Corregir

Un dels conceptes més lligats a la infantesa és la inocència. I desperta tendresa, i fa gràcia, i en la ment de molts surt aquella veueta que diu que monos, mentre els llavis dibuixen un somriure. I lligada a la innocència doncs il·lusió, felicitat, rialles. I ingenuïtat. Perquè hi ha massa coses que passen al nostre voltant que se'ns escapen. Perquè nosaltres anem a la nostra, preocupant-nos del que és realment important: que a la nina se li ha sortit el cap de lloc. Que m'he pelat el genoll fent la vertical al pati. Que he pintat de manera maldestre l'antifaç de Carnestoltes i ara aniré cutre. Que si aquell m'ha dit això.

I estic notant un punt massa sarcàstic i crític en el meu escrit, perquè ni es pot, ni s'ha de pretendre que una criatura es preocupi d'altres afers que passen al seu voltant. Crec que totes les connotacions que comporta la infància les hem de viure. No hem de ser grans amb un cos encongit. Hem de ser petits amb un cos petit, fer el drama de tant en tant per una tonteria, riure per primera vegada amb el cara pedo culo pis i vessar l'aigua dia sí dia també per voler omplir el got fins dalt.

Però com és lògic, i normal i no cal dir, creixem físicament i mentalment, els horitzons s'amplien i ens preocupem una mica pel que passa al món. I ens n'adonem de les injustícies, i dels problemes, i de que les flors i violes no florien pas sempre al nostre voltant, malgrat el que pogués semblar i el que poguéssim pensar. I si tot era massa a prop, m'entra una mena ràbia sense fonament, un jo hi hauria pogut fer alguna cosa i no vaig fer res perquè realment ni me n'havia adonat de tot això. Sé que no puc jutjar-me per haver estat absent durant la meva infantesa, però sí pels principis de l'etapa adolescent, quan tot comença a encaixar i malgrat tot segueixes sense fer-hi res. Dic principis perquè no sé ben bé quan comença i quan acaba, si ja en sóc fora o si encara em queda una mica, si tinc el punt de maduresa necessari per abandonar-la o això no s'assoleix mai. Crec que en aquell moment potser sí estava preparada per actuar, perquè quatre ulls hi veuen més que dos, i un parell de mans et poden ajudar a no caure. Però el jo adolescent no hi era, no hi va ser.

I potser ara és quan intento reparar el dany que crec que vaig causar amb la meva no ajuda, potser per això fa uns mesos que m'exprimeixo. I crec que per primer cop en aquest sentit ho estic fent bé. Si més no, ho intento.

Always Look on the Bright Side of Life

Avui no és un bon dia, hi ha certes coses que m'han tocat la moral o m'han deprimit... I tenia ganes d'escriure, però no sabia el què. Però volia escriure. Retroalimentació. I me n'he adonat que entre alguns dels blocs que llegeixo sovint hi havia cert desànim, ràbia, tristor... I el cor i la ment, que són solidaris de mena, també s'entristeixen. Allò de que no sé ni quina pinta feu però que d'alguna manera estic vinculada a vosaltres: m'entristeixo amb els cops que us dóna la vida, somric amb les vostres alegries i momens de plaer, ploro amb les vostres decaigudes... Sense més.

I és per això que he decidit dedicar-vos a tots aquesta cançó. Als que no passeu un bon moment i als que us sentiu tristos, espero que us ajudi a tirar endavant. Als que esteu plens d'energia i radiants, desitjo que no se us apagui mai aquesta flama. Als que simplement aneu fent, per a arrencar-vos ni que sigui un somriure.

I una mica en especial... a l'elur, a en xexu, la tirai i en cesc... perquè us ho hagi dit o no, alguns dels vostres últims escrits m'han fet patir, entristir, sentir... una mica de tot. Collons, com es nota que estic toveta avui!!!

Casualitat... o molta sort?

Tot allò que no podem controlar i que hem de deixar en mans del destí o del futur ens fa pensar en la sort. En que hi ha alguna cosa etèria que pot ajudar-nos, però que no sabem com dirigir-nos-hi. No sabem què hem de fer per tenir sort. Perquè no podem buscar-la ni aconseguir-la amb els nostres propis mitjans, perquè llavors... llavors ja no és sort! Ha de ser del tot aleatori, una cosa casual, una situació davant la qual tanquem els ulls i diguem: que sigui el que hagi de ser.

