25 de febrer 2009

Un regal per al mal de cap

A les onze i quart del matí escrivint un post. Macrofesta de les meves immunoglobulines, que des del cap de setmana que no foten ni brot. Així que el panorama és força depriment: mucositat per donar i per vendre, mal de cap, mareigs, porto un litre d'aigua dins des del matí i una ampolla que em fa companyia, fred, calor, i molt poques ganes de fer res. Evito els miralls perquè em faig por a mi mateixa, estic massa pàl·lida i faig ulleres. I encara sort que no he sortit al carrer i no he trobat a ningú conegut, que no suporto allò de que em diguin "ostres, noia, quina mala cara fas avui!".

Visc davant d'una escola, que de fet va ser la meva escola durant la infància. I res de timbres, res de sirenes: recordo que sempre posaven música per entrar i sortir, ja fos a les 9, a les 5 o a l'hora del pati. No sé pas qui l'escollia, però no hi havia gaire repertori: What a wonderful world, Imagine, Jingle Bells per Nadal (no necessito cap psicòleg que m'expliqui per què li tinc una especial i tendra mania persecutòria a aquesta cançó), Tell him (veus? aquesta sí que m'agrada) i alguna de música clàssica també, que no recordo ara quina/es eren.

Curiosament, a les onze, fa vint minuts, sona Coldplay a tota pastilla. Viva la Vida. No ve de dins de casa, sobretot perquè estic sola i de moment de fantasmes encara no en tenim. Ve de fora. L'escola! Surten al pati amb Coldplay! He d'investigar qui és el nou seleccionador de melodies, que veig que ha anat progressant. M'agrada. I sé que dintre de vuit miunts tornarà a sonar, per a que la quitxalla torni a omplir les aules.

Pausa per anar al lavabo, i ja són les 11:33. I used to rule the world... Nananaaa.. Un regal auditiu per a equilibrar el mal de cap...

23 de febrer 2009

Perquè sí

Perquè avui, per més que algú ho intenti, no deixaré que m'aixafin el que em queda de dia. Perquè tinc raons per somriure, per fer una muda com déu mana, com les serps, i treure'm la cuirassa que he dut durant tants dies i que ja pesava massa. Ara en tinc una de més prima i més bonica, no tan negra i freda. Mica en mica tornaré a recuperar la cuirassa original, la que m'agrada, la que em fa ser com sóc, la que em permetia arrencar somriures d'on no n'hi havia. Últimament ni mitja rialla sortia dels meus llavis, però crec que tot allò de que els mals moments també tenen un final comença a agafar sentit. Sé que encara queda molt per fer, encara han de passar setmanes per a que tot es relativitzi i alliberar-me del tot, però poc a poc... Crec que al final tots ens en podem sortir. I benvingut sigui tot allò que pot fer de l'espera una situació més agradable.

I perquè sí, perquè avui és un bon dia i estic contenta. Perquè les he aprovat totes, avui he sabut la nota de la que em feia més por. I perquè això també és una gran gran notícia:

(Imatge pèssima, però l'essència, el significat de tot plegat és llegible...)


19 de febrer 2009

Els corbs han tornat [Relats Conjunts]



Els corbs han tornat, va pensar per a sí mateixa, mentre un somriure trist i resignat se li dibuixava al rostre. Aquest cop havien trigat força a tornar, normalment els seus viatges eren més curts, però ja eren allà, preparats per a continuar amb la seva tasca. No sabia què havia fet per a merèixer aquell càstig, només podia ser conscient de les conseqüències de tot plegat i l'impacte que estava creant en el seu ésser.

