31 d’octubre 2008

Recomençant

Lo bo de ser "desconegut" en un nou lloc és que no tens etiquetes, alliberes els prejudicis que aquells amb els quals comparties les hores tenien sobre tu. Comentaris que sobraven i esgotaven, i una personalitat falsa, un voler fer coses i no fer-les per por a què pensaran de mi, ja que això no va d'acord amb la imatge del Jo que he construit involuntàraiment durant tant de temps. Per fi em sento alliberada de tot allò. Per fi. I estic contenta, perquè encara que sempre hi ha allò que no rutlla, interiorment he evolucionat. He triomfat dins meu. He tingut una oportunitat i l'he caçat al vol, sí senyor! Així es fa! He fet una mica de reset dins el cap, i he tornat a consrtuir el meu univers reordenant les prioritats. I en aquest moment, la més important és somriure :D

Que passeu tots una molt bona castanyada i mengeu molts panellets! Jo ja tinc els meus fets, que com els de casa enlloc!! Quan torni del meu cap de setmana a València, ja us ensenyaré les fotografies!!!!!

28 d’octubre 2008

Neu

He vist imatges de la Vall d'Aran enfarinada i se m'econgeix el cor. He anat amunt i avall per les seves muntanyes, he visitat pobles, rius, cascades, he fet algun cim, m'he ficat a la Garona... I tot i així encara no hi he anat mai a l'hivern. No he visitat els carrers de Vielha blanquets. Ni he tingut oportunitat de veure en directe una d'aquelles panoràmiques d'avets i teulades mig amagades sota el mantell de neu. Tants viatges i tants països que jo tenia en ment, i aquest que tinc més a prop de casa se m'oblidava...

Fa molt que no trepitjo neu. Massa. Potser dos o tres anys. I això no pot ser, no senyor! De petita si no m'hi portaven m'enfadava. Jo havia d'enfonsar-me trenta centímetres un cop l'any, quedar molla, fer un ninot de neu i baixar amb un pseudotrineu. Quatre punts bàsics que havia de fer el dia que m'hi portaven. I ara... fa ràbia perdre aquells desigs tan minsos de la infantesa. Quan hi vaig no és el mateix, però malgrat tot, hi vull anar. Vaig fer un curset d'esquí d'una setmana amb l'institut ara fa... buff quatre anys ja! I recordo que em va agradar, i que l'últim dia vaig anar per una vermellla i tot! Però no tinc material, i l'hauria de llogar i buidar les butxaques, i si a això li sumem els forfets i que la memòria segur que falla... em penso que em passaria tot el dia menjant neu! Però és igual, no necessito esquiar (encara que m'agradria, no està de més dir-ho!). Perquè prinicpalment en aquesta escapada voldria gaudir de les vistes, el paisatge, l'ambient, el fred que se't cala al cos, entrar a prendre un cafè ben calent i mirar com neva, mentre els dits i el nas van recuperant el seu color natural...

Una altra escapada que poso a la llista... Ai, aquests posts no són bons, marxaria ara mateix!!


24 d’octubre 2008

L'escollit

Quan una persona es queda embarassada de bessons, poden haver passat dues coses: que s'hagin format dos zigots (la cèl·lula que es genera quan s'uneix l'òvul i l'espermatozou) perquè dos òvuls hagin madurat alhora; o bé que només s'hagi format un zigot, però que aquest s'hagi dividit en dos i partir d'aquí, s'hagin desenvolupat dos individus. En el primer cas és quan els bessons no són idèntics i fins i tot poden ser noi i noia, i en el segon cas és quan sí que son clavadets (bessons univitel·lins), ja que primer hi ha hagut la fusió de material genètic i després aquest s'ha duplicat i separat en dues cèl·lules diferents. Però veient aquestes fotografies on un òvul és "atacat" per milers d'espermatozous, costa creure que només n'hi hagi un capaç d'entrar, que hi hagi l'escollit en majúscules. I és que la naturalesa és sàvia i se les empesca totes, ja que si no... què passaria si es fusionés un òvul amb dos espermatozous? En el cas dels humans, es crearia un individu amb... 69 cromosomes?? Ni idea. En el cas que fos possible suposo que es produiria un avortament sense que el zigot arribés a desenvolupar-se, ja que en moltes ocasions, quan hi ha errors meiòtics i surten individus amb quantitats de cromosomes que no corresponen, esdevenen no viables i el cos els elimina. Malgrat tot, hi ha moltes malalties que són fruit d'errors d'aquest tipus: el fetus es desenvolupa encara que tingui cromosomes de més o de menys i el nadó neix, això sí, amb les conseqüències que això comporta...

