30 d’octubre 2009

Cançons i fruites

Hi ha una cançó que porto tres dies xiulant... al principi era una melodia inofensiva que em va venir al cap i que no sabia pas d'on l'havia tret, i després de consultar amb diverses persones, em van dir: si estàs xiulant això! I llavors hi vaig caure... i va ser un no parar. Cada dos per tres la tinc al cap, i a la que me n'adono l'estic cantant.

Com a aspecte positiu, val a dir que és una cançó inofensiva. Crec que tard o d'hora a tothom se li ha enganxat alguna cançó odiosa, que no agrada gens, però que sense saber per què et ve a la ment repetidament... i després prou feina hi ha a treure-se-la de sobre.

Com a mínim...



... la meva em farà reviure espisodis d'infantesa :-)

27 d’octubre 2009

La balena franca austral

Com a últim exemplar de les grans balenes, avui us parlaré una mica de la Balena Franca Austral. De fet, de balenes franques n'hi ha 3, i totes elles s'assemblen molt. En un principi només se separaven les balenes franques entre hemisferi nord - hemisferi sud, però s'ha descobert que al nord hi hauria dues espècies: la de l'oceà Pacífic (Eubalaena japonica) i la de l'Atlàntic (Eubalaena glacialis). I al sud, és clar, la Balena Franca Austral (Eubalaena australis). En principi s'accepta aquesta separació entre les tres poblacions de balenes franques perquè com que prefereixen aigües fredes, no creuen els oceans de Nord a Sud per ajuntar-se, ja que per fer-ho haurien de travessar aigües tropicals. Així doncs, moltes de les coses que diré les podríeu trobar també a les espècies de l'hemisferi nord, però em centraré en la Balena Franca Austral perquè és força coneguda per ser l'espècie estrella del whale watching a la Patagònia argentina. I així, amb una mica de sort, qui sap si en uns anys puc fer un post de contrast amb vivències pròpies!

Una de les característiques més notables d'aquestes balenes és que ja no presenten aquells solcs a la gola que tenien els rorquals, i tampoc tenen aleta dorsal. A part, si les comparem amb el rorqual comú de les aigües mediterrànies, per exemple, són més petites i més grasses, no tant estilitzades. Cal tenir en compte que viuen en aigües molt més fredes, i que el teixit adipós sempre és una bona capa aïllant de les baixes temperatures.

A la part del cap i del llavi tenen força callositats (pell de consistència còrnia), on hi creixen els anomenats polls de les balenes (que en realitat són uns petits crustacis, els ciànids, d'entre 0.5 i 1.5 centímetres de longitud). A les callositats també hi ha cirrípedes, uns crustacis calcaris que formen estructures dures, calcificades, que també és freqüent veure com parasiten les tortugues. És un aspecte curiós el fet que aquestes callositats siguin l'empremta dactilar de cada individu, ja que des que neixen fins que moren, el patró de disposició i mida de les callositats roman invariable (de la mateixa manera que els rorquals eren indentificats mitjançant el perfil de l'aleta dorsal)


Font: wikipedia

Ciànids, els polls de les balenes. Font: http://news.bbc.co.uk

Les balenes franques australs neden força lentes, a uns 3 km/h, i sovint ho fan a prop de la superfície. A més, un cop mortes, a diferència d'altres espècies aquestes es mantenen surant a la superfície. Aquests dos aspectes, juntament amb l'enorme quantitat de substàncies lipídiques que aporta un sol individu, van fer que fossin molt vulnerables i l'objectiu principal de la caça balenera des dels segles XVIII-XIX fins a mitjans de la 2a meitat del segle XX. De fet, el nom franca és una traducció de l'anglès, Right whale, anomenades així precisament per ser les balenes bones, les fàcils de caçar. Es va arribar a reduir la població un 90%, i és que es van fer decrets i es va protegir l'espècie de la caça massiva a la qual estava sotmesa a partir dels anys 30 (quan la població total estimada tan sols era d'uns 1600 individus), però se sap que als anys 60 les flotes soviètiques van seguir caçant fins a 3000 exemplars. L'aspecte positiu a destacar és que avui en dia les poblacions de balenes franques augmenten any rere any, es van recuperant, i en un període de 10-12 anys s'ha arribat a duplicar la població total.

