saludaven cordialment i cadascú seguia el seu camí. Dos comunitats diferents, dues vides diferents. I ningú es queixava.



Però sempre hi ha un "Fins que...". I el nostre va arribar fa uns quants segles. Durant dos anys, l'illa va embogir. Al nord hi va començar a fer un fred hivernal, i al sud la neu es fonia. L'illa s'havia invertit, i els homes de roca, estranyats però sense patir per les baixes temperatures, van decidir emigrar una mica cap al centre de l'illa per estar més còmodes. Però els homes de gel sí que en van patir les conseqüències, i van centrar tota la seva ira i el seu malestar cap als homes de roca.


Segons ells, la culpa de que les geleres avancessin a una velocitat vertiginosa era perquè la roca que hi havia a sota les estava desplaçant, seguint unes suposades ordres que el cap dels homes de roca havia dictaminat. Les allaus eren provocades pel moviment de les muntanyes de roca, que trontollaven quan els homes de roca les travessaven. La neu no quallava als pics més alts perquè aquelles muntanyes havien estat foradades per dins i hi havien construït xemeneies, el fum de les quals les escalfava. I els homes de roca estaven a totes les seves acusacions, a totes les possibles explicacions que intentaven trobar a aquell estrany fenomen. Era el joc dels disbarats, a veure qui la deia més grossa.


Un dia, de matinada, els homes de gel van decidir entrar en acció, amb tota la seva fúria. Els arbres començaren a perdre les fulles, les platges quedaren cobertes de flocs de neu i les coves inundades. Van provocar vents huracanats i gèlids que tot ho glaçaven, i que s'esmunyien pels petits foradets i porus dels homes de roca. A causa de les baixes temperatures i la humitat d'aquelles tempestes, els homes de roca van quedar petrificats, latents, esperant una solució càlida que no arribava. Amb el temps, la manca d'aigua i minerals els va anar debilitant, fins al punt que van perdre el coneixement. Però no eternament.


Poc a poc, l'illa tornà a la normalitat: el fred al sud, l'escalfor al nord. Els raigs de sol van anar desfent mica en mica els petits cristalls de gel que havien empresonat l'ànima dels homes de roca sota uns cossos inerts. Recobraren el coneixement, però no la llibertat. En obrir els ulls es van adonar que els homes de gel, durant la seva llarga letargia, els havien enterrat fins a les espatlles excavant a les muntanyes. Es trobaven envoltats de la seva pròpia essència, és a dir, de roca i més roca, i coneixedors de com n'era de dur aquell material, no van trigar gaire a abandonar tota esperança de poder-se alliberar. Amb les mans soterrades i amb la mínima mobilitat, no hi podien fer res. I allí es van quedar observant el mar del nord que s'estenia fins allà on arribava la vista, onejant lliurement, sense lligams, fins que la tristor els va acabar de consumir.



Avui en dia a l'illa només hi queden les estructures rocoses que segles enrere van acollir les ànimes bonifàcies dels homes de roca. Uns rostres durs marcats per la duresa del seus últims dies. Però si encara poguessin parlar, de ben segur que no ens cansaríem d'escoltar les històries que van ocórrer ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, en aquella illa tan misteriosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

10 de setembre 2010

Reciprocitat

L'etern dilema del donar i rebre.

He rebut més del que he donat, i al final me'n vaig començar a cansar. Les visites esdevenien cada cop menys freqüents. Les trucades, fredes i absurdes, plenes de convencionalismes, mots crossa i obvietats, van deixar de produir-se. Es va mig acabar el fet d'haver de quedar bé. Com em fot aquesta frase, o perífrasi, o el que sigui. Haver de quedar bé. Perquè és un membre de la família.

Però es va acabar el quedar bé, i suposo que va començar el quedar malament. Vaig deixar de comunicar-me amb algú que cada cop que jo trucava, percebia a l'altra banda del fil unes ganes boges de penjar.

L'últim cop que en vaig saber alguna cosa va ser pel meu aniversari. La trucada va durar exactament vint-i-tres segons, i perquè vaig esperar a que pengés. Hola, moltes felicitats, bé penjo eh, i adéu. Res més. Sincerament, qui no tingui ganes de parlar amb mi no cal que ho faci. Potser ho trobaré a faltar, però em fa més mal el fet de sentir que sóc una obligació.

