29 de desembre 2009

Correccions lingüístiques

Es pot ser de ciències i tenir facilitat amb les lletres, ja sigui escriure bé, ser molt curós amb el vocabulari... La versatilitat i la capacitat de cadascú no té uns límits concrets, i a més, certes coses es poden educar, aprendre.

Amb el llenguatge tinc la pell una mica fina. De seguida em sobten paraules mal dites, frases mal construides, expressions traduides del castellà... I sóc consicent conscient que jo també en dec fer, d'errors d'aquesta mena. Estàs xerrant amb algú o llegint un article i de sobte s'encenen les alarmes, alguna cosa passa. Quan es tracta d'un text escrit, tinc una certa tendència maniàtica a corregir-ho, sobretot si és alguna frase que hauré de rellegir més endavant... De vegades poden ser simplement errors tipogràfics, lletres que s'escapen, però l'error hi continua sent (la de perles així que us deixo jo per aquí, segur!).

Però si ens trobem en una conversa... què cal fer? Cal corregir l'error comès? Cal deixar-ho estar? Interrompre mentre l'altre parla? Dir-li un cop s'ha acabat la conversa? Però llavors, no estem fora de context?

Jo, per tendència, corregiria a l'altre, però mai ho faig, em fa cosa... Ho faria perquè a mi m'agrada que em corregeixin quan dic o faig alguna cosa malament, és constructiu. Però hi ha gent que pot prendre-s'ho malament, i jo tampoc sóc ningú per "atacar" d'aquesta manera (perquè si som sincers, jo crec que corregir a algú mentre es manté una conversa normal pot quedar una mica "amenaçador"...). He topat amb gent que ho fa, i ningú s'ho ha pres malament... o ningú ha fet cares estranyes detectables, és clar, que la processó potser també va per dins. És complicat prendre una decisió que satisfaci a tothom i que sigui la correcta. Com a anècdota, un cop vaig corregir uns enunciats d'un examen, que tenien vàries faltes d'ortografia. Quan me'l va tornar vaig veure que a cada falta, la professora m'anava posant cares somrients i em deia: tens raó s'escriu així! Gràcies! Jo ho feia per a mi, per la meva comoditat, però em va fer gràcia veure que s'ho havia pres bé i que no li havia molestat.

Hi ha persones amb qui sí ho faig, però perquè m'ho han demanat. A casa corregeixo els tenir que cada dos per tres, i s'estiren dels cabells quan se n'adonen que ho diuen cinquanta cops al dia. Però després te n'adones que en determinats contextos són capaços d'autocorregir-se o de detectar un tenir que que ha dit una altra persona, i això ja és un gran pas.

25 de desembre 2009

Bones festes!


Amb galets o sense...
Amb canelons o sense...
Amb regals o sense...

El meu desig és simplement que tingueu unes bones festes i sobretot una molt bona entrada al nou any que començarà.

Un 2010 amb espurnes de felicitat per a tothom... Que sigueu exitosos en tot allò que us proposeu fer... Que rebeu tot allò que entregueu amb cor i ànima...

En resum, que sigui un any collonut per a tothom!!!

20 de desembre 2009

Bratislava Christmas Market [RC]



Aquest cop, el relat és el desenllaç del d'en pd40. Si heu vingut a petar aquí sense llegir el seu relat, aneu-hi!! Llegiu-lo!!

...

La veu no m'és pas familiar, i es confón enmig del soroll de fons del mercat. I plou, no me n'havia adonat fins ara. He estat distret amb les llums, els reflexes, la mica d'escalfor que desprenen les paradetes de Nadal.

Amb un sospir de nerviosisme faig mitja volta, i intueixo la seva silueta davant meu. S'amaga sota un abric negre que li cobreix el cos sencer, des de les espatlles fins als peus. Més o menys té la meva alçada, i porta un barret de llana. Em quedo palplantat, sense saber què dir. No me l'esperava pas, aquesta sorpresa.

