31 d’agost 2009

Rutina poc rutinària

Sempre m'ha agradat "la tornada". De petita i de gran. Mai he estat frustrada perquè se m'hagin fet curtes, les vacances, al final sempre acabo tenint ganes de que la meva rutina particular torni a rutllar.

Quan anava al cole tot era fantàstic: jocs, llibretes noves, bolis a punt per ser estrenats i rosegats... L'estoig ja no, era d'aquelles coses que m'agradava tenir masegada, d'un any per l'altre :-)

Quan anava a l'insti, hi havia una mica de tot, però si rasco sempre puc trobar bons moments per a recordar.

Ara, a la uni, tot ha estat més frenètic, i millor. La clau que encaixava al pany. Durant les èpoques d'exàmens segueix havent-hi l'estrés i les ganes d'acabar, de desconnectar, però si ho deixo fluir massa... trobo a faltar alguna cosa. La que ara empeny els dies a que passin més de pressa per recomençar.

Ha estat un estiu amb molt de res, sense gaire de tot. Ara que en teoria tornarem a la rutina, és quan més coses faré, i menys monòton serà el dia a dia. Una paradoxa com una casa? Potser...

---

PS. Mireu què n'ha sortit ja del no-res!



27 d’agost 2009

Trifolium

Avui he rebut un regal. Un detall preciós: un minitest amb una llavor de trèvol, una llavor que es resisteix a germinar. I jo haig de ser la seva infermera, vetllaré per a que pugui créixer sa i estalvi. Creuo els dits per a que sobrevisqui, un trèvol de quatre fulles m'ha de portar la Bona Sort!


Foto: wikipedia

26 d’agost 2009

Aquesta sóc jo?

Avui he descobert una possible hipòtesi del per què en sentir la meva veu grabada, sembla que es tracti d'una altra persona, sembla ben bé que aquell que xerra no sigui jo. Una veu més aguda, amb un toc diferent, una mica estranya... Però és la meva veu, la que la resta sent, no és pas cap tipus d'interferència de l'aparell.

El que en realitat passa és simplement que els que ens escolten només senten la veu que nosaltres projectem a través de les cordes vocals, i que surt per la boca. En canvi, nosaltres ens escoltem a través de dues vies diferents: aquesta mateixa, és a dir, la veu que surt de la boca ens entra per les pròpies orelles; i a més a més, els ossos són uns conductors extraordinaris, i fan de transmissors de la vibració de les cordes vocals: el so arriba als teixits del cap i d'allà a la còclea, una estructura de l'orella interna que té forma de caragol i és plena de líquid. Un cop allà, les vibracions segueixen el mateix camí que qualsevol altre soroll extern.

La combinació d'aquestes dues fonts sonores és el que nosaltres identifiquem com la pròpia veu. Més greu, segurament, que la que tenim en realitat, ja que les propietats mecàniques del cap reforcen els sons de baixa freqüència... és a dir, els tons greus.

Ja sabeu, si algun dia sentiu la vostra pròpia veu grabada o alguna cosa per l'estil, abans de dir "aquest no sóc jo, què heu fet", penseu-hi! Això sí, si prèviament havíeu inspirat heli i teníeu aquella deliciosa veu de barrufet, ja estem parlant d'una altra cosa!!

25 d’agost 2009

Sorpresa...


... I que quan ja marxava de la granja, després de pagar, la noia de la caixa sotís corrent i tornés amb una napolitana de xocolata a la mà...


... para tí...


Foto: Google

21 d’agost 2009

La balena geperuda

En aquesta nova edició del monogràfic de cetacis, us presento la balena geperuda. Com podreu veure a la fitxa tècnica, és notablament més petita i més lleugera que la balena blava, però n'hi ha molts més exemplars i de moment no es troba en perill d'extinció. Igual que la balena blava, es tracta d'un rorqual (pertany a la família Balaenopteridae).


Anem a conèixer unes quantes cosetes d'aquesta balena que, malgrat no ser la més gran del món, s'ha convertit en la principal protagonista de la gran majoria d'avistaments turístics de balenes, ja que surt de l'aigua amb relativa freqüència i a sobre ho fa de manera espectacular. A banda, els seus concerts són ben coneguts arreu del món.

Identificar i saber distingir aquest animal és força senzill, ja que té trets físics força caraterístics:

- Té unes aletes pectorals enormes, que comencen de color negre a la banda del cos i cada vegada són d'un to més pàl·lid, adquirint mica en mica gairebé un blanc immaculat.
- Al cap hi té unes protuberàncies molt marcades (no li passa res, no és cap malaltia! és molt freqüent veure-les en documentals, i la gent creu que pateixen algun tipus d'infecció o coses així...). S'anomenen tubercles dèrmics, i en realitat no és res més que els fol·licles pilosos, una mena de cavitat que nosaltres també tenim, que és el lloc on el pèl s'insereix a la pell. Cal recordar que les balenes també són mamífers, i com a tals, malgrat haver-se adaptat a un altre hàbitat, conserven trets característics dels seus orígens.
- El marge de l'aleta caudal també presenta tubercles dèrmics al llarg de tot el marge, i surt del tot fora de l'aigua a cada immersió. El color i forma de l'aleta és un tret distintiu de cada individu, a diferència per exemple dels dofins, on és l'aleta dorsal i no la caudal la part del cos que ens permet jugar a qui és qui.


