09 de febrer 2009

Cinexin

Una mama que em mima. Ahir, mentre estudiava bioquímica, va entrar a l'habitació amb una safata amb crispetes i una tassa de te verd. I una abraçada, un petonet i torna a sortir. La primera reacció va ser pensar quins enzims degradarien les crispetes quan aquestes entressin dins la boca, i a l'estómac. Si potser no tenia una mica de fred i això condicionaria la temperatura òptima del meus enzims. Si seguirien la cinètica de Michaelis Menten o no, qui sap. I després de totes aquestes relacions d'idees vaig veure que necessitava descansar una estoneta. Ja estava estudiant sobre el llit, així que em vaig incorporar una mica, em vaig acostar les crispetes i el te i a endrapar.

L'habitació de seguida s'havia omplert d'una deliciosa olor a cinema. Sí, jo sóc de les que faig la relació immediata crispetes-cinema. I també vaig pensar que fa molt que no hi vaig, a veure cap pel·lícula a la pantalla gran... Potser un dia d'aquests, no ho sé. I vaig començar a recordar quan era petita, quan tot era tan diferent i tenia el mític Cinexin de color blau. Fantàstic. Posavesa la pel·lícula, feies girar la manivela i el Pluto anava endavant i endarrere si volies. I en Mickey el perseguia. També tenia alguna pel·lícula de Popeye crec. Em vaig veure a mi i al meu germà asseguts a terra, davant de la paret blanca, amb les crispetes i el Cinexin davant, i ens alternàvem per fer girar la manivela. I m'ho passava molt bé. Envoltada de cinema, rialles i crispetes.

8 comentaris :

  1. Sí..quan erem petites (parlo en general, però com q les dues som noies ho poso en femení) les coses eren taaant diferents...

    Jo no tenia el cinexin, però tenia gaire bé totes les pelis Disney i me les mirava tants cops..fins q m'aprenia les cançons i els diàlegs...*O* I després per casa jugant a ser la Pocahontas o la Nakoma (l'amiga de la Poca, q sempre m'ha agradat més q la protagonista), la Jassmine, la Megara, l'Esmeralda, la Nala o la Dama...etc.

    Quins records...

    ResponElimina
  2. Primer de tot, dir que m'alegro que el teu mal moment no hagi durat gaire i que et deixis veure per aquí.

    També dir que, tot i la diferència d'edat, jo també tenia el meu cinexin de petit, pensava que després l'havien deixat de fer, però almenys va arribar a la teva generació.

    I finalment, què fas escrivint? Ves a estudiar Bioquímica immediatament. Ja saps que Bioquímica és la vida i lu demés són detalls. I l'equilibri és la mort.

    ResponElimina
  3. De Cinexin no, però el video de ben petit que el sabia fer anar i de Disney les que tenia les tenia ben vistes.

    Crispetes... Els meus enzims fa temps que no en veuen i no és que no vagi al cine.

    Que vagi bé la bioquímica, la petita introducció que en vam fer em va agradar en tot menys en el fet d'haver-me'n d'examinar.

    ResponElimina
  4. Caram, així m'agrada, que et cuidin molt guapa!
    Has evocat una imatge molt tendre... jo no he tingut mai un Cinexin però sé què és i no m'ha costat imaginar-me l'escena.
    Ja que parles que fa molt que no vas al cine te'n recomano una que van estrenar aquest divendres: El curioso caso de Benjamin Button. Em va agradar molt!
    Vinga reina, ànims amb la bioquímica i sobretot, ves fent paradetes d'aquestes per descansar una mica eh?!
    una abraçada! M'alegro de tornar-te a llegir!

    ResponElimina
  5. I oi que això et va animar? res com tenir moments així, agafat-hi Laiaaaa

    ResponElimina
  6. Jo també sóc dels que associo crispetes amb cinema, és que si no tinc aquest duo em falta alguna cosa... però...

    crispetes i te ???? Això si que no ho he fet mai !!!

    PS: El calor de la mare i/o del pare són de les coses que més ajuden a estudiar.

    ResponElimina
  7. M'encanta aquest escrit ple de bons records d'una infantesa per a tu no tan llunyana... Me n'has fet venir uns quants a mi també. Petonets, maca. Bioquímica??? Quines coses de fer...

    ResponElimina
  8. jo no he tingut mai un cinexin i no m'agrada menjar crispetes al cinema però m'ha agradat molt aquesta imatge de la teua mare cuidant-te. ;)

    Ei! i respecte el post anterior em sembla molt bé que vulgues omplir el Cau de coses boniques però ja saps que a nosaltres ens pots "vomitar" tot el que necessites! ànims! guapa!

    (una de les meues xiquetes ha escrit una coseta sobre els dofins en el blog de classe que potser et fa gràcia ;))

    ResponElimina