I em despisto coi, que jo volia explicar què és el que passa quan un espermatozou aconsegueix entrar a l'òvul, quin és el mecanisme que permet que no hi entri ningú més!!

Primer de tot, l'espermatozou troba l'òvul gràcies a unes proteïnes de reconeixement que té a la seva membrana. Llavors, la seva membrana i el vitel·li es fusionen, i comença el procés per evitar la polispermia (que penetri més d'un espermatozou).

Primer de tot, hi ha un canvi de la polaritat de la membrana i fluctuacions d'ions que fa que la resta d'espermatozoides siguin allunyats per forçes de repulsió. A més, a nivell de membrana de l'òvul hi ha els grànuls corticals, unes bossetes que alliberen proteases (enzims degradadors de proteïnes) i mucopolisacàrids: els primers, bloquegen els receptors de la membrana de l'òvul, de manera que la resta d'espermatozous no "poden trobar-lo"; i els mucopolisacàrids fan que entri més aigua de l'exterior: ells s'hidraten i la capa exterior de l'òvul creix i s'endureix, creant la membrana de fecundació, una mena de cuirassa d'aïllament. I amb tot això ja no hi ha espermatozou que s'atreveixi a acostar-s'hi!!!


Per cert... RIIIIIIIING.... RIIIIIIIIIIIIIINGGG.... :-D :-D :-D

23 d’octubre 2008

La trucada

Esperes alguna cosa. Una senyal. Una visita. Una trucada. Un missatge. Un paper a al porta. Alguna cosa que t'ho confirmi. I llavors descobreixes que la confirmació t'arribarà en forma de trucada, si t'arriba. Una trucada esdevé un SI, un somriure, un parell de dies inolvidables o si més no, molt esperats.

I esperes LA trucada i no arriba, i vigiles que el mòbil no es quedi sense bateria, i el duus tota l'estona enganxat als pantalons perquè encara que estiguis a classe, vibrarà...

I veus com la resta de mòbils van sonant, però el teu no. Cada 50 minuts fas una ullada a la pantalla, revises les trucades perdudes, apuges la intensitat de la vibració per si de cas... I no t'han trucat? No, encara no... Ja veuràs com et truquen dona... Però res de res. Ja no trucaran. Ja no hi ha res a fer. Potser l'any que ve, no ho sé. Ja veurem.


19:45 Em sembla just i em ve de gust explicar quin era el motiu que motivava la trucada, així també podeu fer-ne una petita valoració... La facultat de Biociències organitza un viatge a València el primer cap de setmana de novembre, l'1 i el 2. I per 40€ ens entrava l'autocar, l'allotjament a l'alberg i l'entrada al Museu de la Ciencia i a l'OCENAOGRÀFIC. Tan sols hi havia 20 places per a Biologia, i no sabíem res fins que a unes noies les van trucar des d'un número interminable i els ho van explicar. La trucada significaria que tinc plaça, simplement...

20 d’octubre 2008

Intringulis de perruqueria

Qui té els cabells arrissats vol tenir-los llisos, i qui els té llisos els vol arrissats, i qui té un entremig, una massa esbullada mig rebel... Doncs no ho sé, aquest tòpic no me'l sé! Però bé, l'home té solucions per totes aquestes "pijades" (cal reconèixer-ho, ens pot fer molta ràbia, però tenir el cabell d'una manera o altra no és trascendental per sobreviure!!!): van sorgir dos mètodes diferents, per ambdós sectors de la societat: els de cabells arrissats es compren una planxa i llestos, i els de cabell llisos... Doncs o bé fan uns xurros amb paper de diari humit i es fan uns rulos de lo més fashion i a dormir (mètode d'aquests de les iaies ancestral, però comprovat quan jo era petita: funciona almenys durant un dia, queden unes hèlix molt ben definides!), o bé la reconeguda permanent. Però per fer això has d'anar a la perruqueria.

I què t'hi fan? Què és el que et posen al cap perquè es formin els rínxols?