Avui he sabut que aquesta persona està malalta, que té càncer. I torna el dilema del donar i rebre. Trucaré, i segurament m'emprenyaré. No crec que aconsegueixi tenir un to afable sense saber-me greu que ningú me n'hagi dit res. Malgrat saber que per ella parlar amb mi o saber com estic és una tasca a fer, no puc evitar la culpabilitat de no haver trucat, de no haver anat a visitar-la. Per dins vull pensar que la culpa és recíproca, però no paro de pensar que si no m'hagués cansat del joc del donar i rebre, n'hauria sabut alguna cosa a abans.

08 de setembre 2010

Capçaleres

Quan vaig canviar de plantilla del bloc vaig decidir que, quan tingués temps, xapurrejaria una mica amb el Fototxop i faria canvis de capçaleres per anar-li donant aires diferents. Aquests petits canvis estètics blocaires són inspirats en els del mestre Carquinyol, que al seu bloc n'ha fet de molt xul·los! Un esdeveniment, un canvi d'estació... M'hi vaig anar fixant i ho vaig trobar divertit.

Doncs bé, me n'he adonat que ja n'he fet unes quantes! 10 en total! I em venia de gust posar-vos-les totes aquí, a veure què us semblen!


La primera...



La segona...



Les hivernals...







La primaverenca...




La tardorenca...


Les estiuenques...






... i l'actual!


06 de setembre 2010

Muntanya

Avui durant tres minuts he estat enterrada sota una muntanya de nens que se m'han tirat al damunt. Alguns de més grans, d'altres més petits. Uns que no aixequen un pam de terra i d'altres que ja van a l'institut. Els competitius i els que no ho són tant. Els que estan hiperactius des de les 8 del matí i els que els hi has de donar marxa per treure'ls la son de les orelles. Els adorables i els més cregudets.

Una muntanya d'adéus, d'abraçades, de l'amarga sensació que se'ls acaben les vacances... Realment avui estaven una mica insuportables! Massa nervis, potser.

I quan m'han deixat respirar, ha arribat el torn de preguntes.

"I l'estiu que ve vindràs?"

No ho sé pas! Encara queda molt per l'estiu vinent...

"Això és un sí o un no?"

És un... no ho sé! Si no sé ni què dinaré dintre de deu minuts com vols que sàpiga què faré l'estiu vinent?

"Però és que volem que vinguis... Va, vine..."

I en moments així entenc el verb fondre's. És com quan em fa vergonya alguna cosa i em poso vermella, però multiplicat per deu. I a la muntanya hi havia lloc per tots: el que és un encant, el que castigo perquè es porta malament, el que va sempre últim i l'he d'anar arrossegant...

Volem que vinguis...

I vet aquí gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.

I la Laia també.

03 de setembre 2010

El món pot ser així

M'emprenya veure que el món és injust.

Que es roba a qui gairebé no té.
Que de vegades no es té en compte la feina ben feta, l'eficiència, la complicitat, el bon tracte.
Que les punyalades prevalen per sobre la sinceritat
Que si no ets ningú, tothom et passa al davant malgrat que t'esforcis al màxim. No tens padrins?Mala sort.

El món pot ser així.

30 d’agost 2010

L'orca


Fa molt de temps que vaig encetar un monogràfic de cetacis en aquest bloc. Dedicava un post a una espècie en concret, i poc a poc ho he anat deixant perquè la veritat és que requereix molt de temps... No cregueu que jo tot això que explico ja ve de sèrie dins el meu cap! Hi ha recerca d'informació, escriure-la... Bé, que intento que quedi bonic i una mica currat. Però el fet d'haver acabat escollint ser de bata no vol dir que tot això em deixi d'agradar, i per tant he decidit tornar-hi.

En anteriors edicions del Monogràfic de Cetacis del Cau, us havia parlat de balenes: Els rorquals en general (i més específicament el rorqual blau, la balena geperuda i el rorqual comú) i també la balena franca austral (trobareu els enllaços al peu del post). Encara hi ha moltes balenes i rorquals dels quals no us he parlat, però l'única diferència notable que he trobat entre les balenes pròpiament dites (família Balaenidae) i els rorquals (família Balaenopteridae) és que els primers no tenen aleta dorsal, i en canvi els altres sí.

I bé, he decidit passar pàgina i parlar-vos dels cetacis que tenen dents, els odontocets. I dintre d'aquests, començaré per l'Orca.

L'Orca (Orcinus orca) és un delfínid, és a dir, un dofí oceànic (família Delphinidae). Aquí la coneixem com a Orca, però als indrets de parla anglesa se la coneix com a Killer whale, és a dir, balena assassina. I això condueix a la gent a creure erròniament que l'orca és una balena. I no ho és pas! No té barbes, no és tan gran, i filogenèticament no ha seguit la via evolutiva de les balenes, sinó la dels dofins.

