29 de desembre 2009

Correccions lingüístiques

Es pot ser de ciències i tenir facilitat amb les lletres, ja sigui escriure bé, ser molt curós amb el vocabulari... La versatilitat i la capacitat de cadascú no té uns límits concrets, i a més, certes coses es poden educar, aprendre.

Amb el llenguatge tinc la pell una mica fina. De seguida em sobten paraules mal dites, frases mal construides, expressions traduides del castellà... I sóc consicent conscient que jo també en dec fer, d'errors d'aquesta mena. Estàs xerrant amb algú o llegint un article i de sobte s'encenen les alarmes, alguna cosa passa. Quan es tracta d'un text escrit, tinc una certa tendència maniàtica a corregir-ho, sobretot si és alguna frase que hauré de rellegir més endavant... De vegades poden ser simplement errors tipogràfics, lletres que s'escapen, però l'error hi continua sent (la de perles així que us deixo jo per aquí, segur!).

Però si ens trobem en una conversa... què cal fer? Cal corregir l'error comès? Cal deixar-ho estar? Interrompre mentre l'altre parla? Dir-li un cop s'ha acabat la conversa? Però llavors, no estem fora de context?

Jo, per tendència, corregiria a l'altre, però mai ho faig, em fa cosa... Ho faria perquè a mi m'agrada que em corregeixin quan dic o faig alguna cosa malament, és constructiu. Però hi ha gent que pot prendre-s'ho malament, i jo tampoc sóc ningú per "atacar" d'aquesta manera (perquè si som sincers, jo crec que corregir a algú mentre es manté una conversa normal pot quedar una mica "amenaçador"...). He topat amb gent que ho fa, i ningú s'ho ha pres malament... o ningú ha fet cares estranyes detectables, és clar, que la processó potser també va per dins. És complicat prendre una decisió que satisfaci a tothom i que sigui la correcta. Com a anècdota, un cop vaig corregir uns enunciats d'un examen, que tenien vàries faltes d'ortografia. Quan me'l va tornar vaig veure que a cada falta, la professora m'anava posant cares somrients i em deia: tens raó s'escriu així! Gràcies! Jo ho feia per a mi, per la meva comoditat, però em va fer gràcia veure que s'ho havia pres bé i que no li havia molestat.

Hi ha persones amb qui sí ho faig, però perquè m'ho han demanat. A casa corregeixo els tenir que cada dos per tres, i s'estiren dels cabells quan se n'adonen que ho diuen cinquanta cops al dia. Però després te n'adones que en determinats contextos són capaços d'autocorregir-se o de detectar un tenir que que ha dit una altra persona, i això ja és un gran pas.

25 de desembre 2009

Bones festes!


Amb galets o sense...
Amb canelons o sense...
Amb regals o sense...

El meu desig és simplement que tingueu unes bones festes i sobretot una molt bona entrada al nou any que començarà.

Un 2010 amb espurnes de felicitat per a tothom... Que sigueu exitosos en tot allò que us proposeu fer... Que rebeu tot allò que entregueu amb cor i ànima...

En resum, que sigui un any collonut per a tothom!!!

20 de desembre 2009

Bratislava Christmas Market [RC]



Aquest cop, el relat és el desenllaç del d'en pd40. Si heu vingut a petar aquí sense llegir el seu relat, aneu-hi!! Llegiu-lo!!

...

La veu no m'és pas familiar, i es confón enmig del soroll de fons del mercat. I plou, no me n'havia adonat fins ara. He estat distret amb les llums, els reflexes, la mica d'escalfor que desprenen les paradetes de Nadal.

Amb un sospir de nerviosisme faig mitja volta, i intueixo la seva silueta davant meu. S'amaga sota un abric negre que li cobreix el cos sencer, des de les espatlles fins als peus. Més o menys té la meva alçada, i porta un barret de llana. Em quedo palplantat, sense saber què dir. No me l'esperava pas, aquesta sorpresa.

És l'home que seia al meu costat, a l'avió. No sé qui és, ni què vol de mi. Interrogar-me? Robar-me? Vendre'm alguna cosa? Sé que sap qui sóc, m'ho diu la seva mirada, se'l veu segur de sí mateix. No sé pas què l'ha portat a citar-se amb mi, a l'avió hem creuat amb prou feines un parell de frases, i m'ha dit que venia a visitar a la seva família. Poques ganes de reunions familiars i mandangues, potser.

- La vaig conèixer aquí. Tu també?
- Perdona?
- A ella. He vist que en duies una fotografia a la cartera, quan has pagat l'entrepà a l'avió. I per la manera en què te la miraves, dedueixo que t'ha deixat plantat, que s'ha esfumat.
- La coneixes? I de què?
- Tot va començar aquí. Ella vivia aquí, uns carrers més enllà. Veus aquesta paradeta d'aquí al costat? Abans era de la seva família, i ella hi treballava. Ens vam caure bé, i vam començar a sortir. Era...
- Ja sé com era.
- No cal que et digui res, ho sé. T'omplia d'alguna cosa que no sabries descriure, oi? Sí... no sé pas d'on sortia tot aquell magnetisme, però era impactant i arribaves a necessitar-la, com una droga.

Em proposa d'anar a prendre alguna cosa, i mentrestant, seguim parlant d'ella. Dels seus orígens, de com van connectar, de com ella li va demanar que la traiés d'allà, que estava cansada de tot allò. I per suposat, de com el va deixar... per un altre, ell n'està segur. Callo, però sé que vaig ser jo, que un cop a ell li havia absorbit tot el suc, em va trobar i em va venir a buscar. Tot sembla massa rocambolesc, però tot quadra. Òbviament sé que ell no ha vingut a visitar a ningú de la seva família, únicament alimenta les seves ferides tornant cada any al lloc dels fets, com si això li pogués retornar el temps perdut. I jo, per alguna força estranya, també he vingut a petar aquí. No sé què em va fer decidir per Bratislava, si no en coneixia cap detall, de la seva vida anterior... Alguna cosa m'hi ha dut, i ja que hi som, s'ha d'aprofitar.

Després de la primera cervesa en ve una altra, i una altra. Passem d'un tema a l'altre i la nit es va engrescant. Les paradetes del Mercat de Bratislava romanen obertes fins ben entrada la nit, els llums dansen davant els nostres ulls, i el cos es va escalfant a mesura que l'alcohol es barreja amb la sang. La temperatura va baixant, i les gotes de pluja es converteixen en flocs de neu que tapissen el terra amb una fina pel·lícula blanca, que desapareix sota les nostres petjades.

De sobte, darrere nostre se senten rialles, tot i ser negra nit. Mitja volta, i topem amb les noies que viatjaven al nostre avió. Sembla ser que tots anem a petar al mateix lloc. Una d'elles intenta lligar amb un noi tímid que despatxa darrere del taulell de fusta d'una paradeta d'ornaments per a avets de Nadal. Ell no l'entén, i se sent intimidat per l'empenta de la noia, que li insiteix tot gesticulant enèrgicament. Les altres dues noies se'n foten de la seva amiga, i dels seus intents desesperats. Quan ens veuen, se'ns acosten. També van una mica passades, ja en som quatre, doncs. Decidim anar a fer un mos, i de pas, a fer l'última cerveseta.


Em llevo i el rellotge marca les 12, i al meu costat jeu una de les noies. No recordo gaire cosa, però tampoc faig l'esforç de fer memòria. Potser va ser divertit, o simplement necessitàvem una mica d'escalfor per assegurar-nos de que encara érem vius.

No sé on ha anat a parar l'home de l'avió. L'home que em va citar i que em va desemascarar el passat d'aquella amb qui vaig compartir tot el que era, tot el meu ésser. Per alguna estranya raó he vingut a parar a la ciutat dels seus orígens. Des de la finestra de l'hotel es veu el Mercat, tancat a aquestes hores. Amb un cafè ben carregat intento imaginar-me-la darrere el taulell, avorrida, resignada. Realment aquest paratge a ella no li escau gens, no estava feta per viure en un lloc així.

Però jo potser sí.

...

Podeu llegir més propostes a Relats Conjunts!

17 de desembre 2009

Galtes cremades

Al final no va nevar... però sí que va fer fred. Tinc les galtes una mica cremades del fred, i les mans aspres. Normalment no tinc gaire cura de la meva pell, és una cosa que sé que hauria de millorar. I si al fet de que no tinc per costum posar-me crema, ni exfoliar ni coses així, hi sumem el vent i el fred tallant d'aquests dies... I és que amb guants no sé fer pas res: tot se m'escapa, tot s'arruga, la lletra és monstruosament inintel·ligible... un caos.

Dilluns, Montserrat s'endevinava entre la boira i el plugim que ens anava xopant mica en mica.

Dimarts no va pas caure aigua del cel, però si ho hagués fet serien estalactites com a mínim. El vent bufava a ratxes i se'm calava per sota l'anorac i per les mànigues.

I Dimecres feia un dia ben bonic, amb un solet que no escalfava però que quan t'hi estaves uns deu minuts, et revifava per dins. Tot i no poder-se estar gaire estona quiet, almenys jo, que pateixo la síndrome dels peus freds... Ja sabeu, malgrat ser animals homeoterms, hi ha éssers humans amb la propietat de tenir a l'hivern els peus anormalment freds. I jo sóc una d'elles, i si he d'estar quieta, encara no hi ha persona que hagi trobat uns mitjons prou fantàstics com per escalfar-me els peus.

