31 de juliol 2008

Bye bye...

Un adéu necessari, per no haver de suportar una situació insostenible i que ja durava massa. Però un adéu no gaire compartit, on només hi sortia guanyant un dels dos, relativament. Ja s'havien trobat en aquella situació altres vegades, i l'havien intentat resoldre d'una manera no tan dràstica, intentant canviar la manera de veure's sense haver de modificar com eren i com actuaven. Un d'ells creia que funcionava, l'altre veia que no.

I va anar passant el temps fins que aquest últim decideix tallar de soca arrel. Decideix agafar una goma i esborrar el futur. Això sí, ho fa com déu mana, no de cop i volta. En parlen, l'absent intenta entendre al patidor i no hi ha males cares, ni emprenyades, ni grans escenes de telenovel·la. Simplement un sentiment d'amargor i tristesa que pesa dins. No hi haurà més trobades, ni converses a distància per Internet, ni plans d'estiu, ni berenars, ni batalles d'scrabble. Havien arribat a compartir moltes coses, semblava que finalment els dos havien trobat una persona amb la qual compartir aficions, una afinitat mútua. Una abraçada i creua la porta. Fins aviat, que et vagi tot molt bé. L'absent, però, no li tanca la porta als morros. Per si algun dia es gira la truita, li reserva un raconet.

30 de juliol 2008

Per fi !!!!!!

Quina emoció, quina emoció! Tant de temps intentant-ho i com qui no vol la cosa, quan menys ho busques, ho trobes, i tens el cap clar i ets capaç d'entendre-ho quan altres dies t'hi passaves hores i no en treies res de clar... (agafa aire) Ooooooooooooooooooooooo quina il·lusió!!!! per fi... Com deia Joaquim Maria Puyal en una de les seves super retransmissions (m'encanta aquest home, el sentment que hi posa... Sentir els partits així és mooolt millor que anar a un bar!) Doncs bé, com anava dient, que com va dir ell...

boomp3.com

Que exagerada que sóc, déu meu, el que arriba a fer l'excitació instantània! Però és igual perquè... perquè a que no sabeu què he aconssssseguit???? Si estudiem ben bé quins són els meus gustos i aficions, a una banda hi tindríem el dofins; a l'altra la xocolata, el te i els dolços; a l'altra l'origami; a l'altra la piscina; a l'altra la lectura; també Internet i els blocs... I no acabaria. Quantes coses que m'agrada fer! I com podem ajuntar-ne un parell d'aquestes? He posat un dofí a una piscina? Mmmm no. Una pajarita de xocolata? Tampoc! Un bloc literari? Ntx ntx...

AIXÒ!!



Un dofí d'origami!!!!!!!!!!!!!!!! Per fi m'ha sortit, snif snif... És la figura que he intentat fer més vegades, l'única que fins al moment no m'havia sortit, de totes les que m'havia proposat. Val a dir que l'he fet seguint un altre model, no pas els que havia intentat les altres vegades, però igualment... fa patxoca sí o sí??? Ostres, aquest és el post de gestes personals per excel·lència! Que bé que bé! L'únic inconvenient és que el paper utilitzat és totalment rudimentari, de manera que al cap d'uns quants plecs, quan s'acumula cert gruix de paper, no va gaire bé i no queda molt bonic, és per això que el morro del pobre animal és una mica amorf (la qualitat de la foto és pèssima perquè està feta amb el mòbil)... Hauré d'estalviar per comprar un paper de color platejat ben maco i fer-me un dofí de postal!! Un dofí d'exposició! De moment, em quedo amb el meu blauet i el guardaré amb la resta de la meva col·lecció ^^

---

Un últim apunt: avui s'ha obert la flor del cactus! Només dura un dia, de manera que aquesta nit ja estarà una mica pansida i demà marcida del tot. L'anterior va sortir fa uns tres dies, i no vaig ser a temps de veure-la... Des que vam trasplantar el cactus que només n'han sortit dues, però ja us dic que veure'n deu de cop obertes és preciós!



29 de juliol 2008

Eida

Seeenyores i senyors, benvinguts a la cerimònia de presentació oficial del primer habitant marí del Cau, el dofí femella que des de fa un mes va donant voltetes i jugant a fet i amagar però que a partir d'avui estarà visible a la barra lateral per tothom que el vulgui veure! (i un peixet de tant en tant no li farà mal, no us farà pas un lleig!!). El dofinet femella que li dóna vida, que juga entre els esculls i les roques, que sempre té un somriure al morro i que és inesgotable! Us presento...

L'Eida!








Una mica d'història

Va néixer un 27 de juny, de la mà d'una blocaire que s'entestà en un dofí virtual, ja que enlloc en trobava cap. Després de moltes proves, lluites i hores, va aconseguir donar-li forma i activitat. Finalment, l'esmentat dia el dofí femella decidí que ja en tenia prou d'estar a l'úter MiPC i va sortir a l'exterior, a navegar per la world wide web, i la blocaire hi va accedir perquè creia que ella havia de viure en llibertat. Allà s'hi estava tan bé! I tenia tan d'espai! Però com a tot arreu, el lloc ideal s'havia de seleccionar, hi havia indesitjables que hi llençaven escombraries i brutícia. Però va topar amb el bloc de la seva creadora, i s'hi va trobar rebé! Ella l'havia adaptat molt bé, i l'ambient marí era fantàstic! Tenia un univers blau per nedar, peixos per menjar i jugar-hi... Decidit! S'hi quedava! Però no tenia nom, i la seva creadora, amb la poca imaginació que la caracteritzava, va decidir embaucar als seus lectors per no haver de pensar...


Fitxa tècnica

Nom: Eida
Espècie: tursiops truncatus
LLargada: 113 píxels
Pes: 28 Kb
Profunditat d'immersió: desconeguda, pot arribar fins als racons més insòlits de la world wide web
Aniversari: 27 de juny

Comportament

L'Eida és una dofineta molt activa i li encanta nedar. A més a més, adora les pilotes, amb les quals s'entreté en les seves estones lliures dins el Cau. Molt independent, des del primer moment va començar a alimentar-se de peix i a viure aventures, tot endinsant-se en altres llocs de la xarxa sense pensar-s'ho dues vegades. Afirma que li agrada molt i li cau molt bé el porquet groc de la llum, el festuc de la núr i el barad de l'Anna, algunes de les mascotes virtuals que va coneixent, però que de vegades també troba a faltar algun dofí...



Doncs res, que des d'avui tindreu l'Eida donant voltes per aquí. La primera de les nimfes del Cau que es deixa veure per aquí! I la més guapa!

28 de juliol 2008

Una casa de somni

Trobar la casa dels teus somnis és molt difícil, per dues raons: en primer lloc, perquè trobar-la ja costa lo seu (si no tens moltes peles i te la pots fer construir, és l'única opció que queda!); i en segon lloc, perquè un cop la trobes... Fer-la teva no està a l'abast de tothom ni molt menys! Qui no tanca els ulls, es posa a pensar i se la imagina, aquesta casa? Com seria, els detalls, l'exterior, els mobles... Si somiem podem demanar més, no tallar-nos, picar alt, no?

