26 de novembre 2009

Com la pell d'un dofí...

Quan es fa aquest experiment, la closca de l'ou queda tova... i llisca. Com la pell d'un dofí, em van dir un cop. I em vaig quedar igual, com era d'esperar, per no poder fer la comparació al no haver tingut mai la sensació de tocar la pell d'un dofí.

S'hi assembla, és cert. Llisquen, i són estranyament suaus. I terses, turgents. I humides.

I puc comparar perquè dissabte vaig tenir l'oportunitat de tocar-ne un. De fer lliscar la mà per sobre del seu llom. De tocar-li l'aleta dorsal, les pectorals. El mussell. De notar la humitat del seu cos, la suavitat de la seva pell, de resseguir les cicatrius, marques de lluita, d'una vida viscuda.

Jeia a la taula d'una sala de necròpsies, ja feia més de dotze hores que l'havien trobat. I, per tal de determinar la causa de la mort, se li havien de fer diverses proves, agafar mostres... i lògicament, mirar-ne l'interior. La imatge era desoladora i no gaire agradable, però no tan dramàtica com em podria imaginar. No feia gràcia, lògicament, però va ser tota una experiència i vaig estar contenta d'haver-hi assistit. En vaig poder aprendre moltes coses, els qui dirigien la necròpsia van aguantar les meves preguntes i tafaneries estoïcament, i els hi estic molt agraïda.

Vaig poder veure que tenen uns paràsits al dors, i que no els fan cap mal, tots els dofins els tenen. I uns altres paràsits al ventre, que en realitat són tènies de taurons, que fan servir els dofins com a vectors perquè quan un tauró se'ls mengi o els ataqui, pugui incorporar-se al tauró i parasitar-lo. O que tenen un múscul tremendament fosc, ple de mioglobina, per poder emmagatzemar molt oxigen i fer llargues immersions...

Tota una experiència, com ja dic... Amb la recança de que quan li posaves la mà al damunt, no notaves la contracció que fan els músculs del cos quan es respira...

23 de novembre 2009

Festa d'aniversari [RC]



Tothom en parla, però és clar! Com que no la vaig conèixer mai no sé pas quina cara fa! Ara bé, va ser l'artífex de tot plegat i no crec pas que es pogués imaginar que això arribaria tan lluny! Bé, farem una ullada, a veure si algú em sap dir on la puc trobar...

... tot i que m'hi sento una mica estranya aquí... Quin nivell! Tot una mica massa estirat... Aquesta gent sembla més de caviar i còctels que no pas de croquetes! Potser hauria d'haver portat alguna altra cosa, enlloc d'això. Ja hi encaixa, aquí?

Potser quatre galetes i una espelmeta no són el pastís d'aniversari més adient...!!



Podreu trobar moltes més propostes (i millors!) a Relats Conjunts

20 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (V)

I això ja s'acaba! L'últim dels qüestionaris de la Setmana de la Ciència. Espero que us hagi entretingut i agradat. Si més no, que hagueu pogut aprendre algunes coses i que... la ciència és molt interessant i no tan complicada com se sol pensar! Només cal posar-hi una mica d'interès i s'acaben descobrint meravelles de la natura i la tecnologia...

Moltes gràcies a tots els que heu anat passant per aquí... M'ha fet il·lusió! :-)


[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





19 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (IV)

I d'estrelles enormes... als organismes més petits, aquells que no som capaços de veure. I és que això no vol dir que no hi siguin!



[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]







* Perdó pel retard d'avui! Un dia estressant...

18 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (III)

Avui dimecres, Dia de Mercuri, alcem la vista cap al cel...

[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





17 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (II)

Aquí teniu la segona entrega de preguntes! Un toc marí per fer honor al bloc...

[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





16 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (I)

Aquesta Setmana és la Setmana de la Ciència. Arreu de Catalunya podreu gaudir d'exposicions a museus, xerrades, activitats, tallers i moltes altres coses, totes de temàtica científica. A més, a la web hi ha el Joc de la Ciència, els participants del qual entraran en el sorteig de tres iPods.

Jo també he decidit fer alguna coseta, així que durant aquesta setmana tindreu cada dia una pregunta, amb quatre possibles respostes. És un mini joc de tipus divulgatiu, i heu de ser prou honestos com per no consultar-li al Google només començar, que si no no té gràcia! Penseu una mica, escolliu la resposta que creieu que és la correcta i mireu si l'heu encertat o no... Al costat de cada opció, un cop hi hagueu clicat, hi trobareu una petita explicació.

Així, doncs, endavant!





13 de novembre 2009

Abraçades i misticisme

Al poble, aquest últims tres dies hi ha hagut una de les concentracions de gent més grans que jo recordo, i tot perquè l'Amma, la dona que va voltant pel món abraçant a la gent, i que es diu que els transmet una energia especial, pau i comfort, hi ha fet estada. Cues de més de set hores, gent que se n'ha cansat, d'altres que es queden sense número...

