03 de juliol 2009

L'evolució d'un parc

Els pobles van canviant, evolucionen. Edificacions, monuments, zones lúdiques... És inevitable, res perdura intacte amb el pas del temps. I avui faré esment d'una de les remodelacions més encertades que crec que s'han fet al meu poble: el Parc de Cordelles.

Degut a la seva proximitat amb Barcelona, des de finals del segle XIX i durant el segle XX, el meu poble es va anar omplint de casestes d'estiuejants, que venien a passar les vacances envoltats d'un ambient més rural i natural (i tenint la serra de Collserola al costat, es potenciava aquest ideal rural). Així doncs, mica en mica les urbanitzacions van anar creixent.

El Parc va sorgir als anys 30, com a complement de la urbanització que portava el mateix nom, i que creixia seguint el model de la "ciutat-jardí", segons el qual s'apostava per la construcció d'habitatges unifamiliars envoltats de jardí, tot intentant mantenir la vinculació amb l'espai natural. Quan va ser construit no era pas un parc, sinó un club privat on els estiuejants disposaven d'una sèrie d'instal·lacions per a gaudir de les activitats de lleure. Posteriorment, als anys 40, la fàbrica Uralita el va comprar, i el parc va passar a ser d'ús exclusiu per als treballadors de la fàbrica i les seves famílies durant moltes dècades. Des de llavors el parc és conegut entre la població com a Parc de la Uralita, encara avui (tot i que oficialment, com ja he dit, s'anomena Parc Cordelles).

L'empresa Uralita va tenir molts problemes degut a les intoxicacions amb amiant, malaltia que va ser amagada durant força temps i que va ser al causant de la mort de moltíssims empleats i ex-empleats, alguns dels quals avui en dia encara se'n veuen afectats. Finalment va tancar el 1997, i Cerdanyola ha esdevingut el poble amb més risc de patir càncer de pleura de tota la península.

El Parc també va ser clausurat a principis dels anys noranta: no he trobat la data exacta... però recordo que quan jo era molt petita i hi passàvem pel costat, podíem entreveure enmig dels matolls a la gent que es banyava a la piscina. Des del seu tancament, el Parc es va anar degradant progressivament, convertint-se en un recinte tancat, selvàtic, fosc, punt de trobada de drogoaddictes i bandes urbanes. Al costat del Parc hi ha una escola d'educació primària, concretament a la qual jo vaig anar quan era petita, i ambdós recintes tan sols estaven separats per una tanca metàl·lica força ruinosa i els matolls i arbres mal cuidats. Resultat d'això? Cada dia, abans d'obrir, el conserge de l'escola feia "la ronda", recollint les ampolles de vidre de cervesa i les xeringues que hi pogués haver. Molt trist i alhora perillosíssim. Les queixes eren contínues, fins que finalment l'ajuntament va rehabilitar el parc.

L'any 2003 es van acabar les obres i es va obrir al públic. Va esdevenir un parc molt bonic, ple d'arbres, amb camins per a poder-hi passejar, amb espais amples per a poder-hi córrer, i zones lúdiques per a que la quitxalla hi pogués practicar esport. L'espai de la piscina es va conservar, però amb molta menys profunditat i amb vegetació i ànecs, a mode d'estany. Era força impactant com s'havia passat d'un lloc que particularment feia més aviat por, a un lloc de lleure tan agradable (això de la por també ve condicionat perquè de petita sempre havia estat un lloc prohibit, no ens hi podíem ni acostar... i amb tota la raó del món que ens protegien!).

Però malgrat la voluntat de tenir un espai bonic per gaudir-ne, tot un seguit d'actes vandàlics van fer que l'haguéssin de tancar altre cop: havien arrencat les lloses de la piscina, s'havia maltractat la vegetació... I així, amb un cartell de tancat per reformes, s'hi va passar força temps...

... fins la primavera d'enguany. El Parc va tornar a obrir, i amb un renta de cara força encertat. A banda d'arreglar els desperfectes causats pel vandalisme, també s'han fet modificacions pel que fa a l'estructura del parc. Han desaparegut les tanques altes que l'envoltaven, i hi predominen els arbusts i els arbres no tan alts: ara és més esclarissat i hi ha més llum. A més s'ha ampliat la zona d'esbarjo, hi ha taules de ping-pong i escacs, cobertura wi-fi, una zona de gespa, taules de picnic... i videovigilància. Esperem que aquesta vegada eviti tristos esdeveniments.

El concepte acual crec que és, resumint, més familiar. Però avui hi he estat passejant... i m'ha agradat. M'hi he trobat molt còmode, s'hi respirava vida. Hi havia nens i nenes jugant a atrapar-se, avis que jeien a l'ombra, gent llegint un llibre, d'altres només passejant, alguns buscant ombra per a refugiar-se del sol intens... I jo mirant-me'ls a tots, i contenta de tenir un espai així a tocar de casa.

Us recomano que cliqueu a aquest enllaç... hi veureu l'abans i el després, el que va començar com a un club privat d'estiuejants i que ha acabat sent un parc de lleure obert per a tothom. I és que fa una gràcia veure fotos antigues!!! :-)


--------
Fonts:
http://www.cerdanyola.com/Revista/noticia.asp?id=9100
http://www.ictisp.com/~msanchez/fabricauralita.htm

2 comentaris :

  1. Em sona això que expliques. A Badalona també hem tingut casos com aquest, realment, no li trobo cap i peus a aquest incivisme imperant que hi ha a la societat i que tan mal ens fa a tots.

    ResponElimina
  2. Puag... repugnant, Carquinyol... és com una mena d'impuls a destruir les poques coses boniques que ens queden...

    ResponElimina