Primer cal saber que el cabell està format per proteïnes, concretament per una proteïna fibrosa que s'anomena alfa queratina. Les proteïnes estan formades per seqüències d'aminoàcids, unes molècules que es van enllaçant entre sí i formen una cadena polipeptídica. Aquesta cadena després es plega d'una manera determinada, en aquest cas, en forma d'hèlix, i s'estableix l'estructura secundària. I encara hi ha una tercera distribució espacial d'aquestes hèlix, que finalment formarà la proteïna en sí. En el cas dels cabells, les hèlix es van enllaçant i formant una mena de "cordons", tot creant una estructura molt forta. Aquestes unions que li aporten tanta resistència s'anomenen ponts disulfur. Com diu la paraula, és la unió de dos sofres amb un enllaç covalent. Doncs bé, tota la màgia de la permanent es centra en aquestes unions.

El que es fa és aplicar un agent reductor al cabell, normalment una substància que conté un grup tiol (SH), com és el cas de l'acid tioglicòlic. Aquest producte el que fa és trencar els ponts disulfur del cabell, de manera que les unions desapareixen i podem moldejar-lo al nostre gust. I l'escalfor, trenca els ponts d'hidrogen (un altre tipus d'enllaç, de caire més feble), afavorint que les fibres es desenrotllin i el moldejat sigui més fàcil. Si seguidament fixem la forma desitjada (arrissem) i apliquem un agent oxidant, es tornaran a formar els enllaços. Això sí, els grups SH s'enllaçaran i formaran ponts disulfur amb grups SH diferents dels inicials, ja que hem "doblegat" la cadena i per tant, la seva localització també és una altra. Finalment, un cop formats els enllaços covalents, ja haurem acabat i tindrem llesta una permanent que durarà... Doncs ni idea, no me l'he fet mai! Però el cabell va creixent, així que dependrà de cadascú!!

18 d’octubre 2008

Si ells sabessin...!

M'ha fet molta gràcia això que he trobat al bloc de l'EMBAIXADA DO MAR que li segueix la pista a Gaspar. Sobretot l'última línia :P

Recibimos documentación sobre un novo avistamento de GASPAR. O pasado sábado 11 de outubro, durante a primera xornada da concentración de escolas de vela Galicia-Catalunya organizada polo Real Club Nautico de Vigo-Caixanova, os participantes tiveron a oportunidade de disfrutar da agradable compaña de GASPAR, que os deleitou con saltos e demais cabriolas durante uns 15 minutos.

Seguramente todos os participantes, pero sobre todo os cataláns, levaron un inolvidable recordo da Ría de Vigo.

16 d’octubre 2008

He descobert...

He descobert moltes coses.

En primer lloc, que em sortirà un nyanyo al cap per tenir complexe de dofí. No, no sóc un dofí. I no ho dic perquè ells tenen una pell finíssima i jo no, i per no tenir unes aletes potents... És que jo no puc nedar a cegues i me la foto, no tinc sistema d'ecolocalització. I això ja ho sabies, Laia, és que mira que ets burra de nedar amb els ulls tancats... Ja peroooo.... És que si estic nedant sola al meu carril és temptador!! Perquè tancant els ulls i nedant en la foscor és com si estudiessis el teu cos, notes més la força que fas, si et pesen els braços, l'aigua que deixes enrere... Mira, m'agrada. Lo bo és que fa tants anys que nedo que lo de la paret ho tinc controlat, sé quan hi estic arribant. I llavors obro el ulls, viratge i santornem-hi. Però tothom sap que un ecosistema engloba tota la fauna i flora que hi viu i les interaccions que hi ha entre ells, les relacions que s'estableixen, l'efecte de les unes sobre les altres... I tothom sap que a l'ecosistema lacustre (amb alt contingut de clor i altres substàncies que et deixen la còrnia ben maca si no duus ulleres) hi ha molta biodiversitat. Doncs resulta que hi ha espècies de moltes mides i morfologies diferents. Algunes fins i tot em tripliquen les mides gairebé! I què passa si una petita població d'aquesta espècie colonitza el medi lacustre-hiperclorat? Que puja el nivell de l'aigua, lògic! A més a més, en desplaçar-se creen unes noves corrents aquàtiques del tot discontínues, que ara te les trobes i ara no. I com que tot està interrelacionat, si hi ha forts corrents aquàtics, els organismes més petits es desestabilitzen. I perden l'orinetació. I si van amb els ulls tancats, xoquen contra les boies. I nyanyo al canto!

