Fins l'any que ve!

No li trobo cap gràcia a aquesta tradició dels raïms. Però cada Cap d'Any segueixo posant-me 12 granets davant els morros, i me'ls menjo. I demano un desig. Que sé que no es complirà, com tots els altres, i s'haurà de conformar amb el que és, un desig, una il.lusió d'una ment potser massa capritxosa. I mira que no demano impossibles ni res surrealista...però hi dec posar poc de la meva part, ves...

I que me'n vaig del tema... Que encara que no hi cregui i em sembli una tonteria, ho faig. Misteri sense resoldre. I a més, "per tal que el desig es compleixi i t'acompanyi la bona sort", han de ser raïms... Doncs a mi se m'acudeixen lternatives a aquesta tradició tan poc substanciosa. Au, us en poso algunes, a veure què us semblen:

Un conguito per cada toc de campana. SENS DUBTE, començar l'any amb xocolata és una de les millors coses que pot passar! I pels atrevits amb una boca més gran, fins i tot un bombó!

Si tingués amb qui compartir-ho, un petó per campanada. Petons dolços, amb regust de mel i sinceritat. O si ho preferiu, un de ben llarg, fort, amb transmissió de bones vibracions, amor i bons desitjos. El típic "feliç any nou" sobraria... Això no seria començar amb bon peu, sinó amb sabates de cristall lliscant sobre la catifa vermella.

I per què no encendre 12 espelmes? La sala buida, a les fosques, i mica en mica il.luminar el teu voltant amb el resplandor tènue que emana de cadascuna d'elles. Cada espelma encesa, un mes de l'any amb esperança, anb llum, amb coses positives que hem de saber trobar si estem tristos, i que hem de saber gaudir si estem eufòrics.


Au, 3 alternatives: la dolça, l'ensucrada i la mística. Que cadascú n'esculli una, o la tradicional, o cap... Però que sigueu molt feliços en aquest nou any que treu el cap, sent vosaltres mateixos i amb molts èxits en el que us proposeu. Ompliu les motxilles de petons, somriures i bons moments. En resum, de tot el que sí que hem de conservar i ens ha d'acompanyar en el nostre viatge personal. Abraçada comunitària per a tots. Ens seguirem llegint l'any que ve!

---------

Com a últim detall, la boira matinera des de la meva finestra. Un 8è pis. Primer, com es veu normalment, i després les vistes que tenia a dos quarts de nou del matí.

Cal una petita empenta...

Es pot viure molt de temps al costat d'algú sense arribar a conèixer-lo del tot. I de vegades, és necessària una aportació externa, uns altres ulls que ens facin adonar de què estem envoltats.

He estat en aquesta situació per partida doble:

He estat testimoni d'actituds deplorables i venjatives que han conduit l'orgull més enllà de l'horitzó. I diuen que l'horitzó mai s'acaba, que sempre que ens hi acostem un pas, ens n'estem allunyant un pas. I mentre que aquesta idea en un altre context em sembla preciosa (ja que puc arribar a imaginar un món que no me l'acabaré mai, que no em posarà barreres i sempre em deixarà una porta oberta, un nou horitzó), a l'hora m'aterroritza. L'orgull sense límits, fer-ho tot i esprémer les teves possibilitats amb fins no gaire agradables per engrandir l'ego i... l'orgull. No trobo una altra paraula. I ja tenim el cercle viciós sobre la taula. L'orgull creix, avança per arribar al final... però a la vegada s'allunya del seu horitzó irremediablement. I és trist arribar a situacions límit per obrir els ulls. Seria millor que l'orgull es materialitzés en forma de gomet negre al front. Així no caldria acostar-s'hi per saber quin peu calça.

Però tinc una moneda amb una cara lluent i daurada. També, per comentaris aliens, he descobert (d'una segona persona) que té un to de veu relaxant i agradable, característic, difícil de descriure. Que sap com tractar a les personetes, que els renya i alhora sembla que canti una cançó. I tothom coincideix en el mateix. Tant de temps que fa que la conec, tantes i tantes vegades que hi he parlat i no me n'havia adonat. I jo que presumia de saber reconèixer la lletra petita de les converses, aquells detalls aliens a les paraules que parlen per sí sols, i això se m'escapava... Però descobrir-ho sempre és una bona notícia.