És l'home que seia al meu costat, a l'avió. No sé qui és, ni què vol de mi. Interrogar-me? Robar-me? Vendre'm alguna cosa? Sé que sap qui sóc, m'ho diu la seva mirada, se'l veu segur de sí mateix. No sé pas què l'ha portat a citar-se amb mi, a l'avió hem creuat amb prou feines un parell de frases, i m'ha dit que venia a visitar a la seva família. Poques ganes de reunions familiars i mandangues, potser.

- La vaig conèixer aquí. Tu també?
- Perdona?
- A ella. He vist que en duies una fotografia a la cartera, quan has pagat l'entrepà a l'avió. I per la manera en què te la miraves, dedueixo que t'ha deixat plantat, que s'ha esfumat.
- La coneixes? I de què?
- Tot va començar aquí. Ella vivia aquí, uns carrers més enllà. Veus aquesta paradeta d'aquí al costat? Abans era de la seva família, i ella hi treballava. Ens vam caure bé, i vam començar a sortir. Era...
- Ja sé com era.
- No cal que et digui res, ho sé. T'omplia d'alguna cosa que no sabries descriure, oi? Sí... no sé pas d'on sortia tot aquell magnetisme, però era impactant i arribaves a necessitar-la, com una droga.

Em proposa d'anar a prendre alguna cosa, i mentrestant, seguim parlant d'ella. Dels seus orígens, de com van connectar, de com ella li va demanar que la traiés d'allà, que estava cansada de tot allò. I per suposat, de com el va deixar... per un altre, ell n'està segur. Callo, però sé que vaig ser jo, que un cop a ell li havia absorbit tot el suc, em va trobar i em va venir a buscar. Tot sembla massa rocambolesc, però tot quadra. Òbviament sé que ell no ha vingut a visitar a ningú de la seva família, únicament alimenta les seves ferides tornant cada any al lloc dels fets, com si això li pogués retornar el temps perdut. I jo, per alguna força estranya, també he vingut a petar aquí. No sé què em va fer decidir per Bratislava, si no en coneixia cap detall, de la seva vida anterior... Alguna cosa m'hi ha dut, i ja que hi som, s'ha d'aprofitar.

Després de la primera cervesa en ve una altra, i una altra. Passem d'un tema a l'altre i la nit es va engrescant. Les paradetes del Mercat de Bratislava romanen obertes fins ben entrada la nit, els llums dansen davant els nostres ulls, i el cos es va escalfant a mesura que l'alcohol es barreja amb la sang. La temperatura va baixant, i les gotes de pluja es converteixen en flocs de neu que tapissen el terra amb una fina pel·lícula blanca, que desapareix sota les nostres petjades.

De sobte, darrere nostre se senten rialles, tot i ser negra nit. Mitja volta, i topem amb les noies que viatjaven al nostre avió. Sembla ser que tots anem a petar al mateix lloc. Una d'elles intenta lligar amb un noi tímid que despatxa darrere del taulell de fusta d'una paradeta d'ornaments per a avets de Nadal. Ell no l'entén, i se sent intimidat per l'empenta de la noia, que li insiteix tot gesticulant enèrgicament. Les altres dues noies se'n foten de la seva amiga, i dels seus intents desesperats. Quan ens veuen, se'ns acosten. També van una mica passades, ja en som quatre, doncs. Decidim anar a fer un mos, i de pas, a fer l'última cerveseta.


Em llevo i el rellotge marca les 12, i al meu costat jeu una de les noies. No recordo gaire cosa, però tampoc faig l'esforç de fer memòria. Potser va ser divertit, o simplement necessitàvem una mica d'escalfor per assegurar-nos de que encara érem vius.

No sé on ha anat a parar l'home de l'avió. L'home que em va citar i que em va desemascarar el passat d'aquella amb qui vaig compartir tot el que era, tot el meu ésser. Per alguna estranya raó he vingut a parar a la ciutat dels seus orígens. Des de la finestra de l'hotel es veu el Mercat, tancat a aquestes hores. Amb un cafè ben carregat intento imaginar-me-la darrere el taulell, avorrida, resignada. Realment aquest paratge a ella no li escau gens, no estava feta per viure en un lloc així.

