30 d’abril 2009

Història bioquímica d'una magalena

M'agrada aprendre i ampliar els meus coneixements. Veure-hi més enllà. Avançar mica en mica i descobrir que l'horitzó mai és on jo creia, que sempre n'hi ha un de més llunyà.

Hi ha coses que aprenc i que les accepto sense més. Això és així i punt, no cal donar-hi més voltes. I n'hi ha d'altres que gairebé semblen impossibles, de lo complexes que poden arribar a ser.

M'agrada la biologia perquè m'ajuda a redescobrir-me a una escala inimaginable, nanomètrica (entre moltes altres coses). És impressionant tota la química que duc a dins i com funciona. Reaccions molt i molt complexes, amb regulacions de tota mena per a que tot funcioni tal i com ha d'anar. En resum, una màquina de perfecció i complexitat sorprenent. I pensar que som el producte d'un llarguíssim procés evolutiu, i que la natura per sí mateixa ha estat capaç d'arribar fins aquí...

Proust partia d'una magdalena per revifar records d'infantesa, i semblava mentida que d'un brioxiet tan dolç en poguessin sortir tantes coses... I jo he fet el pas invers, una mena de flashforward on he començat a imaginar-me què en faria de la magdalena que tot just degustava entre els llavis.

Es començaria a degradar dins la boca, suaument, degustant-la. A l'estómac patiria la destrucció més bèstia, fins que acabés convertida en sucres. Entre ells, la glucosa.

He pensat que com que feia estona que no menjava i havia d'estudiar, estava mancada d'energia. Així que de la sang que viatja pels capil·lars acabaria entrant dins alguna cèl·lula. Al citosol faria amistat amb amb l'hexoquinasa, i començaria l'espectacle d'enzims, l'un darrere l'altre, fins que la piruvat quinasa l'acabés convertint en el piruvat. Aquest acabaria sent acetil-CoA, amb l'ajut d'un braç de lipoamida, una molècula que em fa molta gràcia perquè oscil·la com un gronxador, i ajuda a transferir l'acetil.

I d'aquí als/les mitocondris/mitocòndries (encara no he acabat de definir el gènere d'aquests orgànuls cel·lulars, he arribat a la conclusió de que cadacú li otorga el nom que més li escau). Un cop dins, l'acetil-coA entra al Cicle de krebs i finalment a la cadena de transport electrònic (massa complexa, amb multitud de proteïnes, enzims, cofactors i d'altres "instruments" que permeten obtenir energia). Com a punt culminant, però, hi ha l'ATP sintasa, que aprofita el gradient de protons creat a l'espai intermembrana de el/la mitocondri, i que gira com si fos un rotor [recomano l'enllaç!]. El primer cop que en vaig veure un vídeo-simulació vaig quedar molt sorpresa. Em va venir al cap un motoret que jo tenia per a fer caminar els cotxes de Lego. El motoret funcionava amb una pila, i connectant-lo a l'engranatge del cotxe (fet amb gomes i rodetes), el moviment rotacional feia avançar el trasto. Doncs qui ho diria: el meu propi cos, amb el pas de milers d'anys, ha estat capaç de fer el mateix que aquell motoret de Lego amb l'ajut d'una senzilla i dolça magdalena. Millor, però, a l'inrevés: algú, gràcies a una magdalena que va aportar energia a les seves neurones, va ser capaç de dissenyar un aparatet per al Lego basat en els seus propis mitocondris, i així va poder distreure la quitxalla i recaptar calerons.

I aquesta energia obtinguda de ben segur que permet al meu cervell concentrar-se per estudiar totes aquestes reaccions metabòliques que m'hauria de saber... i a més a més, fer un post un pèl massa recargolat per a alguns... Per als que us hagueu perdut amb aquests noms ho sento... ja sabeu... efectes col·laterals d'una magdalena i una llarga etapa evolutiva! ^^

[a petició de la fada... la inspiració divina del post!!]

24 d’abril 2009

A ritme... de què?

Es respira el maig. I per tant, cada vegada percebo més el juny, el vaig sentint més a prop. El significat de la recta final, és hora de deixar anar l'alenada d'aire que encara conserves. Tot és més frenètic, tinc més feina de la que creia i vaig força amunt i avall. Com a efecte col·lateral del bon temps també m'agrada estar activa, així que en bona part la culpa del ritme al qual m'he anat acostumant és meva.