Però hi ha tot un seguit d'objectes o troballes que en fan referència, que posseir-los sembla provocar cert magnetisme envers la sort. Podem tenir un escarabat d'aquest egipcis com si fos un amulet, o topar amb un trèbol de quatre fulles. Els trèbols. No heu topat mai amb un trèbol? Més ben dit, amb molts trèbols, i tot seguit heu pensat: si n'hi ha tants, vol dir que no és un trèbol de debò, perquè en teoria hauria de costar molt de trobar! Doncs exactament, no són trèbols (no descarto que algun cop n'hagueu trobat algun, però els camps sembrats de trèbols de quatre fulles no ho són!)

I què són? Doncs un tipus de pteridòfit, és a dir, una planta que pertany a la mateixa divisió que les falgueres. I això que a simple vista s'assemblen com un ou i una castanya... Concretament, parlaríem del gènere Marsilea. Anàlogament a les falgueres que tot coneixem, Marsilea té una fulla (fronda) dividida en quatre, i cadascuna de les fulletes es diu pinna. Els trèbols vertaders de quatre fulles són angiospermes (és a dir, plantes amb llavors i flors), i són molt més evolucionats que no pas les falgueres. L'origen del per què alguns trèbols tenen quatre fulles encara està per descobrir. No se sap ben bé si és degut a alguna mutació, a un gen recessiu, a factors ambientals... De tota mamera, si trobar un trèbol de quatre fulles ja és tenir molta sort, aquest no és el límit. El rècord actual està en 21: un agricultor japonès va trobar força trèbols de quatre fulles al seu jardí i els va començar a creuar, de manera que han anat passant els anys i cada vegada ha anat trobant més i més fulles... fins a tenir-ne un de 21. Això vol dir tenir 5 vegades més sort?

Dies d'estudi

Dutxa. Esmorzar a quarts de nou. Un bon esmorzar. Condensacions aldòliques, esterificacions, enantiòmers. Sortir al balcó, escoltar el xivarri dels nens que surten al pati. L'esmorzar de les onze: la meva magdalena amb la presa de xocolata corresponent, que no falti si us plau. I ressonància, nucleòfils i èsters. Fer-me un dinar d'allò més bo, una infusió i una estona de descans. Classe de reforç. Una passejadeta mentre vaig a comprar pa. Les algues, les molses i les falgueres em reclamen. Em troben a faltar. I jo que me les havia estudiat i ara resulta que mesclo espècies. Chlorella segueix sent unicel·lular, encara que jo digui que és colonial. I la molsa de pessebre, Hypnum cupressiforme, és pleurocàrpica. Que sí, que és així. Toca el te de les sis, que avui és el te de les set. Distraccions i forces suprahumanoides porten els meus dits al teclat. I aquí estem.

Tinc un problema. M'agrada estudiar de nit, tinc la sensació que processo millor la informació, fins i tot em concentro més. Parlo de la matèria a memoritzar i empollar, literalment. Però alhora m'agrada aixecar-me relativament d'hora. Gaudir del solet del matí. Si no, tinc la sensació que desaprofito el dia. Crec que necessito dosis de fotosíntesi del solet de les nou del matí. Però anar a domir tard i aixecar-me d'hora és incompatible amb el meu metabolisme i el meu cicle de son. I la migdiada queda descartada, està comprovat empíricament i per laboratoris de tot el món que al meu cos no li dóna la gana d'aclucar els ulls a les tres de la tarda. Hauria de trobar una manera de ser més eficient de dia, de poder concentrar-me i que al meu cap li donés la gana d'assimilar els conceptes.

Ara ve quan em posen a prova de debò. Però jo, els meus dofinets i la xocolata podem amb tot.

Cremallera

Fins avui no he pogut desvetllar la incògnita que he dut sobre l'esquena durant quatre dies. Literalment. Avui era el dia en què podia treure'm l'apòsit que em van posar dijous passat, després que m'extirpessin la piga capritxosa que m'havia sortit aquest estiu.

Havien de ser un parell de punts, perquè tampoc era tan gran (relativament), però ja d'entrada, mentre anava tallant tot feliç, em deia que hi havia un marge de seguretat i que tallaven una miqueta més per si de cas... I jo, faci faci.... I el faci faci ha culminat en una cremallera de sis punts que porto a la zona subescapular dreta (segons l'informe de l'operació) i a sota el sostenidor, segons el meu criteri i vocabulari. I en tinc una foto, que no posaré perquè no és agradable a la vista i perquè de moment el meu Cau és molt bonic i decent. Encara no sé si era benigne o no, no tinc resultats. De tota manera, ja és fora.

