29 de novembre 2008

NS/NC

Gairebé he acabat els primers parcials de la universitat, i els tres que he fet han estat tipus test. Excepte a anglès i els de conduir, no n'havia fet, d'examens com aquests. Si portes bé el temari no són cap problema, és més, per a mi gairebé son un avantgatge, perquè de seguida pots descartar-ne un parell. I de les dues que et queden, normalment el matís que les separa es pot resoldre amb certa facilitat. Ara bé, sense estudiar, posar-se davant d'un examen d'aquests és una mica criminal: tot sembla possible, els noms s'assemblen massa, dues respostes només es diferencien en una paraula... I no s'hi val a fer si l'encerto l'endevino perquè resta puntuació. En el de 40 o 50, per cada tres incorrectes se'n resta una de correcta. I quan el test és de 10, cada incorrecta resta 0.5 punts, i la nota baixa vertigiosament amb cada error.

Però... també es poden deixar algunes respostes sense contestar, que ni suma ni resta. I heus aquí el meu problema: encara no he trobat el terme mig. En tots els exèmens me n'he deixat una com a mínim, aquelles que em feien dubtar molt o simplement que no en tenia ni idea. Hi havia qui deia que s'havien de contestar totes, que t'havies d'arriscar amb la que més et sonés o bé comptabilitzant el número de respostes A, B, C o D i omplint caselles de les que n'hi hagués menys quantitat. Hi ha qui n'ha extret bons resultats d'aquesta pràctica, però d'altres n'han sortit malparats. No és el meu cas, no penso així: no m'arriscaré a contestar-les una mica a voleo sense tenir-ne ni idea, que per a fer juguesques ja hi ha la loteria i aquestes coses.

D'altra banda, començo a fer l'examen, a contestar les que sí que em sé i vaig deixant les que em fan dubtar. I un cop he arribat al final, miro les que em falten: i si en veig moltes no m'agrada. Moltes vull dir cinc o sis. Tinc la sensació que no en puc deixar tantes, que un parell o tres com a màxim, però més no (i cadascú per suposat és lliure i ha de contestar el que vol, he vist exàmens amb deu o dotze sense contestar....). Però no sé per què tinc aquesta sensació. Tinc una mica la necessitat de jugar-me-la, de veure si la meva intuició funciona, si en realitat algunes me les sé i només són els nervis els que em bloquegen... I de moment m'ha funcionat, quan he dit "m'arrisco", he guanyat. Però no m'ho puc prendre com una norma, que fins ara alguns no han estat del tot difícils ni definitius, i fer el tonto per no voler deixar preguntes en blanc tampoc és gaire intel·ligent i pot sortir car...

24 de novembre 2008

Toxicitat multicolor

Si parlem d'organismes autòtrofs, és a dir, aquells que no són capaços d'absorbir matèria orgànica directament i la fabriquen a partir d'una font de carboni inorgànica com el CO2 (i per tant fan la fotosíntesi per fabricar molècules més complexes), ens vindrà al cap un bri d'herba. O un avet. O un clavell. És lògic que ens vinguin al cap totes aquelles espècies que podem veure en el dia a dia i que estan al nostre abast, però no per això hem de menysprear i desconèixer que hi ha multitud d'espècies que, encara que no apreciem a simple vista, hi són. Massa petites, però ahora de vital importància a nivell d'ecosistema. I encara si parlem d'algues, ens vindran al cap les que ens trobem a la platja, els enciams de mar, o qualsevol atre tipus d'alga macroscòpica. Però n'hi ha més. Moltíssimes mes. I entre les microscòpiques, en trobem unes que s'anomenen dinoflagel·lats.

La majoria dels dinoflagel·lats són marins, i potser alguna vegada n'heu sentit el nom si es parla de marees roges, ja que ells en són els principals causants. Una marea roja és una acumulació massiva i molt exagerada d'aquest tipus d'algues. Per proliferar d'aquesta manera requereixen un determinat ambient: badies força tancades, aigües càlides, determinats nutrients... I per què aquest color vermellós de les aigües? Doncs perquè els dinoflagel·lats contenen carotens i xantofil·les, uns pigments de colors vermellosos i ataronjats. I amb les marees roges es generen imatges d'aquelles per emmarcar, amb uns canvis de tonalitat espectaculars, que encara tindrien més encant si no fos perquè les conseqüències per a l'ecosistema són devastadores: algunes espècies de dinoflagel·lats produeixen toxines (amnèsiques, paralitzants...) que afecten als peixos, tot matant-los, i que es poden acumular dins els animals filtradors, que si ens els mengem ens poden infectar.

