07 d’abril 2009

Paral·lelismes en el temps

Dues fotografies molt semblants.

L'una en blanc i negre, l'altra en color.

La primera dalt d'un terrat, la segona, amb un rerefons de gespa.

Però a les dues fotografies s'hi veu una nena. Amb dues cues que li surten a banda i banda del cap, i que tot just li arriben a l'alçada de les orelles. El serrell voleia cap a una banda, de la mateixa manera. I a les dues fotografies la nena es mossega el llavi de baix amb avidesa, mig somrient. I a sobre, s'assemblen. Moltíssim. Tot i que a les dues fotografies les separen uns trenta anys.

Jo i la mama. O la mama i jo. M'ha fet molta gràcia tenir les dues fotografies als dits en paral·lel, i com podíem arribar a estar de la mateixa manera, i sense fer-ho a propòsit, simplement per pura casualitat. De petites ens assemblàvem molt, ara de més gran ja no tant, perquè m'hi comparo amb fotografies seves i jo he canviat força respecte ella. Però aquella foto antiga... semblava màgia.

M'hagués agradat jugar amb el temps. Aturar-lo, tornar enrere, entrar dins la fotografia i jugar amb l'avi que no vaig conèixer a confondre'm amb la mama. Com fan els germans bessons univitel·lins, que mai saps qui és qui. Però res, segueixo aquí i avui. Amb les fotografies, una a cada mà. M'he fet un parell de cues, però no fa vent i ja no em mossego el llavi de baix (mentida, quan estic nerviosa sí). Però ara estic somrient. Perquè hi ha petites coses, grans coincidències, que poden alegrar-te el dia.

7 comentaris :

  1. La genètica és poderosa, eh? Potser no era tanta casualitat.

    ResponElimina
  2. i és possible que quan et faràs més gran tornaràs a reconèixer-te en ta mare, en els gestos, les mirades... A mi m'ha passat això. Fins ara que estic en la trentena no me n'havia adonat de com m'assemble a ma mare quan tenia la meua edat...

    ResponElimina
  3. Ja portes dues cuetes?? com creixen els cabells, eh?

    No saps pas com m'agrada aquests post Laia!! no ho saps pas!!!!!

    (diuen que m'assemblo molt, moltíssim, a la mare... nosaltres dues no ho sabem veure, però a vegades, quan veig una foto de la mare quan era joveneta, el primer pensament, fugaç, és: què hi faig jo aquí? :P i no saps pas com m'hauria agradat conèixer l'avi Miquel... aisss...)

    Un petonàs i una abraçadassa, guapa!!

    ResponElimina
  4. A vegades fa gràcia comparar fotos com dius. Jo vaig veure retratat en jugant a un joc força peculiar i mirant fotos vaig veure que no era el primer jaja.

    ResponElimina
  5. i com agrada això eh, assemblar-te als teus i veure-ho, la gent q tu estimes...

    ResponElimina
  6. Hehehe Xexu, pel físic encara però... els vicis també s'hereten?? El que em va fer més gràcia era això del llavi...


    Ui nimue... ja veurem... hi ha algunes cosetes en les que no voldria assemblar-m'hi!! ^^ Però què n'he de dir, si és molt bona dona...


    Ai elur, no ho saps prou bé!! I avui he anat a retallar-me'ls una mica, però ara estic en l'època de dur-los mínimament llargs. No em veuràs amb cabellera, però ;) Ai elur, com diu en Xexu, la genètica és poderosa ;-) I l'avi... gairebé ni la meva mare el va conèixer, i tothom en parla molt bé... és clar que de vegades el fet de morir jove condueix a la mitificació... però de vegades tampoc fa cap mal!!!! :-P Petonassos!!!


    alasanid...tinc debilitat per fotos antigues ^^


    Cesc... és com veure'ns plasmats anys enrere!

    ResponElimina
  7. :-D

    A mi em passa amb una de les meves ties. Veus una foto seva i una de meva antiga i ets incapaç de saber qui és qui, només perquè les seves són en blanc i negre i les meves en color :-D

    ResponElimina