Ahir va ser un clar exemple del que hagués estat un bon dia, que es va acabar torçant. Molt. Moltíssim. I no sé com vaig ser capaç de fer que tot prengués aquell aire que em va acabar ofegant. Vaig acabar emprenyada amb mi i amb tot, i amb una rosa papiroflètica autoregalada entre els dits que vaig estar a punt d'estripar. I amb l'examen d'avui a la vista, del qual ja estava cansada d'estudiar i que havia decidit que no repassaria, vaig tenir una excusa per enclaustrar-me. I em vaig quedar amarrada als fulls, intentant desemboirar la ment, però no ho vaig aconseguir. L'examen prou bé, però per res del món jo volia canviar la tarda d'ahir per hores d'estudi. No va ser just. I em fa por i ràbia pensar que ho vaig acabar induint jo tot plegat. O més aviat, una necessitat de buscar un cert nivell de comprensió...

Me n'he adonat que últimament llegeixo poc. Que no tinc hores d'autobús ni de tren perdudes, que vaig a tot arreu camimant, que a la universitat xerro i que a casa m'estiro i escolto. Música. I ja gairebé m'és igual quina, sintonitzo una ràdio i deixo que vagi sonant. Que flueixi, que m'impregni. Crec que només necessito acompassar el cor amb algun tipus de ritme extern. No sé què diuen les lletres, si són tristes o alegres, d'amor o desamor, de lluita o derrota. He intentat canviar aquestes estones per algun llibre, però no em puc concentrar. Estudiant m'està passant el mateix. Què em passa? Tinc una revolució interna del tot desconeguda... però de regust amarg.

19 d’abril 2009

Bienni




Fa una nit clara i tranquil·la
hi ha la lluna que fa llum
els convidats, van arribant
i van omplint tota la casa...
de colors i de perfums.
Heus aquí en Carquinyol,
en Xexu, en Dan, i també en Cesc,
la Tarambana i la Matgala,
i la Tirai...
l'Elur, en Jansy i l'instints.

Oh Benvinguts, passeu passeu
de les tristors en farem fum

que casa meva és casa vostra
si és que hi ha...
cases d'algú.


Hola Alepsi i Prop de 40
hi ha l'Alasanid i també la Llum,
mireu en Zinc piritione i la neopoeta
i la Gemma arriba amb la nimue,
la Núr, en Jacme i apareix la Fada.
La senyoreta finestreta
arriba amb l'Assumpta i la iruNa,
L'Àlex i la Fada vénen amb l'Eli
la Boira, l'Anna i l'Èlia també hi són,
i fins i tot l'Avi i la Zel.

Oh Benvinguts, passeu passeu
de les tristors en farem fum

que casa meva és casa vostra

si és que hi ha...

cases d'algú.


[...]

Oh Benvinguts, passeu passeu
ara ja no hi falta ningú
o potser si...

ja me n'adono, que tan sols...
hi faltes TÚ!


També pots venir si vols,
t'esperem hi ha lloc per tots

el temps no compta ni l'espai
QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL... AL CAU!


Segur que m'he acabat deixant algú... demano disculpes. Però he volgut fer una mena de recull per agrair-vos a tots que de tant en tant seguiu traient el cap per aquí, regalant paraules recomfortants i somriures. Per més que al principi es comenci a escriure per a un mateix, sóc conscient que aquest raconet, aquest Cau, sense vosaltres i les vostres aportacions no hauria arribat on és. I us vull donar les gràcies per haver-me ajudat a cuidar-lo i fer-lo créixer, perquè sense tots no seria el que és. No és gran cosa, però m'agrada. M'agrada tenir-lo i compartir-lo. I amb això en tinc prou.

I ja em disculpareu, però vaig encarregar a l'Eida tot el tema del càtering i els dolços per celebrar l'aniversari i una de dues... o eś veritat el que m'ha dit i se n'ha oblidat... o s'ho ha empassat tot ella, la golafre...