Però jo potser sí.

...

Podeu llegir més propostes a Relats Conjunts!

17 de desembre 2009

Galtes cremades

Al final no va nevar... però sí que va fer fred. Tinc les galtes una mica cremades del fred, i les mans aspres. Normalment no tinc gaire cura de la meva pell, és una cosa que sé que hauria de millorar. I si al fet de que no tinc per costum posar-me crema, ni exfoliar ni coses així, hi sumem el vent i el fred tallant d'aquests dies... I és que amb guants no sé fer pas res: tot se m'escapa, tot s'arruga, la lletra és monstruosament inintel·ligible... un caos.

Dilluns, Montserrat s'endevinava entre la boira i el plugim que ens anava xopant mica en mica.

Dimarts no va pas caure aigua del cel, però si ho hagués fet serien estalactites com a mínim. El vent bufava a ratxes i se'm calava per sota l'anorac i per les mànigues.

I Dimecres feia un dia ben bonic, amb un solet que no escalfava però que quan t'hi estaves uns deu minuts, et revifava per dins. Tot i no poder-se estar gaire estona quiet, almenys jo, que pateixo la síndrome dels peus freds... Ja sabeu, malgrat ser animals homeoterms, hi ha éssers humans amb la propietat de tenir a l'hivern els peus anormalment freds. I jo sóc una d'elles, i si he d'estar quieta, encara no hi ha persona que hagi trobat uns mitjons prou fantàstics com per escalfar-me els peus.

I estic cansada, tot i tenir la sensació de no haver fet gaire esforç físic. Caminàvem però tampoc gaire. Gran part de la feina era mostrejar, comptar, mesurar... Però qui ho diria, acaba sent esgotador. I noto la necessitat de desconnectar de feina, frenetisme i pressió.


Un inici de curs més intens del que m'esperava.

13 de desembre 2009

Il·lusió

Uns quants posts hi ha a la catosfera que fan referència a l'excés de felicitat que hem de sentir tots per Nadal. Al dinars que hem de fer. A les cares boniques que hem de posar. Haver de... que jo recordi això era una perífrasi d'obligació. I no és gaire graciós ni atractiu que et diguin què has de fer, ni com, ni quan.

Per a aquells que gaudeixen del Nadal és una festa. Per als que ni fu ni fa, suposo que ens ho prenem com un dinar normal, una reunió familiar. Per als que no el suporten, ja esdevé un martiri o si més no, un dia malaguanyat.

De petits el dia de Nadal no és gaire trascendental. Ni Sant Esteve. Ni Cap d'Any. El millor dia és la Nit de Reis, i a mi m'encanta anar a les cavalcades. M'agrada anar fent tombs, darrere de la multitud, mirar les carrosses i les cares dels nens. I agafar els caramels que em bombardegen i oferir-los als nens que a corre-cuita rastregen el terra, per agafarne contra més millor, i que duen bosses ben plenes. M'agrada sobretot mirar-los, perquè la sensació que tenen és incomparable, retrocedeixes en el temps uns quants anys. Aquell neguit, aquelles ganes de veure els reis, de llençar la carta, de jurar i perjurar que has estat requetebo, l'emoció, els dies previs, el no dormir, la il·lusió de que els reis, amb la clau de la ciutat, entrin a casa i et deixin un regalet mentre dorms... En tinc un bon record, d'aquests dies i d'aquesta sensació.

I no pas perquè rebés un munt de regals, és més, sovint hi havia coses que no eren exactament el que havia demanat, però... després les gaudia igual. No he tingut mai un esperit avar ni gaire capritxós. Remenant joguines, he trobat una bossa amb robeta d'un nino que tenia. A mi m'encantava canviar-lo, i he trobat un jerseiet i una bufanda ben bufons.... fets a mà. Òbviament aquells potser no eren els que jo havia vist, però... eren preciosos. I és que tot el tema de les joguines acaba sent una bogeria per als pobres Reis!