No hi tinc res en contra de cap religió ni creença, per mi cadascú és lliure de pensar/fer/creure en qui i en el que es vulgui. Però li està traient, des del meu punt de vista, tot l'encant que pot tenir una abraçada: que te'l dóni algú en qui confies, a qui estimes... algú vinculat a tu, algú que coneguis. Hi ha coses que per més que intentis explicar-les no trobes les paraules exactes per fer-ho, i aquesta és una d'elles. Una abraçada es una barreja de contacte, escalfor, estima, pressió... i tot barrejat, amb més o menys èmfasi, ens trasnmet tot un seguit de sensacions les quals ens satisfan a nivell anímic.

No és el mateix que m'abraci un amic quan estic decaiguda que ho faci algú a qui no conec.

No és el mateix que m'abracin d'alegria en tenir bones notícies després d'un llarg període, i que ho facin aquells que m'han vist lluitar, que no pas si ho fa algú que no sap com he patit, el que m'ha costat o quant m'hi he esforçat.

No és el mateix que m'abraci una persona a qui tinc afecte i a qui he trobat a faltar, que no pas algú a qui no puc trobar a faltar perquè no sé ni qui és.

De cadascuna d'aquestes abraçades segur que en puc treure comfort, una mica d'amor, una mica de carinyo i un toc de dolçor. I no dic pas que la gent que sigui abraçada per aquesta dona no rebi tot un seguit de sensacions que per a ells siguin úniques, però si és així, crec que infravaloren les abraçades que poden rebre dia rere dia. Es ssorprendrien, crec, del suc que en poden arribar a treure. I és ben senzill: en una abraçada bona, amb empenta, dolça, amb caliu, només cal tancar els ulls i notar el contacte, la pressió dels dits i dels braços... tenir els sentits ben oberts i deixar-se endur. És tan recomfortant...

Si hagués de deicdir, fins i tot em fa més gràcia això dels free hughs (anat amb compte amb les carteres, per cert!) que no pas aquesta dona...

07 de novembre 2009

Companyies disfressades

L'altre dia parlava amb un company sobre el fet de fer-se massa il·lusions, i que el tipus de gent que trobis en entrar en un nou ambient no sigui pas del tot com t'esperaves i et sentis, en part, decepcionat. Però vam arribar a la conclusió de que més que la decepció, encara és més crua la sensació de sentir-se sol tot i estar envoltat de molta gent. Sentir-se buit malgrat la cridòria i els copets a l'esquena. Sentir-se sol acompanyat.

És desolador. Que no trobis ningú amb qui et vingui de gust establir una conversa fantàstica, d'aquelles llargues, on sempre hi surt una mica de tot, que acaba sent amena i constructiva, divertida i que et fa pensar alhora. No et ve de gust perquè són massa ditants a tu, potser, perquè se't queden mirant com embobats... o perquè ets massa exigent, que això també passa. I acabes envoltat de companyia disfressada de vés a saber què, de somriures de complicitat forçats, de ganes de fer volar els minuts i les hores.

Per sort, he aconseguit anar apartant del meu camí aquesta mena de soledat disfressada de falses amistats, i he deixat la complicitat emmerdada de mentides. Però sempre peco de voler anar més enllà. De buscar impossibles. D'estar en recerca constant d'aquella part que em falta, aquell espai buit que encara em queda dins i que no té res a veure amb cap tipus de fruita cítrica. El probema de buscar i buscar és que en el fons potser te n'adones que la recerca no s'atura mai perquè en realitat ni tu mateixa saps ben bé què coi estàs buscant. I això és més difícil de solucionar.

01 de novembre 2009

Rapidesa o lentitud? La culpa és de la mielina!

El passat divendres en Dan ens parlava de com es transmeten senyals a través de les neurones, mitjançant els potencials d'acció, fent un símil extraordinari amb una onada en un estadi de futbol. I em va fer pensar en un tema que l'altre dia vam tocar a classe i que em va semblar curiós: quina és la base fisiològica que diferencia el dolor ràpid i el dolor lent?

Hi ha dos tipus de dolor que experimentem: el ràpid està relacionat amb els actes reflexes (si m'acosto massa al foc em fa mal i de seguida aparto la mà), i el lent és el dolor persistent (encara que ja no estiguem en contacte amb el foc, la zona afectada ens segueix fent mal durant un període de temps més o menys prolongat, ja que és com una senyal que el nostre cos genera per avisar-nos de que hi ha hagut una lesió als teixits i que cal que se solucioni).