Per què doncs se la coneix amb aquest sobrenom? Doncs perquè l'orca és un superdepredador: s'alimenta de tot. En una xarxa tròfica, la trobaríem al final de tot. Pot menjar peix, calamars, crustacis, dofins, foques, taurons i fins i tot balenes. Un grup de tres o quatre orques, cadascuna d'uns 9 metres de llargada, es poden arribar a enfrontar a una balena de 20 metres. En molts casos, el que de vegades fan, però, és atacar a les cries que migren amb les seves mares.



Imatge extreta de la web http://maps.grida.no

Tot i tenir una dieta tan variada, les orques se solen especialitzar en un tipus determinat de dieta o de tècnica de caça en funció del lloc on visquin. Per exemple, les orques del nord de Noruega mengen sobretot arengs, tot arraconant-los en petits grups i fent-los pujar cap a la superfície. Així mateix, també han après a aprofitar-se dels arengs que cauen de les xarxes dels vaixells de pesca. Per altra banda, les orques de l'Estret de Gibraltar s'alimenten bàsicament de tonyines.


Com a trets morfològics generals, aquests cetacis són els dofins més grans: els mascles solen fer uns 9 metres de llargada i poden arribar a pesar 6,5 tones. Les femelles, en canvi, són més petites. Però el que més les caracteritza és la seva coloració blanca i negra, la taca blanca de l'ull, i també la seva enorme i triangular aleta dorsal.


Font: AFSC


D'orques en podem trobar a tots els oceans del món, tot i que freqüenten les zones costaneres i d'aigües relativament càlides. Dins de l'espècie, se n'han arribat a identificar unes tres subpoblacions a través dels seus DNAs mitocondrials, que serien les següents:

- Resident stocks: viuen en grups de varis individus i són les que poden ser vistes amb major freqüència prop de les costes. S'alimenten de peixos principalment, i no fan grans rutes migratòries sinó que són sedentàries en una zona determinada.

- Transients: viatgen en solitari o bé en grups de 2-3 individus. Són les orques superdepredadores, les que s'alimenten d'animals relativament grans com les foques, els lleons marins, els dofins...

- Offshores: són orques de les quals no se'n coneix gaire cosa. Viatgen per aigües obertes continentals, en grups d'uns 30-60 individus. Sembla ser que principalment s'alimenten de peixos (entre ells, també taurons).


Actualment no es pot afirmar si les orques es troben en perill d'extinció o no per la manca de dades, segons la IUCN. Però tot i així, cal intentar no destruir-ne l'hàbitat ja que seria un llàstima que una espècie tan sorprenent com aquesta entrés en regressió.



Fonts:


----------------------


Monogràfic de cetacis (altres entrades)

27 d’agost 2010

Tossa

Vista de la platja de Tossa.


Dilluns ennuvolat, acompanyant a la iaia a veure un petit bocí de Costa Brava, que encara no havia trepitjat mai en els seus 78 anys. No vam caminar gaire trosset, amb prou feines vam pujar uns quants graons i vam arribar als primers merlets, des d'on es veia la platja i s'endevinaven algunes de les caletes del costat. Però un cop a dalt, uns ulls curiosos, oberts de bat a bat i agraïts ho estudiaven tot, i uns cabells grisosos i rebels es deixaven pentinar per la brisa marinera que ens ajudava a refrescar-nos.

Després, gelat de mandarina i caminadeta pel passeig marítim, amb la iaia agafada del braç. Botigues, gent, mar i sorra. I per una altra banda, fragilitat, tendresa i distracció.

De nit, una foto robada de la iaia adormida al sofà amb una expressió plàcida. Un bon resum del dia.

25 d’agost 2010

Qui sóc?

Aquest post és fruit de que sóc el vint-i-cinc. I també el vint i el cinc per separat. Per tant, tot això no va només del Vint. Ni tampoc només del Cinc. Va de tots dos.

De que avui és dia vint-i-cinc d'agost.

De que demà en faig vint.

De que vint per cinc fan cent. I que cent per cinc, cinc-cents. O el que és el mateix, que vint per vint-i-cinc són, precisament, el nombre de posts que fins ara he anat arraconant al cau


Un petit recull de nombres, 500 històries i un any de més al sac. Un cúmul de casualitats que jo també he pensat: això és un post!