Bosc submarí

Endinsar-se dins un bosc i deixar-se endur per les diferents olors i colors es pot convertir en una passejada ben agradable a l'abast de qualsevol. També és fantàstic fer una capbussada amb aquelles ulleres de busseig gegants, per poder observar de més a prop algun peixet o una praderia de Posidònia (que en bon estat és un magnífic ecosistema). Parlem de bosc, i immediatament la ment ens porta al Montseny, o als Pirineus. Terra, alzines, avets, artròpodes, conills... Però podem tenir una hibridació de mar i terra. Podem trobar un magnífic bosc enmig del mar. Però per fer-ho haurem de viatjar una mica, concretament fins al Pacífic, a les costes de Califòrnia.

Allà hi podem trobar un parell de gèneres d'algues brunes, Macrocystis i Nereocystis, que pertanyen a l'ordre de les Laminarials, i a les quals també se les anomena kelp. Tenen unes làmines molt grans, i uns rizoides que es fixen al fons del mar i la mantenen fixa. S'enfilen cap a la superfície a una velocitat trepidant: poden arribar a créixer de 30 a 50 cm cada dia, i fer uns 60 metres de longitud!! A més, tenen unes petites vesícules plenes d'aire anomenades pneumatòfors, que els permeten no quedar anclades al fons, sinó surar i pujar cap a la superfície i així captar més llum per poder fer la fotosíntesi.

S'anomenen algues brunes perquè presenten un color marró-groguenc, però tot i així fan la fotosíntesi, no és que tinguin les làmines marcides. I és que de pigments capaços de captar intensitat lumínica n'hi ha de molts tipus, i el color de les algues i les plantes depèn de la combinació de tots ells i de quins estan en major proporció. Per exemple, les algues brunes tenen clorofil·la A, clorfil·la C, carotens i xantofil·les (i més en concret, fucoxantina). En aquest cas, la fucoxantina és el pigment que li proporciona aquest to tan característic.

I aquí teniu una imatge d'un bosc submarí de kelp. Si ja sembla impossible que animals tan grans com les balenes blaves puguin mantenir-se suspesos dins l'aigua sense enfonsar-se, el regne vegetal no es queda enrere a l'hora de mostrar individus de talla XXL. Una veritable meravella.

I un detall dels pneumatòfors, aquestes bossetes d'aire que els permeten surar.

Massa poc fred

Les cortines bategant amb força, l'escala trontolla i amenaça de caure, el vent s'escola entre la jaqueta de llana i brrrrrrr..... calfred. I un nas vermell (el meu, no el d'en Rudolf) té la valentia de deixar-se entreveure enmig de les cortines, desafiant el vent i la pluja, i es deixa mullar. I les galtes. I al final tot el cap a fora, mirant com queia la pluja i deixant que m'humitegés la cara, sense res millor a fer. Llums enceses, un vent gelat i juganer que feia dansar la pluja com volia: ara cap a la dreta, ara es calma, ara tornem-hi. Avui m'hagués agradat anar a la platja a veure les onades, a contemplar la força del mar. Però m'he hagut de conformar amb un documental d'orques. Que no està gens malament tampoc.

I tota l'estona pendent... 6, 5, 4... Vaaaa una mica més! Ja queda poc! Però no. De 4ºC que jo hagi vist, no hem baixat. En un 8è. I cap a la part de dalt del poble, on fa més fred. Per tant, m'he quedat sense ni un trist floc de neu i m'he hagut de conformar amb la pluja... Que ja m'agrada, però a l'hivern m'agradaria que algun dia nevés. Ni que fos una mica. Ni que fossin quatre flocs de neu. Perquè seria la primera a baixar al carrer a deixar que caiguessin sobre el palmell i que es fonessin. Dits ben freds, però freds de neu.

Jo volia un Sant Esteve passat per neu, i no passat per aigua...

Una capsa de bombons

Els que ja fa una mica que passen per aquí saben que m'agrada la xocolata. I que m'agraden els detalls: rebre'n, i en conseqüència, fer-ne, perquè tinc la sensació que potser amb una cosa senzilla sóc capaç d'arrencar un somriure. Gaudeixo amb les petites coses, em considero una persona que en sap gaudir i que no busca més enllà si amb allò és feliç. I ambdues característiques s'han fusionat en una capsa de bombons.