Peeeeeero... malgrat la seva toxicitat, malgrat tot el que comporta, una acumulació massiva de dinoflagel·lats també ens pot regalar una imatge com aquesta:


És una imatge d'una onada plena de dinoflagel·lats. I heus aquí una altra propietat d'aquestes algues: són capaces de convertir l'energia química en energia lumínica a través de la Luciferina, una proteïna que juntament amb l'enzim luciferasa, oxigen i la sal emeten aquesta llum tan fantasmagòrica i preciosa alhora (els dinoflagel·lats emeten 6x10e8 fotons en un flash de 0,1 segon en ser pertorbats). És preciós o no??


----

Apunt del dia: el meu mig-sabó!!!


21 de novembre 2008

Àngels [Relats Conjunts]


- Lactarius deliciosus, Agaricus campestris, Rhizopus stolonifer, Plasmopara viticola...
- Mmmm... em pots explicar què coi fa?
- Ni idea... se li ha girat el cervell.
- Sembla que estigui posseïda o alguna cosa rara... què diu?
- No sé què de la llet... o del camp... no sé, no l'entenc...
- I l'ascocarp que té forma així com de copa, i en el cas de les tòfones està beeeen replegadet, però en canvi Claviceps el té en forma de pera...
- Però has vist què fa? Gesticula com una boja. I em sembla que parla de vi, que vol anar a fer una copa... o no, no, parla de claus... des de quan li agrada la ferreteria i el bricolatge???
- Jo què sé!! I és necessari que parli amb aquesta veu i ho expliqui tot com si fos un conte? Començaré a pensar que ha descobert que l'estem observant...
- Què va, si segueix immersa dins la seva paranoia... No veus? I va a pitjor, ara em sembla que parla amb el dofí de peluix...
- Ja ho deia jo que tant de dofí per aquí posat no podia ser bo...
- ...i Penicillium té forma de pinzell, i Aspergillus, d'aspa de molí... és clar, té lògica, que guai... i els Glomeromicots fan endomicorrizes arbusculars, i les hifes entren dins les cèl·lules aixíiiii ben replegadetes i es van estenent...
- Pobreta, va en decadència... està per tancar! Però mira-la! Si es veiés amb els meus ulls...
- I amb els meus... !

17 de novembre 2008

Quart experiment: sabó

Avui agafaré com a model d'experiment el que he fet a pràctiques. De fet, es feia antigament a casa, o sigui que si teniu el material necessari podeu aconseguir al final un sabó ben casolà! Exacte, he fet sabó. Però no serveix per rentar-se les mans, ja que és de caràcter bàsic, és a dir, que no té un pH més o menys neutre sinó elevat. Suposo que per rentar roba o draps sí que ens farà servei! Jo per si de cas li he posat el nom, a veure si després ens el podem endur ^^ A alguns instituts es fa, aquesta pràctica, però al meu no ¬¬ O sigui que és la primera vegada que faig sabó!

Un sabó és un tensoactiu amb certs additius com ara perfum, colorants, etc... que el fan més atractiu. Les molècules tenen una part hidrofòbica (que no s'enllaça amb aigua) i una part polar o hidrofílica, que sí que interacciona amb l'aigua. La brutícia que no marxa amb l’aigua és normalment perquè no és miscible en aigua, com ara els greixos. Quan el tensoactiu està en aigua es reorganitza per tal de crear una mena d’esferes microscòpiques i es genera un espai hidrofòbic a l’interior. Aquestes esferes es diuen micel·les, i quan es formen en presència de brutícia, aquesta queda al mig de les "esferes" (ja que sol ser greix, i aquest repel·leix l'aigua) i per tant la brutícia és arrosegada per l'aigua quan esbandim. I tot ben net!

A la imatge hi teniu aquesta mena de cucs arrisats amb una bola. La cua és la part hidrofòbica, i la bola, la part polar. Com veieu, en presència d'aigua totes les cues es posen juntes i els caps polars queden a la part de fora. I això mateix també passa a les membranes cel·lulars de tots i cadascun de vosaltres!


