30 de setembre 2008

Handmade

Doncs res, que una servidora ja ha agafat el primer refredat de la tardor, i com que no podia anar a piscina perquè sinó m'ofego (no literalment, pero sí que em canso molt més i faig poques piscines, vaig lenta, i com que em fa molta ràbia veure'm patosa espero a curar-me)... Doncs res, que per tot això he decidit invertir una estoneta del meu meravellós temps a fer-me unes agulles enmangades, que simplement són una mena de "punxons" per fer servir al laboratori a l'hora de fer disseccions. I aquí les teniu! (la de l'esquerra, la més botoruda, és la que havia fet fa dies com a prova, i les altres dues són les d'avui. I no estan rovellades, és la càmera del mòbil, que posa ombres on vol)


La professora ens va dir que ho fessim així si en volíem unes de manufacturades, i no m'han quedat malament del tot, no? Ai, mentre em facin servei...

I com que no us ho havia ensenyat, heus aquí també el meu estoig fet a mà amb retalls que vaig trobar per casa: trossets de texà, un mocador, un tros de bata de ratlles roses de quan era petita, una creemallera de vés a saber on i un tros de tela d'uns pantalons d'estiu que, com de costum, em vaig haver d'escurçar perquè els arrosegava un pam. Per dins, el forro és un tros de drap, que a la vegada em sembla que era part d'una camisa de la feina del meu pare que havia passat a millor vida. Quin matxembrat de coses reciclades!!! Ara vaig fent recolecció de retalls i tinc pensat fer-me una bossa...

28 de setembre 2008

Hola? Ni parlar-ne

Farà cosa d'un parell de mesos vaig dir adéu a algú, o més ben dit, va ser al revés. Algú a qui jo vaig decidir deixar-li la porta oberta, per si de cas, a qui li vaig donar totes les facilitats que puguin existir i que se'm puguin passar pel cap. Jo crec en les segones oportunitats, però de terceres i quartes em costa donar-ne. Més que res perquè si algú de debò desitja una cosa o vol arreglar una situació, si rep una segona oportunitat hi posarà tot el que faci falta per aconseguir-ho. Si no ho fa, potser és que interiorment no ho desitja, simplement el seu subconscient treballarà per ell i passarà de tot perquè sap que en el fons no ho vol. O si me´s no així és com ho evig des del meu punt de vista, des de la meva mentalitat, i com que no puc posar-me en el lloc de tothom he de generalitzar.

I reprenent el que deia, la porta era oberta. Però la vaig començar a tancar, perquè pensant-ho bé i analitzant la situació vaig arribar a comprendre-ho tot. El que no es deia amb paraules, el que havia passat i jo no havia estat capaç de veure. I la Laia, que de bona havia passat a ser estúpida donant tantes facilitats, es cabreja. I es tanca en banda, tot i que l'adéu havia estat definitiu i res semblava mostrar el contrari. Així doncs va començar un procés de reset amb tot allò que tenia a veure amb l'energumen en qüestió. Fins que ara, de cop i volta (i després d'haver-me girat la cara algun cop pel carrer) se li passa la tonteria i la neura, i em dirigeix la paraula virtualment, com si res no hagués passat, amb un cert to de felicitat de m'irrita i em posa de mala llet. Perquè malgrat el que li vaig dir, vull tancar la porta amb pany i forrellat, perquè no m'agrada això de ser d'un sol ús. I no vull, sinó que ja ho he fet, i no em permetré sentir-me culpable o malalment, ni tampoc penso donar explicacions. Ja n'hi ha prou! I si perquè ho entegui i em deixi en pau he de ser borde ho seré, perquè sempre acaba fent-se l'innocent i d'això no en té res, que ja me'l conec. Els titelles, de fusta, no de carn i ossos.

26 de setembre 2008

Regust dolç de mar

Ahir no em vaig veure en cor de posar-me a escriure la crònica de la meva primera pràctica de treball de camp com a universitària perquè se'm tancaven els ulls. Vaig arribar realment cansada però... bufff molt satisfeta!


Deixant de banda les dues hores i escaig de trajecte (i que el bitllet surt per un ull de la cara, que això de les sis zones està molt lluny), vam arribar a Punta sa Palomera. Ens van dividir en un parell de grups, i a mi em va tocar començar amb el mostreig del terreny sorrenc de la platja. Després de la fase tèorica d'introducció i explicació del material a fer servir, ens vam posar "manos a la obra". Primer a la zona on estenem la tovallola, on malauradament gairebé no hi vam trobar res (vam fer servir simplement sedassos amb diferents malles i vam destriar els animalons minúsculs que hi vèiem, en total uns tres o quatre). Tampoc hi havia gaires expectatives, tenint en compte que estem al setembre i que l'onada de turistes i superpoblació de la platja tot just s'ha acabat (encara hi havia alemanys banyant-s'hi!!!). I després, va tocar remullar-se. Amb una mena de trineu de fusta que duia una xarxa incorporada i que s'arrossegava pel fons (trineu suprabentònic) i dos mànegues de fitoplàncton i zooplàncton (que són una mena de xurros fets d'una tela amb foradets minúsculs), vam posar-nos dins l'aigua, amb un fred que pelava i els núvols amenaçant-nos de descarregar en qualsevol moment. Vam tenir sort en dos aspectes: no ens va ploure mentre érem a la platja i vam trobar una mena de cuc marí (entre altres animalons més petits) que amb prou feines feia un centímetre de llargada, però que era força bonic.