Els requisits estereotipats d'una casa de somni solen ser un munt de metres quadrats, una piscina considerable, un menjador també molt gran amb tot de comoditats, un llit per a quatre persones, i unes vistes envejables. I qui té diners per a tot això també en té per a una criada, és clar, que això d'embrutar-se les mans...

Seria una cosa així...?








Encara que hi ha de tot, que per a gustos...








Però jo... jo ja he trobat la meva. I no té molts metres quadrats, sinó que és petitona, però ja m'agrada així! Ni tampoc té criada, ni un menjador gegant. Però és preciosa! Per fi, ja sé com és la casa que apareixerà a partir d'ara en els meus somnis!




És un fragment de la pel·lícula 50 primeres cites, la casa de l'Adam Sandler. Jo... jo... jo firmo per aquesta casa sense pensar-ho!!! Algú no sap què regalar-me pel meu 18è aniversari?

27 de juliol 2008

Joc brut (IV)


5:30 PM

No arribo enlloc perquè no vaig bé, perquè això no es llegeix pas així. Però si per exemple els números desenes i les unitats que els segueixen els ajuntem i formem un únic número de dues xifres, llavors tinc uns altres números, que potser tindrien més sentit...

41, 23, 4, 66,
2, 10, 33, 6

Números i llocs, quina relació hi ha? Potser és el número del quilòmetre d'alguna carretera perduda ves a saber on? Oh, és clar... Coordenades! Latitud i longitud! Si ho arreglem...

41º 23' 4,66"
2º 10' 33,6"

Una visita al Google Earth i...








La... catedral? Al bell mig de Barcelona vol que ens trobem, i l'altre dia em va citar en un racó mig abandonat d'un port, on estava segur que ningú ens veuria? Que estrany. Però suposo que entre tanta gent també li serà més fàcil camuflar-se, passar desapercebut. O potser és una trampa i l'he cagada acceptant, potser ni tan sols ella és viva i m'està fent bobejar. Potser l'ha llançada al mar, o la té feta trossets en algun racó el malparit... Segurament és això, sap que no corre cap risc, que no hi pot perdre res perquè ella ja és morta, i juga amb la meva incertesa, el meu dubte. Va un pas per endavant. Sempre hi ha anat. Que burro que vaig ser! Com sabia jo que aquelles fotos que em va ensenyar al moll eren actuals? Sí, duia la mateixa roba i feia una cara d'espantada que em va trencar el cor, però ella ja feia una setmana que estava desapareguda. Les fotografies les podria haver fet el primer dia! Però no, jo vaig deixar-me endur, no vaig saber-me controlar i vaig entrar dins el cercle viciós del seu joc. No m'he adonat que cada pas que faig és producte de la seva voluntat, que només sóc el seu titella. Doncs aquesta vegada no m'agafarà, aquest cop seré jo qui vagi un pas per endavant, seré jo qui el sorprendré. No volia jugar? Doncs jo hi poso el tauler i les fitxes, i la resta... que l'atzar decideixi.


9:30 PM

He fet ben fet, segur que sí. Sóc mosso d'esquadra per vocació, perquè confio en el sistema i en un bon equip de professionals que estem específicament entrenats per a defensar la justícia i a atrapar criminals i tarats com aquest tio. Un pla era el que necessitava, una bona estratègia, i amb la seva ajuda crec que el podrem atrapar.

He trucat al cap. Li he explicat la situació i després de l'esbroncada monumental per no haver seguit el protocol i voler-m'ho fer jo sol, finalment ha accedit a ajudar-me. Posarà una colla d'agents al meu servei. No li vaig poder veure bé la cara a aquest tio, la poca claror de la nit no m'ho permetia. I ho sap. Per tant, si ha quedat amb mi a la plaça, davant la catedral, haurà de cridar la meva atenció d'alguna manera, perquè per allà hi ha gent fins i tot a la una de la matinada. Els agents rondaran i estaran atents a qualsevol dels meus moviments, i a si se m'acosta algú sospitós. Quan aparegui, l'enxamparem. Tinc la meva estimada de 9 mm ben amagada, però en un lloc força accessible. Si fa un moviment en fals, me'l carrego. Si intenta matar-me, me'l carrego. Si vol seguir jugant, jugarem. Però ara al meu joc preferit, a indis i cowboys, i sempre m'agrada fer el paper de sheriff. Per vocació, també.

11:50 PM

Avui no es queixarà, que arribo a l'hora. Una mica aviat i tot. Des del peu de l'escalinata no el veig, no veig ningú sospitós, potser pujaré fins dalt per tenir-ne millor perspectiva. I la bastida de la façana encara dempeus... Em costa, pujar cada esglaó és un suplici perquè torno a estar insegur, em trontolla tot el que tinc al voltant, tot em balla i em dóna voltes. La foscor i els nervis se'm mengen, però ara ja està tot fet i no puc tornar enrere. He de confiar en els companys que m'acompanyen, en la seva professionalitat i en que m'ajudaran si ho necessito. Quan ell aparegui, no ens caldran gaire esforços. Som molts contra un, no se'ns pot escapar! I cantarà, haurà de cantar i dir on és ma germana. Com sigui, però tot el que m'està fent passar a mi i a ella ho pagarà car.

No el veig no el veig! No hi és o què? Em farà parar boig. I si se n'ha adonat i ha marxat? Ja hi som! Ja torna a jugar amb mi! Com que vaig arribar tard potser s'està fent esperar. Ei nois, tranquils, que encara no el veig! Però tingueu paciència...

- Pst, pst. Ei, escolta...
- Què vols, Marc, per què has abandonat la teva posició? Tenim un costat de la plaça descobert ara! Torna-hi, de pressa!
- És que el cap m'ha avisat per ràdio de que val més que vagis a la part del darrere... Hi has d'anar.
- Què collons hi ha? Per què?
- De debò que és millor que ho vegis amb els teus propis ulls...

Correu, cames, si us plau. Si mai m'heu de fallar que no sigui ara! Què hi deu haver? Corre, corre! Encara que amb els quatre llums no t'hi vegis gaire, encara que xoquis, encara que caiguis, no deixis de córrer...

---

I allà me la vaig trobar. Me l'havia deixada asseguda en un banc, amb la mateixa roba que duia a la fotografia. Rígida. Pàlida. Congelada. Morta. Una mort recent, deien els metges, no feia gaire que el cabró li havia manllevat la vida. La va matar i la va deixar asseguda, perquè el cos quedés rígid i en deixar-la enmig del carrer semblés que llegia un bloc de notes. Una mica absurd, amb la poca claror que hi havia, però enmig de la nit tampoc ningú li faria cas, tothom passa de llarg i va a la seva. Un bloc amb un missatge, una petita frase de comiat...





