24 d’abril 2009

A ritme... de què?

Es respira el maig. I per tant, cada vegada percebo més el juny, el vaig sentint més a prop. El significat de la recta final, és hora de deixar anar l'alenada d'aire que encara conserves. Tot és més frenètic, tinc més feina de la que creia i vaig força amunt i avall. Com a efecte col·lateral del bon temps també m'agrada estar activa, així que en bona part la culpa del ritme al qual m'he anat acostumant és meva.

Ahir va ser un clar exemple del que hagués estat un bon dia, que es va acabar torçant. Molt. Moltíssim. I no sé com vaig ser capaç de fer que tot prengués aquell aire que em va acabar ofegant. Vaig acabar emprenyada amb mi i amb tot, i amb una rosa papiroflètica autoregalada entre els dits que vaig estar a punt d'estripar. I amb l'examen d'avui a la vista, del qual ja estava cansada d'estudiar i que havia decidit que no repassaria, vaig tenir una excusa per enclaustrar-me. I em vaig quedar amarrada als fulls, intentant desemboirar la ment, però no ho vaig aconseguir. L'examen prou bé, però per res del món jo volia canviar la tarda d'ahir per hores d'estudi. No va ser just. I em fa por i ràbia pensar que ho vaig acabar induint jo tot plegat. O més aviat, una necessitat de buscar un cert nivell de comprensió...

Me n'he adonat que últimament llegeixo poc. Que no tinc hores d'autobús ni de tren perdudes, que vaig a tot arreu camimant, que a la universitat xerro i que a casa m'estiro i escolto. Música. I ja gairebé m'és igual quina, sintonitzo una ràdio i deixo que vagi sonant. Que flueixi, que m'impregni. Crec que només necessito acompassar el cor amb algun tipus de ritme extern. No sé què diuen les lletres, si són tristes o alegres, d'amor o desamor, de lluita o derrota. He intentat canviar aquestes estones per algun llibre, però no em puc concentrar. Estudiant m'està passant el mateix. Què em passa? Tinc una revolució interna del tot desconeguda... però de regust amarg.

6 comentaris :

  1. Aquestes sensacions són normals i a més quan ens trobem en situacions com en la què tu et trobes, no sempre és fàcil estar a tot arreu, el cap necessita un espai, el cap també acaba pagant l'esforç, i necessitem escoltar-nos, força!

    ResponElimina
  2. Relaxa't Laia. Has de trobar-te a tu mateixa, em sembla que les circumstàncies et fan oblidar qui ets, i és important que no ho oblidis. Tens moltes coses, i no les pots deixar perdre. Que n'hi hagi altres de coses que no tens, no vol dir que hagis de deixar de banda les teves.

    ResponElimina
  3. Hola,
    El amor siempre nos acompañan, el amor a la gente que nunca lo abandonarían. Todos mis buenos pensamientos que has enviado!

    ResponElimina
  4. Potser és que necessites aquella energia i aquell ritme que només la música ens pot transmetre. A mi això m'ha passat més d'un cop, és més, segons com necessitava un estil de música específic per a sentir-me millor.

    Segur que més endavant tornaràs a llegir, el cos també t'ho demanarà, ja veuràs.

    ResponElimina
  5. Segurament només una època, però de totes maneres, és un pal estar així. T'entenc perquè també m'ha passat i la música també m'ha impregnat molt en aquests moments. El cap està massa carregat!!! Muack!!!

    ResponElimina
  6. Me l'ocupo jo soleta cesc, crec que omplo el cap de massa coses! :-P Una abraçada!


    No Xexu... no oblido pas qui sóc, i no parlo pas de coses que no tinc. Simplement va ser una situació que m'havia imaginat, que havia desitjat que no passés però que va acabar succeint. Estic d'acord amb tu amb el fet que m'he de relaxar... i cada cop busco mes coses per fer, és que no tinc remei...


    Carquinyol, crec que deu ser això... sembla mentida el que poden acabar fent uns quants acords ben posats. Buf, fins i tot he tingut dies tontos d'escoltar cançonetes repel·lents que altres dies em rellisquen...


    instints, és una mena d'esgotament mental, de saturació... com si volgués pensar en cinquanta coses a la vegada i el cap no donés per a més...

    ResponElimina