06 de febrer 2009

Declaració d'intencions

Hi ha coses al meu voltant que no van bé, situacions que s'allarguen massa sense data de caducitat prefixada, que fa mesos que van començar i encara no aspiro a veure'n el final. Tinc moments de lucidesa i instants de davallada absoluta, on no em veig en cor de continuar aguantant el pastís, on amb quatre paraules ben dites ho engegaria tot a la merda. De moment aguanto, i quan començo a sentir que explotaré em reclueixo sobre el coixí i ho trec tot a fora, en forma d'un plor amarg que em cremava per dins. Em sento feble i increïblement vulnerable, jo creia que hi havia coses que podia suportar i aguantar amb dignitat, però he vist que no. I... Em rebenta, així de clar. I també em fot que em donin consells barats sense saber què se sent en aquesta situació (vull que quedi clar que no parlo per vosaltres, no en sabeu res perquè jo no vull, i per tant els vostres comentaris són sense coneixement de causa, i per a mi esdevenen... petits tresors). No es pot viure amb angoixa ni en tensió, sabent que potser en qualsevol moment caurà una bomba sobre teu. Quan podries estar tranquil, no pots estar pendent de qualsevol soroll per si de cas és la bomba que s'aproxima. I hi ha accions que no les pot justificar res de res, siguis qui siguis, vinguis d'on vinguis. I això ho dic molt seriosament.

Tot això ve a que tenia pensat fer una paradeta tècnica, volia deixar d'escriure fins que tota jo estigués en condicions. Però sé que no ho faria: durant els moments d'alegria voldria explicar-vos coses, i quan estigués trista o plorosa buidaria el pap. I com que sé que últimament hi hauria més posts dolents que bons, he decidit que en els dies d'angoixa no escriuré. No vull que el meu Cau s'ompli de renecs i llàgrimes, vull que continui sent el que crec que he aconseguit que sigui: una petita cova on us hi podeu refugiar sempre que vulgueu, i on espero que us hi sentiu a gust.

Només volia justificar les meves possibles absències en els propers dies. Sé que no m'he de justificar, però vull fer-ho. No sé quan tornaré a escriure, potser demà o dintre d'un parell de setmanes, però sempre amb una guspira d'optimisme. Ho necessito, necessito omplir el Cau de coses boniques.

I mentre escric sona aquesta cançó una vegada i una altra, i crec que va com l'anell al dit...



Una abraçada per a tots i cadascun de vosaltres. Moltes gràcies per tot el que m'aneu aportant sense ni tan sols adonar-vos-en.

11 comentaris :

  1. :) jo m'agafo el mes de febrer de vacances de blog... després d'estar durant dos mesos amb la vida en suspensió com aquell qui diu. Es necessita temps per segons quines coses, encara que em sembla que les meves circumstàncies no tenen res a veure amb les teves, però en el fons tot acaba siguent el mateix.
    Temps i paciència.
    Espero que trobis la calma interior que et mereixes i que les llàgrimes siguin més per riure que cap altra cosa.
    Una abraçada ben forta, maca!

    ResponElimina
  2. L'Elur, tu... què està passant? T'entenc, em sembla que pensem força igual respecte aquest tema. Jo tampoc no vull omplir el blog amb llàgrimes, detesto fer pena i fer el ploricó. Però intento no haver de prendre la determinació que tu has pres, tot i que reconec que algun cop m'ha passat pel cap. Em tranquil·litza saber els motius d'aquesta possible absència, i a l'hora em preocupa que hi siguin. Espero que tot vagi bé i que aviat tornis a ser pel cau. I quan tu hi siguis, nosaltres hi serem també. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Ja veuràs com tornaràs, de mica en mica, quant vegis que les coses tornen al seu lloc o simplement canvien de manera radical, però tornaràs....els blocs enganxen massa, jejejejejeje.

    Serem aqui esperant el teu retorn, cuida't moltissim!!!!!

    :-D

    ResponElimina
  4. Ostres... No sé què dir, però t'envio tots els ànims del món i una petita abraçada. La vida està plena de daltabaixos i d'ells n'hem aprendre.

    Per cert, es diu que la cançó està dedicada als mals moments que van passar els Lax quan va marxar el Pemi.

    Espero que tu també tornis a veure el sol (i cantar-ho ben fort).

    ResponElimina
  5. Hi ha situacions que ens saturen i no podem més i no es tracta d'omplir el teu cau de tristeses, es tracta que és el teu caui l'omples dels teus moments, no et preocupis, estem amb tu i una gran cançó per cert :) ei força eh xiqueta :)

    ResponElimina
  6. Noia. Fes-ho com millor creguis. Però recorda que buidar el pap es molt saludable de vegades. Els blogs hauria de ser declarats d'interés psico-sanitari en aquest sentit.
    Animus!

    ResponElimina
  7. Molts ànims!! ;)

    A vegades va bé desconnectar de tot una mica..espero q tot això et passi aviat i pensa q no hi ha res etern, ni tan sols els mals moments, per tant aquesta època pot durar X temps però cada dia que passa falta menys perquè s'acabi. Sé que segons quines situacions són insoportables i aguantar-les gaire temps és insoportable, però duri el temps q duri...cada dia q passa falta un dia menys perquè s'acabi ;)

    Desfogar-se també va bé, no et sentis malament per desfogar-te plorant o de la manera que sigui, tots necessitem treure de dins el que sentim ;)

    Molts ànims!! (K)

    ResponElimina
  8. Guapa... no saps com t'entenc. No puc saber què és el que t'arrenca aquest plor amarg, no et puc dir que em puc posar a la teva pell perquè cada situació és diferent, però sí que entenc aquest desig que expresses de poder conservar la màgia d'aquest blog. El cau és especial, però saps perquè? perquè és teu, perquè les teves paraules l'omplen de coses boniques, de trossets de tu i de les coses interessants que sempre ens vas explicant.

