27 de setembre 2009

Projecte de biòloga: Segona part.

Horaris, pràctiques, aules, entrepans, cafès, laboratoris, activitats, riures, distraccions, pipetes, apunts, bolígrafs, cares de son, caminades de bon matí, música o ràdio?, càpsules de petri, bata, escales amunt, escales avall, aules, campus, microscopis, llibres...

De 9 a 10: Genètica
De 10 a 11: Citologia i Histologia.
De 11 a 12: Ecologia

Ocupada de nou en crear una futura biòloga.

25 de setembre 2009

Irreductibles areñienses

PER TUTATIS! Si aguantéssim tant com ells...



Extret de directe!cat

24 de setembre 2009

El rorqual comú

Avui us presento una nova espècie de Misticet: el rorqual comú (Balaenoptera physalus). Després d'haver fet dos tipus de balenes tenia pensat passar als dofins, les orques, les marsopes, les belugues o els zífids. Però tot arribarà. Crec que és important citar aquest cetaci no només pel fet de ser el segon animal més gran del món (després de la balena blava, és clar) sinó sobretot perquè hi ha poblacions de rorquals comuns a la Mediterrània. Molta gent no sap que aquí mateix, a casa nostra, tenim balenes.

Com sempre, el seu carnet d'identitat:

En anglès, al rorqual comú se l'anomena fin whale (fin vol dir "aleta"), ja que té una mena de cresta que li recorre la part superior de la cua, com si es tractés d'una aleta de peix. L'aleta dorsal la té força enrere, i és molt petita en comparació amb la resta del cos. I un tret distintiu d'aquest cetaci és que la pigmentació de la pell varia a banda i banda del cap: la banda dreta és de color més clar, tan per dins com per fora de la boca. El fet de ser més clar afavoreix que quan els raigs de sol s'hi reflecteixen, les preses quedin ming encegades o que s'espantin, i per tant els peixets tendeixen a agrupar-se i formar aquelles boles immenses, que a les balenes els permet atrapar-los més fàcilment d'un sol cop. El que no se sap encara és per què el costat dret i no l'esquerre, o per què no ambdós costats, ja que s'ha observat que el rorqual sovint gira el cap per menjar, però ho fa indistintament cap a una banda i cap a l'altra.


Fotografies de rorqual comú. Font: www.arkive.org

El rorqual comú és una espècie que viu allunyada de la costa, però durant les etapes migratòries se'n poden observar diversos exemplars. En el cas dels rorquals mediterranis el Cap de Creus és un lloc de pas important, on se'n poden fer albiraments a la primavera, quan es dirigeixen cap al Mar de Ligúria. Allà s'hi queden a l'estiu, aprofitant l'alta productivitat de les aigües italianes, i quan arriba el fred tornen a marxar cap a les costes africanes, passant per les Illes Balears, Còrcega i Sardenya. Els rorquals de la Mediterrània no són balenes de l'Atlàntic que estiguin aquí "de pas", sinó que a les nostres costes hi tenim poblacions autòctones d'aquests cetacis, i això és el que els fa realment especials.


Pot semblar que la població de rorquals és força elevada, però si tinguéssim dades de quants exemplars habitaven els nostres oceans fa un parell de segles, veuríem que alguna cosa ha passat. I és que al segle XIX i principis del XX, la indústria balenera va fer molt de mal a aquesta espècie. Van ser caçats massivament per comercialitzar-ne la carn i el greix per fer-ne olis. Avui en dia aquest tipus de pesca està força més controlada, però tot i així hi ha llocs on encara està permesa. Per exemple a Groenlàndia, per a la subsistència aborigen. El problema de tot plegat és que es van veure sotmesos a tal persecució que sortir-se'n és tot un repte.

