04 de setembre 2009

Enfortir el cor

Torna el setembre i les sessions diàries de piscina i gimnàs. Com era d'esperar, després d'un agost de no fotre ni brot estic mig feta una coca. He aconseguit no tenir cruiximent i fer vida normal amb dignitat, sense haver de fer moviments amb una lentitud similar a la del tai-txi per no veure les estrelles. Però tot i així el cansament muscular i cardiovascular es nota.

[Parada tècnica lingüística: fa temps vaig buscar com s'havia de dir en català de les maleïdes agujetas, i a aquesta web vaig trobar aquesta frase que em va fer molta gràcia: Les tiretes a la farmaciola, les agulletes al mar, les fiblades o les punxades al cor i el cruiximent o l’esbraonament als ossos i/o als músculs. Si la visiteu o consulteu un diccionari sabreu el per què! Personalment cruiximent encara m'agrada, però esbraonament em resulta tan forçat!]

Al que anava, que costa adaptar-se però que amb constància i anant mica en mica s'aconsegueix que tot torni a la normalitat. I crec que ho puc fer extensiu a altres camps, altres situacions en les quals em veig immersa. M'ha costat més del que em pensava, (em serà molt més senzill recuperar la forma física) però mica en mica i sense adonar-me'n vaig sortint de tot plegat. Tot passa com de sobte, és força espontani i no te n'adones fins que ja has traspassat la línia. Però recomforta veure com parlar de certs temes o encarar-se i parlar clar amb certes persones deixa d'intimidar tant, el cor i la voluntat s'enforteixen i sents que podries començar el combat i aguantar fins a l'últim assalt. Guanyar-lo o no és relatiu, hi ha combats on ningú guanya ni perd, però el més important és resistir, no sortir del ring i demostrar al contricant que ets capaç de fer-li front.

Es necessita preparació i un temps d'entrenament per enfortir el cor, i jo pecava d'ignorant potser en pensar que havia d'anar-lo treballant mica en mica, encara que fes mal, i que un bon dia, després de tantes patacades i tantes suors, s'hauria fet més fort. He quedat molt sorpresa de veure com aquest entrenament que el meu cor i la meva força de voluntat necessitaven s'anomena temps. No havia de ser impacient, no havia de matxacar-los: només deixar-los reposar, deixar que s'asserenessin i que s'ho prenguessin amb calma. I així ha estat. Després d'un temps sense martiritzar-los, ells solets han estat capaços de saber què volen, com i quan.

9 comentaris :

  1. Un gran text!!

    És veritat, el millor per curar i enfortir el cor és el temps.

    M'alegro moltíssim que hagis aconseguit aquesta força per encarar-te a les persones. I tens raó, a vegades explicar els nostres problemes a algú és...no és tant difícil. Un cop has compartit un secret amb algú, i si l'altra persona també ho ha fet amb tu, et sents molt més a prop d'ella i sents que pots explicar-li qualsevol cosa.

    Enfrontar-se als contrincants és bastant dur, però quan ho fas, et sens bé amb tu mateixa. A vegades som covards i només cal deixar passar el temps per deixar de ser-ho o mentalitzar-nos...no ho sé. No sé si he començat a anar-me'n del tema..=S

    ResponElimina
  2. Laia... ets tan refotudament maca!!!!
    El cor, si tenim sort, no s'endurirà mai i les coses ens afectaran i ens emocionaran i ens feriran i totes aquestes coses... cada ferida, cada carícia és una marca que el fa únic!
    Te n'hi deixo una de petita en forma d'abraçadassa!

    Per cert, jo que sóc mooooooooooolt llesta (juas!!!), quan estic feta un cromo sempre dic que estic ben cruixida!!!! jajaja i sense saber que està ben dit!! si és que... ho vaig començar a dir perquè tenia la sensació de que tot em feia crec crec i és que tot em feia crec-crec.catacrec!! è?

    :***

    ResponElimina
  3. (d'això... van funcionar els enllaços? vas poder gaudir d'una hora de sons marins i bitxos varis? ;P)

    ResponElimina
  4. D'aquest entrenament se'n diu fer-se gran :)

    Per cert, esbraonament no penso dir-ho MAI, son fatal!!!

    ResponElimina
  5. És clar!!! El cor és un múscul més, la diferència és que aquest té més vida jeje, però com tots el músculs, després de sotragades o exercici, necessita el seu temps de recuperació.
    Per no notar tant el cruiximent, el millor és fer-lo passant fent més exercici, suau com caminar, res d'aigua i llimona (és un tòpic). Ja veuràs com et sentiràs millor en tots els sentits.. Muack!!!

    ResponElimina
  6. Segurament tu també hi has tingut molt a veure, no només el temps. La teva voluntat de superar les pors, d'enfrontar-te al que et costava... potser no t'ho sembla però som nosaltres els que som capaços de sortir de les situacions difícils. Tota l'ajuda externa s'agraeix, però si tu no volguessis, el teu cor no aniria enlloc.

    ResponElimina
  7. Et felicito per la força de voluntat i pel teu interès lingüístic. Jo ara com ara i després de la sessió d'ahir necessitaria unes crosses per caminar! Estic feta un nyap! Bon començament de curs, maca.

    ResponElimina
  8. Ja saps el que diuen "el temps tot ho cura"...

    ... tot i que, en el cas dels refredats, jo solc acompanyar al temps d'un bon suc de taronja valenciana, tot i que en Dan digui que, científicament, no ajuda gens !!

    ;)

    ResponElimina
  9. Èlia, gràcies maca! És tot tan gradual que no te n'adones pas...


    Elur! veig que ja parles amb propietat, hehe! jo sempre deixava anar aquesta castellanada... :-S I les marques sempre hi seran, el que és més fotut és no saber posar-hi tiretes per a que no sagnin més... Però he descobert les enormes qualitats d'infermera que té el temps :) petons maca!


    Gemma, esbraonament sona com si t'haguessis de llançar damunt d'algú, oi?? Horrorós! I això de fer-se gran... ufff! De debò?


    Instints, gràcies pels consells! De fet sempre cal deixar reposar els músculs després d'un exercici intens, ben cert...


    Xexu, segurament, però el mateix esforç de voler-ho superar temps abans no funcionava, no anava enlloc. Potser teina la sensació que les coses les havia de solucionar en calent, quan encara tenia la rauja dins... i he vist que en fred, la raó i el cor treballen més acompassats, a l'uníson, i s'enforteixen mútuament.


    Fada, aix la tornada, reempendre el ritme... tot passa factura! Però en uns dies com nova ;)


    Carquinyol, doncs sí. I a mi també m'agrada la de que "el temps posa a tothom al seu lloc"... només espero que les dites populars ara no em fallin.
    Jo et dono suport en una campanya pro-sucdetaronjapelsrefredats, oh i tant! ;-)

    ResponElimina