15 de maig 2009

Torre Eiffel [Relats Conjunts]




Jugaven a buscar-se a distància. A recordar-se dia rere dia que hi havia certs moments del dia on la imatge de l'altre es materialitzava dins la ment i no en volia sortir. Entre ells hi havia una mena de camp magnètic que semblava més fort a través de les paraules escrites que no pas dels mots que sortien dels seus llavis quan es veien. Una força d'atracció que es debilitava contra més s'apropaven, quan inexplicablement tot allò que s'havien dit a través de llargues cartes hauria de prendre més força i fer-se notar.


Una por estranya s'apoderava d'ells dos, aquella vibració que semblava traspassar límits es desfigurava i s'afeblia. Els temes de conversa de les seves trobades eren plens de temes banals, repetitius, que de tant en tant s'interrompien per algun comentari de caire graciós que feia ell, mofant-se carinyosament d'ella. Llavors ella es feia l'ofesa, deixant-se buscar, però sempre acabava cedint, fent-li una abraçada i un petó a la galta o al coll. Sempre igual, era gairebé un comportament ritual.

Sense buscar-ho, van acabar viatjant a París durant els mateixos dies, com si el destí hagués posat als seus peus que s'acabessin trobant a la típica ciutat de l'amor i el romanticisme, perquè se'n contagiessin i s'acabés desfent tota aquella teranyina de despropòsits. La típica ruta turística, els típics monuments: un Notre-Damme sense geperut, un Mouline Rouge sense Nicole Kidman, i una Torre Eiffel que dominava majestuosament la ciutat. I allà, a la riba del Sena, va arribar la brometa, el somriure d'ella emmascarat d'enuig i la posterior abraçada. Llarga. Més forta. M'agraden les teves abraçades. Tenen alguna cosa... diferent, li va dir. I encara abraçada a ell, somreia amb els llavis mig tallats pel fred, i de reüll mirava l'estructura de ferro i li donava les gràcies. Potser aquell era el moment en què havia de passar, o potser aquell monument simbòlic els havia acabat de donar l'empenteta que necessitaven. Perquè amb paraules com aquelles ja en tenia prou per no renunciar.





Nota de l'autora: uixxx que ensucrat m'ha quedat això!!! Bé, un dia és un dia! :-)

13 comentaris :

  1. Una bonica història d'amor amb un escenari de luxe. M'ha agradat com ho expliques i vas fent avançar el relat.

    ResponElimina
  2. Una història que té visos de poder ser real, aquestes trobades tan tímides, i com costa acostar-se a l'altre, però ja està bé cada passet que es va donant. I que tot comenci a Paris... Preciós. Un relat molt maco, no diguis que és ensucrat, que s'ha d'anar variant el registre, i avui tocava així.

    ResponElimina
  3. Ensucrat? No pas, a mi m'ha agradat, si no ens queden els somnis, què ens queda? BO, bo!!!

    ResponElimina
  4. Oooooh! Que romàntic! I amb la cançó de fons, brutal! Ja és bonic poder llegir històries d'aquestes de tant en tant i poder disfrutar de moments com aquests, moments que esperem sempre tenir-ne algun, d'aquests que es fan eterns per uns instants... Felicitats pel relat!

    ResponElimina
  5. m'ha encantat la manera com ho descrius i com deixes que tot flueixi. I això d'estar a París, dons sí, potser va ser l'empenteta final a alguna cosa que potser estava predestinada. Ensucrat? què va dona, romàntic!!

    ResponElimina
  6. Ensucrat, millor que millor! històries que poden ser ben reals, m'ha agradat Laia!

    ResponElimina
  7. Oooh.... m'ha encantat!! Es genial, tant de bo a mi em passessin aquest tipus de coses... Jo es que soc, en si, molt ensucrada... i per això aquest relat m'ha encantat ;)

    ResponElimina
  8. Oooh, què dolç! Molt bé, Laia, un relat molt maco!! Felicitats!

    Això sí, quan he acabat he vist a la dreta la foto del dia amb el mico amb el motxo i s'ha trencat el moment XDD

    Una abraçada :)

    ResponElimina
  9. És que París dóna per a molt de sucre! ;)
    Per fin portem els xiquets al zoo aquest dimarts! no sé qui té més ganes, si ells o jo! :)

    ResponElimina
  10. Home no m'ho pots fer això!!! Que les històries romàntiques m'afebleixen el cor ara mateix!!! ;)

    ResponElimina
  11. A mi m'agrada el sucre, de tant en tant va bé, no?

    ResponElimina
  12. Al final sempre acaba triomfant l'amor!! I més a París, que diuen que n'és la ciutat!

    ResponElimina
  13. Ai... gràcies a tots!!! :) me n'alegro que us hagi fet el pes :P

    ResponElimina