29 de juliol 2009

Premsa viatgera

Gairebé farà cosa d'un any que la Generalitat em va enviar una carta. Felicitats, el 2008 en fas 18 i per això hem decidit regalar-te una subscripció a alguna publicació en català durant un any... escull! I va caure algun post, on rumiava què escollir... diaris, revistes d'història, de cuina, de lleure...

Vaig acabar decidint-me per una de cuina, de la qual he de dir que n'he tret força coses bones, entre trucs i receptes, i la qual ha anat potenciant les meves habilitats culinàries. En teoria havia de ser una revista mensual, però cap a principis d'any va començar a haver-hi irregularitats, i és que alguns mesos no la vaig rebre. No vaig queixar-me perquè com que tampoc en sóc susbcriptora, sinó que la rebo gratuïtament, vaig pensar que tampoc em farien gaire cas.

Dimarts passat vaig sortir a fer un tomb al matí, havia quedat amb un amic. I la revista era a la bústia, però no a dins del tot perquè lògicament no hi cap, sinó que sobresortia una mica. Vaig decidir agafar-la quan tornés. Sorpresa! No hi era! Al cap de tres hores algú me l'havia birlat de la bústia! Pocavergonyes! És a dir que prenent aquest fet com a prova empírica, he arribat a la conclusió que hi ha algú que m'ha anat prenent les revistes que no he rebut.

Però aquí no s'acaba tot. L'endemà, quan la meva mare va tornar de comprar, venia amb la revista de juliol i la d'agost a la mà. Sense precintar, sense el meu nom, però completes (a dins hi ha unes fitxes de receptes i no les havien tret). I vaig voler intentar treure'n l'entrellat, però crec que no me'n vaig sortir... Si ara me les han tornat, què se n'ha fet amb les de febrer o abril, per exemple? Per què aquelles no? Potser parlo massa fort i el culpable em va sentir mentre el posava a parir a través del pati de llums? (ho sé, puc ser molt malparlada)

Estrany, molt estrany...

26 de juliol 2009

Termòstat bucal

Els tucans són dels tipus d'aus exòtiques més vistoses i sorprenents. N'hi ha de moltes mides i colors diferents, però la característica més remarcable que tenen és sens dubte el bec. Extremadament gran, voluminós, i sense una funcionalitat pràctica aparent. Els és força útil per a defensar-se i alimentar-se, sobretot de baies, i malgrat el que pugui semblar és molt lleuger, però... és realment necessari que sigui tan exagerat? Per què hauria de conservar l'evolució un bec tan molest?

Foto: wikipèdia

Fa pocs dies, però, uns científics van publicar a la revista Science el seu darrer descobriment, i és que han trobat un nou motiu pel qual els tucans seguexien conservant aquest instrument: els tucans poden fer servir el seu bec com a termoregulador. Així doncs, quan la temperatura corporal és massa elevada poden refrescar-se tot concentrant l'escalfor al bec, i allà emmagatzemar-la per si les condicions varien i la necessiten posteriorment, quan baixi la temperatura ambient. En pocs minuts poden escalfar-se o refredar-se uns 10ºC aproximadament!

Es va arribar a aquesta conclusió gràcies als resultats obtinguts en els estudis que van realitzar: van induir canvis en la temperatura exterior i grabaven els tucans amb càmeres de vídeo molt sensibles als canvis de temperatures, i que generen imatges en una gamma de colors especial en funció de la temperatura: violeta-blau significa fred, i groc-vermell vol dir calor. Quan l'au s'escalfa massa, envia més sang cap al bec, altament vascularitzat; i quan té fred, contrau els vasos sanguinis del bec per a que la sang acumulada flueixi cap a la resta del cos i el mantingui calent.

I tot això ho corroboren les imatges, un tastet de les quals podeu veure en el vídeo que us mostro a continuació. La seqüència pertany al moment en què el tucan s'adorm (en realitat són dues hores d'enregistrament, resumides en uns quants segons). Primer podeu veure com el bec és calent, d'un vermell incandescent, i quan cau adormit l'amaga entre les plomes per a evitar que la calor que emmagatzema es perdi (ja que a la vegada és una font d'energia). Un cop ha assolit la temperatura ideal, es pot apreciar com la tonalitat vermellosa va disminuint.



