30 de març 2009

Artropoditzant

Després de massa estona estudiant i repassant tots els artròpodes habidos y por haber que diuen, necessito una pausa. I m'he decidit a buscar alguns vídeos que el professor ens va posar a classe i que em van fer gràcia. El primer és una aranyeta que s'ho munta força bé per endrapar... i el segon és el crustaci més gran del món, el cranc dels cocoters. Ja veureu com s'enfila! I quan és petit es protegeix amb una closca, com els típics ermitans. A diferència d'altres crancs aquest no és aquàtic... és més: a l'aigua es mor, ja que la cutícula li pesa massa i s'ofega.

Espero que us agradin!




27 de març 2009

Demà sens falta ho faré...

Quan es comença amb el demà sens falta ho faré, el cicle no s'acaba mai. Perquè quan es postposa alguna cosa per l'endemà, és que avui no has tingut prou valor per fer-ho. I l'endemà encara tindràs més por i més inseguretat, perquè saps que el dia anterior no en vas ser capaç, i aquest pes cada vegada et pressiona més. Tenir temps per pensar certes coses no és gaire bo, de vegades els impulsos en calent són els vàlids. Hi ha coses que si no són en calent no les fas, perquè et coneixes i saps que no tindràs prou valor per fer-les si tens temps per relfexionar-hi. I tres, dos, un... ja! I si no, no val. I és clar, com tot, això va lligat amb la personalitat, i com que introspectivament només em conec a mi, tot el que pugui dir es basa en la meva experiència personal.

Una pressió absurda autoimposada per mi mateixa. Em poso deures d'avui per demà des de fa unes quantes setmanes. Sí, setmanes. I encara no ho he fet. He estat a punt, eh, però... no. Al final, res de res. I el ritme frenètic que porto últimament no m'ajuda gens en aquest sentit. Des del dia que vaig brindar amb cava que hi ha moltes coses que he hagut de recol·locar, reorganitzar, i tot això sumat a la feina de la universitat. Entre les classes, les pràctiques, el taller, l'herbari que he de presentar, els treballs, les classes de repàs, els parcials... Tot trontolla. Però arribarà Setmana Santa, i malgrat que he de fer moltes coses, totes les hores del dia seran per a mi. I potser llavors intentaré trencar aquesta barrera de por o inseguretat que he creat, deixaré d'escriure-us excuses per a aplaçar deures, i espero poder deixar de fer el burro i tenir un parell d'ovaris ben posats un cop a la vida...

24 de març 2009

Cava



Una mena d'endevinalla, però amb resposta inclosa:

Què hi ha millor que obrir una ampolla de cava entre setmana?

El seu significat: tenir alguna cosa a celebrar.

Saber que per fi tornes a estar en pau amb tu mateix, que els monstres i fantasmes al final desisteixen i marxen del lloc que no els pertoca. Com ha de ser.

Celebrar que et pots permetre el luxe de jeure al sofà i relaxar-te de debò, sense neguit, sabent que res et pot destorbar del moment de felicitat.

No tenir por. Respirar un aire net, distès.

El convenciment que encara que costi moltíssim acceptar-ho i que sembla que no arribi mai, tot passa. Algunes etapes malauradament s'acaben. I sort en tenim que n'hi ha d'altres que també.

I amb un somriure d'orella a orella. Ara sí que sí.

19 de març 2009

El pelele [Relats Conjunts]


Tenia assumit que volia viatjar. I molt. No volia que cap racó de la Terra se li passés per alt: aniria amunt i avall, pujaria penya-segats, baixaria a les fosses marines, visitaria el llegat que les antigues civilitzacions ens havien deixat... i ves per on que no li sobrés encara una mica de temps i inventés una màquina del temps! Oh... quants indrets podria conèixer... i quantes bèsties! Seria meravellós conviure un dia amb els dinosaures, i l'endemà sopar amb un faraó egipci, a la riba del Nil.

I més i més històries, l'una rere l'altra, anaven passant per la ment d'en Miquel mentre jeia a l'ombra de l'avet que presidia l'entrada del castell. Allà era on treballava, fent de mosso de cuina, però les seves estones lliures eren sagrades i intocables, només reservades per a fer volar la imaginació i construir-se un futur aventurer. Sabia que la seva butxaca no li permetia anar més enllà dels dominis del senyor pel qual treballava, ja que l'únic mitjà de tranport que es podia permetre eren les seves cames. Però no desistia, ell seguia amb I un dia, ja ho veureu, surcaré els set mars i descobriré terres màgiques, amb postes de sol infinites i aigües taronjoses, de color de bronze...