Els corbs havien tornat, i continuaven emportant-se la seva ànima a trossets petits, esmicolant-la, destriant-la. El primer corb que va arribar, el més gran de tots, semblava dirigir a la resta de l'estol des de la branca més alta del cirerer que hi havia a la porta de casa. Primer li robava bocins d'ànima mica en mica; però cada vegada n'arribaven més, de corbs. I els trossos que esquinçaven amb les urpes i el bec esmolat eren més grans. I la situació més dolorosa i insuportable. Li van prendre aquella part on neixen les rialles; després, es van endur els somriures; i més tard, la lluentor i el color dels ulls. Poc a poc l'havien anat convertint en un cos errant que empal·lidia amb el pas dels dies, un tros de carn sense emocions ni desitjos, sense força per a continuar encobrint que no passava res.

I l'ànima seguia afebint-se i fent-se més i més petita. Aquest cop, els corbs li atacaven amb fúria l'esperança, però havia pres una decisió: esperaria una mica més, i si després d'aquesta última visita tornaven... Si tornaven, no permetria que s'alimentessin d'ella. Perquè quan arribessin, d'ella ja no en quedaria res.

14 de febrer 2009

Ja en fa 10 anys...

Fa dos dies va fer 10 anys que ens va deixar, que va pujar a un escenari per últim cop. Ahir en van fer un reportatge al 33, per a commemorar-lo i tenir-lo present en la memòria, recordar el que va significar per a tots.



I serà una mica per tot plegat, però els ulls se m'humitejaven cada dos segons. En veure'l dalt l'escenari, entregant-se en cos i ànima, sentint amb el cor les paraules que cantava i estimant cada nota. En veure la massa, el Palau Sant Jordi a vessar, i jo amb un desig irrefrenable d'entrar dins la pantalla i confondre'm entre tots ells, plorar amb tots ells, cantar i saltar amb ells. En veure'l actuar, en llegir-li la vida als ulls, en sentir un fragment d'una carta que li va escriure a la seva companya. En quaranta-cinc minuts vaig conèixer una mica més a fons qui i què va arribar a ser en Carles.

I vaig acabar plorant, últimament qualsevol sentimentalisme m'arrenca el plor. Però Sau m'agrada especialment, les seves cançons em captiven i la veu de'n Carles també, de vegades em teletransporta. Va morir quan jo en tenia 8, però tot i això ho recordo bé. No va ser fins anys més tard que no vaig endinsar-me en les seves cançons i en el tarannà del grup, però era massa tard per poder reviure en directe aquell cúmul d'emocions. I ja que tothom vol rejovenir, jo diré que hagués volgut tenir-ne uns quants més per formar part d'aquella massa que vibrava amb ells a cada concert.

Volia posar una cançó, però no em decideixo per cap. Me n'agraden moltes, moltíssimes. Així que és millor que tanqueu els ulls i sentiu dins vostre la que us agradi més, com a petit tribut, i que el seu record us acompanyi per sempre.

09 de febrer 2009

Cinexin

Una mama que em mima. Ahir, mentre estudiava bioquímica, va entrar a l'habitació amb una safata amb crispetes i una tassa de te verd. I una abraçada, un petonet i torna a sortir. La primera reacció va ser pensar quins enzims degradarien les crispetes quan aquestes entressin dins la boca, i a l'estómac. Si potser no tenia una mica de fred i això condicionaria la temperatura òptima del meus enzims. Si seguirien la cinètica de Michaelis Menten o no, qui sap. I després de totes aquestes relacions d'idees vaig veure que necessitava descansar una estoneta. Ja estava estudiant sobre el llit, així que em vaig incorporar una mica, em vaig acostar les crispetes i el te i a endrapar.

L'habitació de seguida s'havia omplert d'una deliciosa olor a cinema. Sí, jo sóc de les que faig la relació immediata crispetes-cinema. I també vaig pensar que fa molt que no hi vaig, a veure cap pel·lícula a la pantalla gran... Potser un dia d'aquests, no ho sé. I vaig començar a recordar quan era petita, quan tot era tan diferent i tenia el mític Cinexin de color blau. Fantàstic. Posavesa la pel·lícula, feies girar la manivela i el Pluto anava endavant i endarrere si volies. I en Mickey el perseguia. També tenia alguna pel·lícula de Popeye crec. Em vaig veure a mi i al meu germà asseguts a terra, davant de la paret blanca, amb les crispetes i el Cinexin davant, i ens alternàvem per fer girar la manivela. I m'ho passava molt bé. Envoltada de cinema, rialles i crispetes.

