Reomplint-me de combustible

S'acosta, i gairebé és a tocar. Comença la recta final, el ritme frenètic s'accelera i t'has de posar les piles, mentre l'única cosa que et ve al cap és fer-te una remullada a la piscina dia sí dia també. O jeure. O llegir. O veure pel·lícules.

La setmana que ve començo els exàmens, i estic cansada. Mentalment, em noto pesada, el cap bull. Potser em vaig confiar amb el primer semestre, on el volum de feina no era comparable a tot el que se m'acosta, i he anat arraconant les coses...

I a sobre, quan és l'època amb més feina, jo me'n busco pel meu compte, com si no en tingués prou amb tot el que he d'abarcar. Però què hi farem, a posar-s'hi sigui dit! Així que crec que faig un mini-stop de bloc, almenys durant un parell de setmanes, que ja hauré fet algun examen i hauré entregat uns treballs que he de fer...

Sento deixar-vos mig abandonadets, perquè no tindré gaire temps per fer la repassada de blocs de rigor... així que ja sabeu, durant dues setmanes no feu gaire coses interessants eh! ;-)

Arrivederci!! Una abraçada a tots!

Torre Eiffel [Relats Conjunts]

Jugaven a buscar-se a distància. A recordar-se dia rere dia que hi havia certs moments del dia on la imatge de l'altre es materialitzava dins la ment i no en volia sortir. Entre ells hi havia una mena de camp magnètic que semblava més fort a través de les paraules escrites que no pas dels mots que sortien dels seus llavis quan es veien. Una força d'atracció que es debilitava contra més s'apropaven, quan inexplicablement tot allò que s'havien dit a través de llargues cartes hauria de prendre més força i fer-se notar.


Una por estranya s'apoderava d'ells dos, aquella vibració que semblava traspassar límits es desfigurava i s'afeblia. Els temes de conversa de les seves trobades eren plens de temes banals, repetitius, que de tant en tant s'interrompien per algun comentari de caire graciós que feia ell, mofant-se carinyosament d'ella. Llavors ella es feia l'ofesa, deixant-se buscar, però sempre acabava cedint, fent-li una abraçada i un petó a la galta o al coll. Sempre igual, era gairebé un comportament ritual.

Sense buscar-ho, van acabar viatjant a París durant els mateixos dies, com si el destí hagués posat als seus peus que s'acabessin trobant a la típica ciutat de l'amor i el romanticisme, perquè se'n contagiessin i s'acabés desfent tota aquella teranyina de despropòsits. La típica ruta turística, els típics monuments: un Notre-Damme sense geperut, un Mouline Rouge sense Nicole Kidman, i una Torre Eiffel que dominava majestuosament la ciutat. I allà, a la riba del Sena, va arribar la brometa, el somriure d'ella emmascarat d'enuig i la posterior abraçada. Llarga. Més forta. M'agraden les teves abraçades. Tenen alguna cosa... diferent, li va dir. I encara abraçada a ell, somreia amb els llavis mig tallats pel fred, i de reüll mirava l'estructura de ferro i li donava les gràcies. Potser aquell era el moment en què havia de passar, o potser aquell monument simbòlic els havia acabat de donar l'empenteta que necessitaven. Perquè amb paraules com aquelles ja en tenia prou per no renunciar.

Nota de l'autora: uixxx que ensucrat m'ha quedat això!!! Bé, un dia és un dia! :-)

Dofinaire... i del Barça

Ara que gairebé sóc a tocar dels exàmens finals i que veig que tot s'acaba, és quan me n'adono que el temps vola, que mica en mica han passat nou mesos i que en sóc poc conscient. I quan començo a fer valoracions i a pensar, i plantejar-me si ha estat profitós, si l'he gaudit, si... Acabo obtenint un parell de respostes: com sempre, la bona i la dolenta. Amb la sort que primer va ser la dolenta, amb una situació personal que es va allargar més del compte, que em va fer patir innecessàriament i que em va afectar a tots els nivells. Però es va acabar, i me'n vaig sortir. I posteriorment la cosa rutlla, malgrat la feina i la pressió. Estic més contenta, perdo vergonya i sensació d'inferioritat, i em vaig fent un forat dins un món que m'hi accepta.

