31 d’agost 2008

L'espurna del primer cop

El record de la primera vegada que vas fer realitat algun desig sempre perdura. I és especial, i un dia com aquell no tornarà a existir, per molt que repeteixis l'experiència i tornis a fer-ho una i una altra vegada. Perquè una diada agradable es nodreix del sentiment que hi posem, de l'empenta i les ganes que tenim de fer-ho. En conservo, de records com aquests, i he espatllat moments posteriors per excés d'insistència podríem dir, per voler repetir una vetllada que no tornarà a succeir mai. Llavors comencen les rutines, les sortides per una obligació autoimposada del tot irracional i les sessions d'avorriment que podrien solucionar-se fàcilment. I tot això per què? Espero una espurna divina que em porti enrere en el temps per tornar a tenir aquella sensació? Intento mentalitzar-me que tot torna, com la moda de les bambes victòria per exemple? No ho sé, simplement sé que em passa.

Avui he notat l'espurna dins meu, l'espurna del primer cop. La tenia clavada des de feia ben bé un any, i per certes circumstàncies no havia pogut satisfer mai. Però avui sí. Per fi. He pogut anar a un lloc que tenia moltíssimes ganes de visitar, i de tot el que en sabia, de tot el que n'havia pogut investigar, de tot el que havia pogut somiar o inventar-me, tot això ha quedat en tercer pla. A més a més, la companyia ha estat genial, i m'ho he passat realment bé. Com feia molts dies. Massa dies. Pels que passeu per aquí sovint, sabeu que sóc detallista. M'agraden els detalls, les petites coses que per a molts semblen insignificants per a mi volen dir moltes coses. I a aquest indret hi ha moltíssima gent que hi ha anat tres, quatre, vint, cinquanta cops, o fins i tot cada dia, i hi entren com si res, sense immutar-se. Encara que sigui una tonteria, i sé que ho és, a mi em fa molta gràcia anar-hi. I no em sento estúpida, com alguns deuen pensar si els ho expliqués. Al contrari. Fins i tot me'n sento orgullosa. És com quan veus un nen petit que amb un simple sonall, amb un trist tros de plàstic s'hi pot passar hores i riure, i riure, i ser més feliç que tots els que l'envolten. Doncs més o menys. Per a mi avui ha estat el primer cop, i estic segura que repetiré. Però no sé quan, i tampoc vull que sigui demà mateix. Perquè si m'espero, si tinc paciència i deixo passar un temps, quan hi torni em tornarà a fer il·lusió entrar-hi i m'hi sentiré molt a gust. Altre cop. I potser, encara que no sigui mai com el primer impacte, tornaré a tenir l'espurneta dins.

30 d’agost 2008

Prepareu els matamosques!!

És un tros de pa. No és capaç de matar ni una mosca. Doncs jo no sóc cap santa, tinc els meus prontos i emprenyades, i puc ser venjativa (encara que de moment les meves revenges han estat una mica passives i més aviat de consolació, tinc sort de que no me l'han fotuda massa grossa). Però sóc incapaç de matar una mosca si no m'acompanya un d'aquell esprais màgics que desprenen una olor que no suporto. No en sé, sempre se m'escapen! Ni plantofada, ni cop d'espardenya (bé, mentida, alguna n'he enxampat així crec, però comptades!), ni caçant-la al vol i deixar-la mig marejada dins el palmell, i encara menys amb aquella tècnica dels palets xinesos. Per sort, he pogut inflar una mica la meva moral en llegir l'explicació que me'n donen uns investigadors dels EEUU.

Així doncs, aquestes bèsties tan petites i emprenyadores alhora tenen un cervell sofisticat que els permet anticipar-se als nostres atacs. Abans d'iniciar el vol, les mosques ja han planejat cap a on anirà dirigida la trajectòria del seu salt; és a dir, que no fugen de nosatres cap allà on sigui per no morir sinó que tot esta premeditat i ben pensat. Bé, molt molt tampoc, triguen més o menys uns 200 mil·lisegons en detectar l'atac i la direcció de la qual prové, i posteriorment col·locar les potes en la posció adequada per emprendre el vol en cas de perill de mort. Si veuen que no és necessari fugir, però, no ho fan, el seu pla és desestimat i després d'haver-se preparat i col·locat correctament, adopten una altra posició. I tot això ho poden fer simultàniament a una altra acció! Ho poden compaginar, per exemple, amb aquesta mania de fregar-se les potes... Per tant, el cervell de les mosques no s'ha de subestimar pas, ja que és capaç de proecessar tota la informació sensorial rebuda i transformar-la en una resposta motora en molt poc temps. No sé pas la similitud que hi pot haver entre una mosca i un mosquit, però potser hauria de replantejar-me de fer servir allò de té cervell de mosquit, no? (coi, avui em surten frases fetes com a xurros!)

Segons aquests investigadors, doncs, el millor mètode per atrapar una mosca (primícia, podeu ser tesimonis d'una tècnica revolucionària que us pot estalviar moltes emprenyades!) és... apropar-s'hi sigilosament i deixar anar el cop una mica més endavant del lloc on estan situades. Em fa gràcia, jo que ja he dit que hi tinc molt poca traça, perquè tinc tendència a acostar-m'hi per darrera. És una mica instintiu, així com si la mosca no em veiés... Ja veig que la cagava del tot!

