03 de febrer 2009

Confidències

És un rampell que he tingut aquest matí, després de llegir un sms... I reconec que em fa una mica de vergonya posar-ho, però més me'n fa encara explicar-ho cara a cara a algú. Una cosa tinc clara, que em crema dins i necessito dir-ho, així que us heu convertit en els meus confidents :)


Tinc pànic a dir-t'ho, a fer un pas endavant i sincerar-me de veritat. Les altres vegades tot va ser més senzill, no vaig haver de ser jo qui fes el primer pas... Però ara tinc la necessitat de fer-ho, tot i que no sé si el sentiment és recíproc o no. Perquè tinc por a la teva mirada, a que no sigui com jo m'espero, al teu No, a quedar tocada per haver imaginat el que no era. Però alhora penso que potser a tu també et costa, i per això no t'atreveixes dir-me res. M'agradaria que, per petita que fos, també sentissis alguna cosa. Aquest seria el meu gran consol, suposo, que entre els dos forméssim una parella de porucs que juguen al gat i a la rata esperant qui té més valor per fer el pas decisiu.

I és que hi ha massa coses que em fan dubtar. No puc entrar dins teu i saber si el teu somriure és sincer. O si quan sóc a prop teu els únics batecs descompassats són els meus. O si quan m'has dit pitufa ho has fet perquè sóc petitona i prou, si rere aquesta paraula no s'hi amaga la mica de tendresa i afecte que m'agradaria que hi hagués.

No he arribat mai a enamorar-me de debò, ni tan sols sé quin és el cúmul de sensacions que hauria de sentir. Però sí que sé que se m'escapa una rialla en veure el teu nom, que penso en tu més del que voldria i que crec que per primer cop a la vida he de tenir valor per dir-te... Que potser t'estimo.

13 comentaris :

  1. Uf quin escrit, quan passa això és com complicat eh, jo només et puc dir que el temps ho aclarirà q ho diràs o no ho diràs però que si ha de ser per tu ho serà. Estimar és una paraula uf... de graus calorífics.

    ResponElimina
  2. :)

    :) :)

    Els dubtes són d'allò més normals en aquestes situacions. Com diu en Cesc, el pas del temps ajudarà a resoldre l'enigma del somriure. No pateixis, tindràs més pistes, per part de les dues bandes!

    Això sí, que no quedi mai un desig que podia haver estat i mai va ser.

    Que bonic!

    ResponElimina
  3. Alguna vegada ens l'has colat amb un text que semblava una cosa, i després n'era una altra, i has hagut de fer aclariments. Em sembla que ara no hi pot haver dubte possible, però de tu ja m'ho espero tot.

    Si després de llegir aquest text no cau rendit als teus peus, busca'n un altre, que no té sentiments, ni criteri, ni res de res. Ja m'agradaria a mi que a la teva tendra edat algú m'hagués escrit una cosa així. Em sembla que el dels escrits sóc jo. I tu, però és que practiquem molt amb el blog, oi?

    ResponElimina
  4. oooooh!!! Laia!!! espere que siga moooolt recíproc això! i que al final els dubtes desapareguen i pugueu estar junts de veritat! T'imagines que l'altra persona té la mateixa por que tu i que pensa que potser tu no l'estimes? ains... vinga! a llançar-se!

    (ahir els meus xiquets em van demanar que els portara al zoo de Barcelona perquè volen veure dofins i vaig pensar en tu :)) Segurament organitzaré una excursioneta... ;)

    ResponElimina
  5. aix, nina!!! que bunik!!!! :D Aquesta incertesa és matadora i jo no sóc de les que et recomanarà que et llancis, perquè sempre he tingut molt mala sort en aquest sentit... o potser és que vaig interpretar malament els senyals rebuts! Et recomano una mica de temps, per veure com fluctuen les sensacions entre l'un i l'altre.