Un cop acabat el mostreig terrestre, vam passar a la fase dos: mostreig marí. Altre cop, part teòrica del medi i dels animals que podíem trobar. El que se suposa que hi hauria d'haver al fons del mar ho vaig veure en una palangana: estrelles de mar, tomàquets de mar, cogombres de mar (sabíeu que quan se senten atacats treuen els intestins enfora perquè els depredadors s'entretinguin amb allò i ells després els regeneren???), crancs, etc. Sortosament, a l'hora de posar-nos els peus d'ànec, les ulleres i el tub i llançar-nos al mar a observar la fauna de les roques, vaig veure-hi moltes coses! Anèmones, moltíssims peixos, un parell de crancs petits i...... una medusa!!!! Vaig sentir una veu: hi ha una medusa! I no vaig fugir! Increïble... Vaig posar-me recta, vaig girar sobre mi mateixa, inspeccionant el meu voltant, i en veure que no n'hi havia més, me la vaig mirar detingudament... a cinc metres, per suposat!

Bocata per dinar en un banc del passeig marítim, un cafè per fer estona i sessió de llotja a la tarda. Vaig veure peixos estranys, lletjos, brillants, vermellosos, negres com el sutge... I s'intentava trobar una mica el per què de la forma, dels ulls o del color de cadascun, ja que aquests aspectes són producte del procés adaptatiu de les espècies al seu hàbitat. I tota la tarda pluja amunt i pluja avall, un ruixadet, ara més fort, ara el vent bufa i la teulada on ens aixoplugàvem no servia de res... Sort que va ser durant la tarda!

També hi vaig conèixer a molta gent, alguns dels quals sí que van amb mi a classe (i no em sonaven de res) i d'altres no. I sembla mentida com, passant un dia sencer amb ells, pots descobrir-ne moltes coses i canviar punts de vista. Amb alguns dels que ja havia creuat algunes paraules i em semblaven agradables vaig veure que tenien un altre caràcter que, tot sigui dit, no em fa el pes; i com alguns que ni tan sols havia vist són ben macos i simpàtics. El que fa moltes hores de tren i compartir una jornada sencera...

Però de tot això no puc més que treure'n una excel·lent jornada de pràctiques, molt bones estones i un dia fantàstic! I un dels enigmes que em queda per descobrir és: com pot ser que si el sol només va deixar-se veure durant trenta segons arribés a casa amb la cara ben vermella? Això que la meva àvia sempre en diu el ressol, és tan poderós?

24 de setembre 2008

Una mica de tot i de res

Els rajos de sol mica en mica es deixen veure per aquí a prop... però no sé pas quin temps deu fer a la Costa Brava. De moment, demà hi ha previsió de núvols i potser algun plugim a la tarda. Com que m'he de remullar i anar en banyador pel matí, i a la tarda estaré sota cobert, només desitjo no congelar-me de bon matí. A l'aigua freda ja hi estic acostumada i immunitzada...


Ja hi tinc tot, només cal posar-ho dins la bossa: les aletes, les ulleres, el tub, les pinces, em cal bucar una navalla però sé que és al segon calaix de la cuina...

Com sol passar, la tinta de la impresosra s'acaba quan necessites imprimir vint fulls.

Els noms científics de les espècies que habiten aquest món comencen a espantar. Em preocupa que el cervell enceti una vaga indefinida per no voler-se aprendre tants i tants noms estranys.

No estic acostumada a fer les festes exclusives de Barcelona, i em resulta estrany no anar a la universitat mentre miro per la finestra i tothom fa vida normal.

No m'agrada estar ensopida sense motius... Sembla ser que necssito una sessió de piscina i dutxa urgent.


Finalment, deixant de banda les meves paranoies, com que sé que alguns dels que tenen experiència a treballar en laboratoris passen per aquí, voldria fer una consulta: entre tisores fines, pinces i demés també necessito agulles enmangades per a pràctiques de laboratori, i ens han dit que fins i tot ens la podem manufacturar fonent un tub de bolígraf i l'extrem d'una agulla de cosir, o bé si tenim pals xinesos d'aquests de fusta, fent-hi un forat a l'extrem i afegint-hi l'agulla i una mica de cola forta. Malgrat tot, he vist que és una cosa que no costa gaire diners, sinó que és molt barat... Què em recomaneu? Comprar-la o fer-la? Si fos per mi la feia, amb lo que m'agrada fer coses i entretenir-me... però és clar, si m'ha de durar poc o no funcionar del tot bé... de moment en tinc una feta (de prova) perquè no me n'he pogut resistir, però no fa patxoca (vull dir que a l'hora de fondre el plàstic no m'ha quedat gaire "fi"). Bé, què hi dieu?