Un dia, ja de nit, mentre jeia tot prenent la fresca, en Miquel va veure una espurna de llum que el cridava de manera intermitent, des del cel. Com si li volgués dir alguna cosa. De sobte, però, es va apagar, i encuriosit se'n va anar a dormir a dins del castell, sense poder deixar de pensar-hi. Què era aquella brillantor? D'on sortia? Qui l'enviava? És més... què s'amagava rere aquella negror de la nit? Qui feia que de la foscor més absoluta l'endemà en sortís un blau intens? Massa preguntes per a un home sol, pensava. I com que tenia el neguit ben ficat endins i necessitava explicar-ho a algú, l'endemà va posposar la seva cita amb l'ombra de l'avet i va anar a veure a les mosses que s'encarregaven de fer la bugada del senyor. Els va explicar que havia vist una llum que el cridava des del cel, i també els plantejà que allà dalt havia d'haver-hi algú que tenyís el cel de blau i negre dia rere dia. Una d'elles, que cuidava també del fill del senyor i era present durant les classes que aquest rebia del mestre, li ho va explicar. Li va parlar dels planetes, dels estels, de la Lluna i del Sol. I que segurament, allò que ell havia vist era un estel que des de ben lluny havia deixat anar la seva última alenada de foc i espurnes, dient-li així adéu.

No feia falta dir res més. En Miquel l'havia escoltat atentament amb la boca oberta, amb uns ulls com unes taronges i imaginant dins seu com seria viatjar a l'espai. I dansar amb els estels. I donar la volta a la Lluna mentre a la llunyania un planeta roig girava sense parar. Tenia decidit que després de donar tota la volta a la Terra, aniria a l'espai. Fins a poder-ho veure tot, conèixer-ho tot, visitar-ho tot. I mentre en Miquel pensava en veu alta, una de les mosses va començar a riure per sota el nas, i va xiuxiuejar alguna cosa a les seves companyes. Va marxar i, en tornar, duia un dels llençols que tenien a la palangana de la bugada. Un llençol prou gros. Serviria? I tant!, deien totes. Així doncs, encara amb una rialla contagiosa, es va adreçar a en Miquel.

- Ei Miquel, què et semblaria poder veure tots aquests estels i planetes de més a prop? Vols que t'ajudem a pujar-hi? Nosaltres sabem com fer-ho!
- De debò? En sabeu? Què he de fer, digueu-m'ho si us plau!
- És força senzill, només t'has de deixar guiar per nosaltres. Tu puja aquí dalt, i nosaltres et donarem empenta, mica en mica, cada vegada més. I així aniràs pujant en alçada, i finalment arribaràs a tocar els estels amb la punta del nas. Com veus som quatre, i de tant rentar i rentar tenim els braços robusts. De força no ens en falta!
- D'acord!

I així ho van fer. En Miquel, tot innocent, va pujar damunt el llençol i es va deixar guiar per les mosses. I vinga amunt, i amunt, i cada vegada que queia damunt el llençol la sotregada el deixava ben marejat. I quan van haver rigut una estona, van deixar-lo a terra. En Miquel amb prou feines s'aguantava dempeus, i estava completament desorientat.

- On sóc? He pogut tocar els estels? No ho recordo!
- No, Miquel, és que peses massa! Però si amb quatre saltets ja et mareges, vols dir que estàs fet per veure món?

I en Miquel va decidir que els estels eren meś bonics a distància, que l'Antàrtida la regalava als pingüins i que això de volar ho deixava per les orenetes. Que preferia tocar de peus a terra. En tots els sentits.

16 de març 2009

Malastrugança

Volia escriure abans del cap de setmana, però em feia por. I volia llegir blocs el cap de setmana, però em feia més por. Per motius diferents, però al capdavall tot acaba materialitzant-se en una mateixa sensació.

Avui, quan he obert el bloc i he llegit l'últim post, ho he recordat. Ja m'ha passat tres cops, i ja sembla que m'acompanyi una mena de malastrugança quan escric que estic contenta, quan he tingut bones vibracions. Perquè el dia acaba malament. Sobretot l'últim dimarts, on el bon rotllo que vaig intentar insinuar va acabar convertint-se en fred, tremolors, por i un dia per a no oblidar. Ja m'havia passat amb altres posts, però aquesta última vegada tot va ser massa inesperat i massa.. massa exagerat, no em sé explicar. I m'emprenya veure com se m'esguerra aquest inici de primavera, com si l'antítesi dels bons sentiments hagués d'aparèixer cada cop que tinc un bon dia.

