04 de març 2009

Expressant-me en públic

Avui he hagut de parlar davant de força gent que veia per primer cop. Per mi força gent són unes quinze-vint persones (és a dir, que a classe tinc tendència a no obrir boca), i no sé si aquí he parlat alguna vegada dels meus nervis, les meves sufocacions i les tremolors que m'agafen. Massa vergonyosa, massa preocupada de ficar la pota, massa pendent de dir el que cal dir i evitar el que no toca. Massa consideracions si pensem que només havia d'expressar la meva opinió, i que aquesta és tan vàlida com la de qualsevol. D'això també me n'he de convèncer, tinc una tendència odiosa a infravalorar-me i a creure sempre que estic un pas per sota de tothom... Per què? Em fa ràbia tenir aquests pensaments i aquesta actitud! La humilitat està bé i la comparteixo (i la practico... i potser massa), però sense una mica d'amor propi no anirem enlloc!


Crec que avui he pogut superar la primera barrera, i que els propers dies ja no em farà tanta vergonya ni em pujarà la temperatura quan parli davant de tots ells. Al principi ha costat, ja dic d'entrada que no he portat la iniciativa quan s'ha dit allò tan típic de qui comença?, però crec que mica en mica he aconseguit vèncer la por. El taller va d'una altra cosa, però crec que a part de la temàtica concreta sobre la qual es basa, per a mi tindrà una segona funció força important: poder-me integrar dins un grup totalment nou i ser capaç d'expressar la meva opinió amb fermesa i sense tremolar, amb la convicció que no estic dient cap burrada i que les crítiques les puc entomar, acceptar o rebatre amb dignitat i seguretat.

12 comentaris :

  1. Veus, mica en mica :) uf jo no podia parlar...

    ResponElimina
  2. Uix... No sé si podria fer-ho això d'expressar la meva opinió en public. Molt ben fet :-)

    ResponElimina
  3. Jo que tinc més morro, si he de parlar davant de gent, parlo. Però algun cop m'he mort de vergonya, és clar. És un pas important, però el més important és que t'adonis de que ets igual o millor que qualsevol. Estic segur que sovint saps les respostes però te les guardes. Això ho feia jo a l'escola i a l'institut. Però a la universitat em van fer fer exposicions de treballs, i t'has de fer passar la vergonya. I funciona! Segur que t'anirà bé el taller, és un bon moment per fer-te valer, i això et servirà per un futur.

    ResponElimina
  4. Buff..a mi també em costa moooolt expressar-me en públic...però segons quan em fa il·lusió ^^ Tot i que els nervis hi són igualment...

    A mi m'agafen tremolors, em quedo en blanc fins i tot amb un guió davant i havent assajat abans del momento, suo, em quedo pàl·lida, tartamudejo........

    Però divendres tinc l'exposició oral del TR i vindrà gent que em fa il·lusió que vingui, molta! Però els nervis hi segueixen sent, i com més gent més nervis, però més il·lusió i més contenta estic...

    Està molt bé que hagis pogut expressar la teva opinió en públic, a mi també em costa. Puc parlar amb una persona i discutir sobre algun tema donant la meva opinió ferma i sincera, o encara que sigui un grup més gran amb persones de confiança; però si hi ha persones que no conec gaire i a sobre ja n'hi ha 3 o 4, la cosa canvia...callo, penso el que m'agradaria dir i em formo una opinió al cap que vull defensar, però les paraules no em surten...M'alegro molt que ho hagis pogut superar!!! ;)

    ResponElimina
  5. La veritat és que costa expressar-se en públic, però és com tot, quan ho fas unes quantes vegades es fa més senzill. Ja veuràs com t'anirà d'allò més bé.

    ResponElimina
  6. Des de fa uns anys em costa d'expressar-me amb o sense gaire públic, ja sigui per por/vergonya en el primer cas i perquè no en sé massa.

    Ara bé, pel que estic veient cada cop em costa menys intervenir a classe o com a mínim no m'acostuma a pujar de sobte la temperatura, tot i que segueixen faltant-me les paraules i que si és en castellà... ni jo mateix m'entec.

    ResponElimina
  7. Crec que la vergonya de parlar en públic va molt lligada amb l'edat... Evidentment, hi ha gent més ben predisposada que d'altres, però ja veuràs com mica en mica, amb els anys, aniràs superant la timidesa i sense adonar-te'n seràs capaç de parlar davant molta gent sense posar-te nerviosa ni entrebancar-te.
    De moment, val la pena aprofitar les petites oportunitats com la d'aquest taller per anar practicant el tema, je je je... Ànims!

    ResponElimina
  8. ostres, recordo que difícil va ser la primera vegada que no vaig poder escaquejar-me i em va tocar sortir a parlar en públic. Comd e malament ho vaig passar!
    I mira, ara ja m'ho passo bé i tot! Realment, a mida que agafes experiència i t'adones que tampoc n'hi ha per tant, les coses esdevenen molt més fàcils!

    ResponElimina
  9. Gràcies pels vostres comentaris! M'ha sobtat una mica això de l'edat.... jo no crec que hi tingui tant a veure. Crec que és qüestió de caràcter, cada dia estic envoltada de gent que no li fa res parlar en públic, es desenvolupa d'allò més bé i encara tenen la sort de si no diuen el que toca, se'n saben sortir prou bé. Els que dieu que això amb l'edat canvia crec que ja en el vostre dia a dia heu hagut de posar-vos a parlar en públic, i el fet de practicar-ho tant i d'una manera "forçada" fa que t'hi habituïs. Però si per exemple fos una cosa puntual i no hagués de parlar en públic mai més... crec que no se'm passaria. La qüestió crec que és practicar... i empassar-m'ho.... i apujar una mica l'autoestima...

    ResponElimina
  10. Estic totalment dacord amb tu... el secret d'aquest aprenentatge es basa en la pràctica. És cert que hi ha persones que hi tenen més facilitat i d'altres menys, o simplement que els costa més, però tot s'aprèn guapa.
    Jo també tinc tendència a infravalorar-me i a jutjar-me negativament, però reconec que no em fa res parlar en públic. Suposo que haver fet teatre, haver donat classes... tot plegat fa que hagi agafat més confiança en mi mateixa i en les meves capacitats.
    Però una cosa és explicar algo que domines o que t'has pogut preparar prèviament i l'altra (ben diferent) és expressar la teva opinió enmig d'un devat espontani en el que participen més persones de les necessaries per crear un ambient d'intimitat que em faciliti parlar. Aquí encara vaig molt coixa i prefereixo callar a posar la pota amb comentaris inadequats. Reconec que tot és fruit d'aquesta por a fer el ridícul, a semblar un 0 a l'esquerra, que tot rau en aquesta autoestima que brilla per la seva debilitat. Però bé, temps al temps... suposo que d'això també en podem aprendre no?
    una abraçada ben gran guapa!

    ResponElimina
  11. Uix iruNa... ara hauria d'esborrar el que he posat jo i posar-hi el teu comentari ;) carai, m'has entès molt bé crec!! Suposo que si tens les mateixes sensacions és més senzill :) Però només faltaria que no en poguéssim aprendre! I precisament d'això es tracta...

    ResponElimina
  12. Ei, noia, també fa dies d'això... Espero que el taller hagi anat progressant adequadament. A mi també em costa molt parlar en públic i integrar-me, i per això entenc el teu esforç. Espero que estigui anant tot bé!!!

    ResponElimina