També he descobert que hi ha (o hi havia) pobles indígenes al voltant del llac Txad (a l'Àfrica, fent de frontera entre Txad i Nigèria, entre altres països) que s'alimentaven d'Spirulina, un cianobacteri (bacteri que fa la fotosíntesi) que viu a la superfície del llac i que és molt nutritiu. L'agafaven, el deixaven assecar al sol i s'ho menjaven com si fossin galetes, fins i tot també ho venien. Pensant-ho fas una cara rara, com què coi mengen aquests! Però aquí es ven. En forma de complement alimentici es pot trobar a la secció de dietètics (en pols, en càpsules, salses, amb pasta de sopa). No ho sé, no coneixia pas aquesta cianofícia i m'ha fet gràcia això de les galetes. A més, segur que aquests productes aquí se'n fa publicitat com si fossin molt innovadors i ja veieu... és segur cenenari el seu consum! És mot maco també veure com es mou, va fent tirabuixons i va avançant ^o^

I també m'he descobert una mica a mi mateixa, que sempre va bé, no?

Carai, per avui ja n'hi ha prou de descobriments!

20:16 - Nou descobriment: Els ingredients necessaris per poder deixar ben net i en condicions el meu ratllador de pell de llimona després de fer una coca, són: 10 minuts, un escuradents i molta paciència. Té uns foradets més petits el malparit!

14 d’octubre 2008

: - )


L'admiro.

No se li esborra el somriure. Somriu. I prou. Sap apreciar el que té, no vol res més.

Em pregunto per què de vegades costa tant dibuixar un somriure amb els llavis, amb la de coses de les quals puc alegrar-me, amb la de coses que tinc que moltíssima gent no té.

Però hi ha dies egoistes. En què s'intenta abastar el que es té al voltant i no es pot. O el que és pitjor, no es té collons de provar-ho per por a les conseqüències.

I enlloc de pensar en tot el que tinc i que molts matarien per tenir, em poso trista. I em rebenta no poder somriure i estar alegre. Però ho sento, fa uns dies que no em surt. I tinc unes ganes boges de fer algun post de ciència decent, però n'he començat tres i no suporto la manera en què estan redactats. No tenen allò... allò que hi poso quan els faig amb ganes. I és que si et sents buida de dins no hi ha res a treure.

12 d’octubre 2008

Reblant el clau

Ningú no neix ensenyat, d'això se n'aprèn mica en mica Te n'ensenya la vida, les experiències, el propi instint et va guiant i et diu què està bé i què no. Encara que no sigui veritat, però tu ho sents així. Malgrat tot... què és veritat i què no? No hi ha un enunciat únic i irrevocable en alguns aspectes.

Una persona normal, que estimi la vida i el que aquesta li ofereix, que li agrada el camí que ha triat, intenta fer-ho el millor que pot malgrat no saber si ho fa bé o no. Amb els seus defectes, i n'és conscient, de vegades arriba una mica al límit. Però no ho pot evitar. I és comprensible. L'important és intentar fer-ho bé perquè els sentiments, quan són vertaders i purs, deshidratats de malícia, ens guiaran cap a bon port.

I un dia t'atures i observes el que has aconseguit. I malgrat haver-te equivocat alguns cops, consideres que t'he n'has sortit prou bé. El projecte és a punt, damunt la taula, i saps que quan creui la porta ja no hi podràs fer res, la feina està feta. Has rebut felicitacions i agraïment de qui te'ls havia de donar, i això anima. Perquè tu, que no havies nascut ensenyat, ho has fet com has pogut i resulta que al final tot ha sortit prou bé. Fins i tot ell et parla, et diu que n'està content, que li agrada com l'has dissenyat i tractat amb cura, li agrada ser com és, malgrat els petits entrebancs que l'han fet topar de vegades.

I arriba el tercer en discòrdia. El que despotrica de tot el que has fet, el que no dóna llum verda a les teves aspiracions i a tot el teu esforç. El que et clava el clau enmig del cor i mica en mica el va reblant, perquè sap que així es clava ben endins i fa més mal. Malgrat haver-hi pogut fer alguna cosa, si creia que seguies un camí equivocat, no ha mogut ni un dit. Segurament la seva tàctica no era millor, perquè com he dit, qui té la veritat, eh? Però és més fàcil tirar la cavalleria per sobre, fer mal, ser el màrtir, l'ignorat, fer sentir a l'altre com un drap brut. Fer-lo culpable de la teva desgràcia i la teva infelicitat. Amenaçar-lo. Et sents fort, oi? El més fotut de tot és que saps que en alguns aspectes ho ets...

