11 de gener 2009

Recomençar

D'ençà de la separació del que havia estat el seu company, tot havia canviat completament. El casalot on havia viscut més de deu anys havia estat substituït per uns baixos al centre de la ciutat, que no arribava als 50 metres quadrats. Ho havia deixat tot enrere, absolutament tot, i molts creien que acabaria per no sortir-se'n, que el seu nou habitatge se la menjaria viva. Les dues plantes de la casa, els banys, les habitacions amb vistes a l'estany, que a l'hivern es cobria d'un mantell de gebre i a l'estiu es tenyia amb els tints i els perfums de les flors, el jardí amb la font i el gronxador que lluia sota la noguera, el camí empedrat que unia l'escalinata d'entrada amb el món exterior... Tot allò havia desaparegut, havia deixat de tenir significat per esfumar-se i migrar ben lluny, com les orenetes. A partir d'ara, en fer girar la clau del pany tan sols la rebrien un bany esquifit amb una dutxa minúscula, una habitació amb un llit i un escriptori de fusta corcada, una saleta amb una butaca que destrossava les cervicals i els ronyons, i tot això inundat en una atmòsfera grisa i densa, una foscor llòbrega que emergia de tots els racons de la casa, i que només es trencava de tant en tant gràcies als llums amb forma de d'espelma que penjaven a quatre parets. En comparació, el nou habitacle era una tomba, i semblava que la foscor d'un moment a l'altre se l'empassaria per no deixar-la respirar mai més. L'única salvació era el pati, el pati de llums de cinc metres quadrats, on tot just hi cabia la rentadora i una butaqueta per poder descansar.


Tothom se'n feia creus de com podia haver anat a parar a aquella boca de llop, que només de pensar-hi feia venir esgarrifances i deprimia a qualsevol. La tristor se la menjarà per dins, un bon dia ens llevarem i ja no hi serà, deien. I ella ho sabia, llegia la llàstima als ulls de tothom, notava com les seves mirades li travessaven l'esquena i l'ànima, se sentia espiada i observada allà on anava. Però es limitava a arquejar els llavis tot emetent un lleu somriure, deixant a tothom estupefacte i amb cara de compassió, com si confirmessin que l'estat de bogeria seria imminent. I així, amb la fermesa i la seguretat de que només ella sabia la veritat, se'n tornava a casa i feia girar la clau al pany. Deixava l'abric i la bossa a un penja-robes improvitzat, recorria el passadís tot fregant-se les mans per contagiar-se una mica d'escalfor, obria la finestreta perquè entrés una mica de claror i es deixava caure a la butaqueta del pati, mentre un lleu raig de sol li il·luminava el rostre i li tenyia les galtes d'un color rosat exquisit. Respirava profundament i no podia evitar pensar en tots aquells que la planyien, que despreciaven aquelles quatre parets. Somreia. De la ingenuitat de la gent, de les ganes de xerrar sense saber, de les especulacions de mercat, les xafarderies, els judicis de pa sucat amb oli. Poc es podien imaginar els altres que darrere les portes del casalot s'hi amagava una realitat diferent, i que si ara vivia en un lloc indret i fosc, havia desaprofitat els millors anys de la seva vida dins del reialme de les tenebres, a les ordres del mateix Llucifer. Netejant-li les sabates de dia i obeïnt-lo de nit. Tement-lo quan li parlava, odiant-lo quan la besava, maleïnt-lo quan la tocava.


Amb el tou dels dits es va palpar lleument el coll, i va continuar baixant fins a l'alçada del pit. I allà es va aturar. Topava amb ferides que mai es tancarien, que cicatritzarien però que li recordarien la resta de la seva vida tot el que havia hagut de viure. I mentre li rodolava una llàgrima galta avall, se li escavapa un somriure i s'arrapava amb força a la butaqueta. Ara sí que li tocava viure.

5 comentaris :

  1. Uf he estat atent, no sé si li tocava riure però si respirar oi... les goles de llop uf...

    ResponElimina
  2. Uff... espero que a la segona part es compri un llançaflames i se'n vagi cap al casalot a fer una costellada !!

    ResponElimina
  3. Un relat molt cru, esperem que recomenci de veritat, i remunti el vol, encara que estic amb en Carquinyoli, costellada ja!

    ResponElimina
  4. Buf... m'has deixat sense paraules. És un relat molt dur, que espero no estigui inspirat en una possible realitat propera.
    A vegades les aparences enganyen i el que sembla una cosa n'és tota una altra. Això ens demostra que tot allò que ens envolta no determina la nostra felicitat, podem viure en el millor casalot del món però ser uns desgraciats... i viure en les pitjors condicions i despendre somriures sincers. Tot depèn de com estiguem nosaltres, i en aquest cas, de la mala-bona companyia que tinguem.
    M'ha agradat molt guapa... està molt ben escrit, sí senyora!
    una abraçada!

    ResponElimina
  5. cesc... almenys no el vaig escriure amb un somriure o amb aquesta intenció :P


    hahaha carquinyol,.. costellada?


    Jo també ho espero xexu... una segona oportunitat no estaria de més...


    La companyia hi fa molt iruNa, i mirar les coses positives en comptes de plànyer les negatives tampoc està de més, ens farà ser més feliços.... oi? :P Una abraçada ben gran!

    ResponElimina