Si ho proveu... ja m'ho direu eh!

29 d’agost 2008

Horoscopolàndia

Respectant les creences i costums de cadascú, recomano a tots aquells que creguin en els horòscops que no llegeixin el post. Així, en groc perquè es vegi bé.


No m'agraden els horòscops aquests que surten per tot arreu i asseguren que poden predir el dia de qualsevol. Que generalitzen i es descontradiuen entre ells. Que serveixen les mateixes paraules per a mi que per a l'altre o el de més enllà. Perquè jo, que per data de naixement em correspon ser verge, avui compartiré la mateixa predicció del meu veí de 80 anys, que també ho és, i els dos tindrem un dia genial. I també el senyor X, que va néixer a finals d'agost, tot i que els horoscopistes no tenen en compte que avui se li ha mort la mare. O de la noia Y que ha perdut la feina. Però això és igual, tota la humanitat que ha nascut per aquestes dates tindrà un dia feliç i radiant. Quina sort, no? Fantàstic!

Doncs tenia una mica de curiositat per veure què em deien els astres avui, quin pla magnífic (o desgraciat) tenien per a mi. Ànims, llancem-nos a aquesta aventura astronòmica!!!


Si jo fos molt de consultar horòscops i de bon matí em trobés això, segur que emprendria el dia amb la moral ben alta i amb molt bones expectatives...

Es un día excelente para progresar y para lograr tus aspiraciones. La suerte te acompaña y tienes todas las oportunidades de lograr un clamoroso éxito.
* Tu número de la suerte este día : 29
* Tu color este día : lila
* Tu hora de la suerte este día : 6 pm

Per tant, avui tot serà fantàstic, de color rosa (perdó, lila!) i tot el que em proposi segurament es farà realitat. Ei, va, que una mica de rao sí que té eh... que he fet la meva truita número 29 i m'ha quedat boníssima!! Deliciosa! És clar, ja m'ho deien que tot em sortiria amb èxit! I a les sis de la tarda estava... Estava al sofà, avorrint-me una mica i mirant al sostre, a veure si de sobte passava alguna cosa (com que m'havien avisat...). Ai, gent de poca fe! Que sí, que al final... txas! A les sis i vuit minuts m'he pres una pastilla! I no se m'ha quedat atravessada a la gola, ni m'han hagut de pressionar el diafragma per fer-la sortir (amb una molt probable lesió a les costelles), ni tampoc m'he mort! (això és evident, perquè sinó estaria escrivint des del més enllà quan ni tan sols sé si hi ha ordinadors...)

Però la cosa es capgira...

El ser tan conservador en distintos aspectos, te evade, a veces, de la realidad. Actualiza reacciones o determinaciones y ponte al día con algunas novedades. Necesitas el cambio y no debes resistirte a él. Estas en tono bajo. Busca en el descanso y la relajación la salida a ese estado de cansancio permanente que puedan experimentar. Una dieta supervisada por un profesional, también ayuda a corregir malestares donde encontraran el bienestar que necesitan.

Doncs res, jo que estava tenint un dia tan genial i resulta que estic rovellada, desactualitzada. I he de posar-me al dia i a la vegada descansar i relaxar-me, i no sé ben bé com fer una cosa i l'altra a la vegada. I bé, tampoc em coneixeu, però ja us dic jo que dieta tampoc en necessito... (això té pinta de confabulació dietista-horoscopista)

Però ai!...

Se altera el orden familiar, alguien está actuando fuera de las reglas establecidas. Es su papel devolver la armonía en el hogar. Un exceso de seriedad pone en riesgo sus planes para el fin de semana.
Color: Café Número: 16

Ara resulta que m'hauria d'haver vestit de color cafè, i en comptes de fer la setzena truita (que seria impossible si en porto més de vint) fer... Setze crestes? Setze croquetes?

A més a més m'he de posar l'armadura (color cafè), la llança i l'escut, i desenvolupar les meves dots cavalleresques per posar ordre a casa, que sembla que algú ha fet servir fairy en comptes de mistol. Que s'han de conservar les tradicions, home! Hi ha unes regles que no es poden saltar a la torera! Hombre ya!

Entre aquest batibull d'opinions, crec que ja no sé ni què m'havia de passar i què no!

27 d’agost 2008

Llàgrimes

Ploro. I tant que ho faig. És la manera que tinc d'exterioritzar la meva ràbia o el meu dolor, la meva tristesa, la pena, el m'esforço però no hi ha manera, el i això per què a mi. En canvi, no recordo haver plorat a llàgrima viva amb cap pel·lícula, per molt trista que fos i per més desgràcies que sofrís el personatge (això de que s'humitegin els ulls no ho considero plorar). Suposo que la meva ment separa clarament la ficció de la realitat, i que m'afecta de manera molt diferent el que em fa vibrar i tinc a flor de pell. I plorar de felicitat, encara menys. Sóc de les que ric, i salto, i xerro molt ràpid en aquestes situacions.

