19 de febrer 2009

Els corbs han tornat [Relats Conjunts]



Els corbs han tornat, va pensar per a sí mateixa, mentre un somriure trist i resignat se li dibuixava al rostre. Aquest cop havien trigat força a tornar, normalment els seus viatges eren més curts, però ja eren allà, preparats per a continuar amb la seva tasca. No sabia què havia fet per a merèixer aquell càstig, només podia ser conscient de les conseqüències de tot plegat i l'impacte que estava creant en el seu ésser.

Els corbs havien tornat, i continuaven emportant-se la seva ànima a trossets petits, esmicolant-la, destriant-la. El primer corb que va arribar, el més gran de tots, semblava dirigir a la resta de l'estol des de la branca més alta del cirerer que hi havia a la porta de casa. Primer li robava bocins d'ànima mica en mica; però cada vegada n'arribaven més, de corbs. I els trossos que esquinçaven amb les urpes i el bec esmolat eren més grans. I la situació més dolorosa i insuportable. Li van prendre aquella part on neixen les rialles; després, es van endur els somriures; i més tard, la lluentor i el color dels ulls. Poc a poc l'havien anat convertint en un cos errant que empal·lidia amb el pas dels dies, un tros de carn sense emocions ni desitjos, sense força per a continuar encobrint que no passava res.

I l'ànima seguia afebint-se i fent-se més i més petita. Aquest cop, els corbs li atacaven amb fúria l'esperança, però havia pres una decisió: esperaria una mica més, i si després d'aquesta última visita tornaven... Si tornaven, no permetria que s'alimentessin d'ella. Perquè quan arribessin, d'ella ja no en quedaria res.

8 comentaris :

  1. Un bon relat, sempre amb històries ben diferents i encantades :)

    ResponElimina
  2. Ja es diu que l'esperança és l'últim que es perd, però en el teu relat és ben cert :P Una idea molt original.
    Déu n'hi do, aquest quadre ens està traient la part més fosca del nostre vessant relataire :$

    Una abraçada :)

    ResponElimina
  3. M'ha agradat moltíssim...Felicitats pel relat, Laia.

    ResponElimina
  4. Pobres corbs, tenen molta mala fama i els estem tractant fatal en els nostres relats. Molt trist el teu, sembla un crit a la desesperació.

    ResponElimina
  5. Ostres, noia, m'ha agradat molt i molt, de veritat, una petita joia de sensibilitat i duresa...

    ResponElimina
  6. veig que els relats conjunts d'aquesta vegada tenen tots aquest aire fosc, una mica gòtic potser...
    m'agrada!

    ResponElimina
  7. Quina angunia, una mica Poe. Molt ben escrit

    ResponElimina
  8. Aquesta un pèl feréstega, Cesc, però és el que surt de dins...


    Pd40, és que pobres corbs ja la tenen, la mala fama... i a més a més, he tingut inspiració...


    Gràcies kweilan!


    Xexu... ai, massa explícit ha quedat doncs... Res, no em facis cas. Però el que escric és el primer que em passa pel cap, tinc la inspiració immersa en un pou fosc...


    Gràcies zel... un pèl dur, sí...


    Ai nimue... massa tristos tots plegats! I jo que ara necessito una miqueta d'alegria...


    Gràcies Mireia. Massa tètric... potser.

    ResponElimina