I estic cansada, tot i tenir la sensació de no haver fet gaire esforç físic. Caminàvem però tampoc gaire. Gran part de la feina era mostrejar, comptar, mesurar... Però qui ho diria, acaba sent esgotador. I noto la necessitat de desconnectar de feina, frenetisme i pressió.


Un inici de curs més intens del que m'esperava.

13 de desembre 2009

Il·lusió

Uns quants posts hi ha a la catosfera que fan referència a l'excés de felicitat que hem de sentir tots per Nadal. Al dinars que hem de fer. A les cares boniques que hem de posar. Haver de... que jo recordi això era una perífrasi d'obligació. I no és gaire graciós ni atractiu que et diguin què has de fer, ni com, ni quan.

Per a aquells que gaudeixen del Nadal és una festa. Per als que ni fu ni fa, suposo que ens ho prenem com un dinar normal, una reunió familiar. Per als que no el suporten, ja esdevé un martiri o si més no, un dia malaguanyat.

De petits el dia de Nadal no és gaire trascendental. Ni Sant Esteve. Ni Cap d'Any. El millor dia és la Nit de Reis, i a mi m'encanta anar a les cavalcades. M'agrada anar fent tombs, darrere de la multitud, mirar les carrosses i les cares dels nens. I agafar els caramels que em bombardegen i oferir-los als nens que a corre-cuita rastregen el terra, per agafarne contra més millor, i que duen bosses ben plenes. M'agrada sobretot mirar-los, perquè la sensació que tenen és incomparable, retrocedeixes en el temps uns quants anys. Aquell neguit, aquelles ganes de veure els reis, de llençar la carta, de jurar i perjurar que has estat requetebo, l'emoció, els dies previs, el no dormir, la il·lusió de que els reis, amb la clau de la ciutat, entrin a casa i et deixin un regalet mentre dorms... En tinc un bon record, d'aquests dies i d'aquesta sensació.

I no pas perquè rebés un munt de regals, és més, sovint hi havia coses que no eren exactament el que havia demanat, però... després les gaudia igual. No he tingut mai un esperit avar ni gaire capritxós. Remenant joguines, he trobat una bossa amb robeta d'un nino que tenia. A mi m'encantava canviar-lo, i he trobat un jerseiet i una bufanda ben bufons.... fets a mà. Òbviament aquells potser no eren els que jo havia vist, però... eren preciosos. I és que tot el tema de les joguines acaba sent una bogeria per als pobres Reis!

És envejable aquets sentiment. Si hi penso, m'agradaria poder reflexionar i trobar alguna cosa que em faci bategar tant com aleshores, amb aquell punt d'excitació de felicitat. De grans, hauríem de conservar aquest esperit en alguns aspectes de la nostra vida.

11 de desembre 2009

Ballaruga bacteriana

Dels microorganismes de vegades costa creure que hi són, que es mouen, i totes aquestes coses perquè simplement no els veiem. La manera ràpida de veure'ls és tenyint-los, però llavors tenim el problema de que els hem mort i si, per exemple, volem veure com es mouen, no ens és possible.

Am el tema de la motilitat és força graciós veure com es mouen. Molts bacteris tenen flagels, uns filaments molt llargs fets de proteïnes, que fan girar enèrgicament i que els permeten desplaçar-se. Per a veure directament com es mouen amunt i avall frenèticament, es pot agafar una suspensió de bacteris, posar-los en un portaobjectes especial (que té una mena de sot) i observar al microscopi. I es poden veure coses com aquestes.

Però hi ha una altra manera "d'intuir" el moviment bacterià. No s'observa directament el desplaçament del microoganimse però el mètode utilitzat és senzill i força graciós. Es tracta d'agafar un tub d'assaig i posar-hi un medi de cultiu, és a dir, l'aliment que el bacteri farà servir per subsistir. Tot seguit hi poses una substància (com el TTA, trifeniltetrazole) que quan les bactèries comencin a fer reaccions metabòliques, les deshidrogenases el reduiran i el transformaran en una altra substància colorant i insoluble (en el cas del TTA, formazán, de color vermell). És a dir, que al final, veurem que el medi canvia de color. I finalment, per suposat, cal afegir els microorganismes! S'agafen bacteris amb una pica (un instrument que s'assembla a una agulla llarga enganxada a un mànec) i se submergeix al tub que té el medi de cultiu. Només cal introduir l'eina i treure-la, ja que encara que nosaltres vegem una gota de líquid, hem de ser conscients que allà hi ha milions de bactèries!

I esperem un dia. I obtenim això:



Això és un test fet amb dos bacteris diferents: un que es mou i un que no.

El de la dreta és el que sí que es mou, i el de l'esquerra no. El que es mou és un bacil, que té forma de bastonet, i el que és immòbil és un coc, que té forma de bola. El medi de cultiu inicialment era de color groc transparent.

Mirant al tub de la dreta, veureu que la suspensió és de color tèrbol, lleugerament ataronjat (el formazán obtingut era vermell...) Això indica que el bacteri es mou, i que va buscant menjar pel medi i fent reaccions químiques. Té lloc el procés descrit abans, però com que el microorganisme es desplaça, el colorant insoluble queda escampat per tot el medi, per allà on el bacteri ha passat. Si ho haguéssim deixat més dies el canvi de color seria més notable.

El de l'esquerra no es mou. Si us hi fixeu, al mig de la suspensió hi ha com una cosa vermella que baixa cap avall... El medi de cultiu és semisòlid, no és líquid del tot, i aquesta prolongació que veieu no és més que la "marca" que ha quedat de l'agulla amb la qual vam introduir els bacteris al medi de cultiu. Com que els bacteris no són capaços de moure's, s'han quedat allà on els vam anar deixant, i mentre es van alimenant del que tenen al voltant, van fent reaccions metabòliques i aquell compost insoluble vermell es va acumulant.

Quan vaig tenir el potet amb aquesta forma tant rara i sense que ens haguessin explicat què havia passat allà, em va xocar bastant! I és que tot el que no veiem no deixa de ser menys interessant. Però he de confessar que veient com es movien vaig riure més, era graciós, hehe!


---


Nota: arriba una setmana d'aquelles intenses i frenètiques, durant la qual dubto poder passar gaire pel Cau ni per casa vostra (però s'intentarà!) Tinc pràctiques de camp tota la setmana, prop de Montserrat. Com nevi... faré Festa Major!!

Cuideu-vos molt!

08 de desembre 2009

Eucaliptus

En veia per tot arreu, i en vaig voler comprar. Ara la casa fa olor de fresc, de netedat... I de sobte, de les càpsules n'han començat a sortir les flors. I n'hi ha més de vint. Alguna cosa li ha agradat: la casa? El gerro? Que me la quedi mirant embadalida? No ho sé pas...


04 de desembre 2009

Màster d'instruments auditius

Hi ha un afer que em preocupa últimament, i és que sembla ser que tecnològicament anem més enrere que no pas endavant en algun que altre aspecte. I el que em resulta més molest amb diferència és quan s'utilitza el telèfon mòbil com a reproductor de música, a tota pastilla, per a que ho senti tothom.

És un deure ciutadà haver de contaminar els timpans amb música dels altres? (i dic contaminar perquè per desgràcia, fins al moment només he tingut el gust de topar amb gent que té uns gustos musicals força excèntrics pel meu gust, valgui la redundància...)

I és més: s'ha d'establir un protocol de cortesia, un formulari verbal per poder fer front a aquestes situacions amb delicadesa? La cara de fes-callar-això-d'una-vegada-o-hauràs-de-recollir-trossets-de-teclat-i-de-carcassa-per-tot-arreu no funciona, l'he intentada. I amb segons qui, ho he de dir, no em fa gaire gràcia haver de fer un intercanvi lingüístic...

Així doncs, i conscient de que potser algun dia aquest post trascendirà més enllà de la blogosfera, poso de manifest el primer Màster en l'ús dauriculars. Amb quatre passos ben senzills és possible gaudir de la música que ens agradi (m'estalvio de posar bona música, cadascú que faci el que cregui més convenient amb la seva salut) i alhora vetllar pel benestar de la humanitat. Així doncs:

1. Un auricular és un aparell de plàstic que es pot adquirir a botigues especialitzades, a les d'aparells electrònics, als basars i a les botigues d'articles varis regides per homenets i homenetes d'origen xinès, òbviament.

A part de fer-vos servei, un auricular pot ser un complement estètic perfecte per a anar ben estupendos pel carrer. En trobreu de totes mides, colors i models, per a que la vostra tria sigui senzilla i de qualitat. Com per exemple...

Això són auriculars

2. Un cop hagueu adquirit els auriculars, traieu-los del seu envoltori. Observareu que tenen un cable o tros de plàstic que uneix dos protuberàncies circulars. Aquesta part és la que anirà en contacte amb el vostre pavelló auditiu. Observeu-lo bé, toqueu-lo, i veureu que disposa d'una suau espongeta o bé d'una funda de silicona, llisa. Segur que en aquest instant frisareu per tenir en contacte amb la vostra pell tal meravella de la tecnologia.

3. Tot seguit heu de buscar la peça metàl·lica i allargada que hi ha a l'altre extrem del cable, que heu d'introduir a l'obertura del mateix diàmetre que trobareu al vostre reproductor de música habitual. I ara sí... us cobriu les orelletes amb els auriculars, pas molt important. Aneu amb compte amb el cablatge, no fos cas que us entrabanquéssiu i prenguéssiu mal!