En resum... que tinc un nevus melanocític menys i una cicatriu de més!

L'Odalisca [Relats Conjunts]

Sembla ser que tot acaba tenint el lloc que li pertoca, que els rius sempre moren al mar, que la Terra ens estampa contra terra. I el meu destí, el lloc que la vida ha acabat triant per a mi és aquest. Un llit. I jo a sobre, nua, amb quatre joies que pesen com un mort i que només em provoquen esgarrifances. Em pregunto d'on provenen. Qui les duia abans que jo. De quin cos han estat arrencades Si s'han submergit en bassals de sang. I per què han acabat a les meves mans, al meu coll, als meus dits. No sé què he fet per acabar nua cada nit sobre aquest tros de fusta cobert de llençols i parracs lluents. De roba de seda que llisca sota els malucs a cada moviment que faig, fent-me relliscar i retornar sempre al mateix lloc, com retenint-me dins la gàbia, la meva gàbia. Aquest llit. Accedeixo als seus desitjos, a les seves exigències. Estic aquí tancada, només ha d'obrir la porta i ja sap on sóc.

Sóc un moble més, un objecte com un altre. La ballarina de les capsetes de música personificada, aquella que es posa a ballar quan s'obre la tapa, i que quan te'n canses, la tornes a baixar i ella calla, emmudeix i es queda quieta. I un cop silenciada, només em queda escoltar-lo a ell, que toca per a mi dia rere dia sense immutar-se des d'aquell racó. Com jo ,desitjaria abandonar aquest lloc per sempre més, però també es troba lligat de mans i peus. Les seves notes són l'única espurna de mel dins aquest cau llardós, i suposo que la meva pell l'única dona que veu des de fa massa dies. I sense dir-nos res hi ha un respecte mutu, una convivència que ens ajuda a subsistir dia rere dia. De tant en tant li dedico un lleu somriure, creuo mirades de complicitat per agrair-li que toqui per a mi. I a mi... l'únic que em queda és deixar-me endur per la seva música i ballar en silenci sobre el llit. Notant com les meves cuixes es balancegen, com els braços em freguen la pell, somrient en aquests moments on encara puc notar que sóc la propietària del meu cos i dels meus moviments.

Sobretot... festeig

Al post anterior, on distingia si un dofí és mascle o femella, en Xexu preguntava que com s'ho feien per poder dur a terme l'acte sexual. Doncs simplement, la femella i el mascle es col·loquen junts, unint la part ventral amb la de l'altre, i a partir d'aquí... ja està tot dit. Val a dir que l'acte sexual en sí dura poc segons, però hi ha una fase de "festeig" molt llarga, que ocupa el 90% de tot el temps emprat en l'acte amorós. És a dir, que els mascles s'ho curren! Un cop escullen la femella que els agrada, la segueixen, la toquen, freguen els seu cos amb el d'ella, s'acaricien, es fan peites mossegades...

Bé, aquí teniu unes imatges de com té lloc la còpula entre dofins, per veure-ho més gràficament... val la pena, que és molt tendre!!! [00:50]

I com a curiostat...
Sembla ser que els mascles no necessiten cap tipus d'estímul extern per a poder ejacular, sinó que ho poden controlar a voluntat. A més, produeixen gran quantitat d'esperma que, mirant-ho en proporció, és quinze vegades més abundant en espermatozous que no pas l'esperma humà.

Mascle o femella?

Avui faré un curset accelerat per tal d'avançar en la vostra formació com a futurs experts i amants de cetacis en general, i dofins en particular. I és que a simple vista no és tan fàcil distingir si ens trobem davant d'un dofí mascle o femella! Evolutivament aquests animals han acabat adaptant-se al medi on viuen, l'aigua, i per tal de potenciar el seu hidrodinamisme i poder nedar més ràpidament, els òrgans sexuals es troben dins el cos.

Per tant, hem de saber observar un dofí per poder saber a quin sexe pertany. Concretament, hem de fixar-nos en la regió ventral, d'un to gris clar o rosat. Allà hi trobarem dues obertures longitudinals, que corresponen a la cavitat genital i a la cavitat anal. L'anus és l'obertura més propera a la cua, i la cavitat genital és la més allargada. Doncs bé, en el cas dels mascles, les dues obertures es troben relativament allunyades entre sí, i es diu que és com si fos un signe d'exclamació (dins la cavitat genital és on es troba el penis). En canvi, en les femelles, la separació entre la cavitat genital i l'anus és gairebé inapreciable, ambdós obertures es troben molt properes entre sí. A més a més, a banda i banda de la cavitat genital hi trobem dos solcs, que corresponen als mugrons que segregaran llet i serviran per amamantar les cries després de néixer.

