08 de juliol 2009

Armadures

Els problemes s'han d'afrontar. Els dubtes s'han de resoldre. Les pors s'han de vèncer.



Por a no saber créixer.

Temor a no saber indagar dins meu i conèixer qui sóc. De vegades no em reconec, em miro al mirall i hi veig una altra persona. Algú que no m'agrada.

Neguit a no poder oblidar moments de la nostra vida que fan mal, que sembla que desapareguin però que no, que tornen, sempre tornen i punxen. I fan mal. Ganivets que es claven i fan saltar llàgrimes. No de dolor, ni tampoc de basarda. Llàgrimes de ràbia, d'haver cregut que ho havia superat i descobrir que tot segueix sent una maleïda ruleta. Tard o d'hora acabes caient al mateix número. Tard o d'hora hi tornes a ser.


Vaig comprar-me una armadura com la de Lancelot. I la portava a tota hora. Lluent, dura, inaccessible. Vaig aconseguir que res ni ningú em pogués ferir durant un temps. Però el problema és que jo mateixa també podia ferir-me: pensava massa. I per a que les neurones no patissin un curtcircuit, es calés foc i haguessim de trucar als bombers, vaig mantenir-me ocupada amb les meves tasques habituals. I vaig intentar sortir i airejar-me, sempre amb l'armadura. Però l'armadura tenia efectes secundaris: era perfecta per a evitar ganivetades, però tota jo era inaccessible a la resta de gent de cor noble, als que m'envoltaven. Jo esquivava preguntes amb la destresa d'un cavaller, i em dedicava a escoltar-los, a ajudar-los, a fer-los costat. Era conscient de que cadascú té els seus problemes, pensar que sóc la més desgraciada del món és egocèntric, absurd i irreal. I em va sortir a la perfecció.

Fins que vaig explotar. De tanta reclusió, de tant portar l'armadura a sobre, vaig acabar esgotada. Que pesava moltíssim eh, que era d'acer! Així que va començar a esquerdar-se, fins que va acabar com un colador i me la vaig haver de treure. I vaig ser accessible, em vaig deixar ajudar... però amb el mateix sentiment de vulnerabilitat. I va ser llavors quan van tornar els records, involuntàriament. Però crec que a aquestes alçades encarregar una altra armadura seria massa agosarat... No vull, vaig sentir-me massa sola, vaig guardar massa amargor. No, no hi puc tornar...

Més que els records, més que els sorolls que ens tornen al passat, més que tot això... la soledat em fa més por que tot això.

Ja sóc dins el tauler de joc i no s'hi val a fer marxa enrere, no?


6 comentaris :

  1. Por a créixer? Laia, només amb el fet que et fessin mal, et possessis l'armadura, t'adonessis que no t'estaves obrint al nobles, trenquessis l'armadura i volguessis mirar endavant... no és créixer?
    Moltes vegades critiquem que es portin escuts, o barreres, i a gent sigui impermeable. Però quan et fan mal, és la teva primera defensa. I quan te n'han fotut unes quantes, cada vegada costa més trencar l'armadura.
    No facis marxa enrere... només per mirar els aprenentatges. Petons!!

    ResponElimina
  2. No acabaríem si em posés a comentar tot el que podria dir d'aquest post. Però deixa'm començar per la darrera frase, ja que no sé si la poses en sentit positiu o negatiu, però és tremendament positiva. Si estàs al tauler, significa que has començat a viure. Abans de ser-hi la vida és feliç, no hi ha cap responsabilitat ni notem que depenem d'algú (encara que sí que depenem i molt), ni ningú depèn de nosaltres. Quan comences a jugar és que ja t'has començat a fer gran. Que pot fer por? I tant. Però com bé dius, tornar enrere no podràs, així que millor encarar-ho mirant cap endavant. Ja hi ets, ara camina.

    Sense armadura, i encara que la portessis, hauràs d'esquivar molts cops, saltar moltes pedres del camí, i de vegades et veuràs obligada a córrer o a parar una estona, perquè no podràs més, o perquè t'agradarà aquell paratge. De tot això se'n diu 'vida', i és per aquest concepte tan abstracte que hem anat a petar en aquest planeta, per viure. De vegades millor, de vegades pitjor... però sempre vivint.