Font: http://www.wired.com/wiredscience/2009/07/toucanbill/

21 de juliol 2009

Conèixer un conegut

M'agrada conèixer gent nova, gent que m'aporti quelcom. I això sempre es fa difícil de definir, però fàcil de percebre. Se sap. Es nota. T'hi sents bé, i t'agrada compartir-hi estones.

He tingut el plaer de poder conèixer a una persona que ja formava part del meu entorn. Malgrat veure-la cada dia. Malgrat haver-hi xerrat molts cops. No la coneixia, no com a mi m'agrada conèixer a la gent. Hi havia una barrera entre els dos, que poc a poc es va esmicolant. I cada pedreta que cau deixa passar un raig de llum més esperançador, més bonic, més brillant. Mica en mica descobreixo aficions, maneres de pensar, força, empenta. I les admiro, em semblen fascinants.

Hi ha persones que simplement tenen la capacitat de fer-te somriure en veure-les. Perquè endevines, saps, que hi passaràs una estona agradable, xerrant de tot i de res alhora, gaudint mútuament l'un de la companyia de l'altre. La sensació és difícil d'explicar, tan per l'un com per l'altre, i me la va resumir en uns versos d'una cançó. I en sentir-la, he pensat que no podria estar més encertat... Fantàstic.

Tot va fluint sense que n'esperem res a canvi. Simplement moments agradables, de complicitat. d'una amistat que es va forjant. Persones que t'aporten molt més del que podries arribar a imaginar. I només lamentes no haver pogut trencar la barrera abans.

16 de juliol 2009

La meva porta virtual


En el seu últim post en Xexu ha penjat la fotografia del seu nou espai de treball. El lloc des d'on ens mira, l'indret des d'on mica en mica buida cosetes que li passen pel cap i les plasma al bloc. Doncs jo també m'hi he animat, així que aquí us deixo una imatge des d'on ara mateix estic escrivint. No és pas la meva habitació, allà no tinc espai per posar-hi una taula. Dels dos ordinadors, el meu és el de l'esquerra. El de la dreta és del meu germà.

L'habitació té claror tot el dia, però ara a la tarda hi toca el sol de ple i mica en mica comença a ser un forn. Tot ben posadet, i és el que té tenir una mama molt endreçada que quan veu papers te'ls dóna perquè els guardis on toca... Només hi ha l'ampolla d'aigua de rigor. Sempre en tinc una a l'abast, recent sotideta de la nevera. I me l'acabo abans de que es pugui escalfar del tot. Llavors, vaig a la nevera i la canvio per l'altra. I anar fent... Uns ronyons ben nets, sí senyor! :-)

[Foto: qualitat mòbil, ja em perdonareu...]

13 de juliol 2009

Mulla't 2009



Ahir vaig assistir a la setzena edició del Mulla't, acte solidari al qual participo per tercer any consecutiu, iniciativa sorgida per ajudar als afectats d'esclerosi múltiple. A les piscines de Catalunya sempre podran comptar amb mi, hehehe. He llegit les ressenyes dels altres anys que n'he fet (2007 i 2008) i em fa gràcia veure com sempre acabo rebentada, de la mateixa manera que enguany... Però cada vegada faig menys metres, coi... Això sí, tinc un contracte verbal signat amb la meva consciència de que no baixaré mai dels 3000 a no ser que sigui per causes majors... Ha!

I... per fi han sortit totes les notes publicades i les he aprovat totes. Primer any superat! Positiu, molt positiu, l'ambient que m'hi he trobat és molt maco i, exceptuant l'època fosca que vaig tenir a l'hivern, durant la resta del curs ho he pogut compaginar amb el que he volgut. Segueixo tenint massa por per haver de decidir què faré a tercer, però encara tinc temps. El que no s'hi val és allargar massa aquesta frase, que se'm tirarà a sobre...

