30 de gener 2009

Corregir

Un dels conceptes més lligats a la infantesa és la inocència. I desperta tendresa, i fa gràcia, i en la ment de molts surt aquella veueta que diu que monos, mentre els llavis dibuixen un somriure. I lligada a la innocència doncs il·lusió, felicitat, rialles. I ingenuïtat. Perquè hi ha massa coses que passen al nostre voltant que se'ns escapen. Perquè nosaltres anem a la nostra, preocupant-nos del que és realment important: que a la nina se li ha sortit el cap de lloc. Que m'he pelat el genoll fent la vertical al pati. Que he pintat de manera maldestre l'antifaç de Carnestoltes i ara aniré cutre. Que si aquell m'ha dit això.

I estic notant un punt massa sarcàstic i crític en el meu escrit, perquè ni es pot, ni s'ha de pretendre que una criatura es preocupi d'altres afers que passen al seu voltant. Crec que totes les connotacions que comporta la infància les hem de viure. No hem de ser grans amb un cos encongit. Hem de ser petits amb un cos petit, fer el drama de tant en tant per una tonteria, riure per primera vegada amb el cara pedo culo pis i vessar l'aigua dia sí dia també per voler omplir el got fins dalt.

Però com és lògic, i normal i no cal dir, creixem físicament i mentalment, els horitzons s'amplien i ens preocupem una mica pel que passa al món. I ens n'adonem de les injustícies, i dels problemes, i de que les flors i violes no florien pas sempre al nostre voltant, malgrat el que pogués semblar i el que poguéssim pensar. I si tot era massa a prop, m'entra una mena ràbia sense fonament, un jo hi hauria pogut fer alguna cosa i no vaig fer res perquè realment ni me n'havia adonat de tot això. Sé que no puc jutjar-me per haver estat absent durant la meva infantesa, però sí pels principis de l'etapa adolescent, quan tot comença a encaixar i malgrat tot segueixes sense fer-hi res. Dic principis perquè no sé ben bé quan comença i quan acaba, si ja en sóc fora o si encara em queda una mica, si tinc el punt de maduresa necessari per abandonar-la o això no s'assoleix mai. Crec que en aquell moment potser sí estava preparada per actuar, perquè quatre ulls hi veuen més que dos, i un parell de mans et poden ajudar a no caure. Però el jo adolescent no hi era, no hi va ser.

I potser ara és quan intento reparar el dany que crec que vaig causar amb la meva no ajuda, potser per això fa uns mesos que m'exprimeixo. I crec que per primer cop en aquest sentit ho estic fent bé. Si més no, ho intento.

5 comentaris :

  1. Saps, tu publiques diregint el post com una paranoia, jo sempre penso que el què penso són paranoies i saps? sempre ens hem anat equivocant, no cal mirar massa enrere, intenta no fer-ho ara i deixar-ho ja perquè sí, haguéssim pogut fer i no ho vam fer... i què hi farem, demà hi haurà una nova oportunitat per a què demà no ho haguem de lamentar i no ho sabem...

    ResponElimina
  2. L'adolescència no és pas la millor època per estar a l'aguait del que passa al nostra voltant, em sembla que prou feina tenim amb estar a l'aguait de què passa dins nostre. No t'hi capfiquis, no intentis pagar cap deute, perquè no en tens cap. Ara pots fer moltes coses i les fas, però no per arreglar cap greuge del passat. Estic segur que, si en temps passats ho haguessis pogut fer, també hauries ajudat. Em sembla que ja et coneixem una mica els d'aquí.

    ResponElimina
  3. Mai es massa tard per ajudar, mai és massa tard per demanar perdó... Si ara t'hi poses segur que se t'agrairà, i tampoc pot ser exessivament crítica amb això dels inicis de l'adolescència perquè, creume, si de ben petits som egòlatres, a l'adolescència encara més (tot i que ens podem preocupar per altres coses, i ho fem , i sovint ens hi compromtem molt!) però de totes maneres, a vegades tenim una bena als ulls...

    Va, anima't i passa't pel Bar, que hi tens una cosa :)

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Estic totalment d'acord amb en XeXu i amb la NeoPoeta: a l'adolescència no estem per ajudar ningú, perquè el terrat encara no el tenim ben parat! No és fins que passes aquesta etapa i ja et defineixes com a individu que pots començar a avaluar les situacions del teu voltant.

    Pel que fa a la durada de l'adolescència... Amb això del CAP vam tenir una psicopedagoga que va venir a fer-nos tres classes. En una va parlar de l'adolescència. Tradicionalment, l'adolescència començava als 10-12 anys i acabava cap als 17-18 anys. Prò què és l'adolescència? És una fase, una mena de procés pel qual passen tots les humans, en la qual el nen es convertirà en adult: s'independitza dels pares, esdevé un individu amb idees i maneres de fer pròpies —fins ara havia seguit el que deien els pares— i es diferencia de la resta d'individus adults. I aquí ve el problema! Avui dia, com que tots dos progenitors treballen, els fills sovint es queden sols a casa... i cada cop són més petits: nens de vuit anys que arriben del col·legi i saben que hi ha un entrepà a la nevera o sobre el marbre, saben que han d'anar a l'habitació a fer els deures, que no poden sortir de casa, que no han d'obrir a desconeguts... Estan sols a casa... i ningú no els està guiant en aquest procés de «troba't i fes-te a tu mateix». En certa manera deixen de ser criatures i comencen a valdre's tot soles, prò dins la família. I quan és que s'independitzen els «cadells» avui dia? ...

    L'adolescència, que abans durava de 6 a 8 anys, ara s'està allargant per davant i per darrere...

    Me n'he anat... perdona!!! :S Pots ajudar o no ajudar durant l'adolescènica, cadascú que faci el que vulgui, prò... realment hi ha gaires adolescents conscients de per què s'ajuda? O només ho fan perquè queda guay?

    No et penedeixis pel que no vas fer perquè eres jove: tenies altres coses al cap que llavors eren les importants (mai no diguis als teus fills allò de «Quan siguis gran, ja veuràs què són problemes!», a cada etapa correspon lo seu!). Ara n'hi ha d'altres i és d'aquestes que t'has de preocupar, si creus que valen la pena!

    Petons! Un article molt xulo!!! I perdó per la parrafada!

    ResponElimina