Un bon indret per poder observar balenes franques és la península de Valdés, a la Patagònia argentina, des dels mesos de maig-juny fins a setembre-octubre (quan allà és hivern). Els afloraments de la seva principal font d'alimentació, el krill, es troben sobretot en aigües més fredes, gairebé antàrtiques, però puja cap al nord per tal de reproduir-se. Coincidint amb aquest estadi, es pot observar com les balenes salten i treuen el cos fora de l'aigua de manera espectacular, un comportament que en època d'aparellament serveix per atraure les femelles i fer-se valer.

Font: wikipedia


I per acabar... un video extret de youtube. Hi apareixen imatges d'aquesta balena. No tenen gaire qualitat, no són pas de documental, però només de pensar que estan fetes en estat pur, per mi ja són un gran què.



----------------------

Fonts:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Eubalaena_australis
http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s (Whale watcher, de Trevor Day)

----------------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- Rorquals
- El rorqual blau
- La balena geperuda
- El rorqual comú

22 d’octubre 2009

Un parell de regals del cel...

55 litres per metre quadrat, que m'ho ha dit el Molina... I ja pot ser, ja, que la tamborinada d'avui ha estat de traca i mocador. Jo crec que la capçalera del bloc en el fons ha estat alguna mena d'acte premonitori d'aquesta tardor que semblava no arribar...

I igual que mitja Catalunya, un arc de Sant Martí s'ha tenyit davant els meus ulls. Feia molt de temps que no en tenia un d'igual davant els meus morros. Cap d'igual. Sencer, es podia distingir clarament on començava i on acabava, i he pogut comptar els set colors, un per un. Tan perfecte que semblava irreal.

El més bonic de tot, però és que realment semblava un pont que es podia travessar per sota tot caminant-hi xino-xano, com si l'arcada fos una mena de camí que guia als ocells. Com quan vas per l'AP-2 i travesses aquell monument al Meridià de Greenwich, però multiplicant la bellesa per 10^10. O més. He intentat fer-hi una fotografia, i m'he hagut d'ajupir i mirar cap amunt. I tot i així no hi cabia pas, a la pantalla.


Però aquest no era l'únic regal del cel d'avui. De bon matí...

20 d’octubre 2009

No operatiu

El mòbil al qual truca es troba apagat o fora de cobertura en aquest moment

En aquest moment no el puc atendre. Deixi el seu misstage després del senyal. Piiiiiiiiip.

Les nostres línies estan ocupades en aquests instants. No es retiri, de seguida l'atendrem.

I un llarg etcètera de frases crossa, fórmules per dir el mateix.


No sé quina ha fet servir el meu sistema immunitari per declarar-se en vaga indefinida. Jo, que agafo un refredat un cop cada X anys. Que els hiverns es limitaven a quatre mocs. Ara ho tinc tot de cop: suor freda, dècimes de febre, mocs, coll irritat, tos, passo de fred a calor en menys de deu segons, mareigs, i només em queda un fil de veu. Tot un rècord.

Tinc el cos en mode no operatiu. Fins a nova ordre.

16 d’octubre 2009

Mundos paralelos [Relats Conjunts]



Se'm fa massa difícil pensar en móns paral·lels. Dos plans que no es creuen, que no xoquen, que no interaccionen. Massa complicat tot plegat. Si agafo un bolígraf i un paper, i hi dibuixo una ratlla el més recta possible, sense fer servir res més que no siguin les mans, potser me'n surto. Si n'intento dibuixar una altra completament paral·lela, segur que no me'n surto. Acabaran convergint, es trobaran en un punt, un punt màgic que farà de pont, de frontera de mestissatge entre idees i imatges de dos indrets que en teoria no haurien de revelar-se mútuament.


I és que tot el que deixem a les nostres mans mai serà inaccessible ni infinit. Si se'ns permet pensar en l'existència móns paral·lels, deixaran de ser-ho. En el precís moment en què jo i el meu alter ego de l'univers paral·lel pensem en la possibilitat de trobar-nos, en l'existència de l'altre, haurem creat el pont.


Però si saltes jo hauré de saltar. Si véns, jo hauré de marxar. Perquè en un mateix món no hi ha lloc per a dos com tu. O per a dos com jo.


12 d’octubre 2009

Compromís

Sovint he rebutjat propostes o ofertes perquè sé que no les podré dur a terme com m'agradaria, que no podré dedicar-m'hi bé, que deixaré coses penjades aquí i allà. El lema és: si ens hi posem, fem-ho bé. En una ocasió, després d'excusar-me i dir que no, em van dir que era una persona molt compromesa, frase que semblava totalment oposada al comportament que jo acabava de mostrar en rebutjar la proposta que m'acabaven de fer.