Proposta d'en Xexu, seguint un post que li va venir inspirat per un post de la Tarambana.

20 d’agost 2010

Si pogués...

Penso en tu, més del que voldria si pogués controlar els pensaments.
Somio amb tu, més del que desitjaria si pogués somiar amb el que volgués.

Ens recordo asseguts, xerrant, gaudint del poc temps que teníem,
jugant amb les flors grogues dels camins, amb les espigues,
buscant punxes amenaçadores als arbres,
mirant-nos només als ulls l'un a l'altre.

Intentant trobar un racó, un petit racó de món:
el banc, el banc que encerclava l'arbre i no el deixava escapar,
i a tu i a mi tampoc.

O això semblava.

18 d’agost 2010

Rímel

Una anècdota que m'ha passat durant aquests dies d'estiu és que amb dues setmanes de diferència m'han sortit dos mussols al mateix ull (un darrere l'altre, no els dos a la vegada, a veure què us imagineu!). Els dos cops he anat al metge i m'ha donat un col·liri, i també una pomada. Aquest segon mussol no em molesta gaire, però el primer va ser molt empipador: se'm va inflar la parpella com si m'hagués picat alguna cosa, i anava amb ulleres de sol cada cop que sortia al carrer. Em fa molt respecte haver-me de posar coses als ulls. No m'agrada veure com les noies es pinten la ratlla a la parpella inferior, i si tingués algun defecte a la vista no sé si m'atreviria a posar-me lents de contacte, sóc més partidària de les ulleres.


Però aquesta no és l'anècdota: el que em resulta curiós és que estic convençuda de que m'han crescut les pestanyes. Són més llargues, i de vegades em molesten una mica, com si fessin nosa. I no crec que sigui una paranoia, si pogués demostrar-ho d'alguna manera, ho faria. Suposo que és com si portés rímel, però sense dur-ne i amb les pestanyes del seu color natural (dic suposo perquè no n'he fet servir mai, no puc comparar...). Ja us explicaré si després d'acabar el tractament la cosa continua igual o no!

17 d’agost 2010

Sequera

L'estiu és època de sequera en el món blogaire, malgrat la campanya que en Xexu fa fer el mes passat. I és que la gent marxa fora de vacances, la calor no és gaire compatible amb un ordinador que no para de desprendre'n...

En el meu cas, el fet de no escriure amb gaire freqüència no té cap raó fonamentada. Durant el mes de juliol sí que vaig treballar, però ara ja no. M'avorreixo més que mai. Com va escriure l'Alepsi no fa gaire, els meus amics també marxen a jugar amb altres nens a altres pobles. No em passa res d'interessant. No hi ha res que em cridi l'atenció perquè tampoc m'hi fixo.

L'únic que us podria explicar és que m'estic empassant la sitcom How I met your mother a una velocitat vertiginosa, i que vaig per la meitat de la quarta temporada. És bona, si més no, enganxa. Però...

Joey no comparte la comida!
Estábamos tomándonos un descanso!

... són frases que passaran a la història. Estic d'acord amb ell: Friends... sempre serà Friends!

10 d’agost 2010

El com i el per què de tot plegat

Internet ha estat una revolució en tots els sentits. Existeix des de molt abans que jo en fos conscient, i també de que jo tingués un ordinador a casa. Comprar bitllets d'avió, comunicar-se via mail, parlar amb gent de l'altra punta del món, trobar informació actualitzada... No dic pas que els avantatges no siguin infinitament enormes, però hi ha coses que potser es podrien trobar per altres vies i sempre s'acaba recorrent a Internet. L'enciclopèdia gairebé no la faig servir mai, i el diccionari... El diccionari encara m'és útil, però tampoc l'utilitzo amb gaire freqüència. Segur que per Internet hi ha molts diccionaris i enciclopèdies infinitament millors que els que pugui tenir a casa, actuals i molt més complets, però això no treu cap a que em faci una mica de llàstima no utilitzar-los més sovint.