    I, sí, un escrit preciós i ple de sentiment! Molta sort!!!! :)

    ResponElimina
  6. saps que avui t'ha sortit un post estil Tirai oi?

    La veritat és que aquesta incertesa que descrius és matadora, però et puc assegurar que pitjor és quan, anys després, et preguntes "i si...?".

    Per tant, penso que el millor que podries fer és fer el pas endavant i llançar-t'hi endavant com diu la Nimue.

    ResponElimina
  7. Vaja... la persona a qui jo li hauria volgut dir tot això, avui precisament m'ha dit que "no, no visc sol! Si jo visc amb la meva parella..."

    ... i ja no li he volgut pas dir.

    ResponElimina
  8. Cesc, per això hi he posat el "crec"... estic un mica confosa, però com dius, la cosa necessita temps per aclarir-se...


    Jansy, no sé si quedarà o no, sóc massa tímida i ho hauria de superar perquè sinó no aniré enlloc... però ai! M'agradaria dir-ho tot però... costa! Merda, quin embolic!


    Xexu no.... que per una vegada ho he fet de debò, per això dic que em feia vergonya: les altres vegades, si ho he deixat intuir era una bola. Home xexu, però no depèn tot de mi, encara que li digui les paraules més fantàstiques del món, si no sent res no se'l pot pas forçar però... no m'agradaria pensar en aquesta versió. I sí... a mi el blog cada dia m'ajuda més! a qui ho hagués explicat si no hi sou vosaltres? :)


    Nimue... que és molt fàcil de dir, em costa molt això de llançar-me sense més! Però això de l'excursió... pensa que ocupo poquet i que puc semblar una nena d'ESO eh! Hi ha lloc? Va, que us faig de guia!!! ;)


    Núr, l'has clavat, em fa pànic aixo... malinterpretar els senyals rebuts que dius tu. Necessito temps, això està clar, però alhora necessitava buidar el pap. gràcies maca!


    hahah carquinyol... segurament! tot s'enganxa :P Coi, estic contenta perquè em doneu ànims i no em desmotiveu, però em feu sentir poruga perquè em costa molt pensar en llançar-me!


    Ostres neo... això no... Bé, molts ànims, a seguir endavant!

    ResponElimina
  9. Espero que sigui prou llest com per perdre el senderi per tu sense haver d'aclarir-li lo preciosa que ets!
    A vegades les senyals són allò que semblen.
    Sempre val més jugar-se-la que no pas viure amb la recança del "i si...?" que et diu en Carquinyol. A vegades surt bé i d'altres no, però quan surt bé compensa, amb escreix, tots els altres mals moments, ja t'ho dic ara.
    Petonets, abraçades, ànims i tota la força que et calgui.
    Guapa!

    ResponElimina
  10. uix elur, gràcies!! si és que no sé d'on em treus tantes qualitats... :P

    ResponElimina
  11. només et veig tal qual et mostres ;)
    petó!

    ResponElimina
  12. Guapa... ara m'has emocionat. No sé com estarà el tema després de tants dies però espero que hagis tingut el valor de dir-li el que et fa tanta por o que si més no continuis sentint el mateix, perquè el que descrius és preciós.
    Dius que no t'has enamorat mai... doncs jo diria que en comences a estar guapa! Se m'escapa un somriure només de pensar-ho... estigues tranquil·la, tu segueix els dictats del teu cor i la resta ja es veurà carinyo.
    Però sobretot, sigues pacient... aquestes coses són lentes i és molt bonic que vagin al seu ritme, gaudeix de cada instant perquè és únic!
    una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  13. Ai, Laia, veus com he de passar més sovint?

    Ostres, com t'entenc :-) Però... per aquí t'han dit coses que estan molt bé. Del que et penediràs, si t'has de penedir d'alguna cosa, és de no haver-ho fet.

    Però, també, entenc la sensació. I entenc els nervis. I... I, no ho sé. Jo crec que, d'alguna manera, trobaràs (trobareu) el moment. Segur.

    ResponElimina