Altres tipus d'amenaces per als rorquals són les col·lisions amb els vaixells (els rorquals comuns són una de les espècies de balenes de les quals se'n tenen notificades més col·lisions) A les nostres costes de tant en tant en tenim algun cas: l'últim, el passat mes de maig: un vaixell de càrrega va entrar al port de Barcelona arrossegant un rorqual femella de 20 metres de llargada a proa.

I si parlem de contaminació, la imatge que ens vindria al cap serien els abocaments incontrolats de susbstàncies tòxiques, la presència de metalls, pesants, etc. Però en els cetacis també cal tenir en compte la contaminació acústica. Cal no oblidar que els rorquals tenen un sistema de biosònar que els permet localitzar bancs de krill o comunicar-se, entre altres. L'ús d'aparells de localització tipus sònar per part dels vaixells quan no és necessari els afecta i els desorienta, augmentant considerablement les probabilitats de que quedin encallats a les costes.


I ja per acabar, com a curiositat, se sap que hi ha balenes híbrides sorgides del creuament d'una balena blava (Balaenoptera msuculus) i de rorquals comuns (Balaenoptera physalus). Així doncs, sembla ser que no hi ha males cares ni competitivitat entre les dues espècies més grans del món, sinó fins i tot una complicitat entranyable ^^


--------------

Fonts:
El rorqual comú a la ICN Red List. http://www.iucnredlist.org/details/2478/0
Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Balaenoptera_physalus
(Whale watcher, de Trevor Day) http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s

--------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- Rorquals
- El rorqual blau
- La balena geperuda

22 de setembre 2009

Quan comença la tardor?

La tardor no comença quan ho diu el Corte Inglés, com molt bé em va fer veure un cop en Carquinyol. Si fos per ells, l'u de setembre ja aniríem amb jaqueta de llana i per Tots Sants menjaríem tortell de Reis.

La tardor arriba quan comença a fer més fred. Quan s'acaben els pantalons curts i a la nit ja no s'hi val a dormir destapat. Quan a les vuit ja és massa fosc. Quan l'ampolla d'aigua deixa d'estar a la nevera perquè tan freda ja no ve de gust. Quan el paraigua va a parar a la bossa, perquè tenir mocs no fa gràcia i després a la piscina m'ofego en un no res.

O bé quan penso que ja fa força temps que encara tinc la capçalera d'estiu, miro el calendari i ja som a 22 de setembre...

Aquesta tardor toca pluja.

21 de setembre 2009

Quan tens un projecte...

...el procediment sol anar així:

a) Tens una idea, que creus que pot funcionar. Un petit projecte.

b) Te'l treballes, busques informació, en redactes una introducció i després el desenvolupes per escrit. Amb les noves tecnologies, tot això amb ordinador.

Parèntesi. Això no sol entar dins el procediment, només quan ets tan totxo com per guardar les coses relativament importants NOMÉS en un pendrive i aquest diu que prou. Tot a fer punyetes. Però com que ets preseverant i tens fe en que el projecte és bo i pot te'l poden aprovar, ho repeteixes TOT. Un mes de feina, d'anar fent mica en mica, l'aconsegueixes concentrar en una setmana, posant-hi els cinc sentits i els 24 hores del dia.

c) Et mires i remires el projecte, com el presentaràs, busques respostes a possibles preguntes que et vulguin fer

d) Arriba el dia D i la hora H.