Dues coses bones per començar la setmana: ser una mica més biòloga i més solidària...

11 de juliol 2009

El roqual blau

L'altre dia us vaig presentar als rorquals, aquella família de cetacis amb barbes a la boca enlloc de dents i unes "arrugues" a la gola. Avui toca dir quatre cosetes del rorqual blau (Balaenoptera musculus), el roqual més gran de tots i també l'animal més gran del món. Habitualment és conegut com a balena blava, però de fet és un rorqual (el mot balena es reserva per a denominar els cetacis de la família Balaenidae).


Una de les primeres coses que podeu apreciar en aquesta fitxa és que és literalment enorme. El seu cor és aproximadament tant gran com un cotxe (i tan sols batega unes 5-6 vegades per minut), la llengua té la mida d'un elefant i el diàmetre de les seves venes és tal que una persona adulta hi cabria dins. Impressionant... Cap animal terrestre podria ser tan gran, els ossos no podrien resistir tant de pes. I amb aquestes dimensions contrasta la mida de la seva aleta dorsal, minúscula comparada amb la resta del cos.

Foto: wikipedia

Tot i pesar tant, és de les balenes més estilitzades i esveltes. Quan fan immersions no van gaire de pressa, però si les emprenyes poden arribar fins als 50 km/h! Quan, després d'un viatget submarí han de sortir a respirar, sovint ho fan de manera espectacular, expirant grans quantitats de vapor d'aigua amb molta força a través de l'espiracle (recordeu que no era aigua!). Això dóna lloc a un sortidor magnífic que pot arribar fins als 8-10 metres d'alçada, visible a molta distància si la mar està tranquil·la. A més, a l'hora de reemprendre la immersió, treuen enfora i llueixen la seva enorme cua (no sempre, però).

Foto: http://animal.discovery.com

Les balenes blaves viuen soles o bé en parella, i ocasionalment formen grups de 6 o 7 individus. Tot i així són grans viatgeres: a l'estiu solen marxar cap a les zones temperades i fredes, cap a l'antàrtic, ja que s'hi concentren grans quantitats d'algues fitoplanctòniques, l'aliment del krill. En canvi quan arriba l'hivern migren cap a les aigües tropicals i subtropicals per a reproduir-se. L'observació de balenes blaves és un gran atractiu turístic, tenir el plaer de veure un gegant del mar és memorable! La zona sud de la Patagònia i la costa oest dels Estats Units i Mèxic són dos llocs privilegiats per a poder-les observar. Sobretot a Califòrnia, ja que molts cops després de donar a llum, les balenes romanen en aquest indret durant gairebé un any sencer.

Podríem pensar que sent l'animal més gros del món... qui pot atacar-lo i no acabar escaldat? És cert que aquest animal gairebé no té depredadors, però les orques sí que s'hi encaren. Moltes balenes presenten marques a la pell, marques de guerra, però que una orca mati una balena ella sola és molt improbable. Però com sempre, el més violent de tots els animals segueix sent l'home. És prou coneguda la caça de balenes durant bona part del segle XX per extreure'n l'enorme capa de greix, i així fabricar i comercialitzar sabons, olis per a làmpades, i alguns productes cosmètics, entre altres.

Com la resta de cetacis, la balena blava també utilitza sons i ecolocalització per tal de comunicar-se. El cant de les balenes (anomenat així perquè una cançó pot arribar a durar mitja hora) és molt conegut arreu, malgrat que els cants més famosos no corresponen a la balena blava sinó a la balena geperuda (Megaptera novaeangliae).

I per acabar us deixo amb aquest vídeo que he trobat brutal... Està molt bé, us el recomano.



[Nota: a partir del minut 5:15 aproximadament ja no es parla de la balena blava, sinó de la geperuda... però segueix sent un plaer veure-ho!]


* Buscant fotografies per ensenyar-vos he vist que molta gent ha penjat fotos com aquestes catalogant-les com a Balaenoptera musculus...