És envejable aquets sentiment. Si hi penso, m'agradaria poder reflexionar i trobar alguna cosa que em faci bategar tant com aleshores, amb aquell punt d'excitació de felicitat. De grans, hauríem de conservar aquest esperit en alguns aspectes de la nostra vida.

11 de desembre 2009

Ballaruga bacteriana

Dels microorganismes de vegades costa creure que hi són, que es mouen, i totes aquestes coses perquè simplement no els veiem. La manera ràpida de veure'ls és tenyint-los, però llavors tenim el problema de que els hem mort i si, per exemple, volem veure com es mouen, no ens és possible.

Am el tema de la motilitat és força graciós veure com es mouen. Molts bacteris tenen flagels, uns filaments molt llargs fets de proteïnes, que fan girar enèrgicament i que els permeten desplaçar-se. Per a veure directament com es mouen amunt i avall frenèticament, es pot agafar una suspensió de bacteris, posar-los en un portaobjectes especial (que té una mena de sot) i observar al microscopi. I es poden veure coses com aquestes.

Però hi ha una altra manera "d'intuir" el moviment bacterià. No s'observa directament el desplaçament del microoganimse però el mètode utilitzat és senzill i força graciós. Es tracta d'agafar un tub d'assaig i posar-hi un medi de cultiu, és a dir, l'aliment que el bacteri farà servir per subsistir. Tot seguit hi poses una substància (com el TTA, trifeniltetrazole) que quan les bactèries comencin a fer reaccions metabòliques, les deshidrogenases el reduiran i el transformaran en una altra substància colorant i insoluble (en el cas del TTA, formazán, de color vermell). És a dir, que al final, veurem que el medi canvia de color. I finalment, per suposat, cal afegir els microorganismes! S'agafen bacteris amb una pica (un instrument que s'assembla a una agulla llarga enganxada a un mànec) i se submergeix al tub que té el medi de cultiu. Només cal introduir l'eina i treure-la, ja que encara que nosaltres vegem una gota de líquid, hem de ser conscients que allà hi ha milions de bactèries!

I esperem un dia. I obtenim això:



Això és un test fet amb dos bacteris diferents: un que es mou i un que no.

El de la dreta és el que sí que es mou, i el de l'esquerra no. El que es mou és un bacil, que té forma de bastonet, i el que és immòbil és un coc, que té forma de bola. El medi de cultiu inicialment era de color groc transparent.

Mirant al tub de la dreta, veureu que la suspensió és de color tèrbol, lleugerament ataronjat (el formazán obtingut era vermell...) Això indica que el bacteri es mou, i que va buscant menjar pel medi i fent reaccions químiques. Té lloc el procés descrit abans, però com que el microorganisme es desplaça, el colorant insoluble queda escampat per tot el medi, per allà on el bacteri ha passat. Si ho haguéssim deixat més dies el canvi de color seria més notable.

El de l'esquerra no es mou. Si us hi fixeu, al mig de la suspensió hi ha com una cosa vermella que baixa cap avall... El medi de cultiu és semisòlid, no és líquid del tot, i aquesta prolongació que veieu no és més que la "marca" que ha quedat de l'agulla amb la qual vam introduir els bacteris al medi de cultiu. Com que els bacteris no són capaços de moure's, s'han quedat allà on els vam anar deixant, i mentre es van alimenant del que tenen al voltant, van fent reaccions metabòliques i aquell compost insoluble vermell es va acumulant.

Quan vaig tenir el potet amb aquesta forma tant rara i sense que ens haguessin explicat què havia passat allà, em va xocar bastant! I és que tot el que no veiem no deixa de ser menys interessant. Però he de confessar que veient com es movien vaig riure més, era graciós, hehe!


---


Nota: arriba una setmana d'aquelles intenses i frenètiques, durant la qual dubto poder passar gaire pel Cau ni per casa vostra (però s'intentarà!) Tinc pràctiques de camp tota la setmana, prop de Montserrat. Com nevi... faré Festa Major!!

Cuideu-vos molt!