18 d’abril 2009

Guerrers de terracota [Relats Conjunts]



- Ei, s'acosta l'aniversari de la nena, què li podríem regalar?
- Ni idea, és que té de tot...
- Podríem comprar-li alguna joguina, que aquest any es va quedar sense regal de Reis...
- D'acord, va, som-hi. L'avantatge dels centres comercials és que ho tens tot a mà. Hem d'anar... a la segona planta.



- Alguna nina?
- No, que ja en té, i de tant pentinar-les se li queden calbes...
- Algun peluix?
- Però si quan ha d'anar a dormir primer hem de desenterrar el matalàs, que està colgat de ninots...
- Un trencaclosques? És educatiu...
- Però si és molt espavilada: el farà de seguida i després no sabrà què fer.



- Ei... i un joc de Playmobil? Desenvolupa la creativitat, la manté entretinguda, i a sobre hi pot jugar les vegades que vulgui sense cansar-se'n, cada vegada una història diferent!
- Em sembla bé. Ara el problema és... quin??????? Quan jo era petit només hi havia indis i cowboys! Ara hi ha de tot! Que si granges, hospitals, bombers... Quin triem?
- Ai, no sé, aquest és maco no?



- Moltes felicitats, lailolailo laaaaaaaaa laaaaaaaaaaaaaaaaaaa....
- Bufa, bufa les espelmes!
- Viscaaaa! Clap, clap clap!!
- I ara... el regalet! A veure si t'agrada!

- Què és, què és? Ai quant de paper! Tris, tras... cop de tisora... Oooohhh!!! Playmòbil!!! .... Quèeeeeeee??? El imperio chino??? Què és això? I què se suposa que els hi he de fer fer jo en aquests ninots? Buah, però si son tots iguals!
- Home... no t'agrada? Si són chinitos! I en tens un bon exèrcit! Pots fer batalletes entre xinesos i mongols, o... no sé...
- Vaja... i jo que m'havia emocionat en veure la capsa de Playmòbil i ja pensava que m'ho havíeu comprat...



Una proposta de Relats Conjunts

14 d’abril 2009

Sons visibles

Avui hi torna a haver sessió de cetacis!

I és que ja sabeu que hi ha tot un seguit de sons que els dofins emeten amb diferents finalitats, com ja havia comentat (no heu de creure que només saben fer allò que sentiu als zoològics). Tots aquests sons han estat enregistrats amb uns aparells anomenats hidròfons, capaços d'enregistrar els sons que per a nosaltres són audibles i també els ultrasons, que s'escapen del nostre llindar de freqüències. Actualment hi ha aparells més sofisticats, com ara els hidròfons lligats a ordinadors, de manera que la memòria que ocuparia una grabació es redueix (ja que l'ordinador directament analitza el senyal acústic i en processa les dades).

Però fins aquí. Sons grabats, sons analitzats i desglossats en números de freqüència i amplitud, fent aquelles ones tan típiques.

Com serien els sons visibles? Sembla una sinestèsia d'aquelles que em feien estudiar l'any passat. Però hi ha un enginyer de Gran Bretanya que ho ha aconseguit. Ha creat una màquina que és capaç de transformar els sons en imatges visibles, figures que es mouen contínuament amb cada canvi de freqüencia, amb cada turbulència, i que sembla que cobrin vida. Hi ha qui especula que seria el principi de poder desxifrar de què coi parlen els dofins, però en aquest sentit sóc una mica més escèptica. Això sí, les imatges no tenen pèrdua.

[No sé com coi posar-vos el vídeo :-( Així que us en deixo el link... les imatges es veuen a partir dels 56 segons. Ah! I hi ha uns segons d'anuncis primer!]

13 d’abril 2009

Setmana Santa...Gastronòmica!

El que m'agrada d'aquests dies, a part de ser un parèntesi de la rutina força ben trobat (tot just entre l'època nadalenca i l'estiu) no és pas el caràcter religiós que té...

... Sinó la gastronomia!!!!




M'ho he passat d'allò més bé fent-les, tot el que sigui amassar amb les mans, donar forma i emmerdar-me els dits m'encanta, s'escapa del tradicional brioix que sempre es fa. La recepta era d'aquestes hereditàries (de la meva besàvia, que era murciana). No sé pas com es diuen en català, jo els hi segueixo dient rosquillas. I que bones que estan!