No he sabut afrontar el dia D ni la hora H, que en realitat ha estat la hora H i mitja (la puntualitat de la gent, ja se sap). Ho he deixat anar, simplement, de la manera més absurda i estúpida possible. Sense força, sense convicció. He presentat la idea general, sense entrar en detalls de com ho enfocava jo, i de seguida m'han fet veure que la meva ieda no era innovadora, que ja se l'havien plantejat però que faltava això i allò altre. Jo els he resolt un dels principals handicaps oferint-me per fer una de les tasques que ells no es veien en cor de fer, per disponibilitat de dates, però tot i així... Potser ha estat culpa meva i hi ha coses que potser no són tan senzilles, o que jo sola no les puc fer, o que no tinc el mètode per poder-les fer... el meu mètode potser no és bo. El fet és que tot el que havia REpreparat s'ha quedat dins el pen, trist, amagat en una carpeta dins una altra carpeta (ja ho tinc això, que sóc ordenada). I que no ho he exposat. I que n'estava orgullosa pel simple fet d'haver-m'ho currat com una burra, amb pdfs, un document d'Excel amb formuletes i coses així, on només posant un número en una casella obtenies una sèrie de resultats (sí, eren simples sumes, restes, multiplicacions i divisions, però molt ben lligades, tot tenia molta lògica i era molt visual i pràctic!) i... de que era el meu projecte. Que havia fet la feina de dos tres persones jo sola. I que tenia la il·lusió de poder-ho com a mínim ensenyar. No sé si al final es farà d'una manera alternativa o si quedarà en l'oblit... no ho sé.

Un cop immersa en la meva decepció, vénen les preguntes de consolació. Que ho he fet a l'estiu i no tenia res més a fer. D'acord. Que d'això n'he après i que si algun cop he de fer una cosa semblant em serà molt més senzill. D'acord. Però tot i així...

18 de setembre 2009

El fumador [Relats Conjunts]


- Ostres, mira que ets lent, eh! Si arribo a saber que et costaria tant fer-me el quadre no te l'encarrego, que em fots dels nervis! Jo només volia tenir una pintura a l'oli que presidís el despatx. Totes les persones importants i de renom se'n fan fer un algun cop a la vida. Fa important. La fama és el que perdurarà més enllà de la meva existència, el que farà que els meus néts, besnéts i descendents encara més llunyans sàpiguen qui vaig ser. Que em coneguin, que no es pensin que vénen d'un llinatge de morts de gana. I per això crec que ja va sent hora que en tingui un, també. Però si arribo a saber que em costaria tan cara la broma, em sembla que m'ho hagués repensat. Portem aquí tres setmanes i cada dia em véns amb el mateix: falta poc, falta poc... I cada dia em tens aquí fent el panoli, assegut al tamboret. I jo ja no puc més, l'esquena m'acaba fent un mal horrorós i les cames se m'enrampen... Res, és inútil discutir amb tu, ja sé el que em diràs...

- Falta poc, tingui paciència...

- Paciència?? Doncs mira, tens raó, d'això me'n falta! I si em toques gaire els nassos, la meva paciència et fotrà una coça al cul i au, bon vent! No veuràs ni un duro, i m'és igual que no hagis acabat el quadre! Merda, veus? Per culpa teva m'has tornat a excitar, ja em tremola el pols altre cop! Necesisto una altra cigarreta...

- Si no para de bellugar-se i de moure el braç amunt i avall amb la cigarreta no puc agafar-li un bon pla de perfil... I si no deixa de moure's la llum no li incideix en el mateix angle tota l'estona i se'm fa molt difícil poder fer quadre en condicions, que m'entén? I si no deixa de fumar, aquest núvol fosc de sutge que l'envolta no em permet captar l'essència dels colors de la seva roba, i contínuament he d'estar rectificant el to blavós de l'americana... o verd... o... bé, farem una barreja. I si no deixa de fumar...

- I si no calles sabràs qui puc arribar a ser jo! No juguis amb mi, em sents? Conec a molta gent, tinc contactes, sóc una persona influent, i si em proposo que acabis dormint sota un pont creu-me que ho puc aconseguir! No t'encomanarà un quadre ni déu, que no ets pintor ni ets res! I per avui ja n'hi ha prou, s'ha acabat! Vindré demà a la mateixa hora, i et dono com a màxim una setmana més per tal que acabis el quadre. M'has sentit??????

