23 de juny 2009

El cafè de nit [Relats Conjunts]




Només era un escriptor frustrat que escrivia llibres per encàrrec, llibres artificials dels quals no n'estava gens orgullós. O potser ni això. Si les idees no eren seves, si només era una mà que plasmava els desitjos d'un altre, si no era creatiu ni original... potser no podia considerar-se ni escriptor.

Va decidir començar de nou, fer-se valer i que de la seva ment en fluissin llibres magnífics que enganxessin i fessin gaudir a tothom. Necessitava reomplir-se s'autoestima i literatura, volia emmirallar-se en els grans en majúscules, frisava per agafar la ploma i no deixar-la anar fins que se li enrampessin els dits. I així ho va fer. Menjar per a un mes, acondicionament de la sala d'estudi, i va posar fil a l'agulla.

Al cap de tres setmanes va desistir. No sabia què li passava. No havia escrit ni mitja línia decent. Potser no tenia talent i tota la vida havia estat mercenari d'altres, potser no servia. La desesperació es va anar apoderant d'ell, i la beguda va acabar d'enfonsar-lo del tot. Bevent oblidava que els dies passaven, que ell envellia i desperdiciava cada segon de la seva vida en no fer res. Poc a poc va anar reduint les hores de dedicació davant els fulls en blanc, fins que les seves migracions nocturnes van començar.

Sortia de casa amb una ploma i un bloc de papers, i intentava buscar diferents ambients per inspirar-se. La sortida d'una discoteca, un carreró sense sortida, una plaça plena de canalla de quinze anys intentant aparentar una maduresa que encara els quedava massa lluny... Fins que va trobar aquell local misteriós, mig amagat de la vista de tothom, buit. Allà, abandonant-se, formant part de la misèria, potser podria trobar-se a ell un altre cop i podria reviure. Quan hi va entrar, el que hi va veure va superar les seves expectatives. Les quatre làmpades que penjaven del sostre ho il·luminaven tot de manera depriment, i l'aire fantasmagòric podia fins i tot tocar-se amb la punta dels dits. Taules de fusta corcada buides, tamborets que ballaven buits, una barra rovellada i buida, i al darrere, un home amb cara de pocs amics netejava els gots que no havia fet servir ningú. Es van mirar, i li va demanar alguna cosa per beure. Li era igual, l'únic requisit era que contingués alcohol, necessitava desemboirar el cap de penúries i deixar-se endur.

La unió dels cubates, els còctels i tot el que filtrava el seu cos li provocaven una estranya reacció, totalment antagònica a l'abatiment que patia entre les quatre parets de casa seva. De sobte la mà li fluïa per damunt els folis com per art de màgia, mantenint-se al marge de la voluntat del seu amo. Ell no n'era del tot conscient, havia entrat en una estranya letàrgia, però malgrat tot seguia despert. I així va continuar fins que va caure inconscient damunt la taula, abatut. L'endemà al migdia es va despertar al mateix lloc, amb el dibuix de la fusta corcada marcada a la cara, i amb el mateix home rere la barra, netejant gots. El bar, buit. Davant seu hi havia l'obra del seu atac d'inspiració artística noctàmbul. Sis fulls a banda i banda... plens de bajanades, coses sense sentit, bogeries pròpies d'una ment esgotada i malalta. Anava passant els fulls d'un en un, i anava fent que no amb el cap, avergonyit de que tot allò hagués sortit de les seves mans. Un cop va haver acabat, ho va estripar el mil bocins. Cansat, trist i enfonsat, va demanar a l'home alguna cosa per menjar i la primera copa del dia, per fer-ho passar avall. La primera va anar seguida d'una segona copa, i així succesivament fins que va tornar a arribar la nit. Altre cop va tenir un atac d'inspiració, i totes les paranoies que li passaven pel cap van acabar al paper. Quan se li va acabar el paper, va buscar una nova font de suport per a la seva ploma: la taula. L'endemà al matí, davant seu hi tenia una taula plena de garagots, altre cop coses sense sentit i indignes d'un escriptor com cal. I l'home que se'l mirava des de darrere la barra. Aquest cop va intentar esborrar tots els disbarats dels seus estadis de bogeria, però no podia. La tinta es corria, tacava encara més la fusta, però no marxava, com si es tractés d'una maledicció.