06 de febrer 2009

Declaració d'intencions

Hi ha coses al meu voltant que no van bé, situacions que s'allarguen massa sense data de caducitat prefixada, que fa mesos que van començar i encara no aspiro a veure'n el final. Tinc moments de lucidesa i instants de davallada absoluta, on no em veig en cor de continuar aguantant el pastís, on amb quatre paraules ben dites ho engegaria tot a la merda. De moment aguanto, i quan començo a sentir que explotaré em reclueixo sobre el coixí i ho trec tot a fora, en forma d'un plor amarg que em cremava per dins. Em sento feble i increïblement vulnerable, jo creia que hi havia coses que podia suportar i aguantar amb dignitat, però he vist que no. I... Em rebenta, així de clar. I també em fot que em donin consells barats sense saber què se sent en aquesta situació (vull que quedi clar que no parlo per vosaltres, no en sabeu res perquè jo no vull, i per tant els vostres comentaris són sense coneixement de causa, i per a mi esdevenen... petits tresors). No es pot viure amb angoixa ni en tensió, sabent que potser en qualsevol moment caurà una bomba sobre teu. Quan podries estar tranquil, no pots estar pendent de qualsevol soroll per si de cas és la bomba que s'aproxima. I hi ha accions que no les pot justificar res de res, siguis qui siguis, vinguis d'on vinguis. I això ho dic molt seriosament.

Tot això ve a que tenia pensat fer una paradeta tècnica, volia deixar d'escriure fins que tota jo estigués en condicions. Però sé que no ho faria: durant els moments d'alegria voldria explicar-vos coses, i quan estigués trista o plorosa buidaria el pap. I com que sé que últimament hi hauria més posts dolents que bons, he decidit que en els dies d'angoixa no escriuré. No vull que el meu Cau s'ompli de renecs i llàgrimes, vull que continui sent el que crec que he aconseguit que sigui: una petita cova on us hi podeu refugiar sempre que vulgueu, i on espero que us hi sentiu a gust.

Només volia justificar les meves possibles absències en els propers dies. Sé que no m'he de justificar, però vull fer-ho. No sé quan tornaré a escriure, potser demà o dintre d'un parell de setmanes, però sempre amb una guspira d'optimisme. Ho necessito, necessito omplir el Cau de coses boniques.

I mentre escric sona aquesta cançó una vegada i una altra, i crec que va com l'anell al dit...



Una abraçada per a tots i cadascun de vosaltres. Moltes gràcies per tot el que m'aneu aportant sense ni tan sols adonar-vos-en.

05 de febrer 2009

Set cosetes més al sac

Tenia un post pendent força contundent, però ja fa dies que la Núr em va passar el meme del número set, i és clar... a veure qui i diu que no a la Núr, que me'l va passar amb tota la il·lusió del món, i a sobre segur que deu fer uns ullets irressistibles i em costaria molt descontradir-la ;-)
Això sí, com sempre, a la meva manera. No tinc gaire coses a dir de mi, sóc poc interessant o puc resumir-me en molt poques coses, i la majoria ja les sabeu: dolços, dofins, origami, xocolata... A més, m'agrada que m'aneu descobrint una miqueta en cada post (quan em deixo).

Així doncs he decidit que avançarem un pas més en la vostra formació com a experts dofinaries i us explicaré SET coses dels dofins que encara no sapigueu per boca meva. Que consti que me l'he hagut de currar, que no trobava coses que no hagués explicat en posts anteriors!! Què, som-hi?

