05 de juny 2009

jugant...






Surto de casa somrient, sé que et tindré davant,

que podré abraçar-te, allargant l'instant,
que els meus ulls podran espiar-te mig d'amagat,
i tot això sense moure'm del teu costat


Jugarem a buscar-nos mentre estem ajaguts
dissimulant que mirem un cel ras de vellut,
i les teves mans acabaran parlant sense embuts,
recuperant el contacte que s'havia perdut.


Però hi ha una força que ens manté encadenats,
que sempre s'apropia d'aquell bes robat,
i així fins que un dels dos sigui prou agosarat
i trenqui les pors que ens han empresonat.



4 comentaris :

  1. I per què no ser tu la que faci el pas, la que superi la por?

    ResponElimina
  2. Xexu... Necessitaria que algú m'ensenyés a tenir més empenta, a saber trencar barreres. I quan estic "decidida" a tirar endavant és que em tremola tot...


    Què, t'ha agradat nimue? :)

    ResponElimina
  3. A mi m'ha agradat molt, Laia.

    Però no et diré res més, que un dia ja en vam parlar. A vegades és tan fàcil... i a vegades tan difícil...

    ResponElimina