I no s'hi val. Estic d'acord en què cadascú es construeix el seu propi destí, sé que moltes de les coses que construiran el meu demà estan a les meves mans i que les puc canviar... però n'hi ha d'altres que no. No estic sola al món, tot el que passa depèn també d'altres coses, d'altra gent. Si cregués en Déu suposo que faria temps que estaria resant i demanant-li per què jo, què he fet malament, o resaria pregàries o coses així, no ho sé. I precisament per això, moltes de les coses que m'han passat útimament crec que no me les mereixo, que tot té una mica el seu límit, i que si has tingut una època en què has patit, per a què allargar-ho més, que potser ja n'hi ha prou...

Vull respostes a preguntes que no en tenen, i acabo pensant i escribint coses tan estúpides com aquest post. I a l'inrevés, no escric durant una setmana per si de cas tot allò que no puc controlar fa que les espurnes d'alegria que pugui plasmar es transformin en llàgrimes de foc, que cremen, i fan mal, i t'enceguen.

I mentrestant, i seguint el consell de la nimue a l'anterior post, canvio la capçalera (he d'acabar de dominar el gimp, encara...). Al Cau ja és primavera.

10 de març 2009

Bon rotllo

Avui volia tranquil·litat i una mica de solitud. Més aviat, ho necessitava. Però malgrat les sensacions que aquestes paraules puguin evocar, m'he aixecat contenta, amb una mena de bon rotllo intern difícil d'explicar. De vegades les coses no tenen un motiu, hi ha dies alegres i tristos perquè sí, perquè és així. Cal perdre-li la por a les inseguretats, al no saber, al futur. Hi ha situacions inexplicables, i en el camp dels sentiments, encara més. No tot és blanc o negre, estic convençuda que el món té cinquanta mil colors, i que com els números, són infinits.

He aprofitat una hora i quart que tenia penjada per a llegir, ajaguda o asseguda (mai acabo de trobar la postura més adient), amb els brins d'herba fent-me pessigolles als dits i al melic. I traient-me i posant-me la jaqueta trenta vegades, quan l'aire massa fred em recorria l'esquena i em feia venir calfreds. I tornant-me-la a treure quan notava més escalforeta.

Estic convençuda d'aquest bon rotllo per la manera de mirar. Des de la gespa, ajaguda, anava mirant la gent que em passava pel voltant i els que seien una mica més enllà. N'hi havia que llegien, d'altres escoltaven música, alguns estaven en grup... i escampades per a tot arreu, parelles. Un altre dia me les hagués mirat amb una mica d'enveja, i estar convençuda que definitivament tinc un xip incorporat que repel·leix tot intent d'apropament per part d'algú. O que espanto o faig por. I trenta coses més, que a deixar volar la imaginació no hi ha qui em guanyi. Avui, en canvi, me les mirava amb tendresa, somreia, jugava amb les seves carícies i els seus petons a distància. He notat que era el seu moment, que el gaudien. I que més endavant potser algú em mirarà mentre llegeix un llibre i pensarà el mateix.


08 de març 2009

En estat pre-primaveral

Comencen els dies de sol... els dies de fer fotosíntesi ajaguda allà on sigui, en què necessito samarreta de màniga curta al sol i una bona jaqueta a l'ombra. M'agrada la pluja, m'agrada el fred de l'hivern, m'agraden els camps florits i capbussar-me a la platja a l'estiu. Una mica de tot... però és una mena de necessitat. Vull exprimir els bons moments de cada estació, les coses bones, el que em pot fer vibrar i passar-m'ho bé. Si hi pensem una mica, hi ha detalls de cada època de l'any que ens agraden, petites coses que si no és en cert moment ja no podem o no ens ve de gust fer. Els hem de retenir i posar-los en pràctica, són petites injeccions de vitalitat que ho tenyeixen tot d'un altre color i que deixen que t'hi aferris fins i tot si estàs trist.