22 de setembre 2008

Primeres impressions

Una bona primera impressió. Molt bona! A primera hora, matemàtiques. He arribat d'hora tot i no dependre de ningú més que de les meves cames, però per si de cas he sortit amb temps per arribar allà i que em sobressin 10 minuts abans de començar. No coneixia a ningú, i a l'entrar a l'aula silenci sepulcral... Tohom aïllat, un aquí, l'altre allà, intentant no envair els espais vitals dels contigus. Com un impuls m'he dirigit al principi, i no hi havia ningú. Darrere meu, una noia també seia sola, i he començat a xerrar amb ella. de seguida tenia el cos forçat, girat mig enrere mig endavant, li he preguntat si podia seure al seu costat i m'ha dit que sí. Hem començat a xerrar, jo més que ella, però trencàvem el gel de l'aula que mica en mica s'anava omplint. Alguns ja es coneixien d'abans, d'altres, dels cursets propedèutics... Una altra noia ha vingut i s'ha assegut a la cadira que hi havia al costat de la meva bossa. De seguida l'he tret, dient-li que no estava ocupat el seient i se'ns ha unit a la conversa. Un primer contacte agradable, sí senyor.

Els professors són simpàtics i de moment em fan el pes. N'hi ha un que és seriós però alegre alhora, amb un punt d'humor sarcàstic, però em cau bé també. La de botànica és la bomba, molt alegre i xerradora, d'esperit i vestimenta hippie i a sobre es diu com jo. Ja ens vol fer comprar un totxo de 800 pàgines on hi és tot, diu que el necessitarem perquè a classe no donarem pas tota la matèria. Després uns quants hem anat a la biblio a fer-hi una ullada, i després a l'Abacus de la Plaça Cívica a veure quant ens costaria. 81 euros!!!! I la majoria de llibres costen això... Però crec que triaré un altre recurs: agafar-lo en préstec de la biblioteca i passar-se un matí al costat de la fotocopiadora, però crec que val la pena (si més no, la meva butxaca no es queixarà tant!). Ja he fet els càlculs i tot! Si una fotocòpia val 0,03€ i n'he de fer unes 800 (n'hi ha una mica menys, és per fer-ho rodó), em surt per... 24€! El que m'estalvio em dóna per alguns altres llibres, no? Perquè portar-ho a enquadernar és poquet també, no passa dels 4€. Primer, però, he d'aprendre a que les fotocòpies per les dues cares em surtin bé i no a l'inrevés, que sempre poso el paper com no toca!

El campus virtual ja treu fum, i jo acabo de venir de fer pràctiques de cotxe amb pluja per primer cop. El que em fot més és no veure-hi bé pels retrovisors, el limpia va fent, tic tac tic tac, però això de no veure-hi pel costat em posa nerviosa! Però m'ha agradat, no volia pujar a examen sense haver conduit plovent algun dia per dos motius: com a experiència posterior i perquè no fos cas que el dia D, el dia clau, es foti a diluviar i em suspenguin!

I mentre acabo d'escriure el post, sembla ser que la tardor treu el cap per la finestra oficialment.

Encara queda una hora...

8:02 AM





20 de setembre 2008

Versos perduts

Hi havia una vegada una nena que anava a l'escola primària. Cada any, per Sant Jordi, al poble se celebraven les 24 hores de lectura ininterrompuda, i els CEIPs del poble hi participaven al matí, tot llegint algun relat o una poesia. Quan tenia uns deu-onze anys, es va escollir a Miquel Martí i Pol com a autor amfitrió de les seves lectures en veu alta. De tota la seva obra, es van escollir els poemes dels mesos de l'any i els dels menjars: alegres, originals i de fàcil lectura. Ara encara recorda quin poema li va tocar llegir: la crema, quan crema, no és bona crema... [La crema catalana]

La seva tutora i professora d'anglès havia estat uns dies de baixa després de Reis, ja que se li havia mort la mare. Va tornar nostàlgica i trista, però poc a poc s'havia anat recuperant. Quan va arribar l'abril, com a tribut a aquell ésser estimat que havia perdut, va voler llegir una poesia de Miquel Martí i Pol per dedicar-li a la seva mare. Malgrat que era curta, va acabar amb llàgrimes als ulls i entre sanglots, i els va deixar a tots amb els pèls de punta i molt emocionats. Malgrat ser criatures de deu anys, certes sensacions es perceben i també fan mal, o si més no també provoquen certa buidor. A la nena se li va ficar endins, ben endins, tan el sentiment com la poesia. Li havia encantat, li havia apassionat, i la va recordar durant força temps.

