26 d’agost 2009

Aquesta sóc jo?

Avui he descobert una possible hipòtesi del per què en sentir la meva veu grabada, sembla que es tracti d'una altra persona, sembla ben bé que aquell que xerra no sigui jo. Una veu més aguda, amb un toc diferent, una mica estranya... Però és la meva veu, la que la resta sent, no és pas cap tipus d'interferència de l'aparell.

El que en realitat passa és simplement que els que ens escolten només senten la veu que nosaltres projectem a través de les cordes vocals, i que surt per la boca. En canvi, nosaltres ens escoltem a través de dues vies diferents: aquesta mateixa, és a dir, la veu que surt de la boca ens entra per les pròpies orelles; i a més a més, els ossos són uns conductors extraordinaris, i fan de transmissors de la vibració de les cordes vocals: el so arriba als teixits del cap i d'allà a la còclea, una estructura de l'orella interna que té forma de caragol i és plena de líquid. Un cop allà, les vibracions segueixen el mateix camí que qualsevol altre soroll extern.

La combinació d'aquestes dues fonts sonores és el que nosaltres identifiquem com la pròpia veu. Més greu, segurament, que la que tenim en realitat, ja que les propietats mecàniques del cap reforcen els sons de baixa freqüència... és a dir, els tons greus.

Ja sabeu, si algun dia sentiu la vostra pròpia veu grabada o alguna cosa per l'estil, abans de dir "aquest no sóc jo, què heu fet", penseu-hi! Això sí, si prèviament havíeu inspirat heli i teníeu aquella deliciosa veu de barrufet, ja estem parlant d'una altra cosa!!

9 comentaris :

  1. Laia, que no t'enganyin a tu també, segur que aquesta hipòtesi ha estat proposada pels venedors de gravadores i aparells que reprodueixen les nostres veus... I tot perquè no ens queixéssim.

    La veritat es que jo em sento molt diferent, i jo tinc la hipòtesis que sí que me la canvia.

    PS. de totes maneres era d'esperar que nosaltres ens sentíssim diferent perquè patim interferències a l'entrar-nos per més d'un lloc la veu (a més a més també hi deu haver una component d'imaginació força important).

    PPS: que t'has sentit cantant últimament??

    ResponElimina
  2. i perquè mai ens agrada la veu que ens sentim?

    una molt bona explicació

    ResponElimina
  3. A mi ja m'ho havien explicat, però en la versió curta: «Els de fora senten una altra veu, perquè tu escoltes la teva per dins». hehehehe! El que no acabo de veure gaire clar és això que comentes dels tons greus: a mi sempre m'ha semblat que la meva veu «de gravadora» era més greu que la que sento jo... hum!

    ResponElimina
  4. Ja m'havien explicat perquè no sentim la mateixa veu gravats que escotant-nos a nosaltres mateixos, però no tant explícitament; es van conformar en dir-me que la sentim diferent perquè nosaltres l'escoltem internament i la resta exteriorment xD Gràcies per l'explicació ^^

    Això de l'heli...és curiós...no és perillós inspirar heli? És q per la tele ho fan sovint però em pregunto sinó és perillós pels pulmons o alguna cosa..=S I com és que passa? Un dia podries fer un post explicant perquè passa lu de la veu ^^ Gràcies =)

    ResponElimina
  5. mai m'ha agradat la veu que he escoltat quan m'he gravat. Si és la meva o no,això ho poso en mans de la gravetat i dels esperits, jo penso que no, però bé diuen que sí. M'agrada més que la sento interiorment, no és de tant d'ànec jajja.
    És curiós molt curiós. sort que ens ho expliques!!! Muack

    ResponElimina
  6. A mi no m'agrada gens la meva pròpia veu quan la sento grabada... bé, cada cop m'hi acostumo més, però al principi, el primer cop que em vaig sentir... buf! vaig desitjar no haver-ho fet!

    ResponElimina
  7. Alasanid, una possible consipiració?? Uhmmm... ja pot ser, ja! XD També s'ha de tenir en compte amb què ens grabem la veu, vull dir la qualitat de l'aparell... Però en fi. I desgraciadament sí, he sentit la meva veu en una d'aquelles grabacioms que desitjaries no haver fet! I no cantava, no... això és un afer privat entre la dutxa i jo! ;-)

    rits, doncs ni idea, noia... potser si és una mica diferent ens fa perdre identitat, i no ser nosaltres ens fa angoixa, vés a saber... Estem massa acosumats a veure'ns i sentir-nos cada dia!!

    núr, doncs això ja no ho sé... potser cadascú és un món! :-P (has vist? una resposta fàcil, estúpida i sense mullar-me... hahaha és que no en tinc ni idea, ho sento!)

    Èlia, doncs ho buscaré i ho faré, és xulo! :) gràcies a tu per la proposta jejeje.

    instints, els esperits fan de les seves amb la teva veu? ;-)

    neopoeta, ai, ja sol passar això!! però si t'hi acostumes ja és un gran què! jo encara no em reconec, hahaha, diria que és un altre qui xerra!

    ResponElimina
  8. la veritat és que quan he fet les proves de gravar-me per preparar les lectures poètiques hom troba que "aquella no és la seva pròpia veu"; i, òbviament, al no estar acostumat no ens agrada.

    l'explciació que sempre havia sentit té a veure amb això.

    sempre és maco recordar com la Ciència ens explica les coses més quotidianes.

    ResponElimina
  9. Molt interessant. Qui més qui menys s'ha gravat algun cop, i és cert que no semblem nosaltres, ens sorprèn la nostra pròpia veu. Ja tenim l'explicació.

    ResponElimina