A banda d'aquests caràcters morfològics, també podríem saber si un dofí és mascle o femella observant-ne el comportament (encara que és un mètode molt menys fiable). Les femelles solen anar en grups més o menys nombrosos, i si veieu alguna cria de dofí al costat d'un adult, l'adult serà una femella en la gran majoria de casos (a més, recordeu que les cries durant els quatre-cinc primers anys de vida neden al costat de les mares i n'imiten els moviments, els sons, les tècniques de caça...).

Vinga, vinga, examen! Agafeu llapis i paper. Quin sexe correspon a cada fotografia? [va que aquesta és fàcil eeeeh]

-----------

Nota: per als que us vau aventurar a predir què eren les imatges del post anterior...

A: És un llac congelat, i per tant el que s'observa són bombolles d'aire petrificades enmig de la massa d'aigua!
B: Això era un tros de closca de tortuga ^^ Aquesta no me l'ha encertada ningú!
C: Una imatge aèria del llac Magadi, a Kenya... infestat per un bloom d'algues.
D: I aquesta sí... Era el detall d'una ploma d'ocell. En concret no sé quina, però té tota la pinta de ser de lloro o alguna espècie exòtica.

Jugant amb textures

Un dels petits plaers que encara conservo i duc a terme de tant en tant és deixar-me endur i mirar fotografies com boja. Sobretot paisatges, animals i coses així. Actualment el Google Maps és fantàstic per fer viatgets sense sortir de casa si la butxaca no arriba a més. La gent hi penja moltíssimes fotografies, i algunes m'hana rribata treure l'alè- I és que de molts cops les fotografies aconsegueixen captar els pettis detalls que en directe se'ns escapen, o simplement un mal enfoc o un efecte estrany de la lllum ens descobreix un indret rocambolesc i preciós alhora.

Ja ho vaig fer una vegada, i hi torno, a veure si us hi animeu: us poso fragments que quatre fotografies que he trobat en una de les meves visites a la web de la NG, i deixeu volar la imaginació. Què creieu que s'hi amaga? A què pertanyen? I tot és a la natura!

A:

B:
C:
D:

I aquesta última és... un regal per als sentits. És la Glacera de Matanuska, a Alaska. Els tons blavosos i blancs es fusionen en harmonia, tot just on la glacera mor en neix el llac, cobert de glaç, llis, immaculat. Com un mirall. No ho sé, us la poso perquè m'he passat cinc minuts mirant-la. Espero que us agradi ^^

Recomençar

D'ençà de la separació del que havia estat el seu company, tot havia canviat completament. El casalot on havia viscut més de deu anys havia estat substituït per uns baixos al centre de la ciutat, que no arribava als 50 metres quadrats. Ho havia deixat tot enrere, absolutament tot, i molts creien que acabaria per no sortir-se'n, que el seu nou habitatge se la menjaria viva. Les dues plantes de la casa, els banys, les habitacions amb vistes a l'estany, que a l'hivern es cobria d'un mantell de gebre i a l'estiu es tenyia amb els tints i els perfums de les flors, el jardí amb la font i el gronxador que lluia sota la noguera, el camí empedrat que unia l'escalinata d'entrada amb el món exterior... Tot allò havia desaparegut, havia deixat de tenir significat per esfumar-se i migrar ben lluny, com les orenetes. A partir d'ara, en fer girar la clau del pany tan sols la rebrien un bany esquifit amb una dutxa minúscula, una habitació amb un llit i un escriptori de fusta corcada, una saleta amb una butaca que destrossava les cervicals i els ronyons, i tot això inundat en una atmòsfera grisa i densa, una foscor llòbrega que emergia de tots els racons de la casa, i que només es trencava de tant en tant gràcies als llums amb forma de d'espelma que penjaven a quatre parets. En comparació, el nou habitacle era una tomba, i semblava que la foscor d'un moment a l'altre se l'empassaria per no deixar-la respirar mai més. L'única salvació era el pati, el pati de llums de cinc metres quadrats, on tot just hi cabia la rentadora i una butaqueta per poder descansar.