Però el temps passa i les coses s'obliden. La nena creix, però el record d'un poema de Martí i Pol que li va fer posar els pèls de punta encara roman dins seu. No en sap el títol, no recorda els versos, només té en ment la sensació, i que li agradava realment. Es repetia força vegades el "tu", i tancant els ulls visualitza com aquella professora els remarcava en la seva lectura, hi posava èmfasi i sentiment com si la mare fos davant seu en aquell moment.

La nena, que passa a ser noia, el busca. I no una, ni dues, ni tres vegades. Ja no recorda quantes. Moltíssimes. I l'ha volgut rellegir, trobar-lo, però no n'ha estat capaç. Ni a la biblioteca, ni a Internet. Amb les sensacions i un autor que ha escrit moltíssim no n'hi ha prou. Però un bon dia entra al món dels blocs. I després d'un any de ser-hi i haver-ne conegut molts, llegeix el post d'un noi que fa anys. La xafarderia, el voler saber, la fan recórrer la barra lateral mica en mica, tot buscant el perfil de l'autor per veure l'edat que té. I de sobte...


Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem, i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.


I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo


Miquel Martí i Pol


S'atura. Li sona. Li sona molt. I de seguida li ve el flaix i el reconeix. És ELL. La de vegades que l'ha buscat i no l'ha trobat, que l'ha volgut tenir davant dels ulls. I ara, sense voler-lo ni buscar-lo, se'l troba davant els nassos mentre feia la xafardera. Casualitats del destí.

Així doncs, encara que hagi estat indirectament, moltíssimes gràcies, Cesc, per haver-lo interposat en el meu camí!


Com a apunt final, dir-vos que en motiu de la publicació del post número 300 (i perquè m'agrada que el bloc no sigui estàtic, què carai), he fet modificacions a la sidebar, com podreu observar. I... res, a fer-ne 300 més!!! Gràcies a tots per seguir llegint i comentant!!!

19 de setembre 2008

Gairebé a punt!

Ai quins nervis... que la cosa ja és gairebé a punt! El Campus Virtual s'omple de coses: instruccions, recomanacions, apunts, inscripcions a grups de pràctiques, calendaris, bibliografies, presentacions, pdfs...

Dilluns comença la batalla, i jo davant, desembeinant l'espasa. Dijous, la primera pràctica, i a sobre de treball de camp: mostreig marí a Blanes. Pinta bé! Com que és de zoologia i he de dur navalla i guants, suposo que es resumirà en agafar musclos, o eriçons i coses així. Mentre no hagi d'agafar alguna de les meves estimades meduses...

Més novetats. Ja tinc el carnet per treure-li fum, però encara necessito material de pràctiques que he d'anar a comprar, entre ells, una bata. Quina tonteria, però em fa il·lusió comprar-me una bata. Blanca o d'un altre color, m'és igual, pero dic blanca perquè solen ser així. No és una bata per entrar al laboratori, barrejar quatre coses i sortir... No és una bata per no embrutar-me la roba de sota... No és només això. És (bé, serà) la MEVA bata. I sé que quan me la compri i arribi a casa, me la tornaré a posar i em plantaré davant el mirall amb un somriure estúpid als llavis, com si m'acabés de comprar un vestit o una peça de roba per lluir. Però m'és igual, a mi em fa molta il·luisó i la seguiré conservant, perquè m'agrada tenir-ne prou amb aquests petits detalls per estar contenta del camí que tot just començo a emprendre.

17 de setembre 2008

La millor defensa és una bona espiral

Aquí teniu sis segons per gaudir d'un vertader espectacle de la naturalesa...





Són abelles. Abelles gegants asiàtiques, de l'espècie Apis dorsala, defensant-se d'algun eixam de vespes que les pretenien atacar. Les seves ales brillants creen l'efecte de lluentor, acompanyat dels moviments rapidíssims que realitzen amb l'abdomen. Aquesta tècnica els és molt útil per foragitar els depredadors, ja que aquestes abelles fan els seus ruscs a "l'aire lliure", de manera que els seus cossos queden a la vista i esdevenen molt vulnerables, tant elles com la mel. Amb aquesta increïble espiral, les vespes se senten intimidades i s'allunyen, tot mantenint-se a una distància prudencial.

El que també és sorprenent és la seva inesgotable energia. De fet, si es lliga una vespa a un cordill o si en posem una de mentida, les abelles reaccionen de la mateixa manera i creen aquesta espiral sense aturar-se mentre el perill segueixi allà. A més, cada espiral comença en un punt del rusc i en poques dècimes ja s'ha estès per la resta de la colònia, que participa en la defensa programada.

I si malgrat tot encara hi ha una vespa s'atreveix a acostar-se al rusc, de seguida es veurà enterrada sota una munió d'abelles que l'ofegaran. La unió fa la força, no? I si a sobre és tan espectacular... doncs un regal més per als nostres ulls!

16 de setembre 2008

El retorn


El regreso de la momia
El retorno del rey
Matrix reloaded

Les sagues i triologies ja les tenen, aquestes coses: una història que comença i posteriorment es reprèn, amb algun matís que la fa novedosa o, en un altre cas, avorrida i monòtona.