Avui he rebut un mail amb un document adjunt i he plorat com feia temps que no feia, amb el cor accelerat. He plorat d'alegria, encara que ben mirat també barrejada amb una mica de nostàlgia. Però alegria sobretot. I felicitat. I ganes d'esgarrapar la pantalla per treure'n tot el suc. M'ha fet molta il·lusió. Extremadament encertat, meravellosament fantàstic. I totalment inesperat. L'he vist 2 i 3 cops, amb el somriure dibuixat als llavis, els pèls de punta i la pantalla plena de ditades. Però cap com la primera. Les primeres llàgrimes eren sinceres, sortien de dins i cremaven a les galtes, mentre rodolaven avall i jo les eixugava amb el dors de la mà. I malgrat el que sempre diuen, les meves eren dolces.

26 d’agost 2008

Tercer experiment: pastetes

Doncs ja feia massa temps que no trobava algun experiment casolà per a fer! En aquesta ocasió, parlarem de fluids no newtonians i de midó en un mateix post. Increïble, però cert. Primer de tot, però, explicaré una mica què són aquests fluids i quines propietats tenen (per si algú no ho sap, ja que jo en vaig sentir a parlar per primera vegada l'altre dia... però potser us subestimo, i si és així, les meves sinceres disculpes!)

Un fluid és una substancia que es deforma contínuament sota l'acció d'una força, com ara els gasos o líquids. A grans trets, si el considerem newtonià vol dir que compleix la llei promulgada per aquest científic, és a dir, que hi ha una relació de proporcionalitat directa entre l'esforç aplicat al fluid i la resposta d'aquest fluid a la força (és a dir, que tenen una viscositat constant, com per exemple, l'aire o l'aigua). I per tant, els fluids no newtonians no segueixen les lleis de Newton i la relació entre la resposta de deformació i la força aplicada no és linealment proporcional, tot manifestant una viscositat variable.

I quins fluids són no newtonians i per tant es comporten de manera estranya? Doncs per exemple la mel, el quètxup, alguns tipus de pintura, el nailon, la plastilina, el fang... i el midó de blat de moro barrejat amb aigua, més conegut com a Maizena. Com que és el que tenia més a mà l'he fet servir per dur a terme el meu experiment. No sé si me n'he sortit prou bé amb l'explicació de dalt, perquè la física no és el meu fort, però a fer pastetes sí que m'hi poso, sí! Som-hi!

Primer de tot es barreja la quantitat de Maizena desitjada amb aigua, fins a fer una pasta homogènia i força espessa. Com veureu, jo n'he fet poqueta perquè no tenia gaire midó i no era plan de gastar-lo tot per fer potingues. Però serveix igual. Amb el meu supertupperware dels xinos i una cullera de nyigui-nyogui (perquè no poseu excuses i vegeu que la ciència sí és a l'abast de tothom!) es va amassant, i amassant. I un cop feta, se'n poden observar les propietats. Així doncs, si hi entrem en contacte lentament, ens és possible atravessar-la sense problemes, com si es tractés d'un pot de mel. Però si donem un cop sec a la superfície no hi ha manera!



Aquesta propietat arriba al súmmum si omplim una piscina d'aquesta pasta i hi caminem per sobre com va fer Pablo Motos a El hormiguero. Hi podeu donar una ullada aquí (jo volia... jo volia... però no tinc una banyera prou grossa!!)

I com més hi podem jugar? Doncs el fet que tingui una viscositat variable ens permet amassar la barreja com si es tractés d'un sòlid; i en variar la pressió exercida sobre la massa, aquesta esdevé més líquida altre cop. Genial!



És sorprenent com es comporta aquesta mescla si la col·loquem al costat d'un altaveu que vibri força. Sembla que tingui vida pròpia, o no? Si podeu feu-hi una ullada que és fantàstic!!

PS: Avui faig anys... 024

25 d’agost 2008

Aprenent a caminar

Els que fa un temps que seguiu el bloc, potser recordareu quan parlava de la capacitat dels dofins de ser conscients d'ells mateixos com a individus, de l'aprenentatge i fins i tot d'aquella incipient transmissió de coneixements que donava peu a plantejar una possible hipòtesi de cultura. El cas més clar i més famós en que es basa aquest plantejament és el dels dofins australians de Shark Bay, que arrossegaven les esponges de mar amb el morro per caçar i per tant feien servir instruments per facilitar-se l'alimentació, tècnica que va aprendre un dofí femella i el va anar passant a les filles. Doncs fa pocs dies la Llum em va fer arribar una notícia molt interessant (gràcies altre cop!), ja que va sorgir un nou cas d'aprenentatge que també es podria posar al mateix sac.

La protagonista és Billie, un dofí femella que va ser rescatada de la costa nord d'Austràlia amb clars signes de malnutrició i deshidratació, ara fa 20 anys. Al dofinari la van curar i, un cop llesta, la van tonar a deixar en llibertat. En aquests casos, quan es troba un dofí i és retornat al seu hàbitat natural, se'n sol fer un seguiment per veure com evoluciona i per poder observar com s'integra en un nou grup de dofins femelles. Doncs resulta que dins el grup on viu Billie actualment, s'ha observat que alguns exemplars són capaços de "caminar" enrere per sobre la superfície, tot fent servir la cua (és a dir, tal i com veiem que fan als espectacles dels zoològics i dofinaris). Aquest tipus de desplaçament o acrobàcia no s'observa en els dofins salvatges, i Billie, durant la seva estada al dofinari en cap moment va ser entrenada. La hipòtesi plantejada és que el dofí femella, durant la seva recuperació, observava als dofins que vivien dins el recinte i que entrenaven per dur a terme espectacles, i que d'aquesta manera va poder transmetre aquest coneixement a la resta de dofins del grup. De moment segueix sent una suposició, però per alguna cosa es comença! En aquesta història es pot trobar un paral·lelisme amb els dofins de Shark bay, i és que Billie és un dofí femella i la resta de companyes que han adoptat aquesta tècnica també. Sembla doncs, que la transmissió cultural té una implantació més forta en aquest gènere de moment, igual que l'aprenentatge de les capacitats bàsiques de supervivència.