I així van anar passant els dies, i aquell local brut i fosc va acabar convertint-se en casa seva. Amb l'home de darrere la barra només intercanviava quatre mots per a demanar-li alcohol. S'estranyava de que no el fes fora, ja que segur que era més una molèstia que no pas cap altra cosa, tot el dia allà ficat... A més, tampoc va saber esbrinar quan dormia aquell personatge. No l'havia vist descansar mai. Però això no el preocupava gaire, estava massa capficat preguntant-se com havia pogut arribar a caure tan baix, a enfonsar-se d'aquella manera. De nit sabia que era un altre, que l'alcohol li permetia escriure coses allà on fos, malgrat que fossin paranoies: a la taula de billar, a les cadires, fins i tot a la roba... Tota la seva perifèria es trobava emmerdada de taques de tinta que ell intentava esborrar sense èxit.

Un d'aquells migdies, es despertar després d'unes hores d'inconsciència damunt la taula de billar. Estava tacada amb la seva mala cal·ligrafia, pròpia d'un nen de primària, com de costum. Es disposava a esborrar-ho tot sense llegir-ho (de fet, ja sabia que hi trobaria la mateixa porqueria de sempre), però de sobte va trobar una nota escrita amb una lletra acurada, preciosa, en cursiva, com la dels grans mestres.

Els mots que consideres buits són els que ho saben tot de tu. Trobant el tot dins del res arribaràs a estimar-te i a tocar el cel.

Es va quedar palplantat. No sabia què dir. Va mirar a banda i banda i, com de costum, no hi havia ningú. Però això no era cert del tot. ELL, el cambrer, era allà. Rere la barra, netejant gots, impassible, com si formés part del mobiliari. ELL, que es limitava a fer el rodamón entre les taules del bar. ELL, que caminava enmig del silenci meś absolut, sense pertorbar res ni ningú. ELL l'havia estat observant tot aquell temps, havia llegit els seus escrits mentre ell dormia la mona, havia aconseguit veure el que ningú comprenia, ni tan sols ell mateix. Enmig d'aquelles aparents paranoies i bajanades s'hi amagava l'autenticitat del seu eśser. No eren coses banals, eren el resultat d'una vida buida. No era capaç d'escriure res perquè, malgrat haver-se independitzat d'aquells que utilitzaven les seves mans com a mercaderia, no aconseguia deixar de martiritzar-se tot buscant una trama que fos atractiva, que enganxés. I aquest no era el mètode dels grans escriptors. No dels feliços, dels que se senten realitzats i joiosos de les seves obres. Havia d'escriure per ell, amb l'ànima, i gaudir. Pensar amb el cor. Escriure amb el cor. Somriure de tot cor. I apartar el racionalisme, la fama i el què diran d'una vegada per totes.

Va mirar l'home, i es van somriure mútuament. Es va aixecar de la taula de billar amb la ment més clara que mai, i va recórrer el bar de dalt a baix, entrellegint les notes de tinta que no havia aconseguit esborrar, absorbint les idees que plasmava quan era capaç de deixar de pensar en la societat.

Recollint els únics fragments que l'havien convertit, nit rere nit, en un escriptor de debò.

10 comentaris :

  1. Molt bé,Laia. Un relat que t'enganxa molt i que et porta a un final que m'ha agradat molt i al mateix temps et fa reflexionar. Felicitats!

    ResponElimina
  2. Nena, que xulo!!! M'ha encantat com has descrit el paisatge i el què passava. La història és prou realista com per dir que no ens pot passar mai. I la buidor provoca buidor, en tot. Però alguna cosa queda sempre, per poder tirar endavant. Petonets!!!

    ResponElimina
  3. Tota una història, a estones delirant, però que t'atrapa dins el cercle del protagonista. Està molt ben escrit, és un gran relat, moltes felicitats.

    ResponElimina
  4. Uooo! Genial! Em sento una mica identificada amb aquest escriptor, em sembla... M'ha encantat :) Tu si que ets una escriptora de veritat!

    ResponElimina
  5. Ostres! Patia per si la teva història tenia un final tràgic, prò me n'alegro que el protagonista hagi trobat allò que necessitava! T'ha quedat un relat brillant!

    ResponElimina
  6. Ooh moltes gràcies!!! Quins solets que esteu fets ^^

    ResponElimina
  7. Laia, què xulo! T'ha sortit un relat fantàstic, tant per la idea com per la manera d'explicar-la. M'ha agradat molt!!

    Una abraçada!! :)

    ResponElimina
  8. Gràcies pd40!!! ooh, que t'agradi és un honor, hehehe ;-)

    Elvira, me n'alegro que et faci el pes :)

    ResponElimina
  9. Ostres quin relat més intens, i quin final! Si ja ho dic jo que els cambrers dels bars ajuden a educar a les persones! jejeje! M'ha agradat molt, felicitats!

    ResponElimina