Tothom se'n feia creus de com podia haver anat a parar a aquella boca de llop, que només de pensar-hi feia venir esgarrifances i deprimia a qualsevol. La tristor se la menjarà per dins, un bon dia ens llevarem i ja no hi serà, deien. I ella ho sabia, llegia la llàstima als ulls de tothom, notava com les seves mirades li travessaven l'esquena i l'ànima, se sentia espiada i observada allà on anava. Però es limitava a arquejar els llavis tot emetent un lleu somriure, deixant a tothom estupefacte i amb cara de compassió, com si confirmessin que l'estat de bogeria seria imminent. I així, amb la fermesa i la seguretat de que només ella sabia la veritat, se'n tornava a casa i feia girar la clau al pany. Deixava l'abric i la bossa a un penja-robes improvitzat, recorria el passadís tot fregant-se les mans per contagiar-se una mica d'escalfor, obria la finestreta perquè entrés una mica de claror i es deixava caure a la butaqueta del pati, mentre un lleu raig de sol li il·luminava el rostre i li tenyia les galtes d'un color rosat exquisit. Respirava profundament i no podia evitar pensar en tots aquells que la planyien, que despreciaven aquelles quatre parets. Somreia. De la ingenuitat de la gent, de les ganes de xerrar sense saber, de les especulacions de mercat, les xafarderies, els judicis de pa sucat amb oli. Poc es podien imaginar els altres que darrere les portes del casalot s'hi amagava una realitat diferent, i que si ara vivia en un lloc indret i fosc, havia desaprofitat els millors anys de la seva vida dins del reialme de les tenebres, a les ordres del mateix Llucifer. Netejant-li les sabates de dia i obeïnt-lo de nit. Tement-lo quan li parlava, odiant-lo quan la besava, maleïnt-lo quan la tocava.


Amb el tou dels dits es va palpar lleument el coll, i va continuar baixant fins a l'alçada del pit. I allà es va aturar. Topava amb ferides que mai es tancarien, que cicatritzarien però que li recordarien la resta de la seva vida tot el que havia hagut de viure. I mentre li rodolava una llàgrima galta avall, se li escavapa un somriure i s'arrapava amb força a la butaqueta. Ara sí que li tocava viure.

Omplint parets

Vaig buidar una de les parets de la meva habitació, on hi tenia penjats uns quadres que no m'agradaven i que ja tenia molt i molt avorrits. Sempre veure el mateix m'acaba cansant, i vaig variant una mica petites coses. Així que vaig deixar la paret mig neta, i dic mig perquè com comprendreu, a casa meva hi ha dues coses intocables: les parets mestres (que si no el pis se m'ensorra) i el puzzle i el póster de dofins. Doncs bé, la paret blanca aviat se m'ha fet massa blanca, i ja fa temps que he estat buscant alguna cosa per posar-hi. M'agraden els quadres pintats a pinzellades, els abstractes pintats amb gràcia... Però tinc una debilitat estranya per aquestes fotografies de paisatges antics, que són en banc i negre o bé amb tons ocres i marronosos. He vist botigues de queviures dels anys trenta, ferrocarrils de vapor, una bicicleta vella que s'arrepenjava cansada a la façana d'un portal, una parella abraçant-se en un banc d'un passeig, un noi que corria sota la pluja, un cabaret... Milers. O aquells anuncis antics, o alguns cartells modernistes...

Però sempre m'acaben venint a la ment aquelles planxes de coure, amb reproduccions d'anuncis antics, fotos de situacions quotidanes de carrer en blanc i negre, d'unses vies plenes d'història, amb misteris sota cada llosa, amb secrets amagats rere les parets que només esperaven ser descoberts. Uns "quadres" un tant especials que vaig descobrir en una botiga prop de Baker Street, la llar del Sr Holmes, l'any passat. Els podria trobar per aquí? De moment no he tingut sort, però segurament sí. I tinc la impressió que potser, si els tingués a la mà, no tindria la mateixa sensació. No els veuria amb els mateixos ulls, haurien perdut encant, misteri i una part de l'atractiu que aquell dia brollava d'una planxa gairebé com si fos màgia. Londres els embolcallava amb la seva aroma, els sorolls dels seus carrers, els seus edificis...

M'agradaria potser també donar-li un toc casolà, però... no m'hi veig en cor. Pintar no és el meu fort. Si més no, sempre em quedaran els anuncis antics, imatges dels carrers tenyits de llums grises i blanques, i un munt d'instantànies robades per donar-li un toc d'alegria a la blancor de la paret.

