A ritme... de què?

Es respira el maig. I per tant, cada vegada percebo més el juny, el vaig sentint més a prop. El significat de la recta final, és hora de deixar anar l'alenada d'aire que encara conserves. Tot és més frenètic, tinc més feina de la que creia i vaig força amunt i avall. Com a efecte col·lateral del bon temps també m'agrada estar activa, així que en bona part la culpa del ritme al qual m'he anat acostumant és meva.

Ahir va ser un clar exemple del que hagués estat un bon dia, que es va acabar torçant. Molt. Moltíssim. I no sé com vaig ser capaç de fer que tot prengués aquell aire que em va acabar ofegant. Vaig acabar emprenyada amb mi i amb tot, i amb una rosa papiroflètica autoregalada entre els dits que vaig estar a punt d'estripar. I amb l'examen d'avui a la vista, del qual ja estava cansada d'estudiar i que havia decidit que no repassaria, vaig tenir una excusa per enclaustrar-me. I em vaig quedar amarrada als fulls, intentant desemboirar la ment, però no ho vaig aconseguir. L'examen prou bé, però per res del món jo volia canviar la tarda d'ahir per hores d'estudi. No va ser just. I em fa por i ràbia pensar que ho vaig acabar induint jo tot plegat. O més aviat, una necessitat de buscar un cert nivell de comprensió...

Me n'he adonat que últimament llegeixo poc. Que no tinc hores d'autobús ni de tren perdudes, que vaig a tot arreu camimant, que a la universitat xerro i que a casa m'estiro i escolto. Música. I ja gairebé m'és igual quina, sintonitzo una ràdio i deixo que vagi sonant. Que flueixi, que m'impregni. Crec que només necessito acompassar el cor amb algun tipus de ritme extern. No sé què diuen les lletres, si són tristes o alegres, d'amor o desamor, de lluita o derrota. He intentat canviar aquestes estones per algun llibre, però no em puc concentrar. Estudiant m'està passant el mateix. Què em passa? Tinc una revolució interna del tot desconeguda... però de regust amarg.