Encara que tot sigui massa experimental és un gran pas, ja que si de moment només es basaven en un descobriment per fonamentar la tesi, contra més situacions que ho exemplifiquin més sòlida serà.

----

I per si algú s'ho preguntava... el cotxe nomé se m'ha calat un cop! :P

24 d’agost 2008

Brrrrum brum!

Ha arribat l'hora... de buidar les butxaques i omplir el dipòsit! Començo les pràctiques!

23 d’agost 2008

Exterioritzar

Definitivament són nervis. La cosa va a estones: ara estic bé i em ve de gust tot, ara no tinc gaire gana però com que és l'hora de menjar doncs som-hi, ara tinc la sensació aquella altre cop i em fa mal i no m'entra res... Uns nervis que s'avorreixen i volen jugar amb mi.

Reconec el mal i la sensació, encara que només em va passar una vegada. I el més fotut és que no en sóc conscient, del que em fa posar nerviosa d'aquesta manera. No ho sé. Estic bé, no hi ha res que m'amoïni ni tampoc ha canviat gaire cosa, però hi ha algo dins meu que no para quiet. I he de descobrir què és. L'altra vegada vaig haver de pensar una bona estona, vaig psicoanalitzar tot el que m'havia passat des de feia alguns dies i al final en vaig fer una hipòtesi, que finalment va ser certa. Havia fet un examen i n'havia sortit malparada, m'esperava una nota desastrosa. I quan la vaig saber, el mal va desaparèixer. Com per art de màgia. Sort que el professor es va espavilar i en una setmana i mitja ho va tenir llest! Però ara no. La situació és diferent de quan he de marxar de viatge, que llavors la nit abans no dormo bé i somric tota l'estona. O quan competia, que em tremolava la cama dreta i m'entrava pixera abans de pujar al podi (sempre, com un rellotge, no he acabat d'esbrinar mai per què a mi sí i a la resta no). En aquestes situacions és senzill saber què em posa nerviosa, i a sobre ho exterioritzo. Dur-ho a dins és pitjor.


Fins al setembre no començo les classes i en tinc ganes, però no em fa respecte ni tinc por d'enfrontar-m'hi. Dilluns, el meu primer contacte amb un cotxe de veritat, no pas un auto de xoc, sinó un d'aquests que li poses un líquid que fa una pudor tremenda i que corre molt (ah, doncs ja us aviso: si viviu pel vallès aneu amb compte i no sortiu de casa, podria ser perillós!). Però tampoc em fa por el cotxe, sé que n'he d'aprendre i que tindré algú amb mi que me n'ensenyarà. Què més, què més? Em sembla que no em deixo cap altre esdeveniment important, cap situació que em pogués fer posar nerviosa. Conclusió: cap.


Mentrestant, a jugar a detectius, tot intentant que la bèstia no surti gaire del cau... I substituint algunes de les meves infusions (reservo el te durant alguns dies, per si de cas) per til·les. A veure si funciona!

21 d’agost 2008

Coi de llepafils!

Una bomba de rellotgeria. Un pes que no marxa i que he d'arrossegar, i que em mata. Com si me l'estrenyessin amb les dues mans i tot el que hi ha dins no pogués anar ni amunt ni avall. Ja fa un temps que el meu estómac s'ha tornat més... fi, per dir-ho d'alguna manera. I del tot involuntari. Ell, que havia suportat els plats de pasta que em cruspia abans de les competicions, els sofregits, els fregits... Doncs res, que ara aquest piiiiiiiiip és més pijo i diu que no, que no li dóna la gana de digerir-ho bé. No és qüestió de paladar, que a mi em segueix agradant tot, però la fase II: digestió no acaba de rutllar. I depèn de què menjo, encara que no faci excessos ni menjars copiosos, me la juga. I a mi, que m'encanta prendre'm algun tipus de tissana o te després de dinar, no em ve ni de gust. La camamilla a mitja tarda i a fotre'm, a tenir aquest pes a l'estómac i l'angúnia constant. No és pas acidesa, que sempre que ho explico em diuen el mateix. A la mare li passa una cosa semblant des que tenia més o menys la meva edat, i va haver d'anar al metge (però lo seu era més fort per dir-ho, a mi em passa amb certs aliments o de tant en tant). I em fa cosa anar al metge per dues raons: pel tractament que em pugui donar (temo que em prohibeixi les croqueteeeeeees) i perquè no sé ben bé com explicar-ho, ho faig de pena (sobretot per això, que si em diu no pots menjar això doncs ho faig i punt, que ho deia mig en broma i amb la xocolata mai em passa :P). És com quan et fa mal el braç i hi vas, i et diu: quin tipus de mal et fa? I no pas què dir-li. Et punxa, et crema, formigueig, et cou... I no saps què dir-li perquè no és res d'allò o una mica de tot. I com al metge, aquí també m'explico fatal, potser perquè és un dia d'aquells. Així doncs, com que ja fa una estona que m'he injectat la camamilla, ara toca anar a fer nones per treure-m'ho del cap i intentar dormir (encara que estirada estic pitjor, però què hi farem), que contra més hi penses més t'obsessiones, i al final la ment acaba fent la malaltia!