I tot per autoconfiar-me, per subestimar-lo. Sempre va anar un pas per endavant, sempre em va estar vigilant i jo no ho volia creure. Potser fins i tot em tenia el telèfon punxat. I per idiota, per imbècil, l'he perduda. No la tornaré a veure mai més, mai... I no s'ho mereixia. Ella no es mereixia acabar així, perquè la seva vida, als dinou anys, tot just començava.

24 de juliol 2008

Joc brut (III)

Paciència, paciència i respira... Ostres, tu, això està clar que és un codi, que és un missatge xifrat. Segurament cada símbol significa una lletra, i al final em sortirà el nom d'un indret, i alhora tampoc pot ser a l'altra banda del món si m'ha donat un marge d'un dia per saber quin lloc és i anar-hi. Molt bé, molt bé... som-hi...



El símbol que són tres pals es repeteix a dalt i a baix, també el que té forma de zeta i aquest que és una V invertida, amb l'única diferència que el de dalt té una ratlla... un accent potser? Si es repeteixen segurament seran vocals, no hi ha paraula sense vocals. Una A o una E, potser, que són força freqüents. Seguint aquestes pistes puc deduir que el nom del lloc té dotze lletres. I aquesta mena de comes... I el llenguatge... Merda, que jo odio els mots encreuats!

10:00 AM

He de demanar ajuda perquè sinó jo tot sol no me'n surto. Va, no costa tant demanar-li i tothom ho fa, i ell sempre està disposat a tot; clar, que tampoc sé si al final en trauré l'aigua clara o no perquè sovint s'enfila per les branques i no hi ha manera de fer-lo baixar. Però per intentar-ho...

Bon dia, Mr Google. Cerca? Doncs ja busco, ja. A veure...

Symbol language (suposo que en anglès sempre tinc més possiblitats d'encertar-la). No, és clar, així només busques el llenguatge de sord-muts... Però no sé ni com buscar-ho! Hi ha tantes i tantes possibilitats!

Línies... lletres... Punts... Comes... I si no són lletres? Només faltaria que cada símbol fos una síl·laba o un significat! Un símbol un significat! I si és un jeroglífic? Per seguir provant...

Hieroglyphs. Egyptian, Cretan, Anatolian, Mayan, Olmec, Chinese... Coi, n'hi ha massa! Així no acabaré mai! Almenys de xinès no en té la pinta, aquest ja el podria descartar. Crec que és hora de fer-me un cafè i menjar alguna cosa, perquè tinc feina per estona...

11:30 AM

Comencem pel primer: jeroglífics egipcis. Aquest no és, tot són ocells, esfinx, ulls, faraons i rodones! I a sobre té sub-idiomes! Hieratic, Demotic... Bufff! Bé, el millor serà que comenci a mirar si surten fotografies d'aquests, per poder-ne identificar algun tipus de semblança.

Hieratic. Vinga, vinga, Mr Google, només puc confiar en tu. Dóna'm una mica d'esperança! (coi.. queda estrany pregar-li a un ordinador...). 11500. Genial, quasi res. A veure, les primeres solen ser les més fiables...



Això no s'hi assembla pas, em recorda més aviat als símbols egipcis d'abans. NO avanço, no avan... Ostres... Això sí... Això sí que s'hi assembla! Però... No són lletres llavors? Números? No, aquí m'ha de dir el lloc on ens hem de trobar avui! No poden ser números! El codi d'un codi? no serà tan retorçat, no? Qui l'ha parit! Però el que està clar és que aquests dos sí que s'assemblen! I aquest amb l'altre... i l'altre...


Ostres quin embolic, i només porto unes quantes fletxes. Millor que m'ho apunti a part. Joder, merda de boli que no escriu i a sobre rellisca. Normal, si no paro de suar! Vinga, va. Queda això.

1:00 PM

40, 1, 20, 3, 4, 60, 6
2, 10, 20-30?, 3, 6

Bufff... resulta que jo vull anar a un lloc i ara tinc números?? Això és irracional! Tenint en compte que sigui això, és clar, que el paio hagi fet servir el llenguatge hieràtic aquest! Perquè sinó estic seguint una pista totalment falsa... Però de moment és l'única cosa que tinc. M'aferro al que tinc, al que em porta a algun lloc. És l'únic que puc fer. Això i tenir una mica de confiança en mi mateix, perquè de debò que la necessito...

Números... què em voleu dir, eh?

--------------

Petit apunt extraliterari: he decidit (perdó, el consell) ha decidit que el nom del dofí... se sotmetrà a una segona votació! Aixó trobo que el dofí serà una mica part de tots, almenys pel que fa al nom. Però aquesta vegada serà intensiva, de dos dies, d'acord?

23 de juliol 2008

I ara què?

Faig un incís que la minihistòria que fa dos dies he iniciat. I és que s'ha acabat el període de votació per al nom del meu dofí! Fa un parell de dies que tenia la impressió que avui seria el dia oficial per a fixar-li un nom ben bonic, però es va girar la truita. Com una carrera de motos d'aquestes on ara s'avancen, ara van en paral·lel, ara guanya un, ara l'altre, ara sembla que es queda enrere però no, resulta que remunta... I què ha passat? Doncs que ni per foto-finish s'ha pogut desempatar. Eida i Marilyn han estat frec a frec fins a l'últim moment, i han acabat 11 a 11. El que sí que puc anunciar és que és un dofí femella!

I jo em pregunto... i ara què? Què se suposa que hauria de fer? Escollir jo el que més em vingui de gust, el que més m'agradi a mi d'aquests dos, o bé tornar a posar a les vostres mans l'elecció del nom? Però podria ser que tornés a passar el mateix, i llavors fer votacions, i tornar a empatar i... bufff! (sé que és una mica improbable però tot pot passar! No m'imaginava pas que poguessin empatar dues de les cinc opcions!)

Convocaré unes Corts consultives, prendré una decisió i en breu faré un comunicat oficial anunciant la resolució del conflicte... (ooooh que bé que m'ha quedat això, si sembla una cosa seriosa i tot!!)

22 de juliol 2008

Joc brut (II)


- A veure, vam quedar en que si tu m'ho portaves jo complia amb el que havíem acordat, no? Doncs ja veus que si tu tens paraula, jo en tinc.

- Mentida! Això no és pas el que vam pactar, em vas prometre que si t'ho duia m'ensenyaries que ella està bé! I això és una porcada... Malparit, què li has fet...

