06 de gener 2009

No m'agrada el conte de la lletera

No m'agrada el conte de la lletera. No quan es fa realitat. I això sembla una paradoxa, perquè en teoria el conte té un doble sentit, una lliçó que has de tenir en compte per no caure-hi... Però siguem realistes, tothom té plans. Tothom té somnis. Seguríssim. Coses que voldria fer, situacions en les quals voldria trobar-se. Jo tenia (mentida, tinc... crec... bé, diguem que l'esperança encara hi és). Començo. Tinc plans, coses que voldria fer, llocs a visitar, plans per quan acabés la universitat, sortides d'estiu... No sé. Moltes coses. Que no tenia pensat fer-les aquest proper estiu ni molt menys, ni el que ve. Simplement coses que m'agradaria fer amb el pas del temps, quan pogués. I sé que la vida és mot llarga, però jo no tenia en ment aplaçar-les tres dècades, per dir un nombre. perquè hi ha coses que més endavant tampoc faria. En resum, que tenia plans i projectes.

Avui se m'han enfonsat. Alguns. Veig que no els podré fer realitat, com a mínim en el període de temps que jo tenia "establert". Perquè tot es capgira quan creus que estàs envoltat d'estabilitat i un futur proper força bo. I no s'hi val. Però m'hi resigno. No depèn de mi, sé que hauré d'aplaçar tot allò que volia fer per poder ajudar a una altra persona, i això no em sap gens de greu. Al contrari. M'agrada, em sento bé, em sento... útil. Que les meves paraules, la meva companyia i altres contribucions poden ajudar a tirar endavant. Em sento molt bé, i això recomforta. Però s'hi contraposa el meu desig de llibertat, de fer totes aquelles coses que de l'altra manera no podré fer. El saber que d'alguna manera m'estic "lligant" a omplir un període de vida que em pertoca, no sé com explicar-me. Em poden dir que no tinc la obligació de fer-ho i que puc fer la meva, fer el que em dongui la gana i sense mirar cap a l'altra banda, però... No puc. És com una obligació moral que sento dins meu. Com si topés amb algú que ha tingut un accident i jo, éssent metge i tenint coneixements de primers auxilis, no fes absolutament res. Ni trucar a una ambulànica. Es metges estimen la seva professió, no? Hi has de fer alguna cosa si pots!

Tinc un embolic que em pesa. Però total, avui ha estat el primer dia que he fet balanç i he vist que tot el que m'agradaria fer ho hauria d'aplaçar un temps. Demà serà un altre dia. I encara em queda l'altre, i l'altre... I la situació no millorarà, serà la mateixa, que ja sé que va per llarg. Però confio en trobar altres petits al·licients que pugui fer realitat. Que no, em nego a enfonsar-me o perdre del tot l'optimisme. D'esperança encara en tinc un cabasset ple.


Per cert... ni avui ha nevat a Cerdanyola T_T

11 comentaris :

  1. Tu tranquil·la, poc a poc i les coses es van fent... Ha nevat? ueee que guai...

    ResponElimina
  2. Això no ho has de pensar. Ja fa temps que ho veus tot una mica negre, i em sap greu. No vius moments fàcils, però els plans i els projectes s'han de quedar allà, ben presents, i ja veuràs com més aviat del que creus algun d'ells es pot fer realitat. Hi ha coses que semblen impossibles, però es poden fer compatibles amb alguns problemes i maldecaps. M'imagino que no et servirà de res, però hi ha un viatge que fa anys que volia fer. Sovint en parlava amb un amic, però no passava de ser un projecte incert, que no semblava que hagués de tirar endavant. Doncs bé, si tot va bé, aquest any el farem. I en tinc moltes ganes, és un dels meus viatges somniats. Fins que no tingui els bitllets no m'ho creuré, però el ferm propòsit de fer-lo ja em torna la il·lusió d'una cosa que porto força anys esperant. Però no tres dècades precisament.

    ResponElimina
  3. No et desesperis, a Arenys tampoc ha nevat tot i que pel que sé sí que ho ha fet pel voltant (més de 20 anys sense fer-ho per reis...)

    Pel que fa al conte de la lletera, sempre pots provar de fer-ne tu un altre que segur que no et quedarà malament.

    ResponElimina
  4. Crec que fas el millor, i no només per aquesta persona a qui has d'ajudar sinó per tu mateixa. Com et sentiries si no féssis res? fatal, n'estic segura. Així és que intenta pensar que en part, estàs fent realitat un dels teus projectes, ser cada dia millor persona. Els altres projectes poden esperar i ja veuràs com arribarà el moment de poder-los dur a terme, i llavors seràs molt més feliç al poder-los fer realitat perquè estaràs contenta de tot el sacrifici que ara estàs fent.
    No sé, potser parlo per parlar i m'equivoco de mig a mig, però ho penso així. Jo m'he passat molts anys cuidant els meus avis que vivien a casa perquè la meva mare estava malalta... i no podia sortir amb els amics els caps de setmana perquè m'havia de quedar a casa... i mil sacrificis més.
    També em vaig dedicar absolutament a la meva germana quan aquesta va passar una època molt difícil de la seva vida... i vaig "perdre" la meva llibertat... però em sento orgullosa d'haver fet tot això per les persones que estimo.
    La vida està plena de decisions i sovint ens trobem en situacions que no haviem previst i que ens trenquen els plans que teniem per nosaltres. Però està a les nostres mans fer d'aquests moments una oportunitat per crèixer i fer millor la vida dels altres.
    Ei, molts ànims guapa... estic segura que podràs!
    una abraçada molt forta!