[apaga la cigarreta dins una bassa de color verd-blavós, a la paleta de colors. Mitja volta. Cop de porta]

Serà... serà malparit! Que no sóc ningú, diu! Em titlla de txitxarel·lo o què? Qui collons s'ha pensat que sóc?? He retratat amb les meves mans a gent molt més important que ell, presidents, prínceps! Els meus quadres han presidit galeries d'art i mansions d'autèntics col·leccionistes! Si ni tan sols sé per què vaig accedir a fer-li el quadre, no s'ho mereix, no s'ho mereix!!!! Si és que només de tenir el llenç amb la seva imatge davant dels nassos em vénen unes ganes de fotre-li quatre hòsties que no el reconeixeria ni sa mare! Estúpid senyor important, amb el seu barretet d'ala ampla, amb la camisa cordada fins dalt, el senyor emcrecelmésguapodelmón... Si tens una nàpia que espanta, home! Si és que fins i tot he aconseguit plasmar-te aquesta mirada de malparit que tens... no em miris, em sents? Ni em miris! Prou! Vine cap aquí!

[Agafa amb força el quadre, el treu del cavallet i el llença a terra. En un atac de rauja, el comença a fer a bocins. Tres, quatre, trenta. La imatge escampada i desfigurada de l'home tapissa el terra de l'estudi.]

Merda... ja hi som, ja m'he tornat a descontrolar. Que no visc de l'aire, que necessito els diners, que per fer-li l'estúpid quadre em pagava força bé. I ara què, què he de fer? Bufff... a veure, on collons tinc la cinta adhesiva... Jo diria que aquest trosset anava aquí... i aquest altre? Bé, aquí mateix, tampoc vindrà d'aquí...

15 de setembre 2009

Cinquè experiment: els fluids i la temperatura

Al llibre Ciència a un Euro d'en Dani Jiménez se'ns planteja un dubte: per què contra més pugem en alçada (una muntanya, per exemple) més fred fa, si en teoria tota l'escalfor prové del Sol i conforme ascendim ens hi estem apropant?

La resposta és que la lum del Sol està formada per gran espectre d'ones : les microones, les ones de ràdio, els raigs UV... La llum visible, la que nosaltres som capaços de distingir, en realitat n'és una part molt petita. Si intentem recordar com és un arc de Sant Martí veurem que l'espectre de colors va des del vermell fins al violeta. Els infraroigs estan per sota del vermell, i els ultraviolats (UV), per sobre del violeta. Si aquests tres tipus de radiacions les ordenéssim per ordre creixent d'energia, tindríem que les ones menys energètiques són les infrarroges, després tindríem la llum visible i finament, la llum UV.

El que passa en realitat és que l'aire és molt transparent a la llum solar i no s'escalfa gaire, de manera que la llum passa i arriba a la superfície de la Terra. Allà, una part és absorbida pel terra i l'altra es reflecteix, és a dir, retorna a l'atmosfera. Però com que una part de l'energia s'ha perdut, la llum que "rebota" té menys energia i s'emet en forma de llum infrarroja. És aquesta radiació, doncs, la que escalfa l'aire, i no pas la llum directa del Sol.

Tot seguit, al llibre es proposa un miniexperiment per a demostrar la importància de que aquestes masses d'aire tinguin temperatures diferents. L'aire calent és menys dens que l'aire fred i per tant, tendeix a pujar. El fet que les masses d'aire estiguin invertides com hem dit abans (és a dir, calent a baix i fred a dalt), fa que es crein corrents d'aire, que l'aire calent pugi, es refredi, es condensi i formi petites gotes d'aigua. I d'aquí els núvols, les pluges... i el típic cicle de l'aigua.

Com que amb l'aire és difícil de veure, l'experiment està fet amb aigua freda i aigua calenta (tenyida de color rosa). No és molt nítid el vídeo, però si us hi fixeu veureu que quan s'uneixen les dues ampolles, l'aigua rosa comença a pujar fins que les dues ampolles contenen aigua tenyida. És a dir, l'aigua calenta puja i la freda tendeix a baixar.


No us espanteu encara que sentiu crits, ocellets, avions i coses per l'estil... al veinat hi tinc de tot, què hi farem!