- I jo que creia que t'agradaria... I no tolero que diguis que faig trampes, perquè encara que jo hagi establert les regles del joc, que per cert tu vas acceptar, les he complert al peu de la lletra. Jo he complert la meva paraula, literalment, i tant! Ara bé, la idea que tu te'n fessis ja no la puc controlar, si et vas muntar una pel·lícula o no em vas saber interpretar, això ja no és culpa meva. Doncs què vols que et digui, a mi m'agrada, li trobo un punt sucós i tendre fins i tot. La bossa plena a canvi de que et demostrés que està bé. La part de veure-la presencialment te l'acabes d'inventar, no ho he dit pas això. I ellà està bé... i tant que està bé, molt! Per sucar-hi pa! Té un bon cos, una carona i unes faccions perfectes, una pell tersa i suau, uns pits ben proporcionats... No, no, una mica massa grans, veus? Això ja no m'agrada tant, que s'ha fet la cirugia o què? Les ties de plàstic no em van gaire, però què hi farem. Però no em diguis que si te la mires bé, ha sortit de conya. És fotogència i tot! És claaaaar... no hi havia pensat, que és ta germana... Potser això et frena una mica, però no te n'estiguis home! Pren-t'ho com si fos una revista pornogràfica qualsevol. Collons, i encara dius que no està bé... quin tros de dona!

- Com li hagis posat la mà al damunt o com t'atreveixis a fer-ho et juro que...

- Au va, no et posis a la defensiva superheroi. Que et penses que se l'ha tret ella sola, la roba? Fas una mica tard per amenaçar-me amb això, no creus?

- Jo t'he dut la bossa amb el quilo de cocaïna que em vas demanar amenaçant-me per telèfon, per tant ja te'l pots fotre per on et càpiga i tornar-me a ma germana! Vés a la merda i torna-me-la cabró!

- Nxt, nxt... No anem bé senyor meu, no anem bé. T'ho torno a repetir: el meu joc, les meves regles. Que no t'agrada jugar o què? A tothom li agrada jugar! Si jo la bosseta aquesta només la volia per això...

- Què collons fots? A l'aigua? Ho acabes de llençar a l'aigua??? M'has fet robar el quilo aquest de merda del departament per res, i per això m'has fet venir al moll? Només per passar-t'ho bé? Per fer-me bobejar? Respon-me d'una vegada hòstia! Què més vols??

- Hehehe, per fi ho entens coi! És un joc!! Es tracta de divertir-se! Que bé, que bé, ara que per fi ho entens ja et puc explicar una mica de què va tot això. I no et queixis tant, que treballant a la policia no t'ha sigut gaire difícil entrar al departament i aconseguir la droga, oi que no? Bé, com que tu pertanys a un altre departament potser hauràs hagut de firmar algun document per endur-te la coca, i per tant, per lliurar-te de qualsevol responsabilitat, hauràs fet sevrir un nom fals per curar-te en salut. Ai que llest que ets! Però han canviat altre cop les regles, ara ja no vull que sigui de dos jugadors! No diuen que contra més serem, més riurem? Doncs per la teva informació, he enviat un petit comunicat anònim a comisaria, i a hores d'ara deuen estra revisant les entrades i sortides de material. Encara que el nom sigui fals, sempre poden comprovar el número de placa... I si veuen que no existeix? I si descobreixen que fa dos dies que no passes per allà? Sí! Vindran a buscar-te! Vindran a jugar! Veus que bé!

- ...

- No dius res? Mira que ets avorrit...

- I ara què? I ARA QUÈ? NO VOLS JUGAR? DONCS AU JUGUEM, VA, ARA QUÈ?????

- Hehehe... la cosa s'anima... i tu també. Perfecte, ets mereixedor de passar a la segona casella del tauler, a la segona pantalla. Demà ens veiem aquí. Té, agafa. I encara que hi he convidat uns quants jugadors més, et recomano que no t'acompanyin o si no... Bé, què t'he de dir a tu, no? [ ;-) ] Au, fins aviat!

- Que malparit arriba a ser aquest boig... Però què és això? No ho entenc hòstia!





20 de juliol 2008

Joc brut (I)

23:50. Arribo deu minuts abans. Com de costum, això de la puntualitat és el meu fort, no m'agrada que m'hagin d'esperar i, per suposat, la impuntualitat m'irrita. Estic disposada a tenir paciència fins deu minuts més tard de l'hora citada. Al cap i a la fi, aquesta vegada no sóc jo la més interessada, ans al contrari: duc la paella pel mànec, tinc el poder i controlo cada punt del pla i de la operació. No m'hi jugo tant com ell, diria...

00:01. Interessant, ha acudit a la cita un minut tard. Per fer-me creure que potser ja no vindria? Per fer-me posar nerviosa? Jo? Per què ho hauria d'estar? No sap res de mi, no sap que vaig un pas per endavant i que avui l'he fet venir només per saber si estava disposat a tot. Veig que sí, a no ser que en uns moments tinguem una sorpresa i no hagi seguit les regles del joc. No m'agrada fer trampes ni els tramposos, però m'agrada guanyar. M'agrada més que el fair play i la decència. Puc arribar molt enllà per guanyar i tenir el que vull, això ho sé i hi tinc comprovat. Així doncs, ara veurem si té ganes de jugar o només vol arribar a la meva meta com més aviat millor. El meu joc, les meves normes, la meva meta, el meu premi. Un joc una mica egocèntric, però ja m'està bé. A sobre va de negre i amb ulleres, però tot i així no aconsegueix camuflar-se dins la nit. Si s'ha vestit com un gàngster! En el fons li agrada jugar al meu joc, s'ho passa. bé Si és que és com un nen...

Ja que ha vingut, comença el joc...

- Au, ja he vingut. Ho vull veure.
- Quines presses! Primer tu, home, primer tu! (encara no ha entès qui dirigeix el joc)

Caram, doncs la bossa és ben plena! No m'imaginava que pogués reunir-ho en tan poc temps! Meravellós!

- Molt bé, molt bé. Veig que ens entenem.
- Calla ja. Vinga. Et toca, el que em vas prometre.
- Hehehe... ja va, ja va! Au, té, t'agrada?...
- Però què collons és això?? Què coi has fet???????????

18 de juliol 2008

Cercles platejats

Les nits d'estiu i jo ens observem mútuament des del balcó de casa. Els del bar de la cantonada, engrescats fins la matinada. Alguns que sopen a la terrassa, amb una espelma enmig de la taula, tot plegat ben bonic. L'aire fresc que fa aquests dies, que convida a deixar-se despentinar. D'altres, com jo, que recolzats a la barana deixen passar els minuts. Jo no els deixo perdre, els aprofito i els omplo d'imatges i paisatges bonics quan és possible. De moment, sembla que els núvols no em privaran de veure la lluna plena de juliol.

Xafardejant per la web de la National Geographic he trobat un article interessant sobre els diferents noms que, durant segles i mil·lenis, els homes li han atorgat en funció de quina situació meteorològica era freqüent, del creixement de certes plantes, o fins i tot de com es comportaven els animals. Molts d'ells veureu que provenen del llenguatge dels natius nord-americans. Així doncs, cada lluna plena de l'any esdevé única i personalitzada, de la manera següent:

- Al gener la lluna dels llops, i és que en aquestes dates els llops udolaven de fam. Aquest nom li va ser atorgat de la mà dels natius nord-americans i els europeus de l'Edat Mitjana. D'altres pseudònims també corresponents al gener són lluna vella o lluna de gel (aquest últim, lògicament relacionat amb les condicions meteorològiques i ambientals típiques d'aquest mes).