I això NO és una balena blava. És molt més grassa, poc allargada, té les aletes pectorals més grans en proporció al cos, i a sobre a la cara hi té aquestes protuberàncies... això és una balena geperuda.

Això sí que és el rorqual blau (bé, jo diria que no és de veritat, però està molt ben aconseguit el gràfic i per fer-nos-en una idea va de conya)

Foto: extret de http://myanimalblog.files.wordpress.com

--------------

08 de juliol 2009

Armadures

Els problemes s'han d'afrontar. Els dubtes s'han de resoldre. Les pors s'han de vèncer.



Por a no saber créixer.

Temor a no saber indagar dins meu i conèixer qui sóc. De vegades no em reconec, em miro al mirall i hi veig una altra persona. Algú que no m'agrada.

Neguit a no poder oblidar moments de la nostra vida que fan mal, que sembla que desapareguin però que no, que tornen, sempre tornen i punxen. I fan mal. Ganivets que es claven i fan saltar llàgrimes. No de dolor, ni tampoc de basarda. Llàgrimes de ràbia, d'haver cregut que ho havia superat i descobrir que tot segueix sent una maleïda ruleta. Tard o d'hora acabes caient al mateix número. Tard o d'hora hi tornes a ser.


Vaig comprar-me una armadura com la de Lancelot. I la portava a tota hora. Lluent, dura, inaccessible. Vaig aconseguir que res ni ningú em pogués ferir durant un temps. Però el problema és que jo mateixa també podia ferir-me: pensava massa. I per a que les neurones no patissin un curtcircuit, es calés foc i haguessim de trucar als bombers, vaig mantenir-me ocupada amb les meves tasques habituals. I vaig intentar sortir i airejar-me, sempre amb l'armadura. Però l'armadura tenia efectes secundaris: era perfecta per a evitar ganivetades, però tota jo era inaccessible a la resta de gent de cor noble, als que m'envoltaven. Jo esquivava preguntes amb la destresa d'un cavaller, i em dedicava a escoltar-los, a ajudar-los, a fer-los costat. Era conscient de que cadascú té els seus problemes, pensar que sóc la més desgraciada del món és egocèntric, absurd i irreal. I em va sortir a la perfecció.

Fins que vaig explotar. De tanta reclusió, de tant portar l'armadura a sobre, vaig acabar esgotada. Que pesava moltíssim eh, que era d'acer! Així que va començar a esquerdar-se, fins que va acabar com un colador i me la vaig haver de treure. I vaig ser accessible, em vaig deixar ajudar... però amb el mateix sentiment de vulnerabilitat. I va ser llavors quan van tornar els records, involuntàriament. Però crec que a aquestes alçades encarregar una altra armadura seria massa agosarat... No vull, vaig sentir-me massa sola, vaig guardar massa amargor. No, no hi puc tornar...

Més que els records, més que els sorolls que ens tornen al passat, més que tot això... la soledat em fa més por que tot això.

Ja sóc dins el tauler de joc i no s'hi val a fer marxa enrere, no?


03 de juliol 2009

L'evolució d'un parc

Els pobles van canviant, evolucionen. Edificacions, monuments, zones lúdiques... És inevitable, res perdura intacte amb el pas del temps. I avui faré esment d'una de les remodelacions més encertades que crec que s'han fet al meu poble: el Parc de Cordelles.

Degut a la seva proximitat amb Barcelona, des de finals del segle XIX i durant el segle XX, el meu poble es va anar omplint de casestes d'estiuejants, que venien a passar les vacances envoltats d'un ambient més rural i natural (i tenint la serra de Collserola al costat, es potenciava aquest ideal rural). Així doncs, mica en mica les urbanitzacions van anar creixent.