1. La delfinoteràpia existeix, i és una mena de teràpia amb dofins per a tractar transtorns com ara l'autisme o el Síndrome de Down. En cap cas és un mètode curatiu, pero sí que comporta certs progressos en els afectats, com ara un increment de la capacitat motora, de comunicació, o de prestar atenció. Una altra hipòtesi és que els ultrasons que emeten tenen un efecte estimulant per al sistema nerviós i el cervell. I ara, afegint un detall personal, diré que la meva intenció quan em vaig endinsar en el món dels dofins era arribar a treballar en centres d'aquest tipus.

2. No només el mar, els dofins també colonitzen el cel. Hi ha una constel·lació que es diu Delphinus, i que representa que té forma de dolfí que salta.


3. Els dofins són mamífers i respiren a través de pulmons. Tenint en compte les llargues immersions que fan (de fins a 10 minuts), podríem pensar que han de tenir uns pulmons força grossos per a poder emmagatzemar tot l'aire necessari per a poder aguantar. Doncs no és així: en proporció, l'home té els pulmons més grans, i això és degut a que uns pulmons excessivament voluminosos no serien rendibles: es necessitaria un esforç massa gran per a submergir tot el cos, que tindria més flotabilitat. A més, els dofins són capaços d'intercanviar el 90 % de l’aire dels seus pulmons a cada respiració, mentre que nosaltres... només renovem el 15 % !!

4. Un dels trets característics dels mamífers també és el pèl, però els dofins no en tenen. En lloc seu, hi ha una pell fina i molt ben adaptada a la natació, ben aerodinàmica i que minimitza el fregament. Però del tot cert no és, ja que igual que passava amb les extremitats del darrere (que apareixien en una de les fases de l'embrió i després desapareixien), el pèl també es pot apreciar en les cries recent nascudes: tenen uns pelets que fan uns 0.6 cm de longitud, que ben aviat els cauen com a conseqüència del la pressió que exerceix l'aigua. Com a curiositat, el Boto, el dofí del riu Amazones, els conserva a mode d'estructura sensorial, i s'especula que podria ser com a complement se la seva ceguesa.

5. Ara ja sabeu com diferenciar un mascle d'una femella... Però podríeu indicar a simple vista i sense fixar-vos-hi gaire on és l'oïda? No ho crec, perquè malgrat que aquest sentit el tenen molt desenvolupat, l'orifici és minúscul!


6. Als EEUU existeix la U.S. Navy Marine Mammal Program (NMMP), que entrena a aquests cetacis per a protegir les seves naus, recuperar material enfonsat o desactivar mines, entre altres. Sempre hi ha hagut controvèrsia en un aspecte: es diu que sobretot durant la Guerra del Golf can ser utilitzats per a col·locar mines, fer-los portadors de dards tòxics, localitzar les naus enemigues i destruir els seus submarins, tot fent servir mètodes kamikazes en algunes ocasions. No sé per què no em sorprèn...

7. Per a determinar si dues espècies tenen algun avantapssat comú, de vegades es pot recórrer a l'embriologia comparada, és a dir, a comparar els embrions, ja que les espècies properes filogenèticament tenen embrions semblants durant les primeres estapes del desenvolupament. Així doncs, com que dofins i humans som mamífers, és d'esperar que s'assemblin una mica. I aquí els teniu, dos embrions de cinc setmanes. Excepte per la zona de la cua, la resta no divergeix gaire, no?



Doncs bé, espero que us hagi agradat! I ja sabeu... no el passaré :-P

Blau



M'agrada el color blau, m'encanta: l'associo amb el mar, amb el cel clar de bon matí, amb el meu jersei de primavera preferit, amb uns ulls absorbents i amb centenars de coses més.

Són les potes d'un mascarell camablau de les Galàpagos. Sorpèn la vistositat de les seves potes, la lluentor que desprèn aquest color blau. Sorprèn, però queda demostrat que els mascles amb les potes blaves són els més exitosos i els que tenen més descendència, ja que a les femelles els altrau força aquest tret distintiu. Quan comencen a festejar i estarrufar-se, són els reis de la festa.