De tota manera, el que m'hi ha fet pensar no han estat ni les enciclopèdies ni els diccionaris. A casa calia fer neteja de certs calaixos i armaris, ja que no hi havia gaire espai per a poder guardar llibres i coses que vaig acumulant. I un dels interrogants que algú va deixar anar va ser: I si donem la col·lecció del Como y por qué? (Nota: a casa no conservo pas tots els llibres de la meva infància, però no he llençat mai un llibre: tots han anat a parar a familiars, amics o a la biblioteca de la meva antiga escola). Bé, reprenent el fil de la història... La col·lecció de llibres. Són un total de 45 volums editats als anys 60, i cada volum parla d'algun aspecte en concret d'aquest món des d'una perspectiva més o menys "científica", però amb un vocabulari molt planer. Per exemple, alguns dels volums són Les Aus, Principis científics, Insectes, Descobriments, L'electricitat, Les Matemàtiques, Oceanografia, Experiments científics, Mamífers prehistòrics, l'Astronomia...

En sentir això de "donar", el primer que em va passar pel cap va ser "ostres, quina llàstima!". Em resisteixo força a llençar coses, sempre hi ha la recança que et queda de si podria fer-te servei o alguna cosa així. Em van fer obrir els ulls i adonar-me de que feia molts anys que ni me'ls mirava, aquests llibres, que amb Internet ara ni se'm passava pel cap consultar-hi alguna cosa, deixant de banda que per ser dels anys 60 moltes coses estarien completament desactualitzades. I és cert, hi ha moltes coses en aquests llibres on s'hi pot llegir que això o allò "encara no se sap per què passa", "s'està investigant encara sobre aquest aspecte", etc. I potser ja tenen una resposta avui dia. O no. O algunes coses s'ha descobert que no eren com es creia en un principi. Però abans de donar-los vaig voler fer una ullada a alguns dels llibres, i potser anava una mica desencaminada. Si penso en els anys 60 em queden força lluny, però moltes coses ja s'havien descobert llavors, o ja s'intuïen.

Me n'he adonat que d'això ja se'n parlava llavors. I que això altre ho vaig aprendre també en aquests llibres.

Els hem empaquetat i els hem guardat en un altell. Allà on eren hi he posat (i hi posaré) altres coses que vull tenir més per la mà. He decidit que es queden a casa.


Uns quants llibres de la col·lecció.

08 d’agost 2010

De cine

Aquest estiu m'ha donat pel cinema. M'agrada veure pel·lícules, però sovint el que em passava és que em feia mandra quedar-me davant d'una pantalla durant dues o tres hores. Simplement, quan em venia al cap la idea de posar-m'hi em feia enrere. Però com que a l'estiu poques coses tinc a fer, he començat a veure pel·lícules que ja havia vist, pel·lícules que m'han recomanat, pel·lícules que tenen molta tirada i que tenia curiositat per veure... I a la llista encara en tinc unes quantes!

Algunes de les que he vist (no vol dir que no les hagués vist amb anterioritat, algunes les he vist per segon cop) us les poso a continuació:

- La Triologia del Senyor dels Anells
- La novia cadáver
- Shrek I, II i III (la meva intenció és veure la 4a un dia d'aquests)
- Pesadilla antes de Navidad
- V de Vendetta (VOS)
- Crepúsculo (i em quedaré sense veure la 2a i la 3a... voluntàriament)
- Love Actually
- No reservations
- Eragon (a TV3)

I me'n deixo alguna... que ara no recordo.

A la llista encara tinc pendent la Triologia de Matrix, La Liga de los Hombres Extraordinarios, Origen i... En tenia més, però no sé si tinc prou estiu ni prou memòria! De tota manera... Qualsevol recomanació és MOLT benvinguda!

03 d’agost 2010

Samarretes

Algun cop he vist a gent per la facultat amb samarretes que tenen missatges que fan molta patxoca, relacionats amb la Biologia. I sempre em pregunto d'on les treuen! Si fos més atrevida els ho preguntaria, però ser tímid quan no coneixes a l'altre em ve de fàbrica, o sigui que en aquest aspecte no hi ha res a fer.

D'altra banda, però, he aconseguit uns retoladors per pintar roba, que vam utilitzar en un taller de les colònies. I els volia provar, i per això vaig buscar algun tipus de dibuix per posar-hi. Amb una samarreta mig vella i un disseny de la web pampling, m'hi vaig posar la tarda del diumenge.

A veure què us sembla! La samarreta era vella, per si la cosa no sortia gaire bé...




És la galeta de la peli Shrek, a punt d'abandonar la seva sort tot llançant-se a una tassa de llet... No és gaire macabra, no? Té la seva gràcia!

28 de juliol 2010

Ni art ni cultura

Avui tenia pensat fer un altre post, però me'l guardo. És molt millor això!


Font: Vilaweb


El parlament de Catalunya prohibeix les corregudes de bous


Us deixo l'enllaç de l'article de Vilaweb.