PD: per cert, algú sap com aconseguir que un cargol de mar deixi de fer aquella olor tan forta??? Jo que volia fer-me'n un collaret i no puc, amb la fragància que desprèn! I el vaig buidar bé!

19 d’agost 2008

Toc, toc!

Doncs ja he tornat de l'Atlàntic! He passat uns dies de fresca, núvols i fins i tot pluja. La costa atlàntica ha estat mogudeta aquests dies, i els 25 graus segurament només els vam sobrepassar un dia. Cada matí, els vaixells arrbaven als ports, alguns carregats i d'altres no. Barques de fusta embarrancades al llot quan la marea baixava, que suraven altra vegada al vespre. Activitat als ports, ja fos pels pescadors, els compradors o els curiosos. Plataformes per criar musclos s'endevinaven lluny de la costa. Màniga curta pel matí, jersei a la tarda i manta al llit.

El nord gallec és més versàtil pel que fa al turisme, sobretot per la ruta dels fars i Santiago. Malgrat tot, he intentat tenir els dies mig ocupats. Vaig aconseguir arrossegar als altres a la platja durant dos nits seguides, per veure la posta de sol des de la sorra i les roques (que aquí sempre es pon a les muntanyes). Vaig gaudir de l'aigua de la piscina durant un parell de dies, quan el temps m'ho va permetre i jo vaig tenir prou valor per sucar-me en aquella aigua tan freda. També vaig visitar ciutats destacades com Pontevedra o Vigo (d'aquesta última el seu port inclòs, que l'esperança mai es perd!). Com cada any hi ha hagut moments de tot, res de nou pel que jo m'esperava. Així doncs, aquí teniu algunes de les fotografies que es van fer durant aquests set dies!


Rías Baixas


I aquest no seria el meu bloc ni tampoc un post escrit per mi si no expliqués què va passar entre Gaspar i jo.

Un familiar em va enviar una notícia digital d'un diari X que feia referència a Gaspar. I des d'aquell moment, buff... deixar volar la imaginació! I si el veiés... I si això... I si allò... Quines serien les probabilitats que jo tindria de veure'l? Quan vaig marxar Gaspar era a Baiona, més cap al sud, i jo aquella zona no la trepitjaria. Però si abans era a Portugal, podia ser que pugés... no? O sempre podia convèncer als meus acompanyants perquè m'hi portessin... I en el cas que finalment jo baixés o ell pugés... Quants minuts podia estar visitant un port? I precisament, durant aquells escassos 15-30 minuts d'un dia X, havíem de coincidir un dofí i jo. No m'atreveixo a fer cap tipus d'estadística sobre probabilitats, potser la matgala en sabria, però jo... 1 de cada 1000? Ni idea, no ho sé. Però els sentiments i la imaginació no hi entenen de matemàtiques, tot ho creuen possible. I jo somiant que veuria Gaspar. Dia 14, a les 12:00 del migdia. Feia una estona que caminàvem per Vigo. El barri de pedra, un carrer molt famós on la gent hi anava a menjar ostres, homes perseguint-nos perquè reservéssim taula per dinar en mil i una marisqueries... I el port. I al costat de l'aigua, l'oficina d'infomació turística. Alguns badant. El meu pare a l'oficina. I jo mirant la mar, com si d'un moment a l'altre ell hagués de treure el cap. Una llanxa inflable de color taronja amb uns tripulants vestits de neoprè s'endinsaven al port, cap a on era jo. I de sobte, vaig veure una cosa estranya al costat de la barca, una cosa que em va semblar una aleta de dofí. Vaig riure i em va entrar una paranoia, jo pensava que estava tant obsessionada que fins i tot el veia perquè era el que més desitjava. Però... NO. No eren il·lusions, ara ja us ho puc dir: VAIG VEURE A GASPAAAAAR!!! Vaig fer un crit. Ma mare i mon germà rient-se del meu crit, i jo corrents cap al meu pare que tenia la càmera penjada. Hi vaig tornar, i vaig fer-ne un petit vídeo. Tan sols se li endevinava l'aleta de tant en tant, només vaig veure'n això. Però jo ja era feliç, molt feliç. Quan vaig tancar la càmera i la llanxa marxava, va començar a haver-hi molt rebombori dalt un ferri que anava a les Illes Cíes. I no m'ho vaig pensar, vaig córrer cap allà. Gaspar no havia marxat, no senyor, encara donava un tomb per allà. I vaig tornar a obrir la càmera i en va sortir això:

O golfiño





Apunts:

1- He tret el soroll del vídeo i li he posat música perquè no sentiu les burrades que deia...
2- La qualitat és dolenta perquè era una càmera de fer fotos.
3- Es mou una mica no pel vent, sinó perquè jo tremolava.... i no de fred!!! :P
4- El gir brusc de la càmera és degut a que no sabia on sortiria després de capbussar-se!
5- A que es macoooooooooooo???
6- Sóc feliiiiç!!

