Surto de casa somrient, sé que et tindré davant,
que podré abraçar-te, allargant l'instant,
que els meus ulls podran espiar-te mig d'amagat,
i tot això sense moure'm del teu costat
Jugarem a buscar-nos mentre estem ajaguts
dissimulant que mirem un cel ras de vellut,
i les teves mans acabaran parlant sense embuts,
recuperant el contacte que s'havia perdut.
Però hi ha una força que ens manté encadenats,
que sempre s'apropia d'aquell bes robat,
i així fins que un dels dos sigui prou agosarat
i trenqui les pors que ens han empresonat.



4 comentaris:
XeXu
6 de juny de 2009 2:31
Permalink this comment
1
I per què no ser tu la que faci el pas, la que superi la por?
nimue
7 de juny de 2009 21:45
Permalink this comment
1
oooh! ;)
Laia
8 de juny de 2009 12:58
Permalink this comment
1
Xexu... Necessitaria que algú m'ensenyés a tenir més empenta, a saber trencar barreres. I quan estic "decidida" a tirar endavant és que em tremola tot...
Què, t'ha agradat nimue? :)
Llum
8 de juny de 2009 20:17
Permalink this comment
1
A mi m'ha agradat molt, Laia.
Però no et diré res més, que un dia ja en vam parlar. A vegades és tan fàcil... i a vegades tan difícil...
Publica un comentari