No hi ha pitjor persona que aquell que explota la seva superioritat amb la intenció de fer mal.

I és un post que no s'entén gaire però que havia de fer, necessitava treure algunes coses de dins. Perquè malgrat no parlar en primera persona, veure com fan mal a qui t'envolta i no saber què fer pot arribar a ser encara més dolorós.

10 d’octubre 2008

Cavall [Relats Conjunts]



Hi ha persones que passen per la nostra vida fugaçment, i després desapareixen i si te he visto no me acuerdo, com diuen. Companys de feina, d'institut, d'escola... No conec a ningú que encara mantingui contacte amb aquells marrecs que van ser companys de joc durant tantes i tantes hores, normalment la vida ens fa prendre camins diferents i cadascú va a la seva. Et miro, però, i em sorprenc de que els nostres camins hagin anat paral·lels durant tant de temps, i que haguem estat capaços d'evitar que divergeixin. I enmig de tu, i de jo, i de les notres vides, el cavall negre. Vigilant-nos, econbrint-nos, reservant-nos un lloc preferent per nosaltres sols.

Ens agradava seure sota el seu ventre en sortir de l'escola. Corríem perquè ningú es traiés el lloc, deixavem les motxilles a banda i jugàvem a empaitar-nos i fer ziga-zaga entre les seves potes. Rebia cops, hi xocàvem, i fins i tot recordo una petita guixada que li vas fer a una pota i que et vaig fer esborrar, per evitar que el seu enuig el fes despertar i ens amenacés en somnis. Com a les pel·lícules.

Allà sota, el temps semblava que no passava. Sempre el mateix cavall, i sempre els mateixos, tu i jo, només nosaltres. De més grans ja no jugàvem a fet i amagar, simplement seiem i xerràvem de les nostres coses durant una bona estona. Si plovia, ens aixoplugava. Si feia sol, ens resguardava d'una possible insolació. Converses, somriures, compartició de pors i alegries. El nostre vincle es consolidava sota el cavall, les seves potes robustes guardaven els nostres secrets i ens protegien del que hi havia fora i ens feia por, del que no volíem reconèixer, de les inseguretats. Una mena de santuari especial, un microhàbitat fet a la nostra mida.

I hem passat tant de temps junts que ja no sé ni com va començar tot. Només que vam començar a fer tonteries, a espiar-nos i avergonyir-nos en creuar mirades, a posar-nos vermells, a voler compartir alguna cosa més que converses. I sota el cavall t'esperava en sortir del meu institut, mig amagant-me i espiant en la direcció que sabia que apareixeries. Amb mig cos enclastat a la pota del cavall i l'ull que quedava lliure ben atent. I repassant-me els cabells cada dos per tres, esbullant-los entre els dits amb nerviosisme. De vegades, mentre xerràvem allà sota, no podia estar-me quieta i m'aixecava. I mentre seguia escoltant-te, acariciava una de les potes i hi girava lentament, donant-li la volta i resseguint amb el braç la cama robusta i freda del cavall. I t'aixecaves i venies rere meu, i començàvem un joc absurd propi de nens petits. M'amagava i em trobaves, et defugia la mirada i tu la buscaves. Fins que va esclatar, ja no sé ni quan. La primera abraçada sincera i el primer petó. Sota el cavall, com sempre, tenint-lo com a testimoni de la nostra història. Fins avui, que encara et tinc al meu costat, que encara formes part del camí que em queda per recórrer.

Quan hi passo per davant, sovint hi ha nens que se'l miren estranyats, o amb sorpresa, i juguen a endevinar per què s'ha fet tan gran el cavall. Els més petits fan servir els mateixos arguments que els seus pares utilitzen quan no es volen acabar la verdura, i creuen que és perquè menja molt, massa fins i tot. D'altres, que és el guarda de la ciutat, que vigila que tothom faci el que és correcte. Els que són una mica més grans intenten espantar els més petits, i com si es tractés de l'home del sac, els amenacen quan no fan cas i els diuen que el cavall se'ls menjarà. I jo ric de la innocència d'uns, de la picardia d'altres, de la ignorància de tots plegats. Perquè jo sé que el cavall s'ha alimentat de les nostres històries, de tu i de mi, de tot el que hem viscut entre les seves quatre potes. Dels somriures, les històries, les abraçades, els petons. Ha esdevingut un símbol, un lligam invisible que en veure'l només em porta a recordar-te dins meu. Pensar en el cavall és pensar en tu.