El que cal saber, però, és que no totes les neurones del nostre cos són iguals. Dins els mamífers podem diferenciar fins a 3 tipus de fibres nervioses (A, B i C), amb subtipus dins d'aquestes. I el que precisament diferencia ambdós tipus de dolor és que el dolor ràpid el trasmeten les fibres A (concretament les fibres A-delta), neurones amb axons mielinitzats, i que el dolor lent va a càrrec de les neurones sense mielina (les de tipus C). I aquest és un clar exemple de quina és la funció de la mielina: si la senyal de dolor ràpida es fa a través d'axons amb mielina, voldrà dir que aquesta substància farà que la velocitat de transmissió dels potencials d'acció sigui més efectiva.

Però... per què?

Quan ens parlen d'axons amb mielina cal tenir clar que no és tracta d'una mena de cable recobert íntegrament d'una substància aïllant. Si agafem un axó trobarem un trosset mielinitzat, un espai on no hi ha cap mena de recobriment (anomenat node de Ranvier), un altre trosset amb mielina... i així successivament.

L'avantatge de la mielina és que els canals que tenim a la membrana i que fan de porta per al sodi i al potassi només els trobarem als nodes de Ranvier, a les zones que no hi ha mielina. I això té la seva lògica, ja que no serveix de res tenir canals als llocs on hi ha mielina si aquesta substància fa d'aïllant i no deixa passar els ions! És com si féssim una porta davant d'un mur de totxanes... si no la pot fer servir ningú, ens l'estalviem! Així doncs, als trossets on no hi ha mielina hi ha les portes d'entrada i sortida per al sodi i el potassi, de manera que el potencial d'acció, aquella onada, anirà fent saltets d'un node a un altre, propagant-se per l'interior de l'axó i evitant les zones amb mielina. I a que troba un canal, fa que s'obri i llavors la despolarització i repolarització de la membrana continua. Aquest tipus de propagació s'anomena conducció saltatòria.

I les conseqüències de tot plegat? Doncs que com que es fan saltets, ens estalviem d'obrir i tancar molts canals (per a recórrer una mateixa distància es necessitaran molts menys potencials d'acció), i la conducció nerviosa és molt més ràpida. I a més a més, també comporta un estalvi energètic per a la cèl·lula. Cal tenir en compte que quan obrim les portes, els ions entren i surten gràcies a que hi ha una diferència de concentracions d'ions entre l'interior i l'exterior de la cèl·lula, i que després cal tornar-ho a deixar tot tal i com estava perquè quan més endavant torni a arribar una altra senyal, el gradient d'ions torni a existir i aquests tendeixin a entrar o sortir. Per fer-ho més clar, és com si nosaltres tinguéssim dues habitacions comunicades per una porta, i la gent hagués de passar de l'habitació 1 a l'habitació 2, i únicament en aquest sentit. Nosaltres obrim la porta i deixem que passin tots, de manera que l'habitació 1 quedi buida. Si no tenim cap mètode per tal que la gent torni a l'habitació 1, el proper cop que jo obri al porta, com que no hi haurà gent... no passaran d'un lloc a l'altre! I aquest exemple potser és una xorrada, però si tenim en compte que el fet de que hi hagi un flux entre dos compartiments és la base del nostre pensament, del dolor i de tot el que està relacionat amb els nostre sistema nerviós, veiem que és una condició primordial per a un bon funcionament de l'organisme.

Doncs el nostre cos té un sistema per reestablir el gradient d'ions i tornar el sodi i el potassi al lloc que els pertoca. L'únic inconvenient és que aquest mecanisme gasta energia (i perquè veieu si n'és d'important aquest pas, una cèl·lula nerviosa pot destinar fins a 2/3 parts de l'energia que produeix per fer funcionar aquest mecanisme!). Així doncs, si tenim mielina (i això redueix el nombre de canals que s'obre i es tanquen), no generarem un desequilibri tan gran i no caldrà gastar tanta energia per tornar-ho tot al seu lloc. I com que l'energia és un recurs imprescindible i molt car d'aconseguir, qualsevol mètode d'estalvi és benvingut.


El dolor ràpid i el lent només són un exemple per il·lustrar la importància de la mielina. No tot necessita una resposta molt i molt ràpida, i és per això que també tenim axons sense mielina, tampoc cal invertir tants esforços en fer capes aïllants si la resposta que necessitem no ha de ser immediata. Però el que queda clar és que en certs casos la velocitat dels impulsos nerviosos no és pas un tema banal, sinó que al darrera hi ha un munt de petits detalls sense els quals tot seria més lent i podríem arribar a tenir un bon disgust. Per exemple, sense mielina les neurones A-delta del "dolor ràpid" serien molt més lentes... posaríem la mà al foc i quan comencessim a sentir dolor ja seria massa tard, i hauríem de córrer cap a l'hospital segur!

Diferència en la transmissió dels potencials d'acció entre axons amielínics i els mielinitzats.

Font: http://www.javeriana.edu.co/Facultades/Ciencias/neurobioquimica/libros/neurobioquimica/impulsonerv.htm