30 de juny 2009

Rorquals

El nom de rorqual segurament us sonarà, ja que el rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena que tenim a la nostra Mar Mediterània. Tot i així, no hem de generalitzar i parlar de rorqual únicament per referir-nos a aquesta espècie, ja que el significat d'aquest mot va més enllà.

Rorqual és una paraula que prové del mot noruec röyrkval, que significa alguna cosa semblant a "balena amb arrugues". I és que quan parlem de rorqual ens referim a tota una família de balenes, a un total de nou espècies. Totes elles es caracteritzen perquè no tenen dents, sinó barbes, el morro és més o menys acabat en punxa, són enormes (dins els roquals trobem la balena blava, l'animal més gran del món) i finalment, perquè a la gola hi tenen nombrosos solcs, caràcter que els ha aportat aquest nom.

Comencem per les barbes. Els cetacis que no tenen dents sinó barbes se'ls anomena Misticets (i per tant s'oposen als odontocets, que sí que en tenen). Les barbes no són més que estructures formades de queratina, comparables al pèl, que se situen a la mandíbula superior de la boca i que els serveixen per alimentar-se. Els misticets, per tant, no masteguen, sinó que obren la boca, s'empassen moltíssims litres d'aigua i després la tornen a expulsar, de manera que les barbes actuen de filtre i no deixen que l'aliment retorni al mar. Els principals organismes que conformen la seva dieta són el krill i els calamars.















Els solcs que caracteritzen els rorquals són de nombre força variable entre espècies, i oscil·la entre els 20 i els 100. La seva funció és fàcilment comprensible si pensem en un acordió: quan "l'obrim", la manxa es desplega i per tant, el volum de l'acordió augmenta considerablement, de manera que hi entra molt més aire. Els rorquals són animals molt grans: els més petits fan uns deu metres, mentre que la reina dels mars, la balena blava, arriba fins als trenta metres. Així doncs, és lògic que necessiti tones de menjar cada dia per poder subsistir, i per tant, ha de filtrar moltíssima aigua. Quan obre la boca, els solcs de la gola es despleguen i permeten que el volum d'aigua que pot engolir sigui molt superior al que es podria empassar si no tingués els solcs.


Balena geperuda (Megaptera novaeangliae), una espècie de rorqual. Es poden apreciar els solcs de la gola


Aquí teniu un resum de quins són els rorquals que existeixen. Més endavant us donaré quatre pinzellades d'alguns d'ells (clicant a sobre es veu més gran)


I com a últim apunt, una desmitificació: les balenes NO treuen aigua tot fent un sortidor a través dels espiracles (en tenen dos, a diferència dels dofins que en tenen un). Cal tenir en compte que els espiracles són les narines, les obertures nasals, i que ells respiren per pulmons... si els hi entra aigua, moren i s'ofeguen!! El que a nosaltres ens sembla un sortidor, en realitat és vapor d'aigua, que es condensa. És un apunt a tenir en compte si presencieu algun tius de varament de cetaci: cal evitar que la pell se'ls assequi, però en mullar-los eviteu sobretot que l'aigua entri per l'espiracle.

----------------------

Fonts:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Baleen
http://commons.wikimedia.org/wiki/Megaptera_novaeangliae
http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s (Whale watcher, de Trevor Day)

----------------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- El rorqual blau
- La balena geperuda
- El rorqual comú

26 de juny 2009

Estiu

El bloc el tinc mig marejat estacionalment... es va avançar la primavera i ara l'estiu arriba tard... però ja tinc a punt una capçalera de prova. A la voreta de la mar, uns dits juganers fan dibuixos, que per sort aquí no desapareixeran amb la propera onada, sinó que romandran fins al final de l'estiu. Potser la canviaré més endavant, vés a saber... però de moment que es noti que és l'estiu!

---------
I avui toca...

...el meu mini-homentage a Michael Jackson perquè... Perquè sí, perquè malgrat les bogeries que ha fet i el seu comportament psicodèlic fora dels escenaris, jo he ballat amb les seves cançons. I he intentat caminar enrere com ell (amb més pena que glòria), com molta altra gent. I he vist el videoclip de Thriller trenta o quaranta cops. I m'encantava la carona que tenia quan era un noiet i cantava amb els seus germans...