- Compromesa i estic evitant el compromís?
- Compromesa perquè si no pots dedicar-t'hi al 200% no t'hi impliques, però quan acceptes, no se't pot demanar més, ho dónes tot.

Òbviament exagerava una mica, tot i que era d'agrair que tingués aquesta concepció de mi. I sí que coincideixo amb ell en això de que no faig les coses a mitges, el que es comença s'acaba. M'estic referint a projectes o propostes que no només m'impliquen a mi, sinó que comporten un vincle i una interconnexió amb altres persones, que la feina d'uns i altres convergeix i es fusiona per acabar sent un projecte o activitat que faci goig (dels meus "projectes personals" n'hi ha varis d'inacabats...)

I per aquesta mateixa raó, m'agrada que quan la gent es compromet amb mi compleixi. Que s'hi impliquin si realment tenen la intenció de fer les coses bé, de tirar endavant i fer la part que els pertoca, de ser-hi quan se'ls necessita, de complir amb els terminis establerts i totes aquestes coses. Em passa com amb la puntualitat: no m'agrada que m'hagin d'esperar i arribo a l'hora prevista, i de la mateixa manera, que em facin esperar molta estona no em fa gràcia. M'emprenya molt la falta de confiança i la decepció de no poder comptar amb algú en qui havies dipositat esperances. I tot això s'emfatitza si els implicats prèviament havien fet esment de la seva il·lusió de participar, de que farien de tot i de més.

Mentre hi hagi burros sempre hi haurà qui vagi a cavall, no?

Doncs potser que vagi a comprar-me unes orelles.

11 d’octubre 2009

Plou sobre mullat

Ahir, un pop de dos pams de llarg ens perseguia per les roques d'una petita cala de la Costa Brava. Amb un ball de cromatòfors i una lleugera taca de tinta ens va deixar clar que no estava per orgues. va ser molt bonic, no havai tingut mai un pop de tan a prop... viu, és clar!

Nombrosos peixos de roca, alguns d'ells mimetitzats, a l'espera d'un bon botí...

Anèmones, algun tomàquet de mar, eriçons...

Ajaguts a la sorra, veiem com mar endins plovia sobre mullat.


I avui, els peus i les mans ressentits de fer el mico per les roques. Però amb la satisfacció de que va valer molt la pena.

07 d’octubre 2009

Tapadora

De vegades passa que t'involucres en cos i ànima a guarir algú, a fer-li costat, a fer-li companyia, a predicar dins teu que fas el que és correcte... I en realitat potser tot és una tapadora. Tu emfatitzes la situació, la sobredimensiones una mica perquè en realitat potser tu estàs pitjor que l'altre. I intentar guarir-lo és una manera d'encobrir el teu dolor. No estàs curat del tot i pretens curar als altres. I ho notes quan et poses trist, quan plores, quan et bull al sang o quan tens una pressió al pit injustificada que treu el cap a mig matí, a mitja tarda o a mitja nit. No avisa, però quan surt, surt, no necessita cap motiu en concret.

Amagar-ho potser no et fa cap bé, però saps que fer-ho notar a la resta pot fer més mal, o que pateixin per una sensació que per força ha de ser passatgera. I una tapadora potser no és tan dolenta. Al cap i a la fi, quan tapes una olla a dins hi pot haver de tot, és tot un món de sorpreses...

04 d’octubre 2009

Carquinyolis!

Ahir tenia ganes de fer alguna cosa per berenar, alguna dolçaina petita, d'anar picant. I fent un cop d'ull a un llibre de cuina els vaig veure: carquinyolis! Feia segles que no en menjava i tenia tots els ingredients necessaris per casa. Va ser tot un experiment, ja que no n'havia fet mai, però per a tot hi ha una primera vegada!

La recepta no és gens complicada, i a mi em van quedar molt bons!

Ingredients:
100 gr. d'ametlles crues amb pell
1 ou
100 gr. de sucre
175 gr. de farina
pell de mitja llimona
1/2 o 1 culleradeta de cafè de canyella en pols
1 culleradeta de llevat en pols

Preparació:
Primer de tot, poseu les ametlles en un recipient amb aigua. Tot seguit, comenceu a fer la massa: poseu la farina en forma de volcà, afegiu-hi el llevat, i al centre, la resta d'ingredients: l'ou (reserveu una mica de rovell per pintar els carquinyolis), el sucre, la pell ratllada de mitja llimona i la canyella en pols. I comenceu a barrejar-ho tot amb cura. Un cop tingueu la pasta una mica lligada, escorreu les ametlles i afegiu-les a la pasta, i acabeu d'amassar.