No sóc creient, no reso ni res d'això. Però això no em priva de creure en el destí, en que hi ha coses que han de passar i passaran, coses no tan evidents. O bé las meigas han jugat a favor meu!

PD: Gràcies per cuidar-me l'Eida!

16 d’agost 2008

Record atlàntic



En tinc una d'una platja eivissenca, ben guardada. Després de collir-ne moltes i fer un procés de selecció, en vaig escollir un parell i durant tota una tarda vaig estar llimant-ne la part superior, fins a fer-ne un foradet per on m'hi passava un cordill negre. I vaig fer dos penjolls de petxines, un per a mi i l'altre per a una amiga. I encara el conservo, el tinc des de fa... potser tres anys, ja. Amb aquesta nova visita espero collir-ne una altra. Una de diferent, potser ratllada o amb diverses tonalitats. Un altre record artesanal i bonic d'un viatge, d'una setmana, d'uns paratges.

M'agrada veure que malgrat el meu desig imperiós de viatjar a altres països i conèixer nova gent i altres manres de viure, no tant lluny de casa hi ha tot un univers preciós i del qual val la pena gaudir-ne.

Ens veiem en un parell o tres de dies!

14 d’agost 2008

Desig visual

Alerta: post inventat!



Malgrat els núvols que de tant en tanta amenacen el cel amb tempesta, el sol es deixa veure de tant en tant, la temperatura puja i puc gaudir de la piscina del càmping (feia molt bona pinta per Internet, i no m'agradaria no poder-m'hi banyar! Si és necessari, fins i tot amb pluja, que no seria la primera vegada!). I hi ha una força sobrenatural que m'està donant una treva amb el meu cicle hormonal de cada mes, cosa que és d'agrair!

Des de dins la piscina puc veure les roques i el mar, les ones trencat amb força, l'escuma que es resisteix a desaparèixer i que vol governar la platja, que es desfà mica en mica i quan sembla que s'hagi d'esfumar, la mar hi torna, i impacta violentament, amb un ritme constant que no s'atura. Quan la marea és baixa, la zona s'omple de recol·lectors de musclos i de curiosos que hi van a fer una ullada i n'agafen alguns, també, sota l'atenta i penetradora mirada dels professionals. Cal anar amb compte, però, si l'aigua t'arriba als turmells: la marea puja i has de sortir d'allà, si no vols que t'enxampi i acabar encastat contra la roca, de la mà de la natura. El sol pàl·lid ressegueix amb cura el penya-segat, la llum rebota contra la superfície rugosa i la divideix en dos: llum i foscor, groguenc i negre. No és la Costa da Morte, però me la recorda. Un dels pocs records que encara tinc a la memòria d'aquella primera visita.




Morriña. M'agrada aquesta paraula.

12 d’agost 2008

Ve o no ve?

Sóc a la vora de la platja. Esperant-lo, a veure si treu el cap d'un moment a l'altre. Ho farà? No? Trec el moneder i una moneda de cinc cèntims. La llenço a l'aire moltes vegades, entretenint-me. I ara va la bona: cara o creu? Cara és que sí, creu és que no. Cara, i ric. Mai no està de més mantenir l'esperança i tenir la il·lusió, la mica de guspira dins el cor que et manté dempeus, esperant-lo. Treu el cap, va. T'invoco, en certa manera. Intento llegir-te el pensament, influenciar-te aquest meravellós instrument subcranial que no descansa mai, que dorm a estones, que parla sense que el poguem sentir.

-Gaspar no siempre viene, a veces está una semana o más sin aparecer. L'home, d'uns seixanta anys, seu en un bloc de ciment que hi ha al port, i les seves mans, desgastades i envellides pel pas del temps, arreglen els nusos i les petites fisures d'una xarxa.

Com ha endevinat que l'estic esperant? Serà pel pareo estampat amb dofins... o les arracades de dofins... o el punt de llibre amb forma de dofí que marca la trentena pàgina del llibre que treu el cap de la bossa... (tinc totes aquestes coses, però no m'ho poso tot a la vegada com si fos un uniforme eh!)

- Bueno, esperaré un ratito más, gracias... Que abans ha sortit cara, a la moneda. I confio en las meigas també, qui sap si tenen una estoneta lliure i es compadeixen de mi. O ella!

Però no ve. No passa res, era massa difícil. Potser més endavant, qui sap, som capaços de posar-nos d'acord i coincidir en alguna cita.

[M'agradaria poder contrastar aquest post al tornar. A veure si tinc la sort d'equivocar-me!]

09 d’agost 2008

Pechado por vacacións

Doncs bé, com que no sé si demà podré fer el post de comiat, el faig avui. Marxo una setmana a fer companyia a les meigas, les ostres, els fars, la costa atlàntica, les rias i tota la resta. Faré fotos i us en posaré algunes a la tornada. Espero poder gaudir dels paratges que m'hi esperen i de molts dels detalls que no recordo de quan era més petita (encara que no aniré exactament a la mateixa zona gallega, però l'aire que s'hi respira i l'ambient sí que és el mateix més o menys!). S'acosten un parell de dies de pluja (en principi, que això de mirar prediccions meteorològiques a llarg termini ja se sap...), així doncs crec que no caldrà molta roba estiuenca!