- Al febrer la lluna de neu (o lluna afamada o lluna de temepesta). I bé, aquest no necessita gaires explicacions...

- Al març la lluna del cuc. Aquest es molt curiós, i és que quan l'hivern s'acabava i la terra quedava lliure de les plaques de gel, apareixia el rastre dels cucs que es desplaçaven arrossegant-se. També es deia lluna d'escorça (fent referència a la neu, que de dia es desfà i de nit es congela perquè encara fa fred) o lluna de saba, després de la tal·la dels arbres.

- A l'abril la lluna rosa, ja que a nord amèrica hi havia una flor salvatge d'aquest color que floria molt aviat i tenyia els paisatges de color rosat. En unes altres cultures, aquesta lluna s'anomena la lluna d'herba que brota, la lluna d'ous, o la lluna de peixos. Ben curiosos, però en desconec la causa dels últims.

- Pel maig la lluna de flor, ja que és el mes on la floració de moltes espècies arriba al seu punt àlgid.

- Pel juny la lluna de maduixes, perquè a Amèrica del Nord, la recol·lecció de maduixes es fa en durant aquest mes. Unes altres cultures l'anomenaven la lluna calenta, ja que precisament al juny té lloc el solstici i sol començar la calor d'estiu.

- Pel juliol la lluna del cérvol mascle, perquè la cornamenta perduda li tornava a créixer al juliol. Uns altres noms inclouen lluna de tro, per a les moltes tempestes d'estiu del mes, i lluna de fenc, després de la recol·lecció de fenc de juliol.

- A l'agost, la lluna dels esturions, sobrenom proposat pels pescadors americans degut a l'abundància d'aquesta espècie durant aquest mes d'estiu.

- Al setembre la lluna anomenada de recol·lecció, que refereix al moment de l'any després de l'equinocci de tardor en què es recullen els productes conreats. Aquesta lluna és molt brillant i apareix molt aviat al cel, i deixa als pagesos continuar collint durant la nit.

Vinga que ja s'acaben!

-A l'octubre la lluna del caçador,ja que és el mes preferit dels caçadors per caçar cérvol engreixat i guineus. Com la lluna de recol·lecció, la lluna del caçador és també especialment brillant, i dóna l'oportunitat de caçar de nit.

-Al novembre tenim la lluna dels castors. Alguns diuen que ve de les trampes per a castors que els americans natius feien, mentre que altres diuen que el nom ve de l'intensa activitat dels castors, que construeixen les seves preses d'hivern.

- I... la lluna de desembre, la lluna freda, doncs... perquè arriba l'hivern i el fred!

Ja veieu, doncs, com cada lluna plena de l'any pot ser un xic especial, batejada amb uns pseudònims ben curiosos!

I per acabar...

...cada any, la lluna completa el seu cicle final aproximadament 11 dies abans que la Terra acabi la seva òrbita al voltant del sol. Aquests dies els anem acumulant, i cada dos anys i mig o una cosa així, hi ha una lluna plena extra, anomenada lluna blava. Un any de tretze llunes!

16 de juliol 2008

Viure sense tu

M'imagino com seria viure sense tu. I la idea en principi és seductora, força llaminera. Sé que tenint-te lluny molts dels meus maldecaps marxarien. Que tindria més força i seria capaç de dir tot el que duc a dins; que podria caminar i respirar tranquil·la sense estar pendent de què fas, de què deixes de fer, de què vols que faci. Correria perillosament sense sentir-te dir que freni. Ballaria sense que em miressis amb cara de circumstàncies perquè deixés de fer-ho. Deixaria que els peus se m'ensorressin un pam a la sorra de la platja cada matí, només per tenir el gust de remullar-me'ls i estremir-me de fred.

Ets massa ràpid i llegeixes els pensaments. I no m'agrada. Obro la boca i abans de que pugui articular paraula ja em contestes. O em fas canviar d'opinió. O em fereixes, perquè saps el meu punt feble, i em fas callar. I és per això que m'esgotes, em remous i em buides poc a poc de tot el que m'agrada, omplint el buit que deixes de regustos amargs. Sensacions estranyes que no sé classificar, que ja no sé ni què són però que acaben fent-me sentir bruta i culpable. I encara més si sé que de vegades era jo la que tenia raó, i que només em portaves la contrària perquè era divertit veure'm dubtar. I tant, és entretingut i tot un espectacle veure'm plorar i reafirmar-te! Et fa sentir bé que les teves paraules tinguin aquesta força i siguin capaces de fer mal. Poder, t'atorga poder sobre mi, és això! El que sempre has buscat, suposo. El que des de fa un temps et fa trontollar, perquè no hi ha res que t'emprenyi més que perdre el control. I què faràs si aprenc a viure sense tu?

Vivint sense tu patiria la metamorfosi més bella i emocionant de la meva vida. Un parell d'ales brillants i lluents a cada espatlla, un lleuger impuls i un univers sencer per explorar que m'obre les portes. I m'abraça. I em convida a un te verd amb pastes de xocolata, mentre em somriu. I prou. I tot això, tot, només allunyant-me una mica de tu.

Prebiòloga

Encara que m'ho imaginés, sempre fa il·lusió...


14 de juliol 2008

Mulla't 2008

Ahir es va celebrar una altra edició del Mulla't. Aquest any hi ha hagut unes 600 piscines adherides a tot Catalunya, i en general s'anima a la gent a que hi vagi a fer unes piscines. Un cop acabes, cedeixes les teves dades (noms i cognoms, població, telèfon de contacte i e-mail) i els metres que has fet. Si es tracta de fer piscinetes... Jo sempre m'hi apunto! Val a dir que aquest any vaig fer menys metres que en l'anterior edició, però tot i això déu n'hi do, que durant una hora i quart no vaig para ni cinc minuts. Feia dies que no em cansava tant nedant!

L'esclerosi múltiple és un malaltia neurodegenerativa crònica. No és contagiosa, ni hereditària, ni mortal. Recordo que la primera vegada que vaig sentir-ne el nom va ser quan vaig preguntar-li a algú què li passava a Miquel Martí i Pol, poeta que personalment sempre m'ha agradat.

I anem a veure una mica el poc que se'n sap d'aquesta malatia.

Les cèl·lules nervioses són les neurones com aquesta:

Aquesta mena de tub verdós que envolta l'axó de la neurona és la mielina, una substància lipídica i proteica formada per les cèl·lules de Schwann. Actua com si fos una mena d'aïllant, tot afavorint la rapidesa i la bona transmissió dels impulsos nerviosos. L'esclerosi múltiple provoca un deteriorament i destrucció de la mielina del cervell i la medul·la espinal, i per tant els impulsos nerviosos esdevenen més lents i fins i tot es perd informació pel camí.