I com a últim pas, he passat a formar part d'un col·lectiu d'estudiants que treballen amb els animals marins. He entrat tot just en una etapa de reorganització interna del col·lectiu, però tot sembla encarat a continuar amb algunes de les activitats que ja es feien. Hi ha una secció de divulgació, amb una revista i un cicle de xerrades (amb ponents que treballen directament amb animals marins); activitats de submarinisme, sortides de camp en col·laboració amb algunes entitats... N'hi ha de molt suculentes, que només de sentir-ne a parlar ja se'm cau la baba i els ullets em comencen a fer pampallugues. Ja estic contenta només de formar-ne part i tenir projectes entre mans, per poder parlar i gaudir del que m'agrada. I compartir-ho.

I a banda, també he patit una transformació interna... se m'ha despertat la guspira barcelonista. Tenia costum de mirar-me els partits del Barça, i sempre volia que guanyés. Però si no el feien per la tele, res. I si volia sortir el dissabte, m'era igual si quan el partit començava no era a casa. Què ha passat? No ho sé. Però quan jugui el Barça em tindreu amorrada a una pantalla, i saltaré amb els gols, i em queixaré quan els hi xiulin un penal injustament o els hi anulin un gol... I frisso per seure a la graderia del Camp Nou algun dia. I tot això per què? Semblarà una tonteria, però tot just va començar a l'època fosca d'aquest any. Evasió? Centrar el cap en alguna altra cosa que no pugui controlar i que em faci vibrar, potser? Tinc vàries hipòtesis, i aquestes són les que crec que tenen més probabilitats de ser les encertades. Però el cas... és que m'ha acabat enganxant... I molt!

Dialèctica amb punts febles

Tot el que és subjectiu i és sensible a diferents punts de vista, pot acabar sent un camp de mines. Tots tenim temes que apareixen reiteradament a la nostra vida diària i que amb certes persones sabem que val més no encetar-los, perquè acabarem mig picats. Ja sigui per l'edat, pel mode de vida o per les experiències viscudes, cadascú hi dirà la seva i intentarà defensar a ultrança la seva posició.

No m'agrada ser dèbil. Sé el que vull i em fa por "posar-ho en pràctica", perquè hi ha gent que no hi està d'acord. Pensant-ho en fred em sento molt estúpida, perquè estan deicidint per mi, m'estic adaptant a algú que opina sobre el que jo faig o deixo de fer. Hi ha hagut discussions i intercanvis d'opinions forçats, amb males cares, i on cadascú ha acabat defensant la seva visió dels fets sense cedir. Mentida. Jo, he acabat cedint jo sempre. Perquè sóc molt susceptible, massa, o potser hauria de dir estúpida. Em deixo entabanar i endur per cares llargues o plors, i mira que estic avisada... Abans de començar la conversa sé com acabarà, i que acabaré cedint, encara que abans de parlar-hi m'hagi mirat als ulls al mirall trenta mil cops i m'hagi dit alguna cosa semblant a "tu pots, defensa't, no et deixis atacar d'aquesta manera".

Tampoc entenc l'altre punt de vista. Manipulació, perquè em sento manipulada. H ha gent que prefereix no veure't avançar mentre facis el que et diu, perquè allò és el que la tranquil·litza i li manté viva i en calma la consciència. Les males experiències (i fins i tot les pròpies vivències que un no veu com a dolentes) no són extrapolables a la resta dels éssers vius, cada situació és diferent. I lluny del perill de caure de debò, hem de deixar que les persones emprenguin el vol per sí mateixes. No hem de ser excessivament curosos i previnguts. Sempre m'ha agradat aquella imatge de nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar... que es el morir. Col·locar-se al mig del riu i frenar l'aigua amb les mans és impossible. Tinc la sensació de tenir un gegant davant els nassos amb les manotes més grans del món, que és capaç de frenar el curs del riu en un 80%.

Crec que m'ha obert una mica els ulls parlar-ne... i he vist que el taller no m¡'ha servit del tot. Sí, puc parlar davant de més gent que abans i dir-hi la meva, però sobre temes potser una mica banals. Però quan de debò he de saber-me posar ferma amb temes personals que m'impliquen a mi directament, em tumben.

3r strike...