23 de juny 2009

El cafè de nit [Relats Conjunts]




Només era un escriptor frustrat que escrivia llibres per encàrrec, llibres artificials dels quals no n'estava gens orgullós. O potser ni això. Si les idees no eren seves, si només era una mà que plasmava els desitjos d'un altre, si no era creatiu ni original... potser no podia considerar-se ni escriptor.

Va decidir començar de nou, fer-se valer i que de la seva ment en fluissin llibres magnífics que enganxessin i fessin gaudir a tothom. Necessitava reomplir-se s'autoestima i literatura, volia emmirallar-se en els grans en majúscules, frisava per agafar la ploma i no deixar-la anar fins que se li enrampessin els dits. I així ho va fer. Menjar per a un mes, acondicionament de la sala d'estudi, i va posar fil a l'agulla.

Al cap de tres setmanes va desistir. No sabia què li passava. No havia escrit ni mitja línia decent. Potser no tenia talent i tota la vida havia estat mercenari d'altres, potser no servia. La desesperació es va anar apoderant d'ell, i la beguda va acabar d'enfonsar-lo del tot. Bevent oblidava que els dies passaven, que ell envellia i desperdiciava cada segon de la seva vida en no fer res. Poc a poc va anar reduint les hores de dedicació davant els fulls en blanc, fins que les seves migracions nocturnes van començar.

Sortia de casa amb una ploma i un bloc de papers, i intentava buscar diferents ambients per inspirar-se. La sortida d'una discoteca, un carreró sense sortida, una plaça plena de canalla de quinze anys intentant aparentar una maduresa que encara els quedava massa lluny... Fins que va trobar aquell local misteriós, mig amagat de la vista de tothom, buit. Allà, abandonant-se, formant part de la misèria, potser podria trobar-se a ell un altre cop i podria reviure. Quan hi va entrar, el que hi va veure va superar les seves expectatives. Les quatre làmpades que penjaven del sostre ho il·luminaven tot de manera depriment, i l'aire fantasmagòric podia fins i tot tocar-se amb la punta dels dits. Taules de fusta corcada buides, tamborets que ballaven buits, una barra rovellada i buida, i al darrere, un home amb cara de pocs amics netejava els gots que no havia fet servir ningú. Es van mirar, i li va demanar alguna cosa per beure. Li era igual, l'únic requisit era que contingués alcohol, necessitava desemboirar el cap de penúries i deixar-se endur.

La unió dels cubates, els còctels i tot el que filtrava el seu cos li provocaven una estranya reacció, totalment antagònica a l'abatiment que patia entre les quatre parets de casa seva. De sobte la mà li fluïa per damunt els folis com per art de màgia, mantenint-se al marge de la voluntat del seu amo. Ell no n'era del tot conscient, havia entrat en una estranya letàrgia, però malgrat tot seguia despert. I així va continuar fins que va caure inconscient damunt la taula, abatut. L'endemà al migdia es va despertar al mateix lloc, amb el dibuix de la fusta corcada marcada a la cara, i amb el mateix home rere la barra, netejant gots. El bar, buit. Davant seu hi havia l'obra del seu atac d'inspiració artística noctàmbul. Sis fulls a banda i banda... plens de bajanades, coses sense sentit, bogeries pròpies d'una ment esgotada i malalta. Anava passant els fulls d'un en un, i anava fent que no amb el cap, avergonyit de que tot allò hagués sortit de les seves mans. Un cop va haver acabat, ho va estripar el mil bocins. Cansat, trist i enfonsat, va demanar a l'home alguna cosa per menjar i la primera copa del dia, per fer-ho passar avall. La primera va anar seguida d'una segona copa, i així succesivament fins que va tornar a arribar la nit. Altre cop va tenir un atac d'inspiració, i totes les paranoies que li passaven pel cap van acabar al paper. Quan se li va acabar el paper, va buscar una nova font de suport per a la seva ploma: la taula. L'endemà al matí, davant seu hi tenia una taula plena de garagots, altre cop coses sense sentit i indignes d'un escriptor com cal. I l'home que se'l mirava des de darrere la barra. Aquest cop va intentar esborrar tots els disbarats dels seus estadis de bogeria, però no podia. La tinta es corria, tacava encara més la fusta, però no marxava, com si es tractés d'una maledicció.