La meva no és una gran història, però em va tenir entretinguda durant un temps i us en vaig fer partíceps. Pels que em seguiu des de fa temps, recordeu el meu amic Múscul-man? (per a la resta us en faig un resum: un home corpulent, com el seu nom indica, que a la piscina es picava amb mi i que va assumir la seva derrota. En vaig parlar al peu dels posts durant uns dies, i aquí en teniu el primer). Reprenc la història, doncs, amb una nova versió: Múscul-man reloaded. O El retorn de Múscul-man. O com vulgueu dir-li.

Ahir me'l vaig trobar altre cop. Sembla ser que no és fan dels gelats i els batuts, o bé els crema el seu metabolisme, o els elimina amb dosis d'exercici... Bé, que allà estava. I la història seria la mateixa i la monotonia us faria apartar la vista d'aquest post si no tingués novetats, notícies fresques. Les tinc, i barrejades amb ciència, més interessant encara. I és que Múscul-man... Té un clon!!!!! Sí sí, com ho llegiu.

Dos individus a la piscina rematadament semblats que van junts (germans??). Retallant-los la cara (que per cert, més o menys... no s'allunyen tant) tenim dos cossos igualets. Igual de desenvolupadets, mateix bronzejat... Però diferent estil. Una còpia mai és l'original, i el clon en qüestió té pitjor estil natatori i menys rapidesa. El Múscul-man titular, però, ho ha tornat a intentar des d'un carril contigu, això d'aguantar-me el ritme i picar-se... Però segueix com sempre. Potser es pensava que després de l'estiu no estaria a l'alçada eeeh.... Doncs au, que jo des del dia 1 que em remullo el cul cada dia, home!!

Els dos han aguantat poquet, i després han anat a la piscina petita a jugar amb una pilota, passant-se-la amb estil, llançant-la ràpid arran de superfície i fent-la botar sobre l'aigua. I se m'ha encès una llumeta... Crec que la meva hipòtesi era errònia. No deu ser el típic musculitos afiliat al gimnàs, no... Crec que té fusta de waterpolista! Que jo n'he vist molts i en fa tota la pinta: esquena molt ampla, musculat, estil millorable (és irrellevant, però al waterpolo, com que el que importa és tenir força, l'estil de nedar no es perfecciona...)

Doncs res, un nou encontre i encara em queda pendent això per descobrir!!! A part del nom, l'edat, professió, grup sanguini... ;-)

13 de setembre 2008

UCI

La d'avui és una mala notícia: tinc el meu ordinador a la UCI, amb greus traumatismes cranioencefàlics i una hemorràgia interna que tractarem d'aturar amb la major brevetat possible. Tots estem expectants de com evolucionarà, les properes hores són crítiques per al pacient i determinaran el seu estat de salut. Els metges només ens diuen que cal esperar, però això posa dels nervis! No puc entrar dins del quiròfan perquè agafaria un bisturí i no sabria què fer-ne, potser tallaria el cable vermell quan tothom sap que el blau és el que desactiva la bomba... i al final li faria més mal que bé.



Un dissabte patint...


PS:
xexu, perdó si aquesta nit, una de les ambulàncies que no et deixa dormir ha estat la meva!

12 de setembre 2008

Consellera

Hi ha coses per les quals servim i d'altres que ens van massa grans, o per les que simplement no hi tenim traça. A dia d'avui acabo de descobrir que no sóc bona consellera.

La necessitat de sentir un bon consell de vegades és secundària a la necessitat de ser simplement escoltat. En situacions una mica crítiques i delicades, és reconfortant tenir uns ulls que et mirin quan els hi parles, més enllà del que et puguin dir o transmetre. Potser ja saps què et dirà l'altre, saps que està una mica de la teva banda, però que et pot aportar matisos profitosos i constructius. Contràriament, t'és una mica indiferent el que pugui pensar. Mentre no li parlis a una paret en tens prou. Doncs el meu descobriment es basa en que sóc bona oïdora (relativament) i mala consellera. He tingut algú davant que m'ha explicat què li passa, que s'ha obert i ha confiat en mi, i jo a l'hora de respondre-li al "què en penses" he estat matussera i poc adient, he xerrat sense dir res alhora, m'he guardat pensaments o bé no he sabut expressar-me gens bé, potser per no eixamplar ferides. No ho sé, de debò, però no parlo per un sol cop sinó que amb aquesta persona em passa sovint. No he estat capaç de donar un bon consell o una opinió decent, i això em fa plantejar si potser estaria millor callada, que per dir burrades potser val més no dir res, que d'escoltar en sap tothom però el do de la paraula, només està en mans de pocs.