Els punts blancs que es poden mig apreciar en aquesta ressonància magnètica del cervell són indrets afectats per esclerosi, on la mielina s'ha deteriorat.


Les causes? Avui en dia encara són desconegudes, però hi ha algunes hipòtesis plantejades. La més estesa és que podria tractar-se d'una malatia autoimmune, és a dir, que el nostre sistema immunològic reconeix com a agent infecciós una substància del propi cos i per tant, l'ataca. Els científics encara no saben què l'impulsa a atacar la mielina, però la majoria coincideix en que són diversos els factors que hi estan involucrats (factors genètics i factors mediambientals).

Alguns dels símptomes que poden presentar els afectats per l'esclerosi són debilitat muscular o manca de força, formigueig, poca coordinació, fatiga, trastorns de l'equilibri, alteracions visuals, tremolor, rigidesa muscular, trastorns de la parla, trastorns intestinals o urinaris, deambulació inestable, trastorns de la funció sexual, hiper-sensibilitat a la calor, trastorns de memòria...

Com veieu, el fort impacte que té sobre l'individu i el poc que se'n sap fa que hi hagi massa portes obertes que cal tancar, massa dubtes i incerteses sobre qui podria ser susceptible a contreu-re-la o quins tractaments podrien ser efectius per combatre-la.

11 de juliol 2008

Fer tria

Doncs bé, al final he rebut cinc propostes per posar-li nom al meu dofinet/a, i per tant no faig cap tria sinó que les poso totes. Moltes gràcies a la nimue, la matgala i l'Anna per pensar-hi una mica! (si algú hagués fet una proposta que se m'ha passat per alt que m'ho faci saber si us plau!)

Tal i com vaig dir, posaré una enquesta i s'hi estarà durant uns deu dies, fins al 22. I llavors... oh quins nervis, quins nerviis! Ja tindré un nom amb el qual cridar al dofí quan doni voltes pel Cau, que de vegades s'extravia i es queda embadalit mirant els peixos i les meduses i no fa cas!

Els noms són: trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr... txaaaaaaaaaannnn!!

Sardineta, Marilyn, Dora, Eida i Neptú.

Au, a votar!

10 de juliol 2008

No visc a Sardañola

Quan tenia sis anys vaig conèixer a un noi mexicà, que va estar-se dos anys al poble i després va marxar. Ens vam fer molt amics i des de llavors hem estat en contacte, intentant salvar sobretot la incompatibilitat pel que fa a la franja horària, a l'hora de fer servir programes de missatgeria instantània. I avui em picava la curiositat de saber quants quilòmetres ens separen. Com que ell viu a l'altra banda de l'Atlàntic el Google Maps no era capaç de trobar una ruta, així que he anat a lo fàcil: calcular distancias a Mr Google i llest.

- Punto de partida: Latitud y longitud. Ostres, ara m'ha fotut... I jo què sé? Ah, d'acord, que hi ha una opció per buscar la localitat directament...

Doncs busco la que m'interessa (la seva ciutat) i trio la correcta, entre més de deu opcions diferents (per què hi ha pobles que s'han de dir igual?)

- Punto final: Latitud y longitud. Bé, ara hi vaig directament, que ja sé de què va la cosa...

Cerdanyola.
No se han encontrado resultados de: cerdanyola. Impossible, no visc en un poble fantasma. Ho provo amb majúscules: tampoc. La primera inicial amb majúscula? No. I m'he resisitit a fer-ho, perquè no volia pensar que era veritat. Però sí, efectivament:

España. Sardañola » Cataluña

No sé quantes vegades ho hauré d'escriure en aquest post, però no puc evitar fer una ganyota cada vegada que ho veig. Queda fatal, fa molt mal d'ulls!! I com pot ser que encara estigui escrit d'aquesta manera el nom del poble, si oficialment no és així?

En resum, que al meu amic i a mi ens separen 9112.82 Km, suposo que en línia recta...

Però ara m'he engrescat amb això del nom. No és la primera vegada que veig escrit
Sardañola, ni que ho sento a dir.

Donant tombs pel poble estic segura d'haver-ho vist en algun lloc escrit, en algun establiment d'aquests antics, però no sabria dir a on...

També tinc un quadern amb tot de fotografies antigues del poble, una promoció que es va fer quan jo tenia uns deu anys. Se n'expliquen petits detalls, i hi havia requadres on s'hi anunciaven diferents establiments de la ciutat. Si anaves a aquests establiments i els demanaves el
cromo (la fotografia, que era un adhesiu), te'l donaven. I així vaig recórrer el poble de punta a punta fins a completar l'àlbum. Doncs bé, en algunes fotografies de l'estació hi diu Sardañola-Ripollet. Però això era als anys 20! No sé si posteriorment amb la República els cartells es van canviar o no, però segur que amb Franco es va reetiquetar. De totes maneres, ha plogut molt des de llavors i el cartell ja no hi és. El suposat autor de l'article deu caminar amb els ulls embenats, perquè el nom del poble ara per ara te'l pots trobar escrit per tot arreu.

I encara més. Ja fa força temps (potser un any) que a la revista local gratuïta del poble, a la secció de pàgines web, hi va aparèixer un article sobre la Wikipedia. Pel que sembla, l'única referència sobre Cerdanyola en aquest portal era aquesta (au, així m'estalvio d'escriure-ho un altre cop :D). Després de la crítica, algú es va dignar a fer les coses com déu mana i es va obrir un nou article a la viquipèdia, amb el nom del poble i les seves referències escrit correctament. També he trobat que a la wikipedia en anglès hi ha un article del poble i el títol principal està ben escrit, però malauradament diu que podríem parlar de
'Cerdañola' or 'Sardañola' in Spanish language. I no sé quin dels dos és pitjor.

No sé de quina base de dades surten els topònims que fa servir aquella web, però crec que se li hauria de fer una bona revisada...

08 de juliol 2008

La Vall

Records d'estius que malauradament no recordo gaire bé, dels quals en tinc flaixos i instantànies que m'encanta percebre, però que no m'ajuden a construir històries senceres. Històries que milers de vegades sento explicar, en les quals hi vaig ser present i que m'encantaria recordar. Però malauradament no puc forçar les neurones, perquè no puc i tampoc en trauria res de nou.

**

El que sí recordo són les escapades a l'Artiga de Lin, per anar a buscar maduixetes silvestres que després em menjava a la tenda de càmping. Maduixetes, gerds i móres petitíssims, però amb quatre comptats n'hi havia prou per omplir les mans d'una nena de cinc anys.