I 4t i últim pas... Podeu encendre el reproductor de música i... màgia! Sublim! Sentireu les notes de la vostra melodia preferida de ben a prop, com si el propi cantant us la dediqués in situ. Quin goig! I sense interferències dels crits de la gent, ni motors, ni nens, ni gossos, ni venedores del mercadillo, ni tuneladores, ni camions d'escombraria...

Així que ja sabeu, difoneu la bonanova: ja no cal anar amb la mà fora de les butxaques per haver de sostenir el mòbil per escoltar una deliciosa cançó... ara a l'hivern n'hi ha prou amb utilitzar auriculars per evitar la gangrena dels dits!!!

01 de desembre 2009

Manuscrit

Clicant a sobre es veu millor.. :P


Al principi les línies més obertes, després vaig fent un conglomerat perquè se m'acaba el full... Algunes línies ballen... És el que tenen els manuscrits!!

Ah! I per qui no conegui el meu pi-avet!

Primera aparició
Imatge

26 de novembre 2009

Com la pell d'un dofí...

Quan es fa aquest experiment, la closca de l'ou queda tova... i llisca. Com la pell d'un dofí, em van dir un cop. I em vaig quedar igual, com era d'esperar, per no poder fer la comparació al no haver tingut mai la sensació de tocar la pell d'un dofí.

S'hi assembla, és cert. Llisquen, i són estranyament suaus. I terses, turgents. I humides.

I puc comparar perquè dissabte vaig tenir l'oportunitat de tocar-ne un. De fer lliscar la mà per sobre del seu llom. De tocar-li l'aleta dorsal, les pectorals. El mussell. De notar la humitat del seu cos, la suavitat de la seva pell, de resseguir les cicatrius, marques de lluita, d'una vida viscuda.

Jeia a la taula d'una sala de necròpsies, ja feia més de dotze hores que l'havien trobat. I, per tal de determinar la causa de la mort, se li havien de fer diverses proves, agafar mostres... i lògicament, mirar-ne l'interior. La imatge era desoladora i no gaire agradable, però no tan dramàtica com em podria imaginar. No feia gràcia, lògicament, però va ser tota una experiència i vaig estar contenta d'haver-hi assistit. En vaig poder aprendre moltes coses, els qui dirigien la necròpsia van aguantar les meves preguntes i tafaneries estoïcament, i els hi estic molt agraïda.

Vaig poder veure que tenen uns paràsits al dors, i que no els fan cap mal, tots els dofins els tenen. I uns altres paràsits al ventre, que en realitat són tènies de taurons, que fan servir els dofins com a vectors perquè quan un tauró se'ls mengi o els ataqui, pugui incorporar-se al tauró i parasitar-lo. O que tenen un múscul tremendament fosc, ple de mioglobina, per poder emmagatzemar molt oxigen i fer llargues immersions...

Tota una experiència, com ja dic... Amb la recança de que quan li posaves la mà al damunt, no notaves la contracció que fan els músculs del cos quan es respira...

23 de novembre 2009

Festa d'aniversari [RC]



Tothom en parla, però és clar! Com que no la vaig conèixer mai no sé pas quina cara fa! Ara bé, va ser l'artífex de tot plegat i no crec pas que es pogués imaginar que això arribaria tan lluny! Bé, farem una ullada, a veure si algú em sap dir on la puc trobar...

... tot i que m'hi sento una mica estranya aquí... Quin nivell! Tot una mica massa estirat... Aquesta gent sembla més de caviar i còctels que no pas de croquetes! Potser hauria d'haver portat alguna altra cosa, enlloc d'això. Ja hi encaixa, aquí?

Potser quatre galetes i una espelmeta no són el pastís d'aniversari més adient...!!



Podreu trobar moltes més propostes (i millors!) a Relats Conjunts

20 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (V)

I això ja s'acaba! L'últim dels qüestionaris de la Setmana de la Ciència. Espero que us hagi entretingut i agradat. Si més no, que hagueu pogut aprendre algunes coses i que... la ciència és molt interessant i no tan complicada com se sol pensar! Només cal posar-hi una mica d'interès i s'acaben descobrint meravelles de la natura i la tecnologia...

Moltes gràcies a tots els que heu anat passant per aquí... M'ha fet il·lusió! :-)


[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





19 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (IV)

I d'estrelles enormes... als organismes més petits, aquells que no som capaços de veure. I és que això no vol dir que no hi siguin!



[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]







* Perdó pel retard d'avui! Un dia estressant...

18 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (III)

Avui dimecres, Dia de Mercuri, alcem la vista cap al cel...

[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





17 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (II)

Aquí teniu la segona entrega de preguntes! Un toc marí per fer honor al bloc...

[Si cliqueu a una opció us sortirà si és correcta o no, i tornant a clicar sobre el mateix botó podreu tornar a la pàgina principal per poder llegir les altres repostes]





16 de novembre 2009

Setmana de la Ciència '09 (I)

Aquesta Setmana és la Setmana de la Ciència. Arreu de Catalunya podreu gaudir d'exposicions a museus, xerrades, activitats, tallers i moltes altres coses, totes de temàtica científica. A més, a la web hi ha el Joc de la Ciència, els participants del qual entraran en el sorteig de tres iPods.

Jo també he decidit fer alguna coseta, així que durant aquesta setmana tindreu cada dia una pregunta, amb quatre possibles respostes. És un mini joc de tipus divulgatiu, i heu de ser prou honestos com per no consultar-li al Google només començar, que si no no té gràcia! Penseu una mica, escolliu la resposta que creieu que és la correcta i mireu si l'heu encertat o no... Al costat de cada opció, un cop hi hagueu clicat, hi trobareu una petita explicació.

Així, doncs, endavant!





13 de novembre 2009

Abraçades i misticisme

Al poble, aquest últims tres dies hi ha hagut una de les concentracions de gent més grans que jo recordo, i tot perquè l'Amma, la dona que va voltant pel món abraçant a la gent, i que es diu que els transmet una energia especial, pau i comfort, hi ha fet estada. Cues de més de set hores, gent que se n'ha cansat, d'altres que es queden sense número...

No hi tinc res en contra de cap religió ni creença, per mi cadascú és lliure de pensar/fer/creure en qui i en el que es vulgui. Però li està traient, des del meu punt de vista, tot l'encant que pot tenir una abraçada: que te'l dóni algú en qui confies, a qui estimes... algú vinculat a tu, algú que coneguis. Hi ha coses que per més que intentis explicar-les no trobes les paraules exactes per fer-ho, i aquesta és una d'elles. Una abraçada es una barreja de contacte, escalfor, estima, pressió... i tot barrejat, amb més o menys èmfasi, ens trasnmet tot un seguit de sensacions les quals ens satisfan a nivell anímic.

No és el mateix que m'abraci un amic quan estic decaiguda que ho faci algú a qui no conec.

No és el mateix que m'abracin d'alegria en tenir bones notícies després d'un llarg període, i que ho facin aquells que m'han vist lluitar, que no pas si ho fa algú que no sap com he patit, el que m'ha costat o quant m'hi he esforçat.

No és el mateix que m'abraci una persona a qui tinc afecte i a qui he trobat a faltar, que no pas algú a qui no puc trobar a faltar perquè no sé ni qui és.

De cadascuna d'aquestes abraçades segur que en puc treure comfort, una mica d'amor, una mica de carinyo i un toc de dolçor. I no dic pas que la gent que sigui abraçada per aquesta dona no rebi tot un seguit de sensacions que per a ells siguin úniques, però si és així, crec que infravaloren les abraçades que poden rebre dia rere dia. Es ssorprendrien, crec, del suc que en poden arribar a treure. I és ben senzill: en una abraçada bona, amb empenta, dolça, amb caliu, només cal tancar els ulls i notar el contacte, la pressió dels dits i dels braços... tenir els sentits ben oberts i deixar-se endur. És tan recomfortant...

Si hagués de deicdir, fins i tot em fa més gràcia això dels free hughs (anat amb compte amb les carteres, per cert!) que no pas aquesta dona...

07 de novembre 2009

Companyies disfressades

L'altre dia parlava amb un company sobre el fet de fer-se massa il·lusions, i que el tipus de gent que trobis en entrar en un nou ambient no sigui pas del tot com t'esperaves i et sentis, en part, decepcionat. Però vam arribar a la conclusió de que més que la decepció, encara és més crua la sensació de sentir-se sol tot i estar envoltat de molta gent. Sentir-se buit malgrat la cridòria i els copets a l'esquena. Sentir-se sol acompanyat.

És desolador. Que no trobis ningú amb qui et vingui de gust establir una conversa fantàstica, d'aquelles llargues, on sempre hi surt una mica de tot, que acaba sent amena i constructiva, divertida i que et fa pensar alhora. No et ve de gust perquè són massa ditants a tu, potser, perquè se't queden mirant com embobats... o perquè ets massa exigent, que això també passa. I acabes envoltat de companyia disfressada de vés a saber què, de somriures de complicitat forçats, de ganes de fer volar els minuts i les hores.

Per sort, he aconseguit anar apartant del meu camí aquesta mena de soledat disfressada de falses amistats, i he deixat la complicitat emmerdada de mentides. Però sempre peco de voler anar més enllà. De buscar impossibles. D'estar en recerca constant d'aquella part que em falta, aquell espai buit que encara em queda dins i que no té res a veure amb cap tipus de fruita cítrica. El probema de buscar i buscar és que en el fons potser te n'adones que la recerca no s'atura mai perquè en realitat ni tu mateixa saps ben bé què coi estàs buscant. I això és més difícil de solucionar.