Mirant-m'ho bé, no hauria estat capaç. No hauria pogut deixar aquella persona així, enfonsada, nerviosa i tensa. No seré bona consellera, però se'm trencava el cor de veure-la patir i en aquella situació. I si escoltar-la l'ha pogut reconfortar en algun aspecte (perquè les meves paraules eren més aviat d'un sol ús) puc repetir-ho sempre que ho necessiti, encara que el que li pugui dir (o el que no sé com dir) no li serveixi per veure-ho més clar.

10 de setembre 2008

Ciència en català?

Doncs tal i com em va informar la Tirai i un senyor que és conseller a traves d'una carta, per haver fet els 18 durant el 2008 (això ja ho sabia jo eh, no m'ho han hagut de dir!) la Generalitat em fa un regalet: una subscripció gratuïta durant un any a una publicació en català. Fantàstic, anem a mirar quines hi ha (que si no fossin en català ni m'ho pensava, que jo la National Geographic la tinc en el punt de mira...).

Aquestes són...

I de ciència??? Cap?? Coi, si només em falta aquesta! (perquè una exclusiva de dofins seria... seria... ooooooooh). Doncs això, que hi ha diaris normals, esportius, publicacions de tota mena (història, viatges, paratges de Catalunya, art, motos, música, literatura...). I ciència no. Cap. Si més no, he estat incapaç de trobar-la entre les revistes que se m'oferten. Indignació, i tant! Perquè de diaris n'hi ha molts, publicacions d'esports una tirada, de música més d'una també, fins i tot de religió! I ciència no...

I entre les que hi ha, quina se suposa que he d'escollir?

Sàpiens, d'història, és una de les més conegudes, però se suposa que ha de ser una revista que m'agradi i que fomenti la meva lectura. Reconec que seria interessant però no sé si li'n trauria tot el suc...

Descobrir Catalunya, amb rutes i paratges de la nostra terra és una altra opció... O Descobrir Cuina? Enderrock? L'Avenç? No ho sé... Però aquesta segur que no!!! Primer de tot cal que trobi la carta que em van enviar, on se suposa que hi havia un codi de referència que em permet fer la subscripció i que se m'ha extraviat, diguem-ne... I un cop el tingui (el trobaré!), què he de fer? Guiar-me per instint, pel que pugui ser més productiu? El que tingui imatges més atractives i maques sobre paisatges? El que em faci gaudir de la bona cuina si hi ha plats deliciosos? Dubtes, dubtes! Si almenys n'hi hagués una de ciència...

09 de setembre 2008

Envellit

Quan veiem sovint a una persona no arribem a ser conscients dels canvis que pateix, físicament parlant. No és fins que en veiem una fotografia de temps enrere, o si ens hi fixem bé en algun moment, que apreciem com s'ha fet gran, com ha crescut o envellit.

Em va passar fa poc, i em va sorprendre. Sí, et vaig veure més gran del que et recordava, i dit així sona estrany perquè et veig molt sovint. No sé com expressar-ho, és com si la meva ment mantingués una imatge teva antiga mig amagada, i cada cop que et mirava la foto es manifestava, es deixava veure enlloc del teu rostre. I de sobte els ulls han canviat, he estat jo, perquè tu ets la mateixa persona de sempre. Ho sento, t'he vist gran. Em sobta perquè jo solia dir que no l'aparentaves, la teva edat, però potser no és així i jo anava errada. Semblava que els anys no passessin, que sempre estaves igual. I només eren els meus ulls.

Jo també em faig gran; per a mi i per a tothom passa el temps. Fins ara els canvis eren més evidents, és el que té la pubertat. D'ara en endavant, però, seran més lleus. I més endavant, recuperant fotos actuals i mirant-me al mirall, ja no hi veuré el mateix; no hi haurà la mateixa dofineta torrecollons, sinó una altra. Ni millor ni pitjor, simplement més gran i prou.

07 de setembre 2008

Arreglar-se

Els esdeveniments familiars que se celebren en restaurants sempre requereixen mudar-se, sense entrar en exageracions, però arreglar-se una mica més del que és normal. Així doncs, un cop decidida la roba i les arracades, va començar la lluita amb el cabell: massa curt per recollir-se'l, massa llarg i entremaliat per no fer-hi res. Després d'una bona rentada, se'l va assecar una mica i va fer córrer els dits de les dues mans des del clatell fins dalt de tot, i repetí l'operació amb els cabells que li queien a banda i banda de les orelles, per tal d'afegir-hi una mica de volum. Prou. I la cara... bé, un mal estiu. Els granets, petits, li havien sortit una mica per tot arreu, però les pigues jugaven al seu favor i aconseguien dissimular-ne uns quants. Va obrir el calaix de l'armari i hi va veure un necesser que no obria mai, però que sabia què hi tenia a dins perfectament. I si...? Per un dia...