El Parc va sorgir als anys 30, com a complement de la urbanització que portava el mateix nom, i que creixia seguint el model de la "ciutat-jardí", segons el qual s'apostava per la construcció d'habitatges unifamiliars envoltats de jardí, tot intentant mantenir la vinculació amb l'espai natural. Quan va ser construit no era pas un parc, sinó un club privat on els estiuejants disposaven d'una sèrie d'instal·lacions per a gaudir de les activitats de lleure. Posteriorment, als anys 40, la fàbrica Uralita el va comprar, i el parc va passar a ser d'ús exclusiu per als treballadors de la fàbrica i les seves famílies durant moltes dècades. Des de llavors el parc és conegut entre la població com a Parc de la Uralita, encara avui (tot i que oficialment, com ja he dit, s'anomena Parc Cordelles).

L'empresa Uralita va tenir molts problemes degut a les intoxicacions amb amiant, malaltia que va ser amagada durant força temps i que va ser al causant de la mort de moltíssims empleats i ex-empleats, alguns dels quals avui en dia encara se'n veuen afectats. Finalment va tancar el 1997, i Cerdanyola ha esdevingut el poble amb més risc de patir càncer de pleura de tota la península.

El Parc també va ser clausurat a principis dels anys noranta: no he trobat la data exacta... però recordo que quan jo era molt petita i hi passàvem pel costat, podíem entreveure enmig dels matolls a la gent que es banyava a la piscina. Des del seu tancament, el Parc es va anar degradant progressivament, convertint-se en un recinte tancat, selvàtic, fosc, punt de trobada de drogoaddictes i bandes urbanes. Al costat del Parc hi ha una escola d'educació primària, concretament a la qual jo vaig anar quan era petita, i ambdós recintes tan sols estaven separats per una tanca metàl·lica força ruinosa i els matolls i arbres mal cuidats. Resultat d'això? Cada dia, abans d'obrir, el conserge de l'escola feia "la ronda", recollint les ampolles de vidre de cervesa i les xeringues que hi pogués haver. Molt trist i alhora perillosíssim. Les queixes eren contínues, fins que finalment l'ajuntament va rehabilitar el parc.

L'any 2003 es van acabar les obres i es va obrir al públic. Va esdevenir un parc molt bonic, ple d'arbres, amb camins per a poder-hi passejar, amb espais amples per a poder-hi córrer, i zones lúdiques per a que la quitxalla hi pogués practicar esport. L'espai de la piscina es va conservar, però amb molta menys profunditat i amb vegetació i ànecs, a mode d'estany. Era força impactant com s'havia passat d'un lloc que particularment feia més aviat por, a un lloc de lleure tan agradable (això de la por també ve condicionat perquè de petita sempre havia estat un lloc prohibit, no ens hi podíem ni acostar... i amb tota la raó del món que ens protegien!).

Però malgrat la voluntat de tenir un espai bonic per gaudir-ne, tot un seguit d'actes vandàlics van fer que l'haguéssin de tancar altre cop: havien arrencat les lloses de la piscina, s'havia maltractat la vegetació... I així, amb un cartell de tancat per reformes, s'hi va passar força temps...

... fins la primavera d'enguany. El Parc va tornar a obrir, i amb un renta de cara força encertat. A banda d'arreglar els desperfectes causats pel vandalisme, també s'han fet modificacions pel que fa a l'estructura del parc. Han desaparegut les tanques altes que l'envoltaven, i hi predominen els arbusts i els arbres no tan alts: ara és més esclarissat i hi ha més llum. A més s'ha ampliat la zona d'esbarjo, hi ha taules de ping-pong i escacs, cobertura wi-fi, una zona de gespa, taules de picnic... i videovigilància. Esperem que aquesta vegada eviti tristos esdeveniments.

El concepte acual crec que és, resumint, més familiar. Però avui hi he estat passejant... i m'ha agradat. M'hi he trobat molt còmode, s'hi respirava vida. Hi havia nens i nenes jugant a atrapar-se, avis que jeien a l'ombra, gent llegint un llibre, d'altres només passejant, alguns buscant ombra per a refugiar-se del sol intens... I jo mirant-me'ls a tots, i contenta de tenir un espai així a tocar de casa.