13 de setembre 2009

Matins relaxants

Vaig dir fa uns dies que tenia ganes de rutina. De recomençar de nou. D'anar amunt i avall i treure'm la son de les orelles d'una vegada. Ha estat un estiu avorridot per diverses circumstàncies, els plans que tenia no els he pogut dur a terme i tornar a l'activitat em manté viva, fresca. Sinó, em marciria.

Però tot i això, no puc negar que m'encanta que arribi demà... i no pel fet que comencin les classes, ja que les vacances a mi se m'alllarguen encara uns dies. Demà serà el principi d'uns matins exclusivament meus. Dies d'aixecar-me sola. Esmorzar sola. Caminar descalça per casa sola. No hi haurà ningú, només jo, les quatre parets, el cafè fumejant i la música de fons (i els crits els nens a les 9 del matí, però ho deixarem com a fet irrellevant en aquesta imatge tan bonica que m'estava quedant...). Algun cop he comentat que a llarg plaç no sé si m'hi acostumaria o si trobaria a faltar la companyia, són coses que fins que no t'hi trobes crec que no es poden especular gaire.

A mi m'agradaria acabar vivint en companyia, i llevar-me amb algú, esmorzar amb algú, somiar al costat d'algú... Però ara mateix tinc l'estranya necessitat de tenir estones per a mi, saber que no tinc a ningú a l'habitació del costat, notar que la casa és buida i que si xerro només sentiré l'eco de la meva pròpia veu. Ho trobo... relaxant i personal.

11 de setembre 2009

09 de setembre 2009

Evolució d'un trèbol

Cliqueu a sobre per ampliar la imatge


07 de setembre 2009

Fil i agulla

Aquest any no he anat pas de rebaixes, conscient de que tinc prou roba per vestir-me i que la guardiola no està per tirar coets. No és que hi vagi cada any, però si em fa gràcia alguna cosa ho aprofito durant aquestes dates, ja que la roba surt més barata i a més faig que sigui el regal d'aniversari, dos en un! I és que de vegades penses allò de que no tens gaire cosa per vestir-te, i descobreixes aquella peça de roba que no et poses mai. Decideixes rescatar-la del seu trist refugi, te l'emproves altre cop i recordes per què tenia tres dits de pols: perquè no t'agrada, pel color, perquè no t'està bé, per això, per allò altre...

I en comptes de tornar-la a deixar on era fins que l'any següent tornis a fer el mateix... Per què no reutilitzar-la? Al cap i a la fi, per a que es floreixi a l'armari...

Així doncs, d'uns pantalons-pareo d'aquests que es lliguen davant i darrere que tenia (el model era una cosa així, però amb un estampat diferent):


Font: Internet

N'ha sortit... un vestit! M'ha costat un parell de dies i lliçons de costura, però al final me n'he sortit! N'he posat una foto perquè m'ha fet gràcia que a sobre fa joc amb els colors del bloc!!

04 de setembre 2009

Enfortir el cor

Torna el setembre i les sessions diàries de piscina i gimnàs. Com era d'esperar, després d'un agost de no fotre ni brot estic mig feta una coca. He aconseguit no tenir cruiximent i fer vida normal amb dignitat, sense haver de fer moviments amb una lentitud similar a la del tai-txi per no veure les estrelles. Però tot i així el cansament muscular i cardiovascular es nota.

[Parada tècnica lingüística: fa temps vaig buscar com s'havia de dir en català de les maleïdes agujetas, i a aquesta web vaig trobar aquesta frase que em va fer molta gràcia: Les tiretes a la farmaciola, les agulletes al mar, les fiblades o les punxades al cor i el cruiximent o l’esbraonament als ossos i/o als músculs. Si la visiteu o consulteu un diccionari sabreu el per què! Personalment cruiximent encara m'agrada, però esbraonament em resulta tan forçat!]