El va treure del calaix i el va obrir, sorpresa de tot el que hi havia dins: un estoig amb ombra d'ulls de varis colors amb la corresponent esponja-pinzell per pintar-se (regal d'una noia), el que ella en deia "plumero" i que servia per escampar-se els polvos per les galtes (regal d'una perruqueria), rímmel una mica massa espès que sempre deia que hauria de llençar però que inexplicablement sempre seguia allà, i dos llapis d'ulls: un també per cortesia d'una perruqueria i un altre que era antial·lèrgic i amb el qual la mare li pintava la cara de petita quan la difressava per Carnestoltes (per exemple, quan es convertí en un ratolí). Va agafar aquest últim i s'apropà al mirall, mirava els seus propis ulls reflectits davant seu. I va començar a pintar-se l'ull dret amb cura, intentant no passar-se i fent ús de la seva poca traça en aquest aspecte. No n'hi havia ensenyat ningú, a fer-se la ratlla dels ulls, n'havia "après" de preguntar a les seves amigues, mirar la tele i observar dissimuladament les dones que es maquillaven davant el mirall del vestidor de la piscina. I va continuar amb una lentitud impressionant, intentant no posar aquella cara tan absurda, amb la boca mig oberta. Després del dret, l'esquerre. I va estar llest. Va separar-se una mica del mirall, per veure's millor. No li quedava del tot malament, es notava que s'havia fet alguna cosa però era molt senzill i alhora li ressaltava els seus ulls verds. Es mirava i remirava, s'apropava i s'allunyava. Però alguna cosa no li acabava de fer el pes. Es veia... estranya, no era ella, es veia... rara, forçada. No s'agradava, i ho va solucionar amb una bona esbandida, tot recordant per què no obria mai el necesser. Ara sí. Ja estava llesta.

05 de setembre 2008

Dona desconeguda [Relats Conjunts]


Li agradava passejar-se i exhibir-se dalt del carro de cavalls per tota la ciutat. Li encantava deixar bocabadats a tots els ciutadans lluint la seva esvelta figura, asseguda mil·limètricament en una posició estratègica, de manera que fos visible des de tots els angles possibles. El barret li cobria els cabells prèviament recollits i impedia que la cara fos fos coberta o destorbada. Els ulls i els llavis, amb una petita dosi de maquillatge afegida, havien de fer-se veure i ser el reflex de la seva ànima, parlar per ells sols i deixar clar que el mur entre ella i aquells que l'estudiaven amb la mirada encara era molt alt. Llavors i sempre. Encara hi havia classes, pensava, i cadascú ha de conformar-se amb la seva. L'abric també havia estat escollit amb cura, havia de demostrar de quina pasta estava feta. La pell lluïa amb els reflexos de llum, i el color negre li ressaltava les faccions i corroborava la seva expressió. Les mans s'amagaven tímidament, però no del tot: calia deixar entreveure els braçalets d'or i de bronze que li adornaven el canell.

Amb l'esquena ben recta i una mirada desafiant i plena de vanitat, aixecava lleugerament la barbeta, només fent lleugers moviments de cap quan es creuava amb els homes més desitjats i més ben posicionats de tota la regió. Quan aconseguia arrencar-los un somriure o paraules boniques que la lloaven, la seva figura es mostrava impassible, gairebé ni s'immutava. Per dins, però, el repassava de cap a peus i s'omplia d'orgull. També quan llegia les ments de la resta de dones, aquells ulls que se la menjaven li feien veure que de bon grat es canviarien per ella i pujarien al carro, i es passejarien per tot arreu pel simple goig de ser observades i admirades.



Però les pells eren una simple imitació.

Les joies, quincalla.

El seu rostre, malgrat els seus esforços, continuava amagat. Això sí, sota una generosa capa de maquillatge.

Les mirades de les dones tan sols eren una continuació de l'admiració que mostraven envers la Senyora, que anava davant seu. A ella, una simple criada, tan sols li arribaven de rebot.

La seva fama de vanitosa havia arribat a les orelles dels homes, que en veure-la no podien reprimir-se i li somreien, tot dedicant-li paraules amables i intentant crear situacions interessants per explicar a les reunions d'amics. Mentrestant, de reüll i amb molt d'encant, li deien a la Senyora tot el que no es pot expressar amb paraules, de manera educada i elegant. Com havia de ser.

04 de setembre 2008

Estimulació pre-part

En altres posts de dofins he parlat de la vida en llibertat d'aquests animals, de les tècniques de cacera i d'alguns dels seus sons. A més, als quatre-sis anys els dofins ja s'independitzen de les mares, ja han après els perills que han d'evitar als oceans i les tècniques bàsiques per sobreviure. A partir d'aquí, les femelles solen quedar-se al grup de la mare, format també per més femelles, i els mascles s'acoblen a un grup masculí, amb el qual cooperarà i viurà, i es retrobarà amb els dofins femella per copular.