I així van anar passant els dies, i aquell local brut i fosc va acabar convertint-se en casa seva. Amb l'home de darrere la barra només intercanviava quatre mots per a demanar-li alcohol. S'estranyava de que no el fes fora, ja que segur que era més una molèstia que no pas cap altra cosa, tot el dia allà ficat... A més, tampoc va saber esbrinar quan dormia aquell personatge. No l'havia vist descansar mai. Però això no el preocupava gaire, estava massa capficat preguntant-se com havia pogut arribar a caure tan baix, a enfonsar-se d'aquella manera. De nit sabia que era un altre, que l'alcohol li permetia escriure coses allà on fos, malgrat que fossin paranoies: a la taula de billar, a les cadires, fins i tot a la roba... Tota la seva perifèria es trobava emmerdada de taques de tinta que ell intentava esborrar sense èxit.

Un d'aquells migdies, es despertar després d'unes hores d'inconsciència damunt la taula de billar. Estava tacada amb la seva mala cal·ligrafia, pròpia d'un nen de primària, com de costum. Es disposava a esborrar-ho tot sense llegir-ho (de fet, ja sabia que hi trobaria la mateixa porqueria de sempre), però de sobte va trobar una nota escrita amb una lletra acurada, preciosa, en cursiva, com la dels grans mestres.

Els mots que consideres buits són els que ho saben tot de tu. Trobant el tot dins del res arribaràs a estimar-te i a tocar el cel.

Es va quedar palplantat. No sabia què dir. Va mirar a banda i banda i, com de costum, no hi havia ningú. Però això no era cert del tot. ELL, el cambrer, era allà. Rere la barra, netejant gots, impassible, com si formés part del mobiliari. ELL, que es limitava a fer el rodamón entre les taules del bar. ELL, que caminava enmig del silenci meś absolut, sense pertorbar res ni ningú. ELL l'havia estat observant tot aquell temps, havia llegit els seus escrits mentre ell dormia la mona, havia aconseguit veure el que ningú comprenia, ni tan sols ell mateix. Enmig d'aquelles aparents paranoies i bajanades s'hi amagava l'autenticitat del seu eśser. No eren coses banals, eren el resultat d'una vida buida. No era capaç d'escriure res perquè, malgrat haver-se independitzat d'aquells que utilitzaven les seves mans com a mercaderia, no aconseguia deixar de martiritzar-se tot buscant una trama que fos atractiva, que enganxés. I aquest no era el mètode dels grans escriptors. No dels feliços, dels que se senten realitzats i joiosos de les seves obres. Havia d'escriure per ell, amb l'ànima, i gaudir. Pensar amb el cor. Escriure amb el cor. Somriure de tot cor. I apartar el racionalisme, la fama i el què diran d'una vegada per totes.

Va mirar l'home, i es van somriure mútuament. Es va aixecar de la taula de billar amb la ment més clara que mai, i va recórrer el bar de dalt a baix, entrellegint les notes de tinta que no havia aconseguit esborrar, absorbint les idees que plasmava quan era capaç de deixar de pensar en la societat.

Recollint els únics fragments que l'havien convertit, nit rere nit, en un escriptor de debò.

13 de juny 2009

Les 5 "M"

En un dia normal, amb un esmorzar normal, estones mortes normals, i hores d'estudi cansades i normals, és bo fer unes quantes coses per a trencar la rutina i esbargir-se una estoneta. Heus aquí les 5 "M" del meu diumenge.


Mirar una peli carrinclona de les que jures i perjures sempre que et semblen excessivament recarregades, falses i tan i tan impossibles... I un cop acabi has d'acceptar que te l'has estat mirant amb uns ullets ben oberts, pendent, en tensió, i esperant l'odiós petó amb delit.

Menjar bombons de xocolata, mirar-te'ls i remirar-te'ls trenta cops, i que algun d'ells es vagi desfent, i en menjar-te'l, pringar-te a llocs impossibles, a propòsit... I quan et diguin que ets un marrano/a menjant, fer una gran riallada i gaudir mentre llepes i t'escures cadascun dels dits. Òbviament, amb un gelat aquesta opció és totalment compatible i anàloga.

Muntar un guirigall amb la flauta dolça, després de quatre o cinc anys sense agafar-ne una, i batre'm en un duel a mort amb algun marrec de l'escala, després de que la meva paciència arribés al límit quan feia mitja hora bona que tocava Imagine. Acceptem-ho, tot té el seu límit. La meva contra-melodia? La vall del riu vermell. Per què? Resposta: 1. És senzilla 2. Encara en recordo les notes (per suposat encara recordo el mític himne de l'alegria... qui no l'ha tocat algun cop, si us plau?)