Mentrestant, preescalfeu el forn a uns 180ºC

Un cop tingueu la massa a punt, formeu tires de pasta d'uns 3 centímetres d'ample i 1.5 centíimetres d'alçada, aproximadament (poden ser tan llargues com la safata de forn, si voleu). Poseu damunt de la safata de forn un paper encerat i a sobre les tires de pasta. Pinteu-les amb la mica de rovell que havíeu reservat i poseu-ho a coure uns 20-25 minuts (controleu-ho una mica a partir dels 20 minuts, heu de tenir-les al forn fins que s'hagin daurat una mica). Traieu-les del forn i talleu al biaix les tires de pasta, fent carquinyolis d'1.5 centímetres de gruix aproximadament. Torneu-los a posar a la safata del forn i deixeu-los coure cinc minuts més perquè s'acabin de daurar.

I ja els tindreu a punt! Només caldrà deixar-los refredar i anar amb compte amb les dents!

01 d’octubre 2009

Balanç de novetats

Gairebé una setmana de classes... gairebé. No puc dir que hagi estat estressant, ja que tampoc és que tingui moltes hores, i les pràctiques encara no han començat. I a més, la primera classe de cada assignatura es dedica a explicar com s'avalua l'assignatura, exàmens, parcials, percentatges...

Però pinta bé. Sempre hi ha alguna assignatura que no fa tant el pes, ja sigui pel temari o pel professor, però ens adaptem a tot i ho fem decidits a tirar endavant.

Faig la majoria d'assignatures en una aula nova, reformada, amb pantalla de projector automàtica (que una de les professores gairebé es carrega quan la va intentar plegar tot fent aquella típica estirada cap a baix perquè tot seguit la pantalla pugi per ella soleta), parets immaculades i cadires amb braç abatible llogades aquí, massa petites i estretes pel nostre gust, a l'espera de que ens posin bancs o alguna altra cosa dintre de dues setmanes (és a dir, mes i mig).

Sempre és millor no deixar-se endur pels prejudicis, nodrir-se dels consells que et puguin donar els "veterans" i alhora contrastar la informació amb els fets que tu pots comprovar empíricament quan assisteixes a classe. He fet tot el procés amb Fisiologia Animal, l'assignatura fatídica de 2n de Biologia a la meva facultat. Molts suspesos cada any. Molts. El primer dia la gent ocupava totes les cadires, el passadís que hi ha enmig de files de cadires i el fons de la sala. Comptant unes 18 cadires per fila (separades per un passadís al mig), per 9 o 10 files de cadires, això ascendeix a un total de 180 persones. I encara falta sumar la gent que hi havia dreta. I als altres dos grups no sé com estaria la cosa. El professor, pel que sembla, té certa tendència a la... crueltat? Explica malament? Es passa als exàmens? No ho sé, cadascú deu tenir la seva teoria. De moment no em desagrada la metodologia que utilitza per explicar, i ja ens va avisar de que hauríem de tirar de llibre, que no només entra el que explica a classe. Però no em va fer el pes l'actitud amb la qual es va presentar el primer dia. Ni l'actitud ni el to. Posant-nos les estadístiques dels supesos, diagrames de barres desmoralitzadors. Per què? Per què si insisteixes en què l'assignatura no és tan difícil i que si treballem mica en mica ens la podem treure? Què pretens aconseguir? Va deixar clar que aquestes dades no eren motiu per baixar el nivell, i no li discuteixo pas. Però no cal que en faci ressò. És posar pressió innecessària, tothom coneix l'assignatura i el professor, la fama és una de les coses que pel boca a boca es transmeten de manera eficaç i veloç.

Bé, de tota manera, si tenia algun pla malèfic per buidar la classe amb mi no funciona. Amb els prejudicis i aquestes coses sóc força de m'entra per una orella i em surt per l'altra, fins que jo no ho experimento no baso els meus plans en l'experiència dels altres. Sóc responsable i formigueta, vaig fent mica en mica i la meva metodologia m'ha donat resultat fins a dia d'avui. Si una teoria funciona, per què no seguir aplicant-la?

Això sí, quatre dies no són suficients per acostumar al meu cos a anar a dormir gaire d'hora... pels matins encara arrossego una mica de son!


PS: Ja fa uns dies (quan vaig canviar la capçalera) que també vaig canviar el menú horitzontal... per si algú l'havia provat, hi havia una errada en un dels enllaços que ja he arreglat!!! :-)