03 de febrer 2009

Confidències

És un rampell que he tingut aquest matí, després de llegir un sms... I reconec que em fa una mica de vergonya posar-ho, però més me'n fa encara explicar-ho cara a cara a algú. Una cosa tinc clara, que em crema dins i necessito dir-ho, així que us heu convertit en els meus confidents :)


Tinc pànic a dir-t'ho, a fer un pas endavant i sincerar-me de veritat. Les altres vegades tot va ser més senzill, no vaig haver de ser jo qui fes el primer pas... Però ara tinc la necessitat de fer-ho, tot i que no sé si el sentiment és recíproc o no. Perquè tinc por a la teva mirada, a que no sigui com jo m'espero, al teu No, a quedar tocada per haver imaginat el que no era. Però alhora penso que potser a tu també et costa, i per això no t'atreveixes dir-me res. M'agradaria que, per petita que fos, també sentissis alguna cosa. Aquest seria el meu gran consol, suposo, que entre els dos forméssim una parella de porucs que juguen al gat i a la rata esperant qui té més valor per fer el pas decisiu.

I és que hi ha massa coses que em fan dubtar. No puc entrar dins teu i saber si el teu somriure és sincer. O si quan sóc a prop teu els únics batecs descompassats són els meus. O si quan m'has dit pitufa ho has fet perquè sóc petitona i prou, si rere aquesta paraula no s'hi amaga la mica de tendresa i afecte que m'agradaria que hi hagués.

No he arribat mai a enamorar-me de debò, ni tan sols sé quin és el cúmul de sensacions que hauria de sentir. Però sí que sé que se m'escapa una rialla en veure el teu nom, que penso en tu més del que voldria i que crec que per primer cop a la vida he de tenir valor per dir-te... Que potser t'estimo.

02 de febrer 2009

Laia

Sortint de l'examen necessitava caminar.
Sortint de la facultat se'm posa ploure. Primer un tímid xim-xim, mica en mica es va animant. Com de costum, no duc el paraigua.
Travessant el pont, obro el moneder i en trec la targeta. Queda un viatge. Miro cap a la carretera i s'acosta el meu autobús. Podria córrer, però no val la pena: hi ha tanta gent esperant que tinc temps de sobres d'arribar-hi.
Baixant les escales del pont, camí de la parada, faig mitja volta i torno a entrar a la facultat. La travesso i surto per la porta de darrere, i emprenc el camí de casa, caminant sota l'aigua.


M'agrada caminar sota la pluja, però reconec que avui no ho hauria d'haver fet. No hi ha ni un sol balcó en vint minuts de camí, només en l'últim tram la civilització deixa de ser de casetes unifamiliars i el pisos amb balcó fan la seva aparició. He arribat feta un pollet, amb els pantalons molls fins al genoll, l'anorac xop, els mitjons mig inundats i els cabells com recent sortida de la dutxa, enganxats a les galtes i al clatell (que ja no els tinc tan curts...)

Faig girar la clau dins el pany, em trec les bambes, l'anorac, els pantalons, els mitjons; corro fins a l'habitació per no pelar-me de fred i em poso roba eixuta. I encenc la ràdio. I sona... I quant de temps feia que no la sentia!!! M'agrada pel que diu, m'agrada pel títol, m'agrada la relació lletra-títol...



Laia (Sau)

Vols deixar pares i pàtria

veure on s'acaba el món
vols canviar la teva història
i digue'm qui no.

Tot el que es diu en paraules
pot semblar-te un desert.
prens el vent de matinada
com ho fa un ocell, com fa un ocell.

Tot el món dóna voltes
sense pressa al teu voltant
i tu de cop vols sortir a fora
no saps on anar.

Amb un bitllet tan sols d'anada
mai vas pensar en tornar.
amb un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt.

I tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo que trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.


Nota:
Una abraçada gegant per a la
Neopoeta, que m'ha otorgat el premi Symbelmine!!! Moltes gràcies!! Ja sabeu que a mi, això d'otorgar premis... és que no sabria a qui triar!!! Així que considereu-vos tots els meus premiats predilectes ^^