I l'aigua de la piscina, gelada a les nou del matí. Tan freda que quan t'hi llençaves de cap per primera vegada era com si et clavessin ganivets pel cos. I el tobogan de la piscina petita, i el mosaic de llambordes blaves de diferents tonalitats que dibuixaven un dofí.

I les síndires que compràvem a una fruiteria que feia xamfrà, a Vielha. I un cop al càmping, el pare les posava a La Garona una bona estona, ja que passava just pel costat del càmping i sempre demanavem parcel·la a la vora. Un refrigerador immillorable.

I la cita de les 12 del migdia, per veure les barques de ràfting que baixaven des de Bossòst. Pujàvem tota la quitxalla a sobre dels salvavides de la piscina, i teníem una vista privilegiada dels aventurers.

I l'any que vaig pujar a l'Estany de Mar. La pluja, que es va convertir en neu. L'estany, que es va amagar rere una pel·lícula de boira. Les mans, que es van tenyir de blau. (per Internet he trobat que era de dificultat mitja, la ruta, que amb vuit anys no està malament!)

I els cavalls del Port de la Bonaigua, que em feien por i que em prenien els meus bastonets de pa integral.

I l'ós bru d'Arties, sempre tancat a la gàbia i de color marró lleig.

I malauradament, recordo el mareig en majúsucles. El de cada any, al mateix tram de carretera, sempre a l'anada. Es convertia en un clàssic crec. Paràvem, jo feia el fet i a continuar.

**

Després hi ha el que no és dins el cap en forma d'imatges, sinó en paraules. El que no aconsegueixo recordar però que ha passat i que cada cop que es comenta ha de sortir el i no ho recordes?

Moltes de les rutes fetes. No visualtitzo ni el Portillon, ni el Clot de Baretja, ni El pla de Beret... i tots apareixen com a llocs d'interès si visiteu aquelles contrades. Suposo que de petita moltes de les muntanyes em semblarien iguals i no hi pararia gaire atenció.

El Saut del Pish amb aigua. És una cascada preciosa enmig de la natura, que les últimes vegades que vam anar a La Vall era gairebé eixuta i no valia la pena anar-hi. Però els pares diuen que un any hi vam anar i que estava com a les postals. Res. No ho recordo.

El dia que em vaig quedar adormida de peu. Per si algú no ho creu possible, ho és. Davant un aparador, sembla ser. No va ser gaire traumàtic ni vergonyós, perquè no aconsegueixo saber quan i com va ser.

**

Moments, olors, percepcions, gustos, imatges, muntanyes i rialles. El que és més objectiu, més palpable, se m'escapa moltes vegades. Petites coses, les retenc. Però m'agradaria recuperar el que els meus ulls van ser testimoni i que ha volat. Tinc decidit que més endavant hi tornaré. Refaré rutes i revisitaré llocs oblidats, però, aquesta vegada, amb una activitat afegida: el ràfting per La Garona no me'l perdré!

07 de juliol 2008

Dia raier

Ahir va ser un dia amb moltes hores de cotxe, caminades, corregudes, pols, aigua, peus remullats i força sol. Vaig anar amb la família a La Pobla de Segur, on cada any se celebra la baixada de rais per la Noguera Pallaresa (i aquest any se celebrava la XXX edició).

A l'anada, el cel amenaçador de sobte es va omplir de moltíssims globus aerostàtics, que només vaig poder captar a través del vidre posterior del cotxe (per això es veuen aquestes ratlles... i també cal admetre que no està gaire net!)



Però un cop allà lluïa un sol fantàstic! Els rais van començar a baixar pel riu...





I resulta que nosaltres ens vam col·locar, sense saber-ho, al tram on justament s'aturaven per després continuar. Es va haver de fer una petita reparació...



I quan va arribar l'altre rai vam veure com els lligaven, per acabar de baixar La Noguera junts...



Després vam córrer fins al Pont del Claverol, on els rais finalitzaven el seu recorregut. I des de dalt vam veure el rai que havíem vist lligar...



I després la resta, lligats també, formant un trenet que feia goig...

04 de juliol 2008

L'estiu ja és aquí!

No vaig amb retard. Tinc el calendari actualitzat i el rellotge a l'hora. Som divendres quatre de juliol i avui comença l'estiu oficialment per a mi. Perquè no és estiu quan arriba el vint i pico de juny, ni quan comença a fer molta calor i els glaçons no duren ni mig segon sense desfer-se, ni quan desenterrem les samarretes de tirants prims, les faldilles curtes i les bermudes... No no i no. Tots equivocats! L'estiu comença en un moment diferent per a cada persona, perquè no és estiu fins que... No tens la primera picada de mosquit! I la meva ja és aquí i no ha vingut sola!

Sona estrany, amb tantes exclamacions que he posat. Que consti que el masoquisme no és la meva activitat preferida, que fan honor al seu nom i piquen! Això sí, estic convençuda que bona part de la culpa la té el coco, que tot té part psicològica. És com quan algú comença a parlar de polls i et comences a rascar el cap (ningú més?? Bé, llavors seré jo la rara...). Doncs igual, que no em picaven i en una conversa ha sortit la paraula màgica. I aiiiii com pica com pica! I sort que fa un parell de dies em vaig tallar les ungles.

M'he aixecat del llit de bon matí i em picaven els turmells, però no hi veia res. I vinga a rascar, alegria alegria! M'ho he imaginat, però no creia pas que fossin picades. Diguem que els turmells no és un lloc gaire habitual on jo hi tingui picades... Fins que les he vist, allà vermelles i ben rodones. Una a cada cama. A la dreta, just a sobre d'on s'acaba el peroné i tenim aquest bony (potser vaig errada d'anatomia, no em feu gaire cas). A la cama esquerra, a la part del darrera, allà on la pell s'arruga quan flexionem el peu cap a baix i per on passa la tira de la sabata. En millor lloc impossible, ale! Encara sort que són picades normals i no de mosquit tigre, que per aquí n'hi ha molts d'aquests! Però es veu que he tingut sort. Val més prendre-s'ho amb alegria, perquè en vindran moltes més. Segur que m'han picat perquè tinc la sang més dolça i més suculenta de tota la contrada, amb un lleuger toc de llimona i te verd (mmm.. amb els granissats que em faig segur que alguna cosa passa a la sang! :P). Fins ara es conformaven amb la sang de l'altra gent, però ara que m'han trobat vindran a buscar-me... És hora de prendre mesures! Alls per a tot arreu, per foragitar els mini vampirs noturns!

03 de juliol 2008

Ovella en l'oblit

Hi ha animals que s'han perpetuat al llarg dels anys i la seva fama s'ha estès arreu del món, per diversos motius: la gossa Laika que va anar a l'espai, Flipper i la seva carrera cinematogràfica... O la ovella Dolly, que va capgirar el món científic en ser el primer animal clonat a partir d'una cèl·lula somàtica.

