18 de gener 2009

L'Odalisca [Relats Conjunts]


Sembla ser que tot acaba tenint el lloc que li pertoca, que els rius sempre moren al mar, que la Terra ens estampa contra terra. I el meu destí, el lloc que la vida ha acabat triant per a mi és aquest. Un llit. I jo a sobre, nua, amb quatre joies que pesen com un mort i que només em provoquen esgarrifances. Em pregunto d'on provenen. Qui les duia abans que jo. De quin cos han estat arrencades Si s'han submergit en bassals de sang. I per què han acabat a les meves mans, al meu coll, als meus dits. No sé què he fet per acabar nua cada nit sobre aquest tros de fusta cobert de llençols i parracs lluents. De roba de seda que llisca sota els malucs a cada moviment que faig, fent-me relliscar i retornar sempre al mateix lloc, com retenint-me dins la gàbia, la meva gàbia. Aquest llit. Accedeixo als seus desitjos, a les seves exigències. Estic aquí tancada, només ha d'obrir la porta i ja sap on sóc.

Sóc un moble més, un objecte com un altre. La ballarina de les capsetes de música personificada, aquella que es posa a ballar quan s'obre la tapa, i que quan te'n canses, la tornes a baixar i ella calla, emmudeix i es queda quieta. I un cop silenciada, només em queda escoltar-lo a ell, que toca per a mi dia rere dia sense immutar-se des d'aquell racó. Com jo ,desitjaria abandonar aquest lloc per sempre més, però també es troba lligat de mans i peus. Les seves notes són l'única espurna de mel dins aquest cau llardós, i suposo que la meva pell l'única dona que veu des de fa massa dies. I sense dir-nos res hi ha un respecte mutu, una convivència que ens ajuda a subsistir dia rere dia. De tant en tant li dedico un lleu somriure, creuo mirades de complicitat per agrair-li que toqui per a mi. I a mi... l'únic que em queda és deixar-me endur per la seva música i ballar en silenci sobre el llit. Notant com les meves cuixes es balancegen, com els braços em freguen la pell, somrient en aquests moments on encara puc notar que sóc la propietària del meu cos i dels meus moviments.

7 comentaris :

  1. Que en fariem de moments com explica la noia sense música? resulta que la música ho acaba salvant oi...

    ResponElimina
  2. Molt maco, encara que trist, però m'ha agradat aquest respecte mutu que es demostren.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat, és trist però també és una història bonica. Molt be.

    ResponElimina
  4. És molt trist. M'ha encantat com expliques lo presonera que se sent i com al menys té la música. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  5. Aix... que "durillo" Laia. La visió que dones de la noia, l'explicació en primera persona fa que ho visquis més intensament, que t'arribi el seu patiment. Però m'ha agradat molt aquesta relació que tenen ells dos, i la música... i l'esperança final.
    Un bon relat guapa!
    una abraçada!

    ResponElimina
  6. No deixa de ser una gàbia, potser d'or i sedes, però una gàbia. Bon relat, Laia, una mica dur però molt bo.

    Una abraçada :)*

    ResponElimina
  7. M'agrada molt, sobretot el final, quan es sent propietaria del seu cos.. Brutal!

    ResponElimina