07 de novembre 2009

Companyies disfressades

L'altre dia parlava amb un company sobre el fet de fer-se massa il·lusions, i que el tipus de gent que trobis en entrar en un nou ambient no sigui pas del tot com t'esperaves i et sentis, en part, decepcionat. Però vam arribar a la conclusió de que més que la decepció, encara és més crua la sensació de sentir-se sol tot i estar envoltat de molta gent. Sentir-se buit malgrat la cridòria i els copets a l'esquena. Sentir-se sol acompanyat.

És desolador. Que no trobis ningú amb qui et vingui de gust establir una conversa fantàstica, d'aquelles llargues, on sempre hi surt una mica de tot, que acaba sent amena i constructiva, divertida i que et fa pensar alhora. No et ve de gust perquè són massa ditants a tu, potser, perquè se't queden mirant com embobats... o perquè ets massa exigent, que això també passa. I acabes envoltat de companyia disfressada de vés a saber què, de somriures de complicitat forçats, de ganes de fer volar els minuts i les hores.

Per sort, he aconseguit anar apartant del meu camí aquesta mena de soledat disfressada de falses amistats, i he deixat la complicitat emmerdada de mentides. Però sempre peco de voler anar més enllà. De buscar impossibles. D'estar en recerca constant d'aquella part que em falta, aquell espai buit que encara em queda dins i que no té res a veure amb cap tipus de fruita cítrica. El probema de buscar i buscar és que en el fons potser te n'adones que la recerca no s'atura mai perquè en realitat ni tu mateixa saps ben bé què coi estàs buscant. I això és més difícil de solucionar.

5 comentaris :

  1. El que busques no és impossible, però no has trobat les persones amb les que et puguis complementar bé. Això no es busca, simplement, apareix. A la vida se't va creuant gent i alguns es quedaran i altres no. Els que es queden, és per alguna cosa. Els altres són circumstancials.

    Per altra banda, coincideixo amb tu amb que una de les pitjors coses que hi ha és sentir-se sol entre la gent. És com un sentiment irrefrenable. Encara és pitjor si et passa amb qui se suposa que és la teva parella. Quan sents una cosa així està molt clar que alguna cosa no va bé.

    ResponElimina
  2. sentir-se sola envoltada de gent et fa sentir molt malament, sobretot a un mateix. I d'acord que moltes vegades és per relacions que poc tenen a veure amb tu, que són simples relacions socials. però igual que arriben, se'n van.

    Quan et sents així amb la gent que estimes, però, potser és que tampoc estàs bé amb tu mateixa. Això de vegades m'ha passat, i llavors tb és molt dur i sols pots mirar de trobar la raó d'aquest mal estar.

    ResponElimina
  3. En aquesta vida misteriosa que vivim és curiós veure que, sovint, cerquem allò que hem buscat sense voler i quan menys ens ho esperàvem.

    Entenc el que comentes, jo sovint m'he sentit sòl en la multitud, però realment, per a segons quin tipus de relacions socials de fireta prefereixo sentir-me així.

    ResponElimina
  4. Segurament aquesta sensació és normal quan estàs amb gent que fa poquet que coneixes, has de donar una mica més de temps... mai se sap, a vegades les persones et poden sorpendre positivament. Però entenc el que vols dir... i sentir-se sol acompanyat és dur.
    Malgrat aquesta recerca sigui constant, trobo que és molt constructiva perquè sempre estàs buscant, trobant, desastimant... i d'aquesta manera és com vas coneixent a la gent i a tu mateixa. No crec que busquis impossibles... tant sols busques el teu lloc i això és genial, malgrat sigui difícil.
    T'he dit mai que m'encanta com escrius? jeje...
    un petonàs guapíssima!!!

    ResponElimina
  5. al final hi ha una selecció natural i et quedes amb les persones que realment t'aporten alguna cosa interessant, que et fan creixer, amb qui pots mantenir converses interessants... en fi... de veritat no saps què busques? ;)

    ResponElimina