Almenys, en el meu cas, està comprovat empíricament. Una dosi d'aquest sol incipient de primavera m'estimula, ho capgira tot encara que sigui durant una estoneta. Vinc de l'ombra, amb la jaqueta, i em recolzo en una barana on hi toca el sol. Mica en mica començo a tenir calor, la roba em sobra, i la jaqueta acaba feta un bunyol al meu costat. Tancar els ulls i notar com la pell els braços es va escalfant, i aquesta sensació recomfortant es va propagant per l'esquena. I els peus deixen d'estar tan freds per passar només a freds. I alguna cosa canvia, petits fotons que em deuen fer canviar d'humor, suposo. El sol va avançant mica en mica, i al cap d'una estona tinc mig cos al sol i mig a l'ombra. El braç dret es refreda, l'esquerre segueix calent. I sigilosament, com un gira-sol, moc el meu cos en la mateixa direcció que el sol, intentant esgarrapar aquests primers raigs terapèutics, en podríem dir. La vessant negativa és que mentre el cos es deixa portar pels estímuls, la ment va fent... i sovint pensa massa, i no pot deixar de fer-ho. Però que hi farem, això ja ho tinc assumit... És un defecte de fàbrica!


04 de març 2009

Expressant-me en públic

Avui he hagut de parlar davant de força gent que veia per primer cop. Per mi força gent són unes quinze-vint persones (és a dir, que a classe tinc tendència a no obrir boca), i no sé si aquí he parlat alguna vegada dels meus nervis, les meves sufocacions i les tremolors que m'agafen. Massa vergonyosa, massa preocupada de ficar la pota, massa pendent de dir el que cal dir i evitar el que no toca. Massa consideracions si pensem que només havia d'expressar la meva opinió, i que aquesta és tan vàlida com la de qualsevol. D'això també me n'he de convèncer, tinc una tendència odiosa a infravalorar-me i a creure sempre que estic un pas per sota de tothom... Per què? Em fa ràbia tenir aquests pensaments i aquesta actitud! La humilitat està bé i la comparteixo (i la practico... i potser massa), però sense una mica d'amor propi no anirem enlloc!


Crec que avui he pogut superar la primera barrera, i que els propers dies ja no em farà tanta vergonya ni em pujarà la temperatura quan parli davant de tots ells. Al principi ha costat, ja dic d'entrada que no he portat la iniciativa quan s'ha dit allò tan típic de qui comença?, però crec que mica en mica he aconseguit vèncer la por. El taller va d'una altra cosa, però crec que a part de la temàtica concreta sobre la qual es basa, per a mi tindrà una segona funció força important: poder-me integrar dins un grup totalment nou i ser capaç d'expressar la meva opinió amb fermesa i sense tremolar, amb la convicció que no estic dient cap burrada i que les crítiques les puc entomar, acceptar o rebatre amb dignitat i seguretat.

02 de març 2009

Mestra improvitzada

Dissabte, a la línia 1 del metro, enmig de la multitud, un home d'aspecte estranger puja a Plaça Catalunya. Jo anava dreta, agafada a la barra i escoltant música. L'home es col·loca al meu costat. Duu una revista a la mà, oberta per la pàgina dels mots encreuats, i hi ha coses escrites amb bolígraf blau, trepitjant les indicacions per a omplir les paraules en horitzontal.

- Yo vetx, tu veus, nossaltres ... cómo sería el nossaltres?

Sense mirar-me, sense presentar-se. No sé a qui s'adreça, suposo que a mi, perquè després de veure que no li contesto m'ho torna a repetir. Va ser un acte reflex apretar la bossa contra mi, ja seria la segona vegada que, preguntant-me com es va a cert lloc, intenten estirar-me la bossa. I sobretot perquè no m'havia passat mai que se m'adrecessin així, de cop i volta, i que sóc desconfiada de mena... Miro al meu voltant, no veig res sospitós, i llegeixo els mots en blau que l'home ha escrit a la revista. Hi té la conjugació del present d'indicatiu del verb veure.

- Seria nosaltres veiem

- Ah, vale, gracias. Y vossaltres. acabado en eu, no?

Ho escriu al full i jo faig que sí amb el cap.

- Y el veré? Cómo sería?

- Jo veuré, tu veuràs...

Veig que escriu veuràs amb l'accent tancat.

- No, l'accent a l'inrevés, sempre obert en el cas de la A.

- Siempre al revés? Ah, sí, cierto, y la I y la U siempre cerrado, no? Ah, gracias gracias...

- Sí, exacte.

El metro arriba a Clot, fent un frenada brusca. Ell ja es dirigia a la porta.

- Muchas gracias, buscaré a otra profesora por ahí.

I marxa. I jo em vaig quedar encara força parada, amb una sensació doble: contenta de haver-lo pogut ajudar i de no haver canviat l'idioma en cap moment, però amb el regust estrany de la situació encara remugant per dins. Em va sobtar força, però durant cinc minutets em vaig convertir en professora de català improvitzada.