Em van regalar una capsa de bombons divendres passat. Gran, maca, amb 12 bombons de diferents gustos. Se'm van il·luminar els ulls, ja que el detall per a mi és fantàstic i ideal, en segon lloc, no me l'esperava. Va ser un efecte col·lateral d'una tasca que havia fet i per la qual ja vaig ser compensada. Allò era un extra. "Per felicitar-te les festes". No sé qui va quedar més sorprès, si jo amb la capsa o ell amb l'abraçada que li vaig donar sense més, de sobte. I quina tonteria... 12 bombonets que si els reparteixo amb el meu germà i la meva mare, es redueixen a 4 moments de plaer per a mi... Però em va fer molta il·lusió. Ha estat la meva pimera capsa de bombons regalada que no venia de part de cap familiar, una persona totalment aliena a mi. I a més, donada la situació en la qual em trobo... No ho sé, és estrany, va ser un regal caigut del cel. I encara la tinc intacta, amb el ribet daurat envoltant-la i la tira de plàstic que la precinta i la manté verge. Esperant a que l'obri, que ja us dic que no trigaré gaire, que quan passo per davant l'armari tinc temptació de dolçaina...

Un nou habitant

Per què des de fa un mes en porto un sempre dins la bossa? Un escarabat blau que em van portar d'Egipte que m'acompanya. No sé pas què em va impulsar a entaforar-lo allà dins però s'hi ha quedat. I em segueix, em fa companyia en els moments bons i els no tan bons. I de vegades no recordo ni que el duc, i amb això vull dir que no és que la seva presència em tranquil·litzi. I penso que només fa nosa...

... però... només fa dos o tres centímetres... I és maco... I hi ha alguna cosa estranya en mi que cada vegada que decideixo treure'l el torna a posar a dins...

Tinció de fred

El fred ja és aquí i de debò. Si més no, a casa. El camí rellisca de bon matí, l'herba perd la seva verdor i es tenyeix de gebre, i el nas se'm posa de color vermell, a l'estil Rudolf. El meu gorro segueix desaparegut, i el noi d'objectes perduts que hi ha al migdia ja em coneix... Però no desistiré! I com que ja ha arribat el fred i les nevades i tot això que fa hivern i que m'encanta, ja tocava vestir de gala la capçalera del bloc!!

Les manifestacions i ocupacions contra el Pla Bolonya ja han arribat a la meva facultat: tendes de campanya davant la Sala de Graus, ocupacions de les aules, xerrades sobre què és i què comporta el Pla, entre d'altres xerrades i col·loquis que "sobren" (l'altre dia hi havia un "astrònom/astròleg" o com se li pugui dir, que assegurava que venia d'Andròmeda... ¬¬). De moment només he estat un dia sencer sense fer classe, ja veurem demà què passa... Dijous ens va agafar de sorpresa i no vam poder fer classe. Va ser la primera vegada que vaig jugar a cartes al bar de la facultat. He complert ja els requisits del típic model universitari? :-P

I per acabar, dir que sento molt haver estat absent d'aquesta manera, perquè no és que només no hagi escrit, sinó que pels vostres blocs tampoc hi he passat. Hi ha massa coses que em passen ara per ara, i em falta temps i empenta per posar-me a escriure. Però escriure coses diferents i allunyades del que m'envolta em va bé, o sigui que passaré per aquí més sovint... que ja toca! Les nereides em troben a faltar...

2 minuts

Han passat dos minuts des que he entrat per la porta fins que me n'he adonat. Anava cap a l'aula, i venia caminant des de casa. A la porta de la facultat he tingut molta calor, hi ha molta diferència entre la temperatura exterior i l'esclafor dels radiadors, i llavors ha estat quan m'he tret el gorro. Entro, giro a l'esquerra passant per davant del caixer, giro a la dreta i començo a baixar escales de dos en dos, com sempre. Tot normal. Arribo a la C5, la primera torre, només 30 segons després. I com que encara tinc temps perquè no tenia classe a primera hora, decideixo anar al lavabo de la C5 perquè estan molt millor que els de la C3, la meva torre (sí, amb el fred sóc pixanera, i portava una estoneta aguantant-me...) Entro al lavabo, només havia passat un minut. La primera porta és oberta, entro com puc (és una mica estret, i amb l'abric i tot...) i em giro. Quan anava a deixar penjada la jaqueta i la bufanda, me n'adono: i el gorro? Quan me l'he tret l'he agafat amb la mà, seguríssim, i tenia la sensació que el duia amb la bufanda (que també la duia penjant al braç perquè tenia calor). I no, no hi era. De seguida surto del lavabo, reprimint la meva pixera, i desfaig el camí. Pujo amunt els graons de tres en tres, i a sobre és tot recte. Res, pel terra no hi és. Ha passat només 1 minut i mig. Giro a l'esquerra, ara el caixer em queda a la dreta, i giro a la dreta per sortir al carrer. I no hi és per enlloc. Desfaig un trosset de camí sense jaqueta ni bufanda, a contra-corrent de tothom que vol entrar. I res. Que no hi és. I només fa dos minuts que he passat per allà. Pregunto al punt de suport logístic de Ciències, que és davant de la porta, i m'envien a l'altra punta, a objectes perduts. Com que no tinc classe hi vaig, i quan els hi dic que ho he eprdut fa deu minuts i escaig gairebé se'n riu de mi. Em diu que passi al final del matí, iq una he acabat de l'examen que tenia, allà com un clau. I res, que no n'hi han dut cap, de gorro, que vagi passant durant els propers dies per si algú ho torna...