01 de novembre 2009

Rapidesa o lentitud? La culpa és de la mielina!

El passat divendres en Dan ens parlava de com es transmeten senyals a través de les neurones, mitjançant els potencials d'acció, fent un símil extraordinari amb una onada en un estadi de futbol. I em va fer pensar en un tema que l'altre dia vam tocar a classe i que em va semblar curiós: quina és la base fisiològica que diferencia el dolor ràpid i el dolor lent?

Hi ha dos tipus de dolor que experimentem: el ràpid està relacionat amb els actes reflexes (si m'acosto massa al foc em fa mal i de seguida aparto la mà), i el lent és el dolor persistent (encara que ja no estiguem en contacte amb el foc, la zona afectada ens segueix fent mal durant un període de temps més o menys prolongat, ja que és com una senyal que el nostre cos genera per avisar-nos de que hi ha hagut una lesió als teixits i que cal que se solucioni).

El que cal saber, però, és que no totes les neurones del nostre cos són iguals. Dins els mamífers podem diferenciar fins a 3 tipus de fibres nervioses (A, B i C), amb subtipus dins d'aquestes. I el que precisament diferencia ambdós tipus de dolor és que el dolor ràpid el trasmeten les fibres A (concretament les fibres A-delta), neurones amb axons mielinitzats, i que el dolor lent va a càrrec de les neurones sense mielina (les de tipus C). I aquest és un clar exemple de quina és la funció de la mielina: si la senyal de dolor ràpida es fa a través d'axons amb mielina, voldrà dir que aquesta substància farà que la velocitat de transmissió dels potencials d'acció sigui més efectiva.

Però... per què?

Quan ens parlen d'axons amb mielina cal tenir clar que no és tracta d'una mena de cable recobert íntegrament d'una substància aïllant. Si agafem un axó trobarem un trosset mielinitzat, un espai on no hi ha cap mena de recobriment (anomenat node de Ranvier), un altre trosset amb mielina... i així successivament.

L'avantatge de la mielina és que els canals que tenim a la membrana i que fan de porta per al sodi i al potassi només els trobarem als nodes de Ranvier, a les zones que no hi ha mielina. I això té la seva lògica, ja que no serveix de res tenir canals als llocs on hi ha mielina si aquesta substància fa d'aïllant i no deixa passar els ions! És com si féssim una porta davant d'un mur de totxanes... si no la pot fer servir ningú, ens l'estalviem! Així doncs, als trossets on no hi ha mielina hi ha les portes d'entrada i sortida per al sodi i el potassi, de manera que el potencial d'acció, aquella onada, anirà fent saltets d'un node a un altre, propagant-se per l'interior de l'axó i evitant les zones amb mielina. I a que troba un canal, fa que s'obri i llavors la despolarització i repolarització de la membrana continua. Aquest tipus de propagació s'anomena conducció saltatòria.

I les conseqüències de tot plegat? Doncs que com que es fan saltets, ens estalviem d'obrir i tancar molts canals (per a recórrer una mateixa distància es necessitaran molts menys potencials d'acció), i la conducció nerviosa és molt més ràpida. I a més a més, també comporta un estalvi energètic per a la cèl·lula. Cal tenir en compte que quan obrim les portes, els ions entren i surten gràcies a que hi ha una diferència de concentracions d'ions entre l'interior i l'exterior de la cèl·lula, i que després cal tornar-ho a deixar tot tal i com estava perquè quan més endavant torni a arribar una altra senyal, el gradient d'ions torni a existir i aquests tendeixin a entrar o sortir. Per fer-ho més clar, és com si nosaltres tinguéssim dues habitacions comunicades per una porta, i la gent hagués de passar de l'habitació 1 a l'habitació 2, i únicament en aquest sentit. Nosaltres obrim la porta i deixem que passin tots, de manera que l'habitació 1 quedi buida. Si no tenim cap mètode per tal que la gent torni a l'habitació 1, el proper cop que jo obri al porta, com que no hi haurà gent... no passaran d'un lloc a l'altre! I aquest exemple potser és una xorrada, però si tenim en compte que el fet de que hi hagi un flux entre dos compartiments és la base del nostre pensament, del dolor i de tot el que està relacionat amb els nostre sistema nerviós, veiem que és una condició primordial per a un bon funcionament de l'organisme.

Doncs el nostre cos té un sistema per reestablir el gradient d'ions i tornar el sodi i el potassi al lloc que els pertoca. L'únic inconvenient és que aquest mecanisme gasta energia (i perquè veieu si n'és d'important aquest pas, una cèl·lula nerviosa pot destinar fins a 2/3 parts de l'energia que produeix per fer funcionar aquest mecanisme!). Així doncs, si tenim mielina (i això redueix el nombre de canals que s'obre i es tanquen), no generarem un desequilibri tan gran i no caldrà gastar tanta energia per tornar-ho tot al seu lloc. I com que l'energia és un recurs imprescindible i molt car d'aconseguir, qualsevol mètode d'estalvi és benvingut.


El dolor ràpid i el lent només són un exemple per il·lustrar la importància de la mielina. No tot necessita una resposta molt i molt ràpida, i és per això que també tenim axons sense mielina, tampoc cal invertir tants esforços en fer capes aïllants si la resposta que necessitem no ha de ser immediata. Però el que queda clar és que en certs casos la velocitat dels impulsos nerviosos no és pas un tema banal, sinó que al darrera hi ha un munt de petits detalls sense els quals tot seria més lent i podríem arribar a tenir un bon disgust. Per exemple, sense mielina les neurones A-delta del "dolor ràpid" serien molt més lentes... posaríem la mà al foc i quan comencessim a sentir dolor ja seria massa tard, i hauríem de córrer cap a l'hospital segur!

Diferència en la transmissió dels potencials d'acció entre axons amielínics i els mielinitzats.

Font: http://www.javeriana.edu.co/Facultades/Ciencias/neurobioquimica/libros/neurobioquimica/impulsonerv.htm

30 d’octubre 2009

Cançons i fruites

Hi ha una cançó que porto tres dies xiulant... al principi era una melodia inofensiva que em va venir al cap i que no sabia pas d'on l'havia tret, i després de consultar amb diverses persones, em van dir: si estàs xiulant això! I llavors hi vaig caure... i va ser un no parar. Cada dos per tres la tinc al cap, i a la que me n'adono l'estic cantant.

Com a aspecte positiu, val a dir que és una cançó inofensiva. Crec que tard o d'hora a tothom se li ha enganxat alguna cançó odiosa, que no agrada gens, però que sense saber per què et ve a la ment repetidament... i després prou feina hi ha a treure-se-la de sobre.

Com a mínim...



... la meva em farà reviure espisodis d'infantesa :-)

27 d’octubre 2009

La balena franca austral

Com a últim exemplar de les grans balenes, avui us parlaré una mica de la Balena Franca Austral. De fet, de balenes franques n'hi ha 3, i totes elles s'assemblen molt. En un principi només se separaven les balenes franques entre hemisferi nord - hemisferi sud, però s'ha descobert que al nord hi hauria dues espècies: la de l'oceà Pacífic (Eubalaena japonica) i la de l'Atlàntic (Eubalaena glacialis). I al sud, és clar, la Balena Franca Austral (Eubalaena australis). En principi s'accepta aquesta separació entre les tres poblacions de balenes franques perquè com que prefereixen aigües fredes, no creuen els oceans de Nord a Sud per ajuntar-se, ja que per fer-ho haurien de travessar aigües tropicals. Així doncs, moltes de les coses que diré les podríeu trobar també a les espècies de l'hemisferi nord, però em centraré en la Balena Franca Austral perquè és força coneguda per ser l'espècie estrella del whale watching a la Patagònia argentina. I així, amb una mica de sort, qui sap si en uns anys puc fer un post de contrast amb vivències pròpies!

Una de les característiques més notables d'aquestes balenes és que ja no presenten aquells solcs a la gola que tenien els rorquals, i tampoc tenen aleta dorsal. A part, si les comparem amb el rorqual comú de les aigües mediterrànies, per exemple, són més petites i més grasses, no tant estilitzades. Cal tenir en compte que viuen en aigües molt més fredes, i que el teixit adipós sempre és una bona capa aïllant de les baixes temperatures.

A la part del cap i del llavi tenen força callositats (pell de consistència còrnia), on hi creixen els anomenats polls de les balenes (que en realitat són uns petits crustacis, els ciànids, d'entre 0.5 i 1.5 centímetres de longitud). A les callositats també hi ha cirrípedes, uns crustacis calcaris que formen estructures dures, calcificades, que també és freqüent veure com parasiten les tortugues. És un aspecte curiós el fet que aquestes callositats siguin l'empremta dactilar de cada individu, ja que des que neixen fins que moren, el patró de disposició i mida de les callositats roman invariable (de la mateixa manera que els rorquals eren indentificats mitjançant el perfil de l'aleta dorsal)


Font: wikipedia

Ciànids, els polls de les balenes. Font: http://news.bbc.co.uk

Les balenes franques australs neden força lentes, a uns 3 km/h, i sovint ho fan a prop de la superfície. A més, un cop mortes, a diferència d'altres espècies aquestes es mantenen surant a la superfície. Aquests dos aspectes, juntament amb l'enorme quantitat de substàncies lipídiques que aporta un sol individu, van fer que fossin molt vulnerables i l'objectiu principal de la caça balenera des dels segles XVIII-XIX fins a mitjans de la 2a meitat del segle XX. De fet, el nom franca és una traducció de l'anglès, Right whale, anomenades així precisament per ser les balenes bones, les fàcils de caçar. Es va arribar a reduir la població un 90%, i és que es van fer decrets i es va protegir l'espècie de la caça massiva a la qual estava sotmesa a partir dels anys 30 (quan la població total estimada tan sols era d'uns 1600 individus), però se sap que als anys 60 les flotes soviètiques van seguir caçant fins a 3000 exemplars. L'aspecte positiu a destacar és que avui en dia les poblacions de balenes franques augmenten any rere any, es van recuperant, i en un període de 10-12 anys s'ha arribat a duplicar la població total.