Són animals força solitaris, que o bé viuen sols o els companys de viatge no són mai més de tres o quatre. Això sí, són tafaners i els agrada veure món: realitzen grans migracions (la més llarga de la qual es té constància era d'uns 19000 km).


Un altra curiositat d'aquesta espècie és que han après a caçar d'una manera força peculiar, a la vegada que efectiva: un petit grupet de balenes comença a nedar en cercles i a molta velocitat al voltant d'un banc de peixos o de krill que hagin divisat, i a la vegada expulsen aire a través dels espiracles, creant una cortina de bombolles que envolta la presa. Això fa que els peixos cada cop s'agrupin més, i alhora les balenes el van forçant a apropar-se a la superfície. Finalment, les balenes pugen fins a la superfície amb la boca oberta i engoleixen el banquet, ja que el banc de peixos no té escapatòria. Fins i tot poden variar la grandària de les bombolles en funció de quina sigui la presa: bombolles més petites per al krill i bombolles més grans per als peixos. Abans he dit que solen viatjar en grups molt reduïts, i aquest és precisament un exemple de cooperació entre poblacions. Brutal...

Són els barítons de l'oceà. Els mascles emeten sons molt complexes, de tots els mamífers només superats per la nostra veu, la dels humans. En podeu sentir aquí.


Foto: wikipèdia

Foto: wikipèdia

--------------

Fonts:
Balena geperuda a la ICN Red List. http://www.iucnredlist.org/details/13006/0
Wikipèdia. http://en.wikipedia.org/wiki/Humpback_Whale
(Whale watcher, de Trevor Day) http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s

--------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- Rorquals
- El rorqual blau
- El rorqual comú

18 d’agost 2009

karma

Sóc i he sigut sempre força racional, tot i que m'agrada molts cops trobar significats o etiquetar com a "senyals" certes situacions que potser no són més que coincidències. Potser per endolcir la vida i portar-li cert misticisme, o potser perquè que tot depengui d'un mateix espanta. Quanta responsabilitat!

Les coincidències simpàtiques o curioses sempre són benvingudes, són una recompensa per l'esforç de subsistir i el "anar fent", que no sempre ens satisfà. Però, i els cops? Les trompades? L'una darrere l'altra? Es poden arribar a interpretar com a una mena de venjança? Alguna cosa etèria ens retorna la pilota pèr haver-nos comportat com no devíem? Com a My name is Earl, potser, quan parla d'aquell karma: fas coses bones, et passen coses bones; fas coses dolentes, et passen coses dolentes. No crec. No és així de senzill... i de complicat, inexacte i injust alhora. He tingut una trompada rere una altra aquests dies, potser no tenir internet ha estat fins i tot una bendedicció per al Cau, s'ha salvat d'una onada de porqueria emocional. Personalment una de les coses que més por em fa en aquest món és arribar algun dia a ser una mala persona, cruel, egoista... i és per això que analitzo les meves accions, i quan crec que m'he comportat malament, em falta temps per demanar disculpes a qui n'hagi pogut sortir perjudicat. En aquest sentit he millorat, així que aquesta força que m'empeny a caure no pot tenir queixa de mi. Així doncs... què? Fins quan?

07 d’agost 2009

Orfe cibernètica

Durant una llarga setmana seré orfe de tots vosaltres, no tindré Internet degut a uns petis canvis que hem fet. Així que ja sabeu, l'Eida estarà per aquí, intentant que tot es mantingui en ordre i fent de teleoperadora d'Atenció al Client del Cau. Per a qualsevol consulta, podeu posar-vos-hi en contacte de 00:00h a 23:59 h, els set dies de la setmana. El cost de la consulta és d'un lluç i una orada.

Gràcies

02 d’agost 2009

T'ho dec a tu







Sé que hi ets, ets amb mi,
malgrat que intenti amagar el reu record,
tot i desitjar de tot cor
que no em persegueixis dia i nit.

Però el record insisteix, s'enyora,
i em deleita amb paraules d'amor,
tot i que sé que fóra millor
complir condemna o pagar penyora,
abans que deixar-me endur per la frescor
de la seva poesia encisadora.

Però no és just, ni vull,
deixar de gaudir de la teva companyia,
dels teus savis consells,
del somriure que feia bell
el meś desastrós dels dies.

I és que tot el que m'has ensenyat
sense saber-ho ni ser-ne conscient...
Han estat tants regals de sinceritat...
que no poden ser recompensats,
tot intent seria insuficient.

He après que es pot estimar
però d'una manera peculiar i especial,
com a un amic, com a un germà?
no ho sabria pas explicar.
Tan sols sé que no és gens artificial,
que és bonic, que és real...


...i que t'ho dec a tu.