Bona setmana a tothom!

Pasádeo ben!

PD: Cuideu-me l'Eida, eh! ;-)



08 d’agost 2008

La meva civilització

El meu germà tenia un projecte de joc d'ordinador. Tenia i té, la cosa va fent, ell programa i jo vaig mirant què fa (més que res quan fa coses gràfiques, perquè a mi un full html m'espanta...) Doncs bé, representa que el joc és d'aquells que tens una civilització i competeixes, i guanyes recursos i coses d'aquestes, res de nou. Però jo hi tinc un paper, sí senyor. Em va proposar si volia dissenyar-li els edificis pilot, que si el joc tira endavant i funciona correctament i decideix penjar-lo, llavors es farien com déu mana en 3D (almenys aquesta és la idea). I jo doncs sí, que tinc força temps lliure i em fa gràcia, ves...

I vaig recordar-me de la Llum, que buscava un joc fa temps on no es fessin guerres, que a ella li agradava construir una civilització i no pas anar fent armament per després enfonsar al contrari. I jo també, més o menys. Fa moooolt temps vaig jugar a l'Empire Earth o una cosa així, on creaves una civilització i anaves evolucionant: edat de bronze, edat mitjana, renaixement, edat de la tecnologia... I com que amb el meu germà perdia de seguida i els dos ens avorríem, jugava contra l'ordinador. El posava com si fos molt tonto, és a dir, que no m'atacava, i jo em divertia creant persones, cultivant, creant vaixells (oh que maques eren les caravel·les...) i tot això. I tant feliç. Doncs bé, que jo em diverteixo fent les casetes, els diferent tipus d'edifici. Són força esquemàtics i no pas obres d'art, i com que amb photoshop no donava ni una (dibuixar amb ratolí és horrible!) vaig agafar el flash, que després ho puc guardar com una imatge i a sobre té una eina que "imanta" les línies i va molt bé. I ja en tinc molts! Bé, uns deu: la quadra, el mercat, el palau, el castell, l'església (aquesta l'he de reformar que fa peneta...), el moll... I m'encanta dibuixar-los i pintar-los, ves! Són més monos! De moment no us els puc ensenyar, són secret d'estat de la república independent de casa meva (uhm... sona massa a anunci això...), però potser algun dia :P

07 d’agost 2008

Somnis compartits

Tots tenim somnis, objectius, fites a aconseguir i a gaudir. Tenim projectes que de vegades creiem que són únics, que només ens pertanyen a nosaltres i a la nostra ment, i que si els expliquéssim a algú potser no acabaria d'entendre el per què és tan important per a nosaltres, quin és aquest significat tan especial que té. Però entre tants centenars, milers i milions de persones que habitem el món, és lògic i totalment comprensible que d'altres vulguin també fer realitat aquest mateix somni, idèntic. I hi haurà molts que podran passar-ho bé o ser feliços fent-lo realitat, mentre que nosaltres encara serem al llit per no despertar-nos, per no veure que en realitat estem clavats a la nostra habitació i que qui està allà fora, on voldríem ser, no som nosaltres. Costa no fer-la especial, la fita, és més bonic o idílic pensar que només ens pertany, ja que potser això també representa que tenim més probabilitats de fer-ho realitat. I com que no és així, si hi ha un altre individu que viu el que voldríem viure, fa el que voldríem fer, tendim (passo a primera persona, que això ja és una experiència personal) tendeixo de vegades a pensar que està fent realitat el MEU somni. Els meus pensaments i somnis són només meus, això està clar perquè jo penso el que vull, però no tinc en compte que poden ser compartits, que hi ha fites que no només jo vull assolir sinó que són en el punt de mira de molta gent. Per què em costa desenganxar-me'n, despersonalitzar-les en certa manera, creure que són comunes? Sí però és que el meu cas és una mica especial, perquè... No puc començar així perquè tampoc sé els altres casos, no puc entrar cervell per cervell, fer hipnosi i descobrir què va motivar tenir aquest objectiu. Quina tonteria! Clar que cada persona és un món! Però en general, el fet és el mateix. He de passar del compleixes el MEU somni, amb aquell to acusador i malèfic amb el qual sol anar acompanyat, al tenim un somni compartit, menys amarg i que m'ajudarà a veure-ho tot més clar, més net, i a ser més pacient (i menys egoista).

05 d’agost 2008

Fins on arriba???



Doncs res, que hi ha estones on una servidora té massa calor per sortir al carrer, per anar caminant fins a la piscina que està dalt de tot del turonet, per cuinar alguna cosa (exceptuant el te fred de cada tarda, és clar) i per tot això. I donada la meva afició per fer-me jo mateixa accessoris i coses així (bosses, arracades, cinturons), he fet aquest experiment. Fins on és capaç d'arribar la meva origamimania? (au, colorets, per donar-li vida al post)

Un apunt: cada vegada que faig una figura he de fer un quadrat, i com que faig servir paper de colors vulgar mida din A4 em sobren tires rectangulars que vaig col·leccionant, per suposat. Alguna idea per aprofitar-los? (no crec que fer 1000 grues com aquella nena em concedís cap desig, ni tampoc m'he de casar...)