Un bon indret per poder observar balenes franques és la península de Valdés, a la Patagònia argentina, des dels mesos de maig-juny fins a setembre-octubre (quan allà és hivern). Els afloraments de la seva principal font d'alimentació, el krill, es troben sobretot en aigües més fredes, gairebé antàrtiques, però puja cap al nord per tal de reproduir-se. Coincidint amb aquest estadi, es pot observar com les balenes salten i treuen el cos fora de l'aigua de manera espectacular, un comportament que en època d'aparellament serveix per atraure les femelles i fer-se valer.

Font: wikipedia


I per acabar... un video extret de youtube. Hi apareixen imatges d'aquesta balena. No tenen gaire qualitat, no són pas de documental, però només de pensar que estan fetes en estat pur, per mi ja són un gran què.



----------------------

Fonts:
http://commons.wikimedia.org/wiki/Eubalaena_australis
http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s (Whale watcher, de Trevor Day)

----------------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- Rorquals
- El rorqual blau
- La balena geperuda
- El rorqual comú

22 d’octubre 2009

Un parell de regals del cel...

55 litres per metre quadrat, que m'ho ha dit el Molina... I ja pot ser, ja, que la tamborinada d'avui ha estat de traca i mocador. Jo crec que la capçalera del bloc en el fons ha estat alguna mena d'acte premonitori d'aquesta tardor que semblava no arribar...

I igual que mitja Catalunya, un arc de Sant Martí s'ha tenyit davant els meus ulls. Feia molt de temps que no en tenia un d'igual davant els meus morros. Cap d'igual. Sencer, es podia distingir clarament on començava i on acabava, i he pogut comptar els set colors, un per un. Tan perfecte que semblava irreal.

El més bonic de tot, però és que realment semblava un pont que es podia travessar per sota tot caminant-hi xino-xano, com si l'arcada fos una mena de camí que guia als ocells. Com quan vas per l'AP-2 i travesses aquell monument al Meridià de Greenwich, però multiplicant la bellesa per 10^10. O més. He intentat fer-hi una fotografia, i m'he hagut d'ajupir i mirar cap amunt. I tot i així no hi cabia pas, a la pantalla.


Però aquest no era l'únic regal del cel d'avui. De bon matí...

20 d’octubre 2009

No operatiu

El mòbil al qual truca es troba apagat o fora de cobertura en aquest moment

En aquest moment no el puc atendre. Deixi el seu misstage després del senyal. Piiiiiiiiip.

Les nostres línies estan ocupades en aquests instants. No es retiri, de seguida l'atendrem.

I un llarg etcètera de frases crossa, fórmules per dir el mateix.


No sé quina ha fet servir el meu sistema immunitari per declarar-se en vaga indefinida. Jo, que agafo un refredat un cop cada X anys. Que els hiverns es limitaven a quatre mocs. Ara ho tinc tot de cop: suor freda, dècimes de febre, mocs, coll irritat, tos, passo de fred a calor en menys de deu segons, mareigs, i només em queda un fil de veu. Tot un rècord.

Tinc el cos en mode no operatiu. Fins a nova ordre.

16 d’octubre 2009

Mundos paralelos [Relats Conjunts]



Se'm fa massa difícil pensar en móns paral·lels. Dos plans que no es creuen, que no xoquen, que no interaccionen. Massa complicat tot plegat. Si agafo un bolígraf i un paper, i hi dibuixo una ratlla el més recta possible, sense fer servir res més que no siguin les mans, potser me'n surto. Si n'intento dibuixar una altra completament paral·lela, segur que no me'n surto. Acabaran convergint, es trobaran en un punt, un punt màgic que farà de pont, de frontera de mestissatge entre idees i imatges de dos indrets que en teoria no haurien de revelar-se mútuament.


I és que tot el que deixem a les nostres mans mai serà inaccessible ni infinit. Si se'ns permet pensar en l'existència móns paral·lels, deixaran de ser-ho. En el precís moment en què jo i el meu alter ego de l'univers paral·lel pensem en la possibilitat de trobar-nos, en l'existència de l'altre, haurem creat el pont.


Però si saltes jo hauré de saltar. Si véns, jo hauré de marxar. Perquè en un mateix món no hi ha lloc per a dos com tu. O per a dos com jo.


12 d’octubre 2009

Compromís

Sovint he rebutjat propostes o ofertes perquè sé que no les podré dur a terme com m'agradaria, que no podré dedicar-m'hi bé, que deixaré coses penjades aquí i allà. El lema és: si ens hi posem, fem-ho bé. En una ocasió, després d'excusar-me i dir que no, em van dir que era una persona molt compromesa, frase que semblava totalment oposada al comportament que jo acabava de mostrar en rebutjar la proposta que m'acabaven de fer.

- Compromesa i estic evitant el compromís?
- Compromesa perquè si no pots dedicar-t'hi al 200% no t'hi impliques, però quan acceptes, no se't pot demanar més, ho dónes tot.

Òbviament exagerava una mica, tot i que era d'agrair que tingués aquesta concepció de mi. I sí que coincideixo amb ell en això de que no faig les coses a mitges, el que es comença s'acaba. M'estic referint a projectes o propostes que no només m'impliquen a mi, sinó que comporten un vincle i una interconnexió amb altres persones, que la feina d'uns i altres convergeix i es fusiona per acabar sent un projecte o activitat que faci goig (dels meus "projectes personals" n'hi ha varis d'inacabats...)

I per aquesta mateixa raó, m'agrada que quan la gent es compromet amb mi compleixi. Que s'hi impliquin si realment tenen la intenció de fer les coses bé, de tirar endavant i fer la part que els pertoca, de ser-hi quan se'ls necessita, de complir amb els terminis establerts i totes aquestes coses. Em passa com amb la puntualitat: no m'agrada que m'hagin d'esperar i arribo a l'hora prevista, i de la mateixa manera, que em facin esperar molta estona no em fa gràcia. M'emprenya molt la falta de confiança i la decepció de no poder comptar amb algú en qui havies dipositat esperances. I tot això s'emfatitza si els implicats prèviament havien fet esment de la seva il·lusió de participar, de que farien de tot i de més.

Mentre hi hagi burros sempre hi haurà qui vagi a cavall, no?

Doncs potser que vagi a comprar-me unes orelles.

11 d’octubre 2009

Plou sobre mullat

Ahir, un pop de dos pams de llarg ens perseguia per les roques d'una petita cala de la Costa Brava. Amb un ball de cromatòfors i una lleugera taca de tinta ens va deixar clar que no estava per orgues. va ser molt bonic, no havai tingut mai un pop de tan a prop... viu, és clar!

Nombrosos peixos de roca, alguns d'ells mimetitzats, a l'espera d'un bon botí...

Anèmones, algun tomàquet de mar, eriçons...

Ajaguts a la sorra, veiem com mar endins plovia sobre mullat.


I avui, els peus i les mans ressentits de fer el mico per les roques. Però amb la satisfacció de que va valer molt la pena.

07 d’octubre 2009

Tapadora

De vegades passa que t'involucres en cos i ànima a guarir algú, a fer-li costat, a fer-li companyia, a predicar dins teu que fas el que és correcte... I en realitat potser tot és una tapadora. Tu emfatitzes la situació, la sobredimensiones una mica perquè en realitat potser tu estàs pitjor que l'altre. I intentar guarir-lo és una manera d'encobrir el teu dolor. No estàs curat del tot i pretens curar als altres. I ho notes quan et poses trist, quan plores, quan et bull al sang o quan tens una pressió al pit injustificada que treu el cap a mig matí, a mitja tarda o a mitja nit. No avisa, però quan surt, surt, no necessita cap motiu en concret.

Amagar-ho potser no et fa cap bé, però saps que fer-ho notar a la resta pot fer més mal, o que pateixin per una sensació que per força ha de ser passatgera. I una tapadora potser no és tan dolenta. Al cap i a la fi, quan tapes una olla a dins hi pot haver de tot, és tot un món de sorpreses...

04 d’octubre 2009

Carquinyolis!

Ahir tenia ganes de fer alguna cosa per berenar, alguna dolçaina petita, d'anar picant. I fent un cop d'ull a un llibre de cuina els vaig veure: carquinyolis! Feia segles que no en menjava i tenia tots els ingredients necessaris per casa. Va ser tot un experiment, ja que no n'havia fet mai, però per a tot hi ha una primera vegada!

La recepta no és gens complicada, i a mi em van quedar molt bons!