* A petició de la Gemma (que consti que ja ho tenia pensat, que ahir vaig córrer massa i volia allargar el post!), us escric la recepta. Ens en van sortir dues safates ben plenes... ho dic per si algú s'anima a fer-la i no vol tenir-ne tantes!!

- 500 g de farina
- 250 g de sucre
- 2 ous
- 1 sobre de llevat en pols (tipus Royal)
- la pell ratllada d'una llimona

- 1 tassa (de cafè) d'oli

- 1 tassa (de cafè) de Cassalla. Es pot fer també amb anís, però segons la marca que compreu tindrà menys graduació, i si és força més fluixet no notareu gaire el gustet a anís al final...


Elaboració:

Primer es col·loca la farina en forma de volcà i al mig s'hi posen tots els ingredients (el llevat, però, és millor escampar-lo sobre la farina). Comencem a amassar-ho tot fins a tenir una pasta homogènia. Quan tot està ben lligat, es comença a amassar de dalt a baix, fent una bola, fins que ja no se'ns enganxi ni al marbre ni als dits (podeu anar escampant al marbre la farina que necessiteu per a desenganxar la massa). Quan ja no se us enganxi, agafeu un trosset de massa, feu-ne un xurro i proveu d'unir-ne els extrems: si podeu fer la rosquilla, és que ja heu acabat d'amassar. Si per contra la rosquilla s'estria o es trenca, encara heu d'amassar una mica més.

Un cop hagueu acabat d'amassar, deixeu-la reposar sota un drap durant una hora aproximadament.


Poseu força oli en una paella i poseu-ho a escalfar. Agafeu trossets de massa i prepareu les rosquillas (fent xurros i enrotllant una mica els extrems entre sí per a que no es desfacin). Poseu-les a fregir qua l'oli sigui calent. Quan les traieu, poseu-les en una safata amb paper absorbent i escampeu-hi sucre per sobre.
Deixeu-les refredar... i llestes per a menjar!!

-----------

A part, aquestes vacances van coincidir amb l'aniversari del meu germà... i vam improvitzar una decoració de pastís amb maduixes i una mica de xocolata. I un cop més, l'origami va fer acte de presència i va coronar el pastís, ja que vaig fer un parell d'ànecs ben monos, fent honor a la seva recent estrenada edat, i els hi vaig clavar un parell de llumins. No em digueu que no són unes esplemes ben originals!! Això sí, no les pots deixar cremar molta estona, cal bufar de pressa!! :-)


08 d’abril 2009

Desconnectar...

Ja no sé quant de temps feia que no marxava per Setmana Santa. Molt de temps. Crec que des que era força petita. I aquest any, després de tot l'estrès acumulat i els mesos d'enclaustrament, faig una escapadeta. No pas lluny d'aquí, cap a terres gironines. I tampoc en cap hotel, sinó a la casa que té la meva tieta en una urbanització... I no pas sola, sinó en companyia de la família. Això sí, amb aquells de la família amb qui t'hi portes bé i que et fa il·lusió veure. Així que aprofitaré...

Per veure el meu avet (que al final ja no era avet, sinó un pi...) !!!

Per recollir plantetes per fer l'herbari que he de presentar al juny

Per fer el boig amb la bicicleta

Per celebrar l'aniversari del meu germà

Per descansar i desconnectar de tot plegat

Per a que la meva tieta-àvia compleixi la seva promesa i m'ensenyi a fer rosquillas

Per fer el manta ajaguda al sol (si en fa), o per seure al porxo amb una jaqueta veient com plou (que sembla ser el panorama de dissabte...)


Així doncs... que passeu uns bons dies! Ens veiem a la tornada!

07 d’abril 2009

Paral·lelismes en el temps

Dues fotografies molt semblants.

L'una en blanc i negre, l'altra en color.

La primera dalt d'un terrat, la segona, amb un rerefons de gespa.

Però a les dues fotografies s'hi veu una nena. Amb dues cues que li surten a banda i banda del cap, i que tot just li arriben a l'alçada de les orelles. El serrell voleia cap a una banda, de la mateixa manera. I a les dues fotografies la nena es mossega el llavi de baix amb avidesa, mig somrient. I a sobre, s'assemblen. Moltíssim. Tot i que a les dues fotografies les separen uns trenta anys.