06 d’octubre 2008

Avui

Avui....

...la cama esquerra tenia el turbo posat i no ha parat de tremolar durant tot l'examen. Als semàfors, les mans li feien fregues perquè es calmés.

...hi havia més que mai nens, nenes, pares de nens i nenes, avis que acompanyen als nens i nenes i cotxes des papis que acompanyen als nens i nenes en doble fila. O potser només és una desvirtuació de la realitat provocada pels meus nervis.

...no podia creure'm que hagués aprovat l'examen, una frenada en un moment crucial i un peató m'havien posat la por al cos. I a sobre que no em fes ni aparcar, sinó només parar en doble fila al costat de tots els cotxes que pujaven a examen...

Nota: Això, això! He aprovaaaaaaaaaaaaaat!! Yupiiiiiiiiiiiiii

...s'ha creat un nou sistema de conversió de la magnitud temps. 2 hores reals = 1 hora Laia. De 3 a 7 dins el laboratori estrenant la meva bata blanca, i quan em diuen que queda un quart per mi només eren les cinc...

...se m'ha encongit el cor quan he sentit un soroll sec mentre érem al bar. Unes plomes que voleien i un ocellet estampat a terra, tot divisat des de darrere el vidre. I no donaré detalls per si hi ha algú que jo sé que llegeix això i no li agradaria gens...

...tornant cap a casa, un episodi feliç ornitològic per compensar la desfeta anterior. Ja he dit alguns cops que per tornar caminant a casa des de la universitat he de passar per tota la part alta de torretes i casetes amb piscina i jardí. En un dels carrers, m'he aturat. Era davant un tros de terreny sense edificar, o potser era el jardí d'una casa gran gran. No ho sé. El fet és que hi havia pins, i ben alts. En aquell moment no passaven cotxes, i semblava que fos al bosc i que entre els ocells hi hagués una baralla de les grosses, una batalla campal. Moltíssims ocells piulant, diferents sons, potser diferents espècies, però increïble. Que bonic! he tret el mòbil per fer-ne una gravació, però acabo de veure que és un ".amr" i no ho puc posar a l'ordinador. A més, just quan jo grabava un gos s'ha afegit a la conversa i no se sentien tant els ocells. A veure si el proper dia trec l'mp3 i us poso el concert...

03 d’octubre 2008

Nova etapa

Com ja intuia, els posts cada vegada són més esporàdics entre setmana i les visites als vostres blocs també, i és que la feina s'acumula. Els apunts s'han de deixar una mica decents per poder estudiar en condicions després i no haver de consultar la pedra Rosetta per resoldre jeroglífics indesxifrables... I hi ha dies que "visc" a la universitat, entre classes i pràctiques de tarda... I les sessions de piscina intento mantenir-les dintre del que cap, per no perdre els bons costums i sentir-me aliberada i genial un cop en surto.... I què? És un post de protesta? Un post de "joder, tinc feina"? No va per aquí... Com puc queixar-me... Com puc queixar-me si estic gaudint com... buff, com feia molt de temps que no gaudia?

I avui, mostreig terrestre al Turó de St Pau, a la busca i captura d'artròpodes. Aranyes, mosques, escarabats, vespes, saltamartins, formigues... Un grup ha agafat una libèl·lula preciosa i increïble... I jo, entre d'altres, un insecte pal que feia una mica més de mig pam... I jo que creia que em faria més respecte o que no m'agradria i m'ho he passat tan bé... Només m'han sobrat les gotes de pluja i el vent... Ai, ja tinc ganes d'0bservar-los al laboratori, tots aquests animalons!

I ja tinc la meva bata blanca... la meva!!! :D :D :D Us en dec una foto!

I dilluns pujo a examen de conduir, amb un regust estrany perquè alguna errada faig de tant en tant (però ja m'hi estic deixant massa diners i si suspenc no he de renovar encara). I la panxa ho nota. Els maleïts nervis de sempre... però no em queixo. He pogut fer pràctiques de cotxe, aprendre a conduir! I a sobre era un regal! Amb el que costa... Jo, per descomptat, aniré amb quatre ulls i m'hi deixaré la pell!

Tot plegat, forma part d'aquesta nova etapa, d'aquest gir de 180 graus que he decidit viure i que no canviaria, ara per ara, per res del món.