Ingredients:
100 gr. d'ametlles crues amb pell
1 ou
100 gr. de sucre
175 gr. de farina
pell de mitja llimona
1/2 o 1 culleradeta de cafè de canyella en pols
1 culleradeta de llevat en pols

Preparació:
Primer de tot, poseu les ametlles en un recipient amb aigua. Tot seguit, comenceu a fer la massa: poseu la farina en forma de volcà, afegiu-hi el llevat, i al centre, la resta d'ingredients: l'ou (reserveu una mica de rovell per pintar els carquinyolis), el sucre, la pell ratllada de mitja llimona i la canyella en pols. I comenceu a barrejar-ho tot amb cura. Un cop tingueu la pasta una mica lligada, escorreu les ametlles i afegiu-les a la pasta, i acabeu d'amassar.

Mentrestant, preescalfeu el forn a uns 180ºC

Un cop tingueu la massa a punt, formeu tires de pasta d'uns 3 centímetres d'ample i 1.5 centíimetres d'alçada, aproximadament (poden ser tan llargues com la safata de forn, si voleu). Poseu damunt de la safata de forn un paper encerat i a sobre les tires de pasta. Pinteu-les amb la mica de rovell que havíeu reservat i poseu-ho a coure uns 20-25 minuts (controleu-ho una mica a partir dels 20 minuts, heu de tenir-les al forn fins que s'hagin daurat una mica). Traieu-les del forn i talleu al biaix les tires de pasta, fent carquinyolis d'1.5 centímetres de gruix aproximadament. Torneu-los a posar a la safata del forn i deixeu-los coure cinc minuts més perquè s'acabin de daurar.

I ja els tindreu a punt! Només caldrà deixar-los refredar i anar amb compte amb les dents!

01 d’octubre 2009

Balanç de novetats

Gairebé una setmana de classes... gairebé. No puc dir que hagi estat estressant, ja que tampoc és que tingui moltes hores, i les pràctiques encara no han començat. I a més, la primera classe de cada assignatura es dedica a explicar com s'avalua l'assignatura, exàmens, parcials, percentatges...

Però pinta bé. Sempre hi ha alguna assignatura que no fa tant el pes, ja sigui pel temari o pel professor, però ens adaptem a tot i ho fem decidits a tirar endavant.

Faig la majoria d'assignatures en una aula nova, reformada, amb pantalla de projector automàtica (que una de les professores gairebé es carrega quan la va intentar plegar tot fent aquella típica estirada cap a baix perquè tot seguit la pantalla pugi per ella soleta), parets immaculades i cadires amb braç abatible llogades aquí, massa petites i estretes pel nostre gust, a l'espera de que ens posin bancs o alguna altra cosa dintre de dues setmanes (és a dir, mes i mig).

Sempre és millor no deixar-se endur pels prejudicis, nodrir-se dels consells que et puguin donar els "veterans" i alhora contrastar la informació amb els fets que tu pots comprovar empíricament quan assisteixes a classe. He fet tot el procés amb Fisiologia Animal, l'assignatura fatídica de 2n de Biologia a la meva facultat. Molts suspesos cada any. Molts. El primer dia la gent ocupava totes les cadires, el passadís que hi ha enmig de files de cadires i el fons de la sala. Comptant unes 18 cadires per fila (separades per un passadís al mig), per 9 o 10 files de cadires, això ascendeix a un total de 180 persones. I encara falta sumar la gent que hi havia dreta. I als altres dos grups no sé com estaria la cosa. El professor, pel que sembla, té certa tendència a la... crueltat? Explica malament? Es passa als exàmens? No ho sé, cadascú deu tenir la seva teoria. De moment no em desagrada la metodologia que utilitza per explicar, i ja ens va avisar de que hauríem de tirar de llibre, que no només entra el que explica a classe. Però no em va fer el pes l'actitud amb la qual es va presentar el primer dia. Ni l'actitud ni el to. Posant-nos les estadístiques dels supesos, diagrames de barres desmoralitzadors. Per què? Per què si insisteixes en què l'assignatura no és tan difícil i que si treballem mica en mica ens la podem treure? Què pretens aconseguir? Va deixar clar que aquestes dades no eren motiu per baixar el nivell, i no li discuteixo pas. Però no cal que en faci ressò. És posar pressió innecessària, tothom coneix l'assignatura i el professor, la fama és una de les coses que pel boca a boca es transmeten de manera eficaç i veloç.

Bé, de tota manera, si tenia algun pla malèfic per buidar la classe amb mi no funciona. Amb els prejudicis i aquestes coses sóc força de m'entra per una orella i em surt per l'altra, fins que jo no ho experimento no baso els meus plans en l'experiència dels altres. Sóc responsable i formigueta, vaig fent mica en mica i la meva metodologia m'ha donat resultat fins a dia d'avui. Si una teoria funciona, per què no seguir aplicant-la?

Això sí, quatre dies no són suficients per acostumar al meu cos a anar a dormir gaire d'hora... pels matins encara arrossego una mica de son!


PS: Ja fa uns dies (quan vaig canviar la capçalera) que també vaig canviar el menú horitzontal... per si algú l'havia provat, hi havia una errada en un dels enllaços que ja he arreglat!!! :-)

27 de setembre 2009

Projecte de biòloga: Segona part.

Horaris, pràctiques, aules, entrepans, cafès, laboratoris, activitats, riures, distraccions, pipetes, apunts, bolígrafs, cares de son, caminades de bon matí, música o ràdio?, càpsules de petri, bata, escales amunt, escales avall, aules, campus, microscopis, llibres...

De 9 a 10: Genètica
De 10 a 11: Citologia i Histologia.
De 11 a 12: Ecologia

Ocupada de nou en crear una futura biòloga.

25 de setembre 2009

Irreductibles areñienses

PER TUTATIS! Si aguantéssim tant com ells...



Extret de directe!cat

24 de setembre 2009

El rorqual comú

Avui us presento una nova espècie de Misticet: el rorqual comú (Balaenoptera physalus). Després d'haver fet dos tipus de balenes tenia pensat passar als dofins, les orques, les marsopes, les belugues o els zífids. Però tot arribarà. Crec que és important citar aquest cetaci no només pel fet de ser el segon animal més gran del món (després de la balena blava, és clar) sinó sobretot perquè hi ha poblacions de rorquals comuns a la Mediterrània. Molta gent no sap que aquí mateix, a casa nostra, tenim balenes.

Com sempre, el seu carnet d'identitat:

En anglès, al rorqual comú se l'anomena fin whale (fin vol dir "aleta"), ja que té una mena de cresta que li recorre la part superior de la cua, com si es tractés d'una aleta de peix. L'aleta dorsal la té força enrere, i és molt petita en comparació amb la resta del cos. I un tret distintiu d'aquest cetaci és que la pigmentació de la pell varia a banda i banda del cap: la banda dreta és de color més clar, tan per dins com per fora de la boca. El fet de ser més clar afavoreix que quan els raigs de sol s'hi reflecteixen, les preses quedin ming encegades o que s'espantin, i per tant els peixets tendeixen a agrupar-se i formar aquelles boles immenses, que a les balenes els permet atrapar-los més fàcilment d'un sol cop. El que no se sap encara és per què el costat dret i no l'esquerre, o per què no ambdós costats, ja que s'ha observat que el rorqual sovint gira el cap per menjar, però ho fa indistintament cap a una banda i cap a l'altra.


Fotografies de rorqual comú. Font: www.arkive.org

El rorqual comú és una espècie que viu allunyada de la costa, però durant les etapes migratòries se'n poden observar diversos exemplars. En el cas dels rorquals mediterranis el Cap de Creus és un lloc de pas important, on se'n poden fer albiraments a la primavera, quan es dirigeixen cap al Mar de Ligúria. Allà s'hi queden a l'estiu, aprofitant l'alta productivitat de les aigües italianes, i quan arriba el fred tornen a marxar cap a les costes africanes, passant per les Illes Balears, Còrcega i Sardenya. Els rorquals de la Mediterrània no són balenes de l'Atlàntic que estiguin aquí "de pas", sinó que a les nostres costes hi tenim poblacions autòctones d'aquests cetacis, i això és el que els fa realment especials.


Pot semblar que la població de rorquals és força elevada, però si tinguéssim dades de quants exemplars habitaven els nostres oceans fa un parell de segles, veuríem que alguna cosa ha passat. I és que al segle XIX i principis del XX, la indústria balenera va fer molt de mal a aquesta espècie. Van ser caçats massivament per comercialitzar-ne la carn i el greix per fer-ne olis. Avui en dia aquest tipus de pesca està força més controlada, però tot i així hi ha llocs on encara està permesa. Per exemple a Groenlàndia, per a la subsistència aborigen. El problema de tot plegat és que es van veure sotmesos a tal persecució que sortir-se'n és tot un repte.

Altres tipus d'amenaces per als rorquals són les col·lisions amb els vaixells (els rorquals comuns són una de les espècies de balenes de les quals se'n tenen notificades més col·lisions) A les nostres costes de tant en tant en tenim algun cas: l'últim, el passat mes de maig: un vaixell de càrrega va entrar al port de Barcelona arrossegant un rorqual femella de 20 metres de llargada a proa.

I si parlem de contaminació, la imatge que ens vindria al cap serien els abocaments incontrolats de susbstàncies tòxiques, la presència de metalls, pesants, etc. Però en els cetacis també cal tenir en compte la contaminació acústica. Cal no oblidar que els rorquals tenen un sistema de biosònar que els permet localitzar bancs de krill o comunicar-se, entre altres. L'ús d'aparells de localització tipus sònar per part dels vaixells quan no és necessari els afecta i els desorienta, augmentant considerablement les probabilitats de que quedin encallats a les costes.


