19 de març 2009

El pelele [Relats Conjunts]


Tenia assumit que volia viatjar. I molt. No volia que cap racó de la Terra se li passés per alt: aniria amunt i avall, pujaria penya-segats, baixaria a les fosses marines, visitaria el llegat que les antigues civilitzacions ens havien deixat... i ves per on que no li sobrés encara una mica de temps i inventés una màquina del temps! Oh... quants indrets podria conèixer... i quantes bèsties! Seria meravellós conviure un dia amb els dinosaures, i l'endemà sopar amb un faraó egipci, a la riba del Nil.

I més i més històries, l'una rere l'altra, anaven passant per la ment d'en Miquel mentre jeia a l'ombra de l'avet que presidia l'entrada del castell. Allà era on treballava, fent de mosso de cuina, però les seves estones lliures eren sagrades i intocables, només reservades per a fer volar la imaginació i construir-se un futur aventurer. Sabia que la seva butxaca no li permetia anar més enllà dels dominis del senyor pel qual treballava, ja que l'únic mitjà de tranport que es podia permetre eren les seves cames. Però no desistia, ell seguia amb I un dia, ja ho veureu, surcaré els set mars i descobriré terres màgiques, amb postes de sol infinites i aigües taronjoses, de color de bronze...

Un dia, ja de nit, mentre jeia tot prenent la fresca, en Miquel va veure una espurna de llum que el cridava de manera intermitent, des del cel. Com si li volgués dir alguna cosa. De sobte, però, es va apagar, i encuriosit se'n va anar a dormir a dins del castell, sense poder deixar de pensar-hi. Què era aquella brillantor? D'on sortia? Qui l'enviava? És més... què s'amagava rere aquella negror de la nit? Qui feia que de la foscor més absoluta l'endemà en sortís un blau intens? Massa preguntes per a un home sol, pensava. I com que tenia el neguit ben ficat endins i necessitava explicar-ho a algú, l'endemà va posposar la seva cita amb l'ombra de l'avet i va anar a veure a les mosses que s'encarregaven de fer la bugada del senyor. Els va explicar que havia vist una llum que el cridava des del cel, i també els plantejà que allà dalt havia d'haver-hi algú que tenyís el cel de blau i negre dia rere dia. Una d'elles, que cuidava també del fill del senyor i era present durant les classes que aquest rebia del mestre, li ho va explicar. Li va parlar dels planetes, dels estels, de la Lluna i del Sol. I que segurament, allò que ell havia vist era un estel que des de ben lluny havia deixat anar la seva última alenada de foc i espurnes, dient-li així adéu.

No feia falta dir res més. En Miquel l'havia escoltat atentament amb la boca oberta, amb uns ulls com unes taronges i imaginant dins seu com seria viatjar a l'espai. I dansar amb els estels. I donar la volta a la Lluna mentre a la llunyania un planeta roig girava sense parar. Tenia decidit que després de donar tota la volta a la Terra, aniria a l'espai. Fins a poder-ho veure tot, conèixer-ho tot, visitar-ho tot. I mentre en Miquel pensava en veu alta, una de les mosses va començar a riure per sota el nas, i va xiuxiuejar alguna cosa a les seves companyes. Va marxar i, en tornar, duia un dels llençols que tenien a la palangana de la bugada. Un llençol prou gros. Serviria? I tant!, deien totes. Així doncs, encara amb una rialla contagiosa, es va adreçar a en Miquel.

- Ei Miquel, què et semblaria poder veure tots aquests estels i planetes de més a prop? Vols que t'ajudem a pujar-hi? Nosaltres sabem com fer-ho!
- De debò? En sabeu? Què he de fer, digueu-m'ho si us plau!
- És força senzill, només t'has de deixar guiar per nosaltres. Tu puja aquí dalt, i nosaltres et donarem empenta, mica en mica, cada vegada més. I així aniràs pujant en alçada, i finalment arribaràs a tocar els estels amb la punta del nas. Com veus som quatre, i de tant rentar i rentar tenim els braços robusts. De força no ens en falta!
- D'acord!

I així ho van fer. En Miquel, tot innocent, va pujar damunt el llençol i es va deixar guiar per les mosses. I vinga amunt, i amunt, i cada vegada que queia damunt el llençol la sotregada el deixava ben marejat. I quan van haver rigut una estona, van deixar-lo a terra. En Miquel amb prou feines s'aguantava dempeus, i estava completament desorientat.

- On sóc? He pogut tocar els estels? No ho recordo!
- No, Miquel, és que peses massa! Però si amb quatre saltets ja et mareges, vols dir que estàs fet per veure món?

I en Miquel va decidir que els estels eren meś bonics a distància, que l'Antàrtida la regalava als pingüins i que això de volar ho deixava per les orenetes. Que preferia tocar de peus a terra. En tots els sentits.

10 comentaris :

  1. I quanta raó que tenia en Miquel...hi ha coses que més val no provar...

    ResponElimina
  2. Pobre Miquel!
    Hi ha hagut moments en què la seva història em sonava i tot. M'agradat molt!

    ResponElimina
  3. Amb un mareig ja es tira enrera? Vinga Miquel, torna-ho a provar! Pobre, amb les ganes que té de veure món.

    Una abraçada! :)**

    ResponElimina
  4. Cada una de les teves propostes demostra que en saps de coses, bon relat! interessant!

    ResponElimina
  5. Ai aquest Miquel !
    Molt bon relat !!!
    ;)

    ResponElimina
  6. Bon relat, molt imaginatiu! Pobre nano, una mica curtet si que era, i les noies tenien una mica de mala llet. Però també li està bé, eh, a veure si és cert que toca de peus a terra.

    ResponElimina
  7. El noi una mica babau i les noies una mica llestes. Bon relat!

    ResponElimina
  8. Bé, tot i aixi qui no arrisca no pisca, aixi que el pobre noi almenys ho va probar i, vista la experiència, va decidir! Bon relat!

    ResponElimina