I així és com en dos minuts he perdut inexplicablement el meu gorro preferit... Un altre no m'hagués fet tant de mal, perdre'l, però aquest m'encantava... No s'hi val...

Tot a les teves mans

Com seria tenir el Sol entre les mans? Controlar quan fa fred i fa calor, controlar les estacions, saber que de tu depèn la vida a aquesta Terra, però no per això espantar-te...

Gràcies Llum per la fotografia

Moments difícils

Hi ha massa coses al meu voltant que es capgiren, els puzzles es desfan, hi ha mirades d'odi i accions a traició. I tot ben mesclat, i sense saber què fer per tirar endavant, perquè el destí sempre és incert, però si el futur immediat pinta negre l'ànim es despenja i res sembla arribarà a bon port. I estic tan desconcertada que no sé què fer. Si és millor mantenir-me al marge, o donar falses esperances, o ser realista i crear més angoixa. I escriuria posts llarguíssims on no entendríeu res, fent servir símils estranys i estúpids per desfogar-me. Però no ho faig, perquè no m'agrada. I explicar-ho amb pèls i senyals a algú que en sigui un mer espectador no em serveix de res, ho he provat i em mig-creuen, la cara d'escepticisme parla per sí sola. Sembla tot massa inversemblant, massa truculent. Però he arribat a descobrir que és veritat allò de que la realitat supera la ficció, i com les paraules poden arribar a fer molt més mal que els cops. És cruel i de molt mala baba maltractar psiològicament, perquè a una persona se la pot enfonsar fàcilment si saps per on aixafar-la. Però intento que això no passi, jo he de fer el paper del terra de formigó que farà que no s'enfonsi. I em costa mantenir un somriure i donar esperances, perquè mig menteixo. Però potser el suport que pugui oferir compensa una mica la mala ratxa.

He arribat a escriure correus electrònics amb més de cinc insults per línia, diria. I després me'ls reenvio. Al cap i a la fi no serveix de res, però aconsegueixo desfogar-me una mica, perquè són moments delicats i no puc enfonsar-me. Però a la vegada no tinc solucions i em reventa, perquè el problema i tota la merda segueix allà arraconada. Només reso perquè acabi tot ben aviat i pugui sortir-me'n ilesa, que la meva vida mantingui una certa estabilitat, encara que moltes coses hauran de canviar. I podré ser dolenta, i venjativa, i el que se us pugui ocórrer, però si algun dia se li passés pel cap adreçar-se a mi... Ja pot girar cua o ni intentar-ho, perquè li penso engegar un moc dels que fan història. Ojo por ojo, diente por diente, la llei de la supervivència que sé que no em durà enlloc, però em fa creure en una mica de justícia, en que per fi sabrà que la dependència que pugui tenir envers la seva persona és nul·la. Zero. Ni parlar-ne, res de lligams, res de xantatges emocionals, res de pressió ni de ser el rei del mambo. És que amb el cinisme o la hipocresia... no puc, ho sento però és superior a mi., em posa de mala llet, m'encén. I un cop hagi trencat tots els lligams, podré obrir els pulmons i cridar a gust. Ara encara és massa d'hora. Només necessito aguantar una mica més, només una mica més...

Un post depriment, sabia que em sortiria així... però començo i no trobo el moment d'acabar. És només per donar senyals de vida, que tinc la blogosfera oblidada i no pas per la universitat (a estones sí...)

Dibuix fet per michaella