    ResponElimina
  5. Clar qu sí!! Ben dit!!

    No t'has de deixar enfonsar per res!! Potser tot això que vols fer no ho podràs fer en aquest interval de temps que t'havies establert, però no vol dir q no ho facis!! Ho podràs fer més endavant, ja ho veuràs!! ;)

    No et desanimis i segueix lluitant per cumplir els teus plans perquè al final ho faràs!! I espero q puguis ajudar a aquesta persona, q segur q t'ho agraïrà moltíssim!! =)

    Si et deixessis enfonsar estaries perduda..perquè cauries en un pou sense fons difícil de sortir-ne així que..endavant i molta sort!!! El secret està en la força de voluntat!!! ;)

    Ànims!!

    ResponElimina
  6. No sé, de vegades, hem de postergar els plans i projectes, la realitat s'imposa i no queda altre remei, però si no perds l'esperança és molt! Ànims!
    Ejem... a les meves comarques sí que ha nevat i acabo de venir d'un trajecte en carretera que no havia fet mai encara amb el paisatge neva. Preciós! :-) (Que la carretera fos neta ha ajudat a que ho fos més :p)

    ResponElimina
  7. la vida va com va i la majoria de les vegades no és com ens la imaginàvem... Espere que de totes maneres podràs dur endavant els teus plans més aviat que tard.

    ResponElimina
  8. No, cesc, que NO va nevar! d'això em queixava... i moltes gràcies per les teves paraules.


    Xexu... intento no pensar-hi, no m'hi capfico massa en el dia a dia, vaig fent. Però quan surt el tema de conversa, quan l'un o l'altre fa un comentari... llavors hi penso. Però també he refelxionat una mica, i me n'he adonat que els meus projectes els vull fer amb els meus diners, sempre ho he dit, i per tant ara com ara tampoc ho podria fer. Així que tot pot esperar, no? Seràs el mue exemple a seguir, que sempre dèieu de fer aquest viatge i per fi es farà realitat! Quan tinguis els bitllets en mà, salta, crida i somriu, que llavors sí que ningú podrà impedir que marxeu :) Que bé, ostres, me n'alegro molt per tu! I ja saps que voldrem crònica, fotos i de tot quan en tornis, eh!


    Mmm alasanid... m'ha agradat el teu consell. He d'agafar llapis i ploma ipso facto, i a escriure el meu propi conte, la meva pròpia vida! Gràcies.


    Bufff iruNa... ara no sé què dir-te... és que de debò que em deixes sense paraules... Per sort no hi ha ningú malalt, però no vas mal encaminada. Hi ha situacions difícils que s'han de superar, sotracs per esquivar, pous dels quals sortir... I fent pinya sempre és tot més senzill. I si hi penso crec que ha fet molt per mi, segur que més que qualsevol altra persona, tot i les disputes, les empreyades, les diferents maneres de veure la vida. Però acaben sent banalitats. L'afecte es més profund, l'estima es porta dins el cor i a mi em desperta una mena d'instint protector. Em sona estrany, però és així. I... que no sé com agrair-te les teves paraules i la teva sinceritat... M'has ajudat molt... molt... no saps com cop. Jolin, que em poso toveta! Una abraçada tan gran que no te l'acabes ^^


    Moltes gràcies èlia... seguirem aguantant!


    Moltíssimes gràcies Tirai... pels ànims... i epr fer-me dentetes! ;-) hehehe és broma! però m'encantaria veure un paisatge nevat fora de la tele... :(


    I jo, nimue, i jo...

    ResponElimina
  9. Bonica... m'has emocionat amb el teu comentari. No sé, fa poc que ens coneixem però em sento molt còmoda "parlant" amb tu i m'agradaria poder-te ajudar d'alguna manera. Crec que ets una gran persona, les teves paraules ho demostren.
    Gràcies per la teva abraçada, m'anirà bé aquesta nit! ;)

    Per cert, t'he deixat un parell de comentaris als posts de "cicles" i "cal una petita empenta"... t'ho dic perquè he arribat tard i no sé si tens costum de fer un repàs als posts antics per si algú et comenta fora de tEmps.
    Una abraçada mooooolt gran per tu també i ànims!

    ResponElimina
  10. Buaaa ara m'emociono jo ^^ Moltes gràcies pels teus comentaris... He llegit el comentari de Cicles, i la història m'ha semblat brutal (i l'has explicada molt bé també!!) Realment hi ha situacions d'aquestes, ens encaparrem a veure-ho negre i d'aquí no ens treuen. Per això em sap "greu" escriure alguns posts, perquè a vegades denoten molta tristesa i potser només són l'impuls d'un moment de rauja que després se'm passa...
    Strawberry fields!!! :) m'agrada molt! Moltíssimes gràcies per arrencar-me un somriure...

    L'altre post no el vaig comentar perquè no em venia gaire de gust, no vull que pensis que no vaig llegir el comentari! Del que explicava, la part "dolenta" em feia mal redordar-la, i en comentar és innat pensar-hi... Però moltes gràcies altre cop per tot ^^ ets... genial! ^^

    ResponElimina
  11. Ups, hahaha... Strawberry swing :P

    ResponElimina