Migrar mentalment als cinc continents... No és un fet poc usual, jo viatjo molt mentalment. Ciutats inques, Montmartre, Marraqueix, Patagònia, Praga, Florència, Nova Zelanda... I qualsevol indret remot des d'on es vegi l'aurora boreal. I casualment, vés per on, sempre acabo coneixent un autòcton simpàtic i atractiu que m'acaba guiant pels carrers de les ciutats, em porta a aquells indrets que els turistes desconeixen i m'acull a casa seva. M'agrada viatjar-hi sentint-ho de debò, sentint-me integrada i descobrint les diferències entre societats, en la manera de ser, d'actuar, la gastronomia... A veure quan s'inventa l'autoteletransportació!

Mudar-se... Posar-se un vestit d'estiu, fresc, blanc. Massa maco pel dia a dia, i està desaprofitat, poc usat. Mirar-se. Remirar-se. Com si fos una ocasió especial. Recollir-se els cabells. Deixar anar un no està malament. Treure-se'l. I guardar-lo a l'armari altre cop, esperant que algun dia sí que valgui la pena posar-se'l...

08 de juny 2009

Dia Mundial dels Oceans

Perquè és 2/3 parts del que ens envolta.




Perquè gràcies a ell som el que som.



Perquè és un dels millors compositors de la història




Perquè és dels millors pintors de tots els temps










Perquè ens regala l'infinit.





Perquè és el meu leitmotiv.




I sobretot per tots ells...





Ells també tenen dret a viure en un hàbitat digne. A ser respectats. A poder subsistir. I ja hi ha massa espècies en perill d'extinció, massa individus que han de lluitar contra xarxes, contra vessaments químics, contra porqueria, contra pesca furtiva. Massa enemics, no trobeu?

---

He volgut fer una mena de post commemoratiu del Dia mundial dels oceans, espero que us hagi agradat. Com tot, aquests "dies mundials" no haurien d'existir, no hauria d'haver-hi un dia a l'any per a conscienciar a la societat... Això voldria dir que ja fem el que està a les nostres mans, i que som conscients de que no hem de malbaratar aquesta meravella que ens envolta. Qui voldria que imatges com les de dalt desapareguessin? Qui voldria perdre aquest paradís?

Us recomano aquesta web, on hi podreu trobar l'estat en què es troben les espècies del nostre planeta. I aquest vídeo també, un tastet de la National Geographic per a explorar què s'hi amaga a l'oceà i quins són els principals perills que l'amenacen.

05 de juny 2009

jugant...






Surto de casa somrient, sé que et tindré davant,

que podré abraçar-te, allargant l'instant,
que els meus ulls podran espiar-te mig d'amagat,
i tot això sense moure'm del teu costat


Jugarem a buscar-nos mentre estem ajaguts
dissimulant que mirem un cel ras de vellut,
i les teves mans acabaran parlant sense embuts,
recuperant el contacte que s'havia perdut.


Però hi ha una força que ens manté encadenats,
que sempre s'apropia d'aquell bes robat,
i així fins que un dels dos sigui prou agosarat
i trenqui les pors que ens han empresonat.



03 de juny 2009

Cop de rem!

Fa una horeta que m'he recordat d'aquesta seqüència, i he començat a riure. Sorollosament, amb unes rialles exagerades, reflex d'un dia massa llarg que no s'acabarà fins vés a saber quan.





És esgotador i monòton la idea de que fer un herbari complet és maco i divertit. Premsar, identificar plantes, posar-les maques, fer les etiquetes corresponents, les fitxes de característiques interminables corresponents, els dibuixos de la vista general, la fulla, la flor, etc, etc, etc... NO és divertit, és esgotador. Sobretot quan dubtes, i no ho veus clar i això podria ser X o Y i no t'acabes de decidir... I si ets de naturalesa perfeccionista, t'acabes d'enfonsar. I si ho has d'entregar en un dia i mig i encara queda molta feina per fer... és per riure, i riure, i no parar...

És cert que el resultat és força bonic... Però vist des de dins, contemplant la feinada que comporta, no ho és tant... I la tira d'exàmens i coses que encara he de fer!! Ai...

Així que... Qui digui que fer un herbari és un treball maco... golpe de remo!! XD