Durant aquests quatre-sis anys d'aprenentatge, la cria acompanya a la mare en tot moment, tot observant-la i imitant els seus moviments. En un article que vaig comentar fa uns dies quedava demostrada aquesta capacitat dels dofins d'imitar allò que veuen, quan un dofí que havia viscut durant un període curt de temps al costat de dofins captius, un cop retornat al mar havia après a "caminar" amb la cua i fins i tot a ensenyar-ho als altres. Però quan els dofins són petits, depèn només d'ells el fet d'aprendre-ho tot? O les mares també prenen part en aquest procés? Hi va haver un cas especial l'any passat, que obre una possible hipòtesi de que les cries imiten als altres, però que les mares també tenen un paper important.

El mes de gener de l'any passat, Castaway, un dofí femella d'uns 27 anys aproximadament i que estava embarassada, va ser rescatada de les costes de Florida, on havia quedat encallada. El fet més rellevant del cas és que era sorda, i això per a un dofí salvatge és un signe de debilitat i un problema dels grossos per poder sobreviure (cal recordar que tenen un sistema d'ecolocalització que els és molt útil). Castaway articulava sorolls i sons monòtons de molt baixa freqüència, no pas els concerts als quals estem acostumats, i per tant, si la cria al néixer havia d'imitar el sons de la mare i aquests eren inexistents... En resum: si la mare no comunicava, la cria no aprenia a comunicar-se. I si ens posem a pensar... És la cria qui imita només? És la mare qui li ensenya? Són les dues coses alhora? Si la mare s'hi impliqués molt la cosa seria difícil de solucionar, però si només fos cosa del recent nascut, seria indiferent qui produís els sons ja que només sentint-los, la cria podria imitar-los, no?

Els encarregats del cas van decidir provar-ho: van instal·lar una mena de línia telefònica que unia la piscina on estava Castaway i un altre tanc, on hi havia els altres dofins del Marine Mammal Conservancy (MMC), durant els mesos que quedaven abans del part. Així, el fetus podia sentir des del ventre de la seva mare els sons articulats per altres dofins. Nosaltres també bé que els parlem, als futurs nadons que duen les embarassades al ventre no? Fins i tot música clàssica alguns els hi fan escoltar! Doncs així ho van fer, tot intentant que tingués algun efecte beneficiós sobre el futur dofinet.

Va tenir èxit? Doncs no. Després del part, (el mes de juny) el dofí recent nascut només articulava sorolls monòtons, igual que la seva mare, i no evolucionava favorablement. Els dies posteriors el telèfon seguia "tenint línia", de manera que ell continuava sentint els sons dels altres dofins, però no n'hi va haver prou. Comparat amb altres cries, aquest dofí no sabia pas comunicar-se. Malgrat tot, no es va poder fer un seguiment d'aquest cas perquè la cria va morir alguns dies després d'haver nascut.

Per tant, encara que no es pugui afirmar rotundament i sigui completament hipotètic, aquest cas sembla ser que mostra que l'educació i aprenentatge de les eines bàsiques de comunicació en els dofins és cosa de dos.


03 de setembre 2008

Confiança

No hi ha ningú que ens conegui millor que nosaltres mateixos. Nosaltres sabem com som, quines reaccions tenim en cada situació, quins sentiments ens envaeixen i decidim quins volem mostrar i quins ens guardem per a nosaltres. I per als que dubten o no sempre se senten segurs de les seves capacitats, entre els quals m'incloc, una dosi d'auto-confiança sempre va bé. Fer un exercici d'introspecció i deixar de subestimar-se, treure-li importància a el que es va a fer, veure's a sí mateix i dir cony, que jo puc! A alguns ens costa confiar en nosaltres mateixos, i per això em sobta que una altra persona, que no és que em conegui gaire a nivell personal, pugui confiar molt en mi i en les meves possibilitats. I que pugui fins i tot donar la cara per mi, tot i el perill que comportaria que jo no disposés de les aptituds necessàries, de les quals aquesta persona només ha pogut ser testimoni en un àmbit molt concret. I això coi... fa molta il·lusió! I dóna empenta, i una miqueta més d'autoestima... i confiança, per què no. Indirectament sento que algú em diu que he fet les coses ben fetes, que he seguit el camí indicat. I un cop enfiles el camí i en fas via, fins al cim no?

Com pot saber del cert que ho podria fer bé, si ni tan sols jo ho sé?

02 de setembre 2008

Hi ha dies de tot...

No hi ha dies en els que pensi que no m'hauria d'haver aixecat del llit. Un dia al llit l'odio, aquest moble només m'agrada fer-lo servir per dormir. Però hi ha dies de tot...

Dies en què acceleres amb les mans i gires el volant amb els peus.

Dies en què els teus acudits no només no em fan gràcia, sinó que m'irriten.

Dies en què per més que truquis, no deixaràs de sentir una música penetrant i avorrida a l'altra banda del telèfon, amb l'insuportable "de seguida l'atendrem" cada trenta segons. I que en contra de la teva voluntat, al final acabaràs movent el peu tot seguint-ne el ritme.

Dies en què ni una sessió de piscina (i tota per mi, la piscina buida!) aconsegueix arrencar-me la mala llet.

I moments del dia en què l'única cosa que m'asserena és pitjar una a una les tecles.