    Em sembla que per més que els posts es tenyissin de guspires de tristesa, mai ens faries pena guapa... perquè tu despertes tendresa, almenys a mi!
    I saps? jo vaig passar uns mesos molt dolents ara fa dos estius en què vaig deixar el blog sense dir res. No podia escriure... no volia escriure, havia deixat de ser la iruNa que s'expressava a través dels posts que tots coneixien i no em sentia digne d'escriure al batecs del tEmps precisament perquè m'estimava massa el meu petit racó. Però vaig tornar i em sembla que ara seria incapaç de tornar a desaparèixer d'aquella manera. Però malgrat estic molt millor encara no he pogut aixecar el cap del tot i molt sovint necessito buidar el pap de tot allò que m'angoixa. Per aquest motiu vaig obrir l'altre blog, el que tu també em segueixes llegint, per sorpresa meva. A mi em funciona, perquè d'aquesta manera puc escriure sempre... quan estic bé a un lloc i quan no a l'altre.
    Bé, cada persona és un món i ha de fer el que creu que és millor per ella... jo només et volia dir el que a mi em va bé. Tu fes el que et sembli però no ens deixis que et necessitem!

    Una abraçada molt gran guapa... i no dubtis en trucar a la porta quan ho necessitis. Sé que segurament tens a moltes persones al teu voltant que et poden donar un cop de mà i tots els ànims del món, però vull que sàpigues que aquí em tens pel que faci falta. No sóc del tipus de persona que fuig corrents davant les adversitats dels altres, al contrari... em fa molt feliç poder ajudar a qui no està bé, i sobretot si es tracta d'una persona que m'aprecio. Així és que ja ho saps... jo et dono la meva mà incondicionalment, agafa-la quan vulguis!

    Per cert, et demano disculpes per no haver-te comentat últimament. Avui m'he endinsat un altre cop dins el teu cau i he gaudit llegint les teves paraules i he deixat uns quants missatges dins d'ampolles perquè els puguis llegir quan vulguis. Jo tampoc estic passant un bon moment i no em veia amb forces per seguir els blogs que normalment llegeixo, però el teu és especial i l'hi volia dedicar un trosset del meu temps. Que sàpigues que m'ha encantat fer-ho.
    una abraçada gegant guapa!

    ResponElimina
  9. Laia, crec que ningú ha de justificar què,com ni quan escriu al seu blog... segur que tots els lectors respectarem el teu fer, encara que no sapiguem els motius de veritat...
    Ànims, guapa, cal tirar endavant!

    ResponElimina
  10. Moltíssimes gràcies a tots. Aniré publicant de tant en tant, pel que us he dit i a més a més peruqè m'acabo de quedar sense ordinador. Però per això hi ha una aula ben gran a la universitat ;)

    elur, jo no agafo vacances de blog (de fet n'he publicat un avui)... només intentaré reprimir aquells posts que estarien plens de burrades. De tota manera, espero que estiguis bé i que tornis aviat. Un petonet.


    Gràcies xexu per les teves paraules. El que passa... bé, massa passa, el problema és que era qüestió de paciència però quan les coses van maldades i tot es fa insuportable, s'acaba. Sé que en els moments àlgids i quan no estigués trista voldria escriure, i és per això que publicaré de tant en tant. D'això no me'n vull privar! El que no faré tant és visitar els vostres blocs, perquè quan estic malament ho veig tot del revés...


    jo mateixa, moltes gràcies a tu també... Com podeu veure no marxo del tot, simplement que últimament estava potser "massa activa" i potser us estava malacostumant ;)


    jansy, les abraçades... enormes si us plau! :) M'ha agradat això de la cançó, i és que a mi em recomforta escoltar-la quan estic malament. I quan no també. Res, que últimament la canto a tort i a dret.


    cesc, però si omplo el cau de tristeses quedaran aquí grabades, i tot el que estic passant, un cop hagi fugit no vull recordar-ho mai més. El que estic aprenent es quedarà, però les males sensacions fora, si us plau... un petonàs per a tu!


    dan, gràcies pel comentari... m'ha fet molta il·lusió. Ànims... això intentem.


    èlia, merci a tu també per comentar! tot es tracta d'esperar i anar fent, i creuar els dits sobretot... Si fos creient crec que estaria mig dia resant...


    iruNa... i què t'he de dir jo a tu? He llegit tots els comentaris que m'has deixat, has llegit els meus posts i ara em deixes aquest comentari de llibre i emmarcar. Em deixo embolcallar per les teves abraçades, motíssimes gràcies per dedicar-me unes paraules que necessito. Ets un sol! Molts ànims per a tu també, hem de tirar endavant, eh...


    gemma, gràcies! Sé que no he de justificar-me, però volia fer-ho perquè no sé... si alguns dels blocs que llegeixo regularment
    deixessin d'escriure de cop em preocuparia. I parlo seriosament, voldria saber què ha passat, si simplement és una aturada o si potser alguna cosa gran ha passat. Efectes col·laterals de l'empatia blogaire, suposo.

    ResponElimina
  11. Una abraçada enorme, Laia! Ara em sap greu haver estat tants de dies sense passar per aquí! Sense ordenador? Uf! No pot pas ser!!!

    Estaré esperant els teus posts. Alegres o tristos. I potser algun dia els llegiré tots un darrere l'altre, com avui. I deixaré algun comentari, o no.

    Però ja saps, per qualsevol cosa que necessitis, sempre estic darrere d'una llumeta verda (no era groga? Jaja!) Encara que hi posi que estic treballant!

    Una abraçada enorme, Laia!

    ResponElimina