No m'agrada el conte de la lletera

No m'agrada el conte de la lletera. No quan es fa realitat. I això sembla una paradoxa, perquè en teoria el conte té un doble sentit, una lliçó que has de tenir en compte per no caure-hi... Però siguem realistes, tothom té plans. Tothom té somnis. Seguríssim. Coses que voldria fer, situacions en les quals voldria trobar-se. Jo tenia (mentida, tinc... crec... bé, diguem que l'esperança encara hi és). Començo. Tinc plans, coses que voldria fer, llocs a visitar, plans per quan acabés la universitat, sortides d'estiu... No sé. Moltes coses. Que no tenia pensat fer-les aquest proper estiu ni molt menys, ni el que ve. Simplement coses que m'agradaria fer amb el pas del temps, quan pogués. I sé que la vida és mot llarga, però jo no tenia en ment aplaçar-les tres dècades, per dir un nombre. perquè hi ha coses que més endavant tampoc faria. En resum, que tenia plans i projectes.

Avui se m'han enfonsat. Alguns. Veig que no els podré fer realitat, com a mínim en el període de temps que jo tenia "establert". Perquè tot es capgira quan creus que estàs envoltat d'estabilitat i un futur proper força bo. I no s'hi val. Però m'hi resigno. No depèn de mi, sé que hauré d'aplaçar tot allò que volia fer per poder ajudar a una altra persona, i això no em sap gens de greu. Al contrari. M'agrada, em sento bé, em sento... útil. Que les meves paraules, la meva companyia i altres contribucions poden ajudar a tirar endavant. Em sento molt bé, i això recomforta. Però s'hi contraposa el meu desig de llibertat, de fer totes aquelles coses que de l'altra manera no podré fer. El saber que d'alguna manera m'estic "lligant" a omplir un període de vida que em pertoca, no sé com explicar-me. Em poden dir que no tinc la obligació de fer-ho i que puc fer la meva, fer el que em dongui la gana i sense mirar cap a l'altra banda, però... No puc. És com una obligació moral que sento dins meu. Com si topés amb algú que ha tingut un accident i jo, éssent metge i tenint coneixements de primers auxilis, no fes absolutament res. Ni trucar a una ambulànica. Es metges estimen la seva professió, no? Hi has de fer alguna cosa si pots!

Tinc un embolic que em pesa. Però total, avui ha estat el primer dia que he fet balanç i he vist que tot el que m'agradaria fer ho hauria d'aplaçar un temps. Demà serà un altre dia. I encara em queda l'altre, i l'altre... I la situació no millorarà, serà la mateixa, que ja sé que va per llarg. Però confio en trobar altres petits al·licients que pugui fer realitat. Que no, em nego a enfonsar-me o perdre del tot l'optimisme. D'esperança encara en tinc un cabasset ple.


Per cert... ni avui ha nevat a Cerdanyola T_T

Regal per a tothom!

Estic generosa, sí senyor. I és per això que he aprofitat els meus contactes amb els Reis Mags per convidar-los aquí al Cau. Us deixo amb ells! I ja sabeu, avui a dormir d'hora i a fer bondat!

Cicles

Premo una rosa contra el pit, i és tan vermella com una cirera. Ben ufanosa i immaculada, com la neu de primavera. Però la neu al final es fon, les flors mica en mica es marceixen, els colors elegants i brillants ja no existeixen, rremediablement el sol sempre es pon...

Es repleguen les fulles groguenques, s'amaguen sota la realitat imminent, les llavors se les endú el vent, i les arrels les arrenques. I els pètals que havien sigut de vellut, que havien florit cors i passió, han deixat a pintors i poetes muts, ens han aixafat a tots.

I l'espera del nou cicle es fa llarga, els primers brots de vida encara no surten, potser és que aquest no és el món que busquen, potser tants alts i baixos els fan basarda.

I seguirem aguantant

Cicles de plor i Cicles de dolor,
cicles d'impotència i cicles de tristesa,
cicles de recança i cicles d'esperança.

Un 2009 ben dolç!

Així m'agrada començar el nou any!

Creia que tenia més coses a la nevera, però no... estava força buida pobreta... Així que al voltant del grum de raïm només vaig poder acabar de posar el kiwi que em quedava! Però al final no ha quedat tan malament, no? Cada grum és una boleta de xocolata que a dins hi porta galeta cruixent; les fulles de kiwi, i el tros de tronc és una mica de pell de taronja caramel·litzada ^^

Espero que hagueu començat l'any amb bon peu! I que els propòsits pel nou any siguin ben dolços i suculents!