14 de febrer 2009

Ja en fa 10 anys...

Fa dos dies va fer 10 anys que ens va deixar, que va pujar a un escenari per últim cop. Ahir en van fer un reportatge al 33, per a commemorar-lo i tenir-lo present en la memòria, recordar el que va significar per a tots.



I serà una mica per tot plegat, però els ulls se m'humitejaven cada dos segons. En veure'l dalt l'escenari, entregant-se en cos i ànima, sentint amb el cor les paraules que cantava i estimant cada nota. En veure la massa, el Palau Sant Jordi a vessar, i jo amb un desig irrefrenable d'entrar dins la pantalla i confondre'm entre tots ells, plorar amb tots ells, cantar i saltar amb ells. En veure'l actuar, en llegir-li la vida als ulls, en sentir un fragment d'una carta que li va escriure a la seva companya. En quaranta-cinc minuts vaig conèixer una mica més a fons qui i què va arribar a ser en Carles.

I vaig acabar plorant, últimament qualsevol sentimentalisme m'arrenca el plor. Però Sau m'agrada especialment, les seves cançons em captiven i la veu de'n Carles també, de vegades em teletransporta. Va morir quan jo en tenia 8, però tot i això ho recordo bé. No va ser fins anys més tard que no vaig endinsar-me en les seves cançons i en el tarannà del grup, però era massa tard per poder reviure en directe aquell cúmul d'emocions. I ja que tothom vol rejovenir, jo diré que hagués volgut tenir-ne uns quants més per formar part d'aquella massa que vibrava amb ells a cada concert.

Volia posar una cançó, però no em decideixo per cap. Me n'agraden moltes, moltíssimes. Així que és millor que tanqueu els ulls i sentiu dins vostre la que us agradi més, com a petit tribut, i que el seu record us acompanyi per sempre.

7 comentaris :

  1. En Carles i el sentiment q ficava en cada una de les seves lletres ja ho diu tot de com era, l'entrega i la senzillesa, la complicitat... la gent bona sempre se'n va al cel diuen.

    ResponElimina
  2. Jo em quedo, doncs, amb Poemes i Promeses, brutal cançó. Sempre em sorprèn com amb més de 10 anys menys que jo sovint tenim record similars. Jo ja en tenia 21 llavors, i havia seguit l'evolució del rock català. Quan ell va morir, alguna cosa es va trencar, aquella generació de grups va passar a la història.

    ResponElimina
  3. jo vaig començar a escoltar música en català amb Sau, durant la meua adolescència. Quins bons records...

    ResponElimina
  4. Sovint, quan es produeix la mort d'una persona famosa, es cau en l'error d'idolatrar-la. Però sense cap mena de dubte, aquest no és el cas. El Carles ja era en vida tot això que la gent diu ara. Va ser una gran pèrdua i ho dic de tot cor. Jo en aquell moment no estava molt posada en el rock català però recordo perfectament com la seva mort va arribar a trasvalsar la societat. No puc dir massa res més... que sempre viurà en les seves cançons i en els nostres records.
    Una abraçada molt gran guapa!

    ResponElimina
  5. He baixat el reportatge i l'acabo de veure. Jo tampoc vaig tenir oportunitat de veure'ls, però feia anys que a casa s'escoltava la seva música.

    Quan vaig sentir que s'havia mort vaig tenir aquell mal cos que sents quan reps una molt mala notícia. I ho era. Ens va deixar la seva veu i les seves cançons, que ens faran somniar per sempre.

    ResponElimina
  6. Era un dels grans. I la seva, una gran pèrdua. Jo sí que havia vibrat amb ell! Petons.

    ResponElimina
  7. Segur cesc... tot ell era com les seves cançons. Sé que el tinc idolatrat però mira... No em fa cap mal.


    Xexu... m'agrada l'elecció. Jo no sabria amb quina quedar-me, però fa uns dies que no paro d'escoltar aquells CD que van treure no fa massa anys, sota el títol "Un grapat de cançons per si mai et fan falta". I justa la fusta, les necessito...


    Nimue, van obrir les portes a noves generacions, i van impactar amb les seves lletres, tan... no sé, tan de tot...


    iruNa, jo reconec que el tinc MOLT idolatrat. I aquest dia, veient el documental vaig veure'n la cara més artística, d'actor, de comediant... i encara ha pujat més graons dins meu. I la tendresa i la força que desprenia en tot allò que feia... bufff és que no em sé explicar...


    Me n'alegro que l'hagis pogut veure, Jansy. A casa, em sembla que sempre he estat jo, la del rock català. Quan va morir no hi estava del tot posada, me'n sabia moltes ia ls eva mort em va trasbalsar, però no era una gran pèrdua. Després, quan em vaig endinsar més en les seves lletres i cançons, va ser quan vaig afeblir-me més pel fet que ja no hi fos...


    fada... quina sort! Quins records que deus guardar dins teu...

    ResponElimina