    Jo sóc pessimista de mena, i dels que sempre diu que aquesta vida és una merda. D'alguna manera, sembla que mai estic content. Però per una banda, de què serveix queixar-se i no posar remei al que no ens agrada? I per l'altre, de sobte trobes un petit, petitíssim, detall que et deixa meravellat, que et fa somriure, que et provoca un pic de felicitat, i en aquest petit instant només penses que per allò val la pena viure.

    Ets jove i encara te'n queden moltes per menjar-te. T'enduràs patacades, ja t'aviso, segurament pitjors que les que has viscut. No t'hi matis, no hi pots fer res per evitar-ho. Però també et diré que viuràs moments feliços, que arribaran, encara que es facin esperar, i per aquests és pels que has de batallar contra totes les adversitats.

    Acabo abans que aquest trasto em digui que m'he passat del màxim de caràcters permesos per comentari, però suposo que la idea t'ha quedat clara. Per ximple que sembli, la vida és per viure-la, i per cert, només en tenim una. Així que ja saps, no sempre és maca i agradable, no sempre ens farà flotar a un pam de terra, però malgrat això, segueix valent la pena.

    ResponElimina
  3. Aix, noia! No sé què dir-te... El dolor sempre retorna a nosaltres i creiem que no he superat no sé què i que, en realitat, ens amagàvem de nosaltres mateixos. Però no sé, només, torna no vol dir res més, de vegades, donem massa voltes a les coses. Ve, però, també, se'n va i tornem a somriure. De vegades, entre el dolor i el somriure necessitem posar-nos aquesta cuïrassa i quan ens la traiem fa mal, però no ens podem fer enrere perquè l'he hagut de trencar per poder-nos-la treure.
    Pensant en mi, ja em perdonaràs,
    d'armadures, n'he dut moltes vegades i, en segons quins moments o àmbits, encara en duc. No és terrible, no passa res, mentre, no et creguis que l'armadura ets tu...

    ResponElimina
  4. Per sort el dolor passa, la natura és sabia i va permetre que els nostres records no es guardin amb la intensitat del primer moment. Conviure amb ells i deixar de donar-los voltes ja és, però, tasca nostra.

    Canvia l'armadura per un escut, és mòbil i et permetrà aturar només allò que vols, deixant passar tot el demés. Com sabràs el que has d'aturar? Bé, t'ho dirà l'experiència, la intuïció i, sobretot, les veus d'antics dolors del passat.

    ResponElimina
  5. Ja hi ha grans comentaris que expressen el que et voldria dir, però realment el que no he pogut deixar de pensar mentre llegia el post ha sigut una frase que un cop em va dir ma mare:

    "Pa'trás, ni pa coger impulso"

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a tots... és que quan m'agafa la vena pessimista sóc molt cap quadrat jo...


    Instints... en part sí que és créixer, evolucionar, madurar una mica, però malgrat la voluntat segueixo sense fer-ho, segueixo peotegint-me... de què? De res, aparentment. Alguna cosa dec tenir dins que encara no he tret.


    Xexu, la frase la vaig posar ens entit positiu. No va ser més que un post per treure coses que duc a dins, i aquest pobre bloc de vegades em serveix de paperera sentimental... Però comprenc tot el que has dit, i ho comparteixo. No pretenc pensar que tot és un camí de roses, sé que he patit i que patiré, però que també hi ha moments macos i potents que cal viure i experimentar. Ens sentim perduts quan no ens en sortim, i joiosos quan som forts, vencem els fantasmes i gaudim del plaer de viure. Moltes gràcies per les teves paraules, sempre m'aportes claredat i seguretat (encara que no sigui el teu objectiu i que tu no et sentis així). Pels que et llegim sempre és un plaer. Abraçades!


    Tirai... t'entenc, no passa res, tot ens ho enduem al terreny personal quan llegim als altres. però no et pensis, no vas gens desencaminada, si més no m'he sentit així. He de procurar que l'armadura no se m'enganxi gaire a la pell, no fos cas que no me la pogués treure mai més... petons!


    Carquinyol, m'ha agradat molt la idea de l'escut, me l'apunto. :-)


    Neopoeta, un monument per a la saviesa de la teva mare. Enrere no hi pots caminar, només hi pots fer un cop d'ull. Mirar és diferent, ajuda a veure els errors comesos i a no repetir-los, et recorda que has viscut moments feliços i que hi pots tornar, que pots ser feliç... un petonàs

    ResponElimina