He descobert avui que Dolly va tenir una successora pel que fa a les tècniques de manipulació genètica. Una altra ovella, Polly, de la qual no n'havia sentit a parlar mai. Va néixer cinc mesos després que es fes públic el naixement de Dolly, de les mans del mateix equip de científics (és a dir, quan la famosa ovella clonada ja tenia un any). Aquesta última anava més enllà: Polly era una ovella clonada i transgènica.

El procés de clonació va ser similar al de l'ovella Dolly: es va extreure el nucli d'una cèl·lula somàtica (en el cas de Dolly, el material genètic provenia d'una cèl·lula mamària), i es va incorporar a un oòcit anucleat d'una segona ovella. Després, una petita descàrrega elèctrica: la cèl·lula precursora va ser estimulada i es va començar a dividir successivament, fins que va arribar a l'estat de blàstula. Llavors, va ser implantada a l'úter d'una tercera ovella (la "mare de lloguer") i en finalitzar el procés de gestació va néixer. Una ovella idèntica a la que havia "cedit" el nucli d'una cèl·lula mamària.

Però Polly era també transgènica, i això vol dir que tenia un gen que pertanyia a una altra espècie: la humana. El procés d'inserció del gen humà va tenir lloc després d'extreure el nucli de l'ovella adulta a clonar. A partir d'allà, es va continuar de la mateixa manera. Tenint en compte que la primera ovella no tenia el gen humà incorporat i Polly sí, crec que estrictament no serien clons, ja que el material genètic ha deixat de ser idèntic. A Polly li van inserir un gen que contenia informació per fabricar la proteïna alfa-1antitripsina. Aquesta es podia obtenir a través de la llet de l'ovella, i era beneficiosa en el tractament de malalties humanes com ara l'hemofília.

Clonació de Dolly i de Polly, respectivament

















Doncs res, que m'ha fet gràcia això de conèixer la història de l'ovella Polly, que quedà enlluernada per la fama de la seva companya Dolly, tot i que ella anava un pas per endavant pel que fa a avenços científics. Ambdós processos són molt suculents pel que fa a discussions del tipus bioètic: És lícit? No? Quins mals usos se'n podria fer? El debat fumeja contínuament...

02 de juliol 2008

Et trobaré a faltar

Quan hi ha comiats és la frase per excel·lència i que sempre et fa quedar bé: et trobaré a faltar. Tu quedes com un rei, perquè li fas entendre a l'altre que durant els dies que no el vegis el tindràs present, que no desapareixerà del tot per a tu. I el receptor, ben feliç i content, amb la sensació de ser una persona mig important per a tu, algú que no resta indiferent i que ha aconseguit fer-se un lloc dins el seu cor i el seu record.

Aquest juny, final d'etapa. No sé quantes vegades ho he dit ja i, per tant, els cops que aquesta frase ha passat xiulant per les meves orelles és incomptable. Com em pots trobar a faltar si només hem creuat quatre mirades comptades durant els últims anys, i a sobre eren carregades de recel, superioritat o desconfiança; o si ens limitàvem a saludar-nos i dir quatre tonteries? En aquests casos suposo que el més aconsellable és fer un mig somriure i punt. Tots contents de fer el paperet.

Però també hi ha gent a qui sí trobaré a faltar de debò! Llavors les paraules i les abraçades són més sinceres i menys fredes. S'agraeix aquesta sensació. Quan arriba el maig o així em vaig fent a la idea que a l'estiu els veuré poc, i que un cop sigui setembre i cadascú emprengui un viatge cap a l'aventura tot sol, encara menys. No és cap trasbals, prequè això es així perquè jo ho vull i ho he decidit així, perquè realment un vincle fort fort no existeix. Ni ha existit mai. I em torno a repetir per enèsima vegada, tinc ganes de canviar d'aire i respirar-ne un de més fresc i que m'ompli més els pulmons, que no em talli la respiració. Però almenys el et tobaré a faltar serà més honrat.

I al final... Quan tu mateixa et sorprens, i fins l'últim dia no te n'adones com enyoraràs no veure cada dia a una persona. I em vaig espantar, fins i tot, perquè no creia que pogués tenir aquesta sensació amb aquesta persona. Aquella mirada fixa i seriosa que em deia que em trobaria a faltar encara la tinc clavada. I vaig adonar-me que jo també. Res d'amor, no emboliquem la troca, no em refereixo a això. Simplement l'enyoraré en majúscules, i potser més tard en minúsucles, no ho nego. Però crec que sempre serà dins la meva ment, en un moment o altre. Un et trobaré a faltar massa sincer i inesperat.

01 de juliol 2008

Viatjant des de casa

Aquest estiu no marxo de vacances i, malgrat tot, no es presenta tan llarg com alguns altres. Tinc coses pendents per fer i suposo que aniré fent mica en mica. Mèxic, Canadà, Noruega, Holanda, Japó, Marroc, Índia... Tot queda massa lluny. Físicament parlant, és clar. De moment ningú em prohibeix tancar els ulls i imaginar-me'ls, o planejar viatges que mai (mai? no home no, seré més optimista...) que algun dia faré. Oi?

Un dels viatges que tinc escrits a la meva llista imaginària és l'InterRail. M'encantaria. I si no fos perquè m'han robat l'ordinador aquesta tarda (metafòricament parlant, que ara hi estic escrivint, amb el teclat, coi!), us hagués posat la ruta que estava preparant, amb pressupost mínim i màxima intensitat. L'aniré fent, i un dia us convidaré a donar una volta per Europa des de la cadira... què us sembla? 10 dies i 5 desplaçaments amb els trens adherits a l'InterRaíl, 159 € (segona classe i menors de 26), i escollir les teves destinacions: França? Alemanya? Suècia? Noruega? Holanda? Luxemburg? Irlanda? I moltes, moltes més... Aquest preu és només una proposta. N'hi ha més, de bitllets, però aquest és amb el que jo faré la meva ruta imaginària.

I a fora d'Europa... Uff... A la llista també en tinc uns quants. Molts només els veuré en pintura, o en catàlegs d'agències de viatges, o a la web de la National Geographic, durant les meves vistes mensuals... Però m'agrada imaginar-m'ho, m'encanta.

Mèxic. Temples maies, asteques... I hi tinc un amic, potser això del guia ho podria arreglar...

Canadà. Després de veure les fotos de la Iruna... No tinc paraules.

El nord d'Àfrica, sense un destí concret. El desert, les piràmides, i les paraules de la nimue que només embelleixen el territori...

Cuba. Per l'ambient, el paisatge, els racons amagats. No seria de les que jeuen tot el dia a la platja...

Austràlia... M'encantaria. Shark Bay. Els meus dofins mitificats. Però les vespes de mar em tiren una mica enrere :(

La Patagònia. Japó. Tailàndia. Un món sencer per descobrir. I unes cames massa curtes, o poc temps, o poc pressupost. Una mica de tot. Però... Sempre em quedarà aquesta ment privilegiada capaç d'imaginar-s'ho tot. No?