I ja per acabar, com a curiositat, se sap que hi ha balenes híbrides sorgides del creuament d'una balena blava (Balaenoptera msuculus) i de rorquals comuns (Balaenoptera physalus). Així doncs, sembla ser que no hi ha males cares ni competitivitat entre les dues espècies més grans del món, sinó fins i tot una complicitat entranyable ^^


--------------

Fonts:
El rorqual comú a la ICN Red List. http://www.iucnredlist.org/details/2478/0
Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Balaenoptera_physalus
(Whale watcher, de Trevor Day) http://books.google.es/books?id=-wuhsC9mODQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_navlinks_s

--------------

Monogràfic de cetacis (altres entrades)
- Rorquals
- El rorqual blau
- La balena geperuda

22 de setembre 2009

Quan comença la tardor?

La tardor no comença quan ho diu el Corte Inglés, com molt bé em va fer veure un cop en Carquinyol. Si fos per ells, l'u de setembre ja aniríem amb jaqueta de llana i per Tots Sants menjaríem tortell de Reis.

La tardor arriba quan comença a fer més fred. Quan s'acaben els pantalons curts i a la nit ja no s'hi val a dormir destapat. Quan a les vuit ja és massa fosc. Quan l'ampolla d'aigua deixa d'estar a la nevera perquè tan freda ja no ve de gust. Quan el paraigua va a parar a la bossa, perquè tenir mocs no fa gràcia i després a la piscina m'ofego en un no res.

O bé quan penso que ja fa força temps que encara tinc la capçalera d'estiu, miro el calendari i ja som a 22 de setembre...

Aquesta tardor toca pluja.

21 de setembre 2009

Quan tens un projecte...

...el procediment sol anar així:

a) Tens una idea, que creus que pot funcionar. Un petit projecte.

b) Te'l treballes, busques informació, en redactes una introducció i després el desenvolupes per escrit. Amb les noves tecnologies, tot això amb ordinador.

Parèntesi. Això no sol entar dins el procediment, només quan ets tan totxo com per guardar les coses relativament importants NOMÉS en un pendrive i aquest diu que prou. Tot a fer punyetes. Però com que ets preseverant i tens fe en que el projecte és bo i pot te'l poden aprovar, ho repeteixes TOT. Un mes de feina, d'anar fent mica en mica, l'aconsegueixes concentrar en una setmana, posant-hi els cinc sentits i els 24 hores del dia.

c) Et mires i remires el projecte, com el presentaràs, busques respostes a possibles preguntes que et vulguin fer

d) Arriba el dia D i la hora H.


No he sabut afrontar el dia D ni la hora H, que en realitat ha estat la hora H i mitja (la puntualitat de la gent, ja se sap). Ho he deixat anar, simplement, de la manera més absurda i estúpida possible. Sense força, sense convicció. He presentat la idea general, sense entrar en detalls de com ho enfocava jo, i de seguida m'han fet veure que la meva ieda no era innovadora, que ja se l'havien plantejat però que faltava això i allò altre. Jo els he resolt un dels principals handicaps oferint-me per fer una de les tasques que ells no es veien en cor de fer, per disponibilitat de dates, però tot i així... Potser ha estat culpa meva i hi ha coses que potser no són tan senzilles, o que jo sola no les puc fer, o que no tinc el mètode per poder-les fer... el meu mètode potser no és bo. El fet és que tot el que havia REpreparat s'ha quedat dins el pen, trist, amagat en una carpeta dins una altra carpeta (ja ho tinc això, que sóc ordenada). I que no ho he exposat. I que n'estava orgullosa pel simple fet d'haver-m'ho currat com una burra, amb pdfs, un document d'Excel amb formuletes i coses així, on només posant un número en una casella obtenies una sèrie de resultats (sí, eren simples sumes, restes, multiplicacions i divisions, però molt ben lligades, tot tenia molta lògica i era molt visual i pràctic!) i... de que era el meu projecte. Que havia fet la feina de dos tres persones jo sola. I que tenia la il·lusió de poder-ho com a mínim ensenyar. No sé si al final es farà d'una manera alternativa o si quedarà en l'oblit... no ho sé.

Un cop immersa en la meva decepció, vénen les preguntes de consolació. Que ho he fet a l'estiu i no tenia res més a fer. D'acord. Que d'això n'he après i que si algun cop he de fer una cosa semblant em serà molt més senzill. D'acord. Però tot i així...

18 de setembre 2009

El fumador [Relats Conjunts]


- Ostres, mira que ets lent, eh! Si arribo a saber que et costaria tant fer-me el quadre no te l'encarrego, que em fots dels nervis! Jo només volia tenir una pintura a l'oli que presidís el despatx. Totes les persones importants i de renom se'n fan fer un algun cop a la vida. Fa important. La fama és el que perdurarà més enllà de la meva existència, el que farà que els meus néts, besnéts i descendents encara més llunyans sàpiguen qui vaig ser. Que em coneguin, que no es pensin que vénen d'un llinatge de morts de gana. I per això crec que ja va sent hora que en tingui un, també. Però si arribo a saber que em costaria tan cara la broma, em sembla que m'ho hagués repensat. Portem aquí tres setmanes i cada dia em véns amb el mateix: falta poc, falta poc... I cada dia em tens aquí fent el panoli, assegut al tamboret. I jo ja no puc més, l'esquena m'acaba fent un mal horrorós i les cames se m'enrampen... Res, és inútil discutir amb tu, ja sé el que em diràs...

- Falta poc, tingui paciència...

- Paciència?? Doncs mira, tens raó, d'això me'n falta! I si em toques gaire els nassos, la meva paciència et fotrà una coça al cul i au, bon vent! No veuràs ni un duro, i m'és igual que no hagis acabat el quadre! Merda, veus? Per culpa teva m'has tornat a excitar, ja em tremola el pols altre cop! Necesisto una altra cigarreta...

- Si no para de bellugar-se i de moure el braç amunt i avall amb la cigarreta no puc agafar-li un bon pla de perfil... I si no deixa de moure's la llum no li incideix en el mateix angle tota l'estona i se'm fa molt difícil poder fer quadre en condicions, que m'entén? I si no deixa de fumar, aquest núvol fosc de sutge que l'envolta no em permet captar l'essència dels colors de la seva roba, i contínuament he d'estar rectificant el to blavós de l'americana... o verd... o... bé, farem una barreja. I si no deixa de fumar...

- I si no calles sabràs qui puc arribar a ser jo! No juguis amb mi, em sents? Conec a molta gent, tinc contactes, sóc una persona influent, i si em proposo que acabis dormint sota un pont creu-me que ho puc aconseguir! No t'encomanarà un quadre ni déu, que no ets pintor ni ets res! I per avui ja n'hi ha prou, s'ha acabat! Vindré demà a la mateixa hora, i et dono com a màxim una setmana més per tal que acabis el quadre. M'has sentit??????

[apaga la cigarreta dins una bassa de color verd-blavós, a la paleta de colors. Mitja volta. Cop de porta]

Serà... serà malparit! Que no sóc ningú, diu! Em titlla de txitxarel·lo o què? Qui collons s'ha pensat que sóc?? He retratat amb les meves mans a gent molt més important que ell, presidents, prínceps! Els meus quadres han presidit galeries d'art i mansions d'autèntics col·leccionistes! Si ni tan sols sé per què vaig accedir a fer-li el quadre, no s'ho mereix, no s'ho mereix!!!! Si és que només de tenir el llenç amb la seva imatge davant dels nassos em vénen unes ganes de fotre-li quatre hòsties que no el reconeixeria ni sa mare! Estúpid senyor important, amb el seu barretet d'ala ampla, amb la camisa cordada fins dalt, el senyor emcrecelmésguapodelmón... Si tens una nàpia que espanta, home! Si és que fins i tot he aconseguit plasmar-te aquesta mirada de malparit que tens... no em miris, em sents? Ni em miris! Prou! Vine cap aquí!

[Agafa amb força el quadre, el treu del cavallet i el llença a terra. En un atac de rauja, el comença a fer a bocins. Tres, quatre, trenta. La imatge escampada i desfigurada de l'home tapissa el terra de l'estudi.]

Merda... ja hi som, ja m'he tornat a descontrolar. Que no visc de l'aire, que necessito els diners, que per fer-li l'estúpid quadre em pagava força bé. I ara què, què he de fer? Bufff... a veure, on collons tinc la cinta adhesiva... Jo diria que aquest trosset anava aquí... i aquest altre? Bé, aquí mateix, tampoc vindrà d'aquí...

15 de setembre 2009

Cinquè experiment: els fluids i la temperatura

Al llibre Ciència a un Euro d'en Dani Jiménez se'ns planteja un dubte: per què contra més pugem en alçada (una muntanya, per exemple) més fred fa, si en teoria tota l'escalfor prové del Sol i conforme ascendim ens hi estem apropant?

La resposta és que la lum del Sol està formada per gran espectre d'ones : les microones, les ones de ràdio, els raigs UV... La llum visible, la que nosaltres som capaços de distingir, en realitat n'és una part molt petita. Si intentem recordar com és un arc de Sant Martí veurem que l'espectre de colors va des del vermell fins al violeta. Els infraroigs estan per sota del vermell, i els ultraviolats (UV), per sobre del violeta. Si aquests tres tipus de radiacions les ordenéssim per ordre creixent d'energia, tindríem que les ones menys energètiques són les infrarroges, després tindríem la llum visible i finament, la llum UV.