Us recomano que cliqueu a aquest enllaç... hi veureu l'abans i el després, el que va començar com a un club privat d'estiuejants i que ha acabat sent un parc de lleure obert per a tothom. I és que fa una gràcia veure fotos antigues!!! :-)


--------
Fonts:
http://www.cerdanyola.com/Revista/noticia.asp?id=9100
http://www.ictisp.com/~msanchez/fabricauralita.htm

02 de juliol 2009

El pintor Antoni i les pintures

Un llibret. Bé, potser ni això. Tres fulls, DIN A4. Dos d'ells reciclats, escrits per una banda, però reaprofitats tot plegant-los pel mig i enganxant-los amb cola, de manera que ens queda un full DIN A5 reutilitzable per ambdós costats. L'altre que ens queda és un DIN A4 doblegat per la meitat, a mode de portada i contraportada. Els fulls enganxats són escrits a ordinador, mida 14, Comic Sans. A la portada, un títol i un dibuix fet a mà. A la contraportada, un paràgraf titulat L'autora, i un altre titulat L'obra. Al peu, una fotografia a color enganxada, d'una nena amb els cabells curts, amb una diadema i un jersei d'hivern gruixut, i que somriu. Li falten tres o quatre dents. Tots els fulls estan perforats per la cantonada superior esquerra. Pels forats hi passa una cinteta de color blau, que acaba lligada en un nus i un llaç. Ja tenim el llibret. I l'obrim...

El pintor Antoni i les pintures.

Hi havia una vegada, al poble de Riumajor, al carrer dels llamps, hi vivia un pintor. Tenia una barraca a una cantonada del carrer, on també hi havia una font. Ell, cada dia es despertava, es rentava la cara a la font, omplia d'aigua un got que tenia i es posava a pintar. Tenia com a pintures el color groc, el vermell, el blau, el marró i el rosa. L'Antoni era un pintor molt bo, feia uns dibuixos molt bonics i per això recollia molts xavos. Però vet aquí de que va l'historia: Era el primer diumenge de maig i l'Antoni va fer el mateix de cada dia: Rentar-se la cara ... etc. Va ser gran la sorpresa que va tenir l'Antoni quan va veure que les pintures havien desaparegut com per art de màgia!. Però les pintures, s'havien escapat per la següent cosa: Com tot el món, les pintures també tenien mare i per això s'havien escapat, perquè les pintures tenien bona memòria i sabien perfectament quin dia era (era el dia de la mare). Les pintures de bon matí es van llevar i es van fer d'una sola peça: el color groc era un triangle, el vermell un quadrat, el verd un cercle, el blau un triangle equilàter, el marró un hexàgon i el rosa un pentàgon. Llavors van anar corrents cap a l'estació de tren que en aquell moment sortia el tren que anava cap a Sant Pere de Llavaneres, que era el poble on vivia la seva mare que per cert, era el color blanc. Quan van arribar a Sant Pere de Llavaneresvan anar al carrer dels núvols. Al carrer del sol a Riumajor li havien comprat un pot de pintura blanca perquè pintés la façana de la casa que estava bastant descolorida. Després de haguer-li donat el regal i que la seva mare els hagués convidat a menjar galetes se'n van tornar cap a Riumajor.
Un cop arribar a Riumajor se'n van anar al carrer dels llamps on l'Antoni els va rebre boig d'alegria.

FI

Aquest va ser el meu regal del dia de la mare, de quan tenia uns vuit anys. Recordo que no m'agradava gaire, el meu germà havia fet un còmic i òbviament, estava molt millor... ell sempre ha tingut molta traça amb els dibuixos. Però tot i així era el meu conte. Avui l'he trobat entre uns papers, m'ha fet somriure i us l'he transcrit, paraula per paraula, exactament com l'he llegit jo. Les faltes ortogràfiques, errors de concordància, repeticions... llicència poètica ;-). Molts, per no dir gairebé tots, quan som criatures i ens fan escriure contes ens agrada acabar amb un FI a mida 36, amb negreta, que es vegi bé. Quina gràcia...


----------

Nota: la foto del dia de la NG no podria ser meś encertada avui... una beluga!!! Feu-hi un cop d'ull a la sidebar... si és preciosa! ;-)