03 d’agost 2008

Improbable? Però no impossible!

Des del mes de gener que hi és, més o menys. Sol, sense companyia, i no marxa. Gaspar s'entreté empaitant a les embarcacions de motor, imita als bussejadors i als pescadors de navalles, tot explorant les mateixes roques que ells però amb el morro. Gaspar és un dofí mular que pesa 400 kg, mesura tres metres i que volta per la costa oest d'Espanya.

El per què d'aquest comportament es creu que és degut a un possible passat en contacte amb les forces militars nord-americanes. Alguns dofins, des de 1959, han estat entrenats per unitats militars nord-americanes (les úniques que fan servir els dofins com a unitats navals de combat) per tal de detectar mines submarines o atacar als bussejadors enemics, per exemple. Són ràpids, tenen bona vista i un sistema d'ecolocalització perfecte, que no només pot arribar a delimitar la situació d'un objecte sinó que en pot calcular la seva densitat, fins i tot. Tots els patrons de conducta que els van ser inculcats a aquests dofins s'aprenen a través de signes, i Antonio Rodríguez Folgar, director tècnic del Grup de Rescat i Estudi dels Mamífers Marins de Galícia, va buscar informació sobre quins eren aquests signes per tal de reforçar la tesi. Quan en va tenir alguns, els va provar amb Gaspar i ell els reconegué tots.

Us poso un fragment de la notícia, que ha sortit a El Periódico de Catalunya.

El dofí mular, un mascle adult de més de tres metres de llarg i 400 quilos de pes, devia fugir de la seva llar militar abans del 2000, any en què se'l va veure per primera vegada davant del litoral europeu. Va ser a la Bretanya i els francesos no només li van donar un nom sinó també un cognom: Jean Floch. Potser --
"només potser", remarca Folgar-- l'animal va abandonar les aigües nord-americanes quan l'huracà Mitch va castigar el mar Carib fa 10 anys, el novembre del 1998. Per a més d'11.000 persones, el cicló va significar la mort; per a Gaspar, l'exili.
I què és això que Gaspar té a veure amb mi? Que justament dintre d'una setmana marxo set dies... a Galícia. A l'interior? No, no! A la costa oest, a prop de Pontevedra, a una hora i pico del port de Baiona, on Gaspar es deixa veure més. Improbable que el pugui observar amb els meus propis ulls? Sí! Però no impossible!

02 d’agost 2008

Pantalons curts i els genolls pelats...



Tarda de platja. El sol deu tenir-me mania, ja van tres dies que és arribar i amagar-se, esporuguit. Vent i sorra als ulls. Algunes meduses a l'aigua, i com que m'agraden tant me les miro amb prudència a deu metres. Molts estels tenyeixen el cel de colors, que curiós. No sol haver-hi gaire gent a la platja amb estels, però ben mirat avui és un dia ideal per fer-los volar. Un pare i el seu fill no se'n surten gaire bé, però més enllà un noi jove el fa anar com vol: ara gira a la dreta, a ara a l'esquerra, ara amunt...

Mentre marxem de la platja, ell riu i em llença sorra. Jo l'intento fer caure, però no puc. No en saps, així no es fa un placatge. Vols veure com ho fa un professional? Corre!

I acabem a terra, com criatures, arrebossats de sorra. Em crema el genoll, i a ell el colze. Una vista avall i el genoll molt vermell i sagnant discretament. Venta, venta, que pica!!

01 d’agost 2008

Quants anys tens?

Típica pregunta que els nens es prenen amb il·lusió i els que ja són més grans intenten evitar, tot acompanyant el gest amb una mirada de recel. Quan s'és petit, es tenen moltes ganes de créixer. Fas nou anys, passats sis mesos ja en tens set i mig, i quan falten un parell de mesos per l'aniversari vas pregonant que en tens deu, i els pares darrere aclarint que no, que encara no els tens. Però a tu et fa il·lusió fer-los. Ni tampoc mai es passa dels setanta o vuitanta, complim setanta-nou anys eternament i amb els coneguts es juga a estirar-los la llengua, o a endevinar-los la seva edat real.

En tinc disset, i quan m'ho pregunten ho dic: disset. Però si m'acompanya algú més gran que jo (no tothom, però en un 75% dels casos he descobert que l'experiment funciona) i cau la típica pregunta, responen: divuit. Es gira la truita? Jo els hi dic que no, que en tinc disset, i per arreglar-ho diuen que ara farà els divuit. Però ara no és avui, així doncs encara tinc els disset. No em fa cap por ni tampoc moltíssima il·lusió, la veritat és que... vaig fent. Vull menjar-me el món i anar molt de pressa, també es veritat, i de vegades veig que alguns ho aconsegueixen i jo encara estic plantada on sóc, i em fa ràbia no avançar. Llavors em miro i em dic: quants anys tens? Disset, no? Tinc temps per endavant, tinc molts anys per gaudir. No és necessari córrer, però tampoc em vull passar uns quants anys dient el mateix i llavors veure que ja és una mica tard per fer segons què. Potser per córrer massa t'esgotes, et llaguen els peus i acabes apalancant-te al sofà abans d'hora. O potser m'equivoco i això és el que m'agrada pensar, per no tenir la sensació que m'estic perdent massa coses que voldria viure.