El que passa en realitat és que l'aire és molt transparent a la llum solar i no s'escalfa gaire, de manera que la llum passa i arriba a la superfície de la Terra. Allà, una part és absorbida pel terra i l'altra es reflecteix, és a dir, retorna a l'atmosfera. Però com que una part de l'energia s'ha perdut, la llum que "rebota" té menys energia i s'emet en forma de llum infrarroja. És aquesta radiació, doncs, la que escalfa l'aire, i no pas la llum directa del Sol.

Tot seguit, al llibre es proposa un miniexperiment per a demostrar la importància de que aquestes masses d'aire tinguin temperatures diferents. L'aire calent és menys dens que l'aire fred i per tant, tendeix a pujar. El fet que les masses d'aire estiguin invertides com hem dit abans (és a dir, calent a baix i fred a dalt), fa que es crein corrents d'aire, que l'aire calent pugi, es refredi, es condensi i formi petites gotes d'aigua. I d'aquí els núvols, les pluges... i el típic cicle de l'aigua.

Com que amb l'aire és difícil de veure, l'experiment està fet amb aigua freda i aigua calenta (tenyida de color rosa). No és molt nítid el vídeo, però si us hi fixeu veureu que quan s'uneixen les dues ampolles, l'aigua rosa comença a pujar fins que les dues ampolles contenen aigua tenyida. És a dir, l'aigua calenta puja i la freda tendeix a baixar.


No us espanteu encara que sentiu crits, ocellets, avions i coses per l'estil... al veinat hi tinc de tot, què hi farem!



13 de setembre 2009

Matins relaxants

Vaig dir fa uns dies que tenia ganes de rutina. De recomençar de nou. D'anar amunt i avall i treure'm la son de les orelles d'una vegada. Ha estat un estiu avorridot per diverses circumstàncies, els plans que tenia no els he pogut dur a terme i tornar a l'activitat em manté viva, fresca. Sinó, em marciria.

Però tot i això, no puc negar que m'encanta que arribi demà... i no pel fet que comencin les classes, ja que les vacances a mi se m'alllarguen encara uns dies. Demà serà el principi d'uns matins exclusivament meus. Dies d'aixecar-me sola. Esmorzar sola. Caminar descalça per casa sola. No hi haurà ningú, només jo, les quatre parets, el cafè fumejant i la música de fons (i els crits els nens a les 9 del matí, però ho deixarem com a fet irrellevant en aquesta imatge tan bonica que m'estava quedant...). Algun cop he comentat que a llarg plaç no sé si m'hi acostumaria o si trobaria a faltar la companyia, són coses que fins que no t'hi trobes crec que no es poden especular gaire.

A mi m'agradaria acabar vivint en companyia, i llevar-me amb algú, esmorzar amb algú, somiar al costat d'algú... Però ara mateix tinc l'estranya necessitat de tenir estones per a mi, saber que no tinc a ningú a l'habitació del costat, notar que la casa és buida i que si xerro només sentiré l'eco de la meva pròpia veu. Ho trobo... relaxant i personal.

11 de setembre 2009

09 de setembre 2009

Evolució d'un trèbol

Cliqueu a sobre per ampliar la imatge


07 de setembre 2009

Fil i agulla

Aquest any no he anat pas de rebaixes, conscient de que tinc prou roba per vestir-me i que la guardiola no està per tirar coets. No és que hi vagi cada any, però si em fa gràcia alguna cosa ho aprofito durant aquestes dates, ja que la roba surt més barata i a més faig que sigui el regal d'aniversari, dos en un! I és que de vegades penses allò de que no tens gaire cosa per vestir-te, i descobreixes aquella peça de roba que no et poses mai. Decideixes rescatar-la del seu trist refugi, te l'emproves altre cop i recordes per què tenia tres dits de pols: perquè no t'agrada, pel color, perquè no t'està bé, per això, per allò altre...

I en comptes de tornar-la a deixar on era fins que l'any següent tornis a fer el mateix... Per què no reutilitzar-la? Al cap i a la fi, per a que es floreixi a l'armari...

Així doncs, d'uns pantalons-pareo d'aquests que es lliguen davant i darrere que tenia (el model era una cosa així, però amb un estampat diferent):


Font: Internet

N'ha sortit... un vestit! M'ha costat un parell de dies i lliçons de costura, però al final me n'he sortit! N'he posat una foto perquè m'ha fet gràcia que a sobre fa joc amb els colors del bloc!!

04 de setembre 2009

Enfortir el cor

Torna el setembre i les sessions diàries de piscina i gimnàs. Com era d'esperar, després d'un agost de no fotre ni brot estic mig feta una coca. He aconseguit no tenir cruiximent i fer vida normal amb dignitat, sense haver de fer moviments amb una lentitud similar a la del tai-txi per no veure les estrelles. Però tot i així el cansament muscular i cardiovascular es nota.

[Parada tècnica lingüística: fa temps vaig buscar com s'havia de dir en català de les maleïdes agujetas, i a aquesta web vaig trobar aquesta frase que em va fer molta gràcia: Les tiretes a la farmaciola, les agulletes al mar, les fiblades o les punxades al cor i el cruiximent o l’esbraonament als ossos i/o als músculs. Si la visiteu o consulteu un diccionari sabreu el per què! Personalment cruiximent encara m'agrada, però esbraonament em resulta tan forçat!]

Al que anava, que costa adaptar-se però que amb constància i anant mica en mica s'aconsegueix que tot torni a la normalitat. I crec que ho puc fer extensiu a altres camps, altres situacions en les quals em veig immersa. M'ha costat més del que em pensava, (em serà molt més senzill recuperar la forma física) però mica en mica i sense adonar-me'n vaig sortint de tot plegat. Tot passa com de sobte, és força espontani i no te n'adones fins que ja has traspassat la línia. Però recomforta veure com parlar de certs temes o encarar-se i parlar clar amb certes persones deixa d'intimidar tant, el cor i la voluntat s'enforteixen i sents que podries començar el combat i aguantar fins a l'últim assalt. Guanyar-lo o no és relatiu, hi ha combats on ningú guanya ni perd, però el més important és resistir, no sortir del ring i demostrar al contricant que ets capaç de fer-li front.

Es necessita preparació i un temps d'entrenament per enfortir el cor, i jo pecava d'ignorant potser en pensar que havia d'anar-lo treballant mica en mica, encara que fes mal, i que un bon dia, després de tantes patacades i tantes suors, s'hauria fet més fort. He quedat molt sorpresa de veure com aquest entrenament que el meu cor i la meva força de voluntat necessitaven s'anomena temps. No havia de ser impacient, no havia de matxacar-los: només deixar-los reposar, deixar que s'asserenessin i que s'ho prenguessin amb calma. I així ha estat. Després d'un temps sense martiritzar-los, ells solets han estat capaços de saber què volen, com i quan.

02 de setembre 2009

Un gas poc noble amb la salut

Fa pocs dies vaig parlar de per què ens sentim de manera diferent quan escoltem la nostra veu grabada, si en teoria nosaltres hauríem d'escoltar-nos igual. I en els comentaris va sorgir una nova pregunta: què és el que ens fa l'heli (el gas que duen els globus que s'enlairen) per a modificar-nos la veu de tal manera que ens recordi a la dels barrufets.

Temptejant per internet he vist que és una pregunta força recurrent, ja que és un fenomen força graciós i que tots hem acabat fent alguna vegada. I l'efecte invers, la inhalació de fum de cigarreta, per exemple, fa que la veu sigui més greu. Està clar que hi ha alguna propietat dels fluids que fa que varii el nostre to de veu, però... quina?

Doncs la denistat, és a dir, el quocient entre la massa i el volum. (d=m/v). Si fem un cop d'ull a una taula periòdica, veurem que l'heli és el primer dels gasos nobles, amb un pes molecular de tan sols 4 g/mol, i en canvi l'aire és un gas més "pesat", ja que els gasos que el formen també ho són (oxigen 8 g/mol, nitrogen 7 g/mol...). Si ens fixem en el fum del tabac, la cosa ja es dispara degut als nombrosos elments dels quals es compon: quitrà, nicotina, diòxid de carboni, acetona... etc. Per tant, per a un mateix volum d'aire, l'heli és el gas menys dens, seguit de l'aire i finalment, com a més pesat, tenim el fum del tabac.

Contra més lleuger, la veu edevé més aguda, i contra més dens, la veu és més greu. I això ho podem relacionar amb la freqüència: les cordes poden vibrar més ràpid quan el fluid és poc dens (com l'heli), ja que han de superar una resistència menor. I major freqüència en el so es tradueix en un to més agut. I l'efecte invers: menor freqüència (vibració més lenta degut a que el fluid és més dens i oposa més resistència) significa un to de veu més greu. Fent càlculs, es demostra que l'heli és molt menys dens: mentre que en aire el so viatja a 340 m/s, en heli ho fa a 915 m/s, el valor gairebé es triplica.

L'altra cara de la moneda és que no és sa. Gens sa. Quan inhalem heli evitem que l'oxigen arribi fins als pulmons, i per tant podem arribar a morir per asfíxia. Cal anar amb compte, que el que és graciós pot acabar sortint car!