Per preparar el sabó, el que cal fer és fer reaccionar un triacilglicèrid, que inclou aquestes estructures que tenen una part hidrofílica i una hidrofòbica, amb una base com ara el NaOH. Als triacilglicèrids (que tenen tres cadenes hidrocarbonades hidrofòbiques) en presència de la sosa se'ls trenquen els enllaços que uneixen les tres cadenes i queden lliures els grups èster (els grups polars), que s'hidrolitzen. En aquest cas, com que la base utilitzada és hidròxid de sodi, obtenim un grup carboxilat sòdic unit a la llarga cadena de carboni. I aquest procés és el que rep el nom de saponificació.

I d'on hem tret els triacilglicèrids? Doncs del rebost, perquè hem fet servir 23 g de llard i 53.5 grams d'oli d'oliva. Ho hem dissolt fins a arribar als 50 graus i després ho hem tret a fora. Seguidament hem afegit la dissolució de NaOH (feta amb 11 g de sosa i 30 g d'aigua) i... a remenar durant 20 minutets. Adquireix una textura homogènia i densa, i de color groguenc. Durant el procés hem hagut de refredar-la tot mullant el vas de precipitats amb aigua sota l'aixeta (ja que quan es fa la solució de sosa es desprèn molta escalfor i la dissolució per tant també estava calenta). Finalment, se li poden afegir susbtàncies aromàtiques o colorants. A nosaltres ens han deixat fenolftaleïna (una substància que se sol fer servir com a indicador àcid base, que a pH bàsic esdevé rosa), i li hem fet algun motiu decoratiu. I el sabó l'hem abocat en una capseta feta doblegant paper de filtre i recobrint-lo de cartró, que, com no podria ser d'una altra manera, m'ha quedat ben maco! Coi, això com a mínim ho havia de fer bé!!

I dintre d'una setmana ja podré veure el meu sabó! (bé, el nostre, que era per parelles ^^)

16 de novembre 2008

Pigues

Físicament, cadascú és com és, i té alguns trets amb els quals se sent molt identificat. Alguns que ens acompanyen des de sempre, o potser alguna cicatriu que encara perdura... En el meu cas, les pigues. En tinc a la cara, al coll i a l'esquena, però no moltes (bé, al nas unes quantes , i la veritat és que m'agraden i tot :P). I tinc la piga mare en majúscules, a l'esquena, només visible amb un mirall (a veure, no és gegant, potser fa 1 cm d'amplada, però destaca força). No en tinc ni idea de quan va aparèixer, però la recordo de sempre. I no em molesta pas, és allà, i fins i tot ja és una mena de signe d'identitat per a mi. El dermatòleg me la va controlant, però mai ha crescut, o sigui que... cap problema. M'han proposat un parell de vegades si me la vull treure, per estètica, però... per què? A mi no em molesta, és a l'esquena i no fa mal a ningú. I la veritat, no trobo que sigui tan antiestètic... Perquè l'estètica és relativa, i a mi no em fa res tenir-la, o sigui que per a mi és maca. Més que maca, és meva, i no crec oportú haver d'anar a metge per un motiu mig-estètic (perquè a sobre és al darrere i només es veu a l'estiu i a la piscina) sense solta ni volta, al meu parer.

Però... n'ha sortit una altra. Un pèl més petita, però ha trigat poc a créixer. De fet, vaig adonar-me que la tenia aquest últim estiu, i des de llavors que la veig igual, no és que vagi augmentant... però juraria que l'any passat no la tenia. I a la revisió anual del dermatòleg li vaig ensenyar. I no li ha agradat i me la vol treure. No té pas pinta de melanoma, però mai se sap com pot evolucionar, i ara que acaba de sortir... Millor curar-se en salut, no? Total, un parell de puntets i cap a casa. Però... han insistit en que vingui acompanyada... uhm... ja veurem què em fan...

Així doncs, que dintre de poquet la piga mare deixarà de tenir companya d'esquena!

