M'agrada aprendre i ampliar els meus coneixements. Veure-hi més enllà. Avançar mica en mica i descobrir que l'horitzó mai és on jo creia, que sempre n'hi ha un de més llunyà.
Hi ha coses que aprenc i que les accepto sense més. Això és així i punt, no cal donar-hi més voltes. I n'hi ha d'altres que gairebé semblen impossibles, de lo complexes que poden arribar a ser.
M'agrada la biologia perquè m'ajuda a redescobrir-me a una escala inimaginable, nanomètrica (entre moltes altres coses). És impressionant tota la química que duc a dins i com funciona. Reaccions molt i molt complexes, amb regulacions de tota mena per a que tot funcioni tal i com ha d'anar. En resum, una màquina de perfecció i complexitat sorprenent. I pensar que som el producte d'un llarguíssim procés evolutiu, i que la natura per sí mateixa ha estat capaç d'arribar fins aquí...
Proust partia d'una magdalena per revifar records d'infantesa, i semblava mentida que d'un brioxiet tan dolç en poguessin sortir tantes coses... I jo he fet el pas invers, una mena de flashforward on he començat a imaginar-me què en faria de la magdalena que tot just degustava entre els llavis.
Es començaria a degradar dins la boca, suaument, degustant-la. A l'estómac patiria la destrucció més bèstia, fins que acabés convertida en sucres. Entre ells, la glucosa.
He pensat que com que feia estona que no menjava i havia d'estudiar, estava mancada d'energia. Així que de la sang que viatja pels capil·lars acabaria entrant dins alguna cèl·lula. Al citosol faria amistat amb amb l'hexoquinasa, i començaria l'espectacle d'enzims, l'un darrere l'altre, fins que la piruvat quinasa l'acabés convertint en el piruvat. Aquest acabaria sent acetil-CoA, amb l'ajut d'un braç de lipoamida, una molècula que em fa molta gràcia perquè oscil·la com un gronxador, i ajuda a transferir l'acetil.
I d'aquí als/les mitocondris/mitocòndries (encara no he acabat de definir el gènere d'aquests orgànuls cel·lulars, he arribat a la conclusió de que cadacú li otorga el nom que més li escau). Un cop dins, l'acetil-coA entra al Cicle de krebs i finalment a la cadena de transport electrònic (massa complexa, amb multitud de proteïnes, enzims, cofactors i d'altres "instruments" que permeten obtenir energia). Com a punt culminant, però, hi ha l'ATP sintasa, que aprofita el gradient de protons creat a l'espai intermembrana de el/la mitocondri, i que gira com si fos un rotor [recomano l'enllaç!]. El primer cop que en vaig veure un vídeo-simulació vaig quedar molt sorpresa. Em va venir al cap un motoret que jo tenia per a fer caminar els cotxes de Lego. El motoret funcionava amb una pila, i connectant-lo a l'engranatge del cotxe (fet amb gomes i rodetes), el moviment rotacional feia avançar el trasto. Doncs qui ho diria: el meu propi cos, amb el pas de milers d'anys, ha estat capaç de fer el mateix que aquell motoret de Lego amb l'ajut d'una senzilla i dolça magdalena. Millor, però, a l'inrevés: algú, gràcies a una magdalena que va aportar energia a les seves neurones, va ser capaç de dissenyar un aparatet per al Lego basat en els seus propis mitocondris, i així va poder distreure la quitxalla i recaptar calerons.
I aquesta energia obtinguda de ben segur que permet al meu cervell concentrar-se per estudiar totes aquestes reaccions metabòliques que m'hauria de saber... i a més a més, fer un post un pèl massa recargolat per a alguns... Per als que us hagueu perdut amb aquests noms ho sento... ja sabeu... efectes col·laterals d'una magdalena i una llarga etapa evolutiva! ^^
Escrits