Jo i la mama. O la mama i jo. M'ha fet molta gràcia tenir les dues fotografies als dits en paral·lel, i com podíem arribar a estar de la mateixa manera, i sense fer-ho a propòsit, simplement per pura casualitat. De petites ens assemblàvem molt, ara de més gran ja no tant, perquè m'hi comparo amb fotografies seves i jo he canviat força respecte ella. Però aquella foto antiga... semblava màgia.

M'hagués agradat jugar amb el temps. Aturar-lo, tornar enrere, entrar dins la fotografia i jugar amb l'avi que no vaig conèixer a confondre'm amb la mama. Com fan els germans bessons univitel·lins, que mai saps qui és qui. Però res, segueixo aquí i avui. Amb les fotografies, una a cada mà. M'he fet un parell de cues, però no fa vent i ja no em mossego el llavi de baix (mentida, quan estic nerviosa sí). Però ara estic somrient. Perquè hi ha petites coses, grans coincidències, que poden alegrar-te el dia.

06 d’abril 2009

En què ens hem convertit?

Des que vaig superar el punt d'inflexió i el malson que arrossegava es va acabar, hi he pensat força, he intentat fer una avaluació del que he fet, del que he arribat a ser, en què m'he convertit... i si m'agrada. No puc extreure'n conclusions clares, sempre he estat massa indecisa per aquestes coses, però crec que en el fons no em puc queixar. Vaig fent, com tothom, però ara més feliç. Amb més somriures. Amb més tranquil·litat, sobretot. Sense insomni ni tensions.

M'he convertit en algú que es nodreix del que li aporta el dia a dia, i que acaba tenint dubtes quan amplia els seus horitzons. Perquè malgrat que hi ha el "ja arribarà", de fet ja som a l'abril i em sembla gairebé increïble que el temps pugui passar tan de pressa. I que l'any que ve faré segon. I que hauré de decidir cap a on tirar. I que, merda, no ho tinc gens clar. No sé què fer, estic indecisa totalment. He d'aprendre a destriar què es el que m'agrada més, a què m'agradaria dedicar-me, si potser hi ha coses que són més una utopia que la realitat, i que he de deixar d'aferrar-m'hi... Però avui no és el dia de trencar-m'hi el cap...

També m'he transformat en algú que ha trobat un lloc. Un indret on se sent a gust, envoltada de gent amb qui hi té afinitat. He descobert que hi ha gent a qui li agrada com sóc. Com sóc realment. Perquè aquest any he pogut començar de nou, ningú sabia el meu historial, ningú sabia res del meu passat, i això m'ha permès despullar la meva personalitat sense cap tipus de prejudici. I m'he vist immersa en un petit grup de persones amb qui he pogut riure de valent. I passar-ho bé. Compenetrar-me. Parlar de tot durant hores, saltant d'un tema a l'altre, mig fent tonteries, sense més. Tot pot arribar a ser tan senzill que sembla impossible...

El taller crec que m'ha ajudat positivament. Sembla mentida la de coses que hi he arribat a dir, en veu alta, davant d'unes setze persones tancades en una sala i pendents de mi. I he pogut dir al meva opinió, que ha esat contrastada molts cops, però he sabut defensar la meva postura i fins i tot arribar a ser convincent. Segueixo sentint-me vulnerable quan parlo en públic, però el neguit i la por ja no superen a la volunatt d'expressar-me i dir-hi la meva. I això és un gran avenç per a mi. Un repte personal superat, una gran satisfacció.

I m'he convertit en algú que aquest matí s'ha mirat al mirall i s'ha agradat. Els cabells una mica llargs, toca anar-los a arreglar. Els ulls més clars del normal. Inexplicablement, com cada any, pateixen una transofrmació verd-blavosa a estones. Les pigues intactes. I uns llavis que somreien sense saber per què. O sí. Diuen que el primer pas per a poder agradar a algú és sentir-te bé amb tu mateix, que si t'estimes a tu mateix tal i com ets això farà que puguis agradar als altres. Esperem que tinguin raó, jo el primer pas ja l'he fet. A qui li toca moure fitxa?