12 de novembre 2008

D'uniforme


A tots i totes, que esperàveu amb candeletes aquest moment (no ho negueu, no ho negueu!!!), aquí teniu... la bata!!! Està una mica arrugada perquè l'he carretjada tot el dia, però en el seu moment estat immaculada eh! Doncs res, que us devia aquesta foto, i per fi ha arribat! [la nevera de casa no és un fons ni un paisatge gaire agraït, però és l'únic lloc on podia arrepenjar la càmera perquè saltés el disparador :P]

11 de novembre 2008

Metamorfosi

Un recull d'imatges han passat davant dels meus ulls aquesta tarda. He plorat perquè se m'ha mort una flor, i no tinc costum de plorar per aquestes coses. Són els dies, o el temps, o els peus glaçats, o jo que també em vaig glaçant per dins aquests dies. Quina ràbia! Vull tenir glaçat el nas però notar com el cor bull i em batega amb força, sentir xiular el vent i córrer i jugar a esquivar-lo... I una onada amb un regust de tristor que no em deixa gaudir-ne. I retornant a les imatges, he topat amb un nenúfar gegant. Preciós. I m'han vingut ganes d'amagar-m'hi dins, de posar-me al centre de la flor i tancar els pètals sobre el cap, oblidar-ho tot, no veure res, no escoltar res, esperar una metamorfosi màgica... un canvi, alguna cosa. Conscient de que això era retroalimentar la tristor, però potser algú també ha tingut algun moment d'autodestrucció imaginari com jo i em mig-comprèn...

Tres hores més tard, he trobat la imatge mal col·locada entre els altaveus de l'ordinador. Com volent-me recordar un mal moment del dia que ja s'acaba. Però hi ha coses que poden arrencar-te somriures inesperats: frases, escrits, poemes... I me l'he tornada a mirar. I volia sortir-ne, observar-la des de fora, aparèixer allà enmig com les nimfes dels contes. Quina alegria poder anar a dormir sabent que somiaré a gust, que tindré uns instants de felicitat robats, que per una nit podré sortir del no res i respirar sense notar cap prèsencia maligna al meu voltant... I crec que em veig amb cor d'allargar la nit i la felicitat, que el pou negre només és producte de la meva imaginació... Només necessito que marxis.

10 de novembre 2008

Diables i oceans

Tothom sap que les frases fetes són pròpies de cada llengua, i que traduir-les sovint comporta aberracions lingüístiques, traduccions que ni rimen ni tenen gràcia ni res de res. Això també els aporta aquella singularitat, un toc especial, una mica la sensació de conèixer més a fons una llengua, ja que ens endinsem en la seva tradició i història.

Avui he descobert l'equivalent anglès a allò d'estar entre l'espasa i la paret, i m'ha agradat més que la que ja conec. To be between the devil and the deep blue sea. Entre l'espasa i la paret no hi ha marge d'error: si avances endavant, te la clven al cor, o al fetge, o al ventre. I t'hi quedes, et dessagnes . Si et quedes on ets no et pots moure, la paret és massa dura i forta per no deixar-te passar. I l'has cagat. Ara què? En canvi el diable és subornable, segur. Només cal deleitar-lo amb alguna cosa que desitgi i l'ambició el farà perdre el cap. Començo a pensar que tothom té un punt crític dominable, i que només cal conèixe'l per fer-lo ballar com els titelles. Per què ell hauria de ser una excepció, no? I l'oceà... a les profunditats s'hi amaguen racons desconeguts, foscos i misteriosos. Hi ha innombrables per descobrir i perills per afrontar. Entre dues aigües, entre el dimoni i l'oceà, sense saber què fer. Ben pensat és una mescla explosiva, foc i aigua, fred i escalfor. Però qui és més temptador? I el més arriscat? Potser hi ha més probabilitats de viure a l'oceà, però l'agonia de notar la pressió sobre el nostre pit cada vegada més forta i la falta d'oxigen, compensa?

07 de novembre 2008

Els graons, d'un en un

Avui faria un copia-enganxa del seu post. Perquè tinc sensacions semblants, també hi ha coses que canvien al meu voltant. I també dins meu. O si més no, això proclamava no fa gaire aquí, i amb alegria. Perquè sí, perquè eren canvis esperats que per fi es complien, perquè tot s'encaminava cap allà on jo volia, les coses tenien un sentit diferent, més bonic, més suculent, més... de tot. I potser com sempre, voler estirar més el braç que la màniga. Emocionar-me massa d'hora i tenyir-ho tot del que no és. No dic jo que no hagin canviat coses, perquè mentiria, però no tot el que jo creia, ni en la proporció que creia. Hi ha situacions que es mantenen, sentiments contradictoris dins la ment que no fugen, disputes que no es dissolen. Vaig voler escalar deu graons de cop, i ja se sap que això és impossible. Potser per algú sí que és possible, per a mi no. Tinc les cames curtes i un cervellet que mai deixa de barrinar, que segueix tenint present als altres i actua no només en funció del que desitja, sinó intentant arribar a un punt intermig, un punt d'equilibri de forces, una mica de tu i una mica de mi. En calent, emprenyada interna (perquè exterioritzar-la és pitjor... millor tot per mi). En fred, pensar que sóc burra, que no puc queixar-me, que tinc tot el que necessito...