08 de desembre 2009

Eucaliptus

En veia per tot arreu, i en vaig voler comprar. Ara la casa fa olor de fresc, de netedat... I de sobte, de les càpsules n'han començat a sortir les flors. I n'hi ha més de vint. Alguna cosa li ha agradat: la casa? El gerro? Que me la quedi mirant embadalida? No ho sé pas...


04 de desembre 2009

Màster d'instruments auditius

Hi ha un afer que em preocupa últimament, i és que sembla ser que tecnològicament anem més enrere que no pas endavant en algun que altre aspecte. I el que em resulta més molest amb diferència és quan s'utilitza el telèfon mòbil com a reproductor de música, a tota pastilla, per a que ho senti tothom.

És un deure ciutadà haver de contaminar els timpans amb música dels altres? (i dic contaminar perquè per desgràcia, fins al moment només he tingut el gust de topar amb gent que té uns gustos musicals força excèntrics pel meu gust, valgui la redundància...)

I és més: s'ha d'establir un protocol de cortesia, un formulari verbal per poder fer front a aquestes situacions amb delicadesa? La cara de fes-callar-això-d'una-vegada-o-hauràs-de-recollir-trossets-de-teclat-i-de-carcassa-per-tot-arreu no funciona, l'he intentada. I amb segons qui, ho he de dir, no em fa gaire gràcia haver de fer un intercanvi lingüístic...

Així doncs, i conscient de que potser algun dia aquest post trascendirà més enllà de la blogosfera, poso de manifest el primer Màster en l'ús dauriculars. Amb quatre passos ben senzills és possible gaudir de la música que ens agradi (m'estalvio de posar bona música, cadascú que faci el que cregui més convenient amb la seva salut) i alhora vetllar pel benestar de la humanitat. Així doncs:

1. Un auricular és un aparell de plàstic que es pot adquirir a botigues especialitzades, a les d'aparells electrònics, als basars i a les botigues d'articles varis regides per homenets i homenetes d'origen xinès, òbviament.

A part de fer-vos servei, un auricular pot ser un complement estètic perfecte per a anar ben estupendos pel carrer. En trobreu de totes mides, colors i models, per a que la vostra tria sigui senzilla i de qualitat. Com per exemple...

Això són auriculars

2. Un cop hagueu adquirit els auriculars, traieu-los del seu envoltori. Observareu que tenen un cable o tros de plàstic que uneix dos protuberàncies circulars. Aquesta part és la que anirà en contacte amb el vostre pavelló auditiu. Observeu-lo bé, toqueu-lo, i veureu que disposa d'una suau espongeta o bé d'una funda de silicona, llisa. Segur que en aquest instant frisareu per tenir en contacte amb la vostra pell tal meravella de la tecnologia.

3. Tot seguit heu de buscar la peça metàl·lica i allargada que hi ha a l'altre extrem del cable, que heu d'introduir a l'obertura del mateix diàmetre que trobareu al vostre reproductor de música habitual. I ara sí... us cobriu les orelletes amb els auriculars, pas molt important. Aneu amb compte amb el cablatge, no fos cas que us entrabanquéssiu i prenguéssiu mal!

I 4t i últim pas... Podeu encendre el reproductor de música i... màgia! Sublim! Sentireu les notes de la vostra melodia preferida de ben a prop, com si el propi cantant us la dediqués in situ. Quin goig! I sense interferències dels crits de la gent, ni motors, ni nens, ni gossos, ni venedores del mercadillo, ni tuneladores, ni camions d'escombraria...

Així que ja sabeu, difoneu la bonanova: ja no cal anar amb la mà fora de les butxaques per haver de sostenir el mòbil per escoltar una deliciosa cançó... ara a l'hivern n'hi ha prou amb utilitzar auriculars per evitar la gangrena dels dits!!!

01 de desembre 2009

Manuscrit

Clicant a sobre es veu millor.. :P


Al principi les línies més obertes, després vaig fent un conglomerat perquè se m'acaba el full... Algunes línies ballen... És el que tenen els manuscrits!!

Ah! I per qui no conegui el meu pi-avet!

Primera aparició
Imatge