Al que anava, que costa adaptar-se però que amb constància i anant mica en mica s'aconsegueix que tot torni a la normalitat. I crec que ho puc fer extensiu a altres camps, altres situacions en les quals em veig immersa. M'ha costat més del que em pensava, (em serà molt més senzill recuperar la forma física) però mica en mica i sense adonar-me'n vaig sortint de tot plegat. Tot passa com de sobte, és força espontani i no te n'adones fins que ja has traspassat la línia. Però recomforta veure com parlar de certs temes o encarar-se i parlar clar amb certes persones deixa d'intimidar tant, el cor i la voluntat s'enforteixen i sents que podries començar el combat i aguantar fins a l'últim assalt. Guanyar-lo o no és relatiu, hi ha combats on ningú guanya ni perd, però el més important és resistir, no sortir del ring i demostrar al contricant que ets capaç de fer-li front.

Es necessita preparació i un temps d'entrenament per enfortir el cor, i jo pecava d'ignorant potser en pensar que havia d'anar-lo treballant mica en mica, encara que fes mal, i que un bon dia, després de tantes patacades i tantes suors, s'hauria fet més fort. He quedat molt sorpresa de veure com aquest entrenament que el meu cor i la meva força de voluntat necessitaven s'anomena temps. No havia de ser impacient, no havia de matxacar-los: només deixar-los reposar, deixar que s'asserenessin i que s'ho prenguessin amb calma. I així ha estat. Després d'un temps sense martiritzar-los, ells solets han estat capaços de saber què volen, com i quan.

02 de setembre 2009

Un gas poc noble amb la salut

Fa pocs dies vaig parlar de per què ens sentim de manera diferent quan escoltem la nostra veu grabada, si en teoria nosaltres hauríem d'escoltar-nos igual. I en els comentaris va sorgir una nova pregunta: què és el que ens fa l'heli (el gas que duen els globus que s'enlairen) per a modificar-nos la veu de tal manera que ens recordi a la dels barrufets.

Temptejant per internet he vist que és una pregunta força recurrent, ja que és un fenomen força graciós i que tots hem acabat fent alguna vegada. I l'efecte invers, la inhalació de fum de cigarreta, per exemple, fa que la veu sigui més greu. Està clar que hi ha alguna propietat dels fluids que fa que varii el nostre to de veu, però... quina?

Doncs la denistat, és a dir, el quocient entre la massa i el volum. (d=m/v). Si fem un cop d'ull a una taula periòdica, veurem que l'heli és el primer dels gasos nobles, amb un pes molecular de tan sols 4 g/mol, i en canvi l'aire és un gas més "pesat", ja que els gasos que el formen també ho són (oxigen 8 g/mol, nitrogen 7 g/mol...). Si ens fixem en el fum del tabac, la cosa ja es dispara degut als nombrosos elments dels quals es compon: quitrà, nicotina, diòxid de carboni, acetona... etc. Per tant, per a un mateix volum d'aire, l'heli és el gas menys dens, seguit de l'aire i finalment, com a més pesat, tenim el fum del tabac.

Contra més lleuger, la veu edevé més aguda, i contra més dens, la veu és més greu. I això ho podem relacionar amb la freqüència: les cordes poden vibrar més ràpid quan el fluid és poc dens (com l'heli), ja que han de superar una resistència menor. I major freqüència en el so es tradueix en un to més agut. I l'efecte invers: menor freqüència (vibració més lenta degut a que el fluid és més dens i oposa més resistència) significa un to de veu més greu. Fent càlculs, es demostra que l'heli és molt menys dens: mentre que en aire el so viatja a 340 m/s, en heli ho fa a 915 m/s, el valor gairebé es triplica.

L'altra cara de la moneda és que no és sa. Gens sa. Quan inhalem heli evitem que l'oxigen arribi fins als pulmons, i per tant podem arribar a morir per asfíxia. Cal anar amb compte, que el que és graciós pot acabar sortint car!