Aquest segon argument té dues vessants: hi ha qui l'aferra amb desfici per fer-me recular, i hi ha qui no l'entén i creu que així no he de viure, o si més no, ho pensa. I jo enmig. Els dies X, pensant que hauria de tirar més endavant per poder gaudir més a fons del que se'm presenta davant dels nassos; els dies Y, que ja estic bé així, que no he de provocar patiments innecessaris, que tinc casa, sostre, menjar i la possibilitat de fer moltes coses.

Dilemes existencials. O tonteries. Depèn de com es miri.


PS culinari: Coca de vidre casolana, barata i bonísssima. Es fa amb massa de pizza prefabricada, tot i que jo l'he feta a mà perquè a casa no en tenia i tenia ganes de fer-la. Queda molt molt bé, si algun dia us animeu de ben segur que us en llepareu els dits, la recepta queda deliciosa i la Gemma ho explica molt bé (llegiu també els comentaris, su resoldran dubtes). No en tinc foto perquè al final n'he fet una petitona només de prova... però la propera vegada que la faci la penjo.

04 de novembre 2008

València en imatges

Doncs ja tornem a ser per aquí! Vénen uns dies estranys, amb la FM de tardor del poble el cap de setmana, la de la UAB demà passat i alguns parcials que treuen el cap amenaçadors, posant-me a prova... La setmana que ve faré el meu primer examen com a universitària!!! Ja veurem com va la cosa...

El cap de setmana, però, molt divertit i entretingut, i força ben aprofitat també! Un dissabteal matí entaforada dins un autocar, observant cares diverses: els que venien de festa de castanyada i estaven esgotats, els dormilegues que de per sí no en tenen prou amb 8 horetes de son i també dormen, i els que com jo no dormim en un autocar si no estem moooooooooooooooolt cansats... I un cop a València, amb quatre núvols al cel, vam començar per l'Oceanogràfic. Em va agradar força, els animals estan distribuits per oceans, en funció del seu hàbitat natural, i hi ha un recorregut per fora, a l'aire lliure, i també un per dins, on vas caminant per un túnel transparent envoltat d'aigua i vas veient les bèsties que neden (i no sé per què però això em recorda sempre a la típica pel·líucla on el túnel s'esquerda i es comença a omplir d'aigua, i o bé t'ofegues a dins o bé intentes sortir a fora... on hi ha uns taurons molt macos!!

[primer de tot demanar perdó, la qualitat de les fotos és pèssima, moltes estan desenfocades :( ]

Mira que són maques des de la barrera... tenen el seu encant!

Photobucket

I els cavallets de mar...

Photobucket

I aquest animaló, Phyllopteryx taeniolatus, un drac de mar, a que és ben maco???

Photobucket

També vaig veure una mena d'estrella de mar amb moltes puntes! (fixeu-vos amb la part inferior de la imatge)

Photobucket

I ja a l'exterior, les foques...

Photobucket

I... tatatxaaaaaaaaaaaaaan!! :-D Tursiops truncatus!!!

Photobucket

Photobucket

I un cop a fora, vam anar al Museu de les ciències, que, la veritat, jo per dins me l'imaginava una mica diferent... Em va decepcionar una mica! Per fora vaig intentar fer-li fotos de nit, però entre la pluja i el meu pols, les fotos han quedat una mica malament, així que només us en poso un parell que vaig fer al migdia...

Photobucket



Per dins, a part dels típics experiments que jo recordava del Museu de la Ciència de Barcelona (el que hi havia abans del Caixafòrum CosmoCaixa), hi ha una molècula de DNA gegant...

Photobucket

I la nit... plujosa i amb fred. Quin ventet corriaaa!! Vam voltar pel barri del Carme, on estàvem allotjats, i vam poder triar entre els locals que es mantenien oberts un dia de festa...

I l'endemà, amb son però sense pluja (tot al contari, un solet meravellós), vam anar a esmorzar i vam fer una mica de turisme pels carrers de la ciutat i els seus mercats de diumenge:

La catedral...

Photobucket

La llotja...

Photobucket

Photobucket

... i tornada cap a l'Autònoma, a reposar unes horetes i a tornar a classe l'endemà!!