30 de maig 2008

En procés de tornar a ser jo

Fa uns dies us parlava del nostre sistema immunitari, limfòcits, etc... Doncs em sembla a mi que els meus estan una mica adormits. Des de dimecres, avui és el primer dia que puc asseure'm davant l'ordinador i passar-m'hi una estona sense que em rodi el cap; he pogut sortir a que em toqués l'aire i el meu estómac ha après que no es pot viure només de poma i arròs bullit. Ja no em marejo gairebé, he deixat de visitar el sr. Roca cada hora i ja no vaig només del llit al sofà i del sofà al balcó. I tot aquesta setmana, precisament...

Que havia d'assistir a unes classes concretes perquè el que s'hi deia m'interessava.

Que una amiga feia els 18 i organitzava un sopar senzillet a casa seva.

Que havia de repassar una mica per la Selectivitat (això encara ho puc arreglar, que em queda una setmana).

Que la mà cremada feia més bona cara i tot apuntava que ja podria anar a la piscina.

No em considero una mala malalta, perquè no demano coses cada cinc minuts ni agonitzo pels racons, però realment m'he avorrit bastant. No, molt. I a sobre amb una ràbia continguda que... uffff. És que no em suporto malalta! Perquè em fa mal el cos, i si em moc molt perquè m'avorreixo, doncs em balla tot. I encara més... Quan he decidit provar si no em marejava davant l'ordinador, he seguit amb el meu "intent de plantilla" i... me l'he carregat. Ha volat. No havia fet gaire cosa, però m'havia costat i per mi ja era molt! (que ningú em digui que hauria d'haver fet còpia de seguretat, si us plau). T_T

---

Per cert, que a c@ts ja ha començat el procés de votació! Participeu-hi, i tindrem un concurs amb cara i ulls!

27 de maig 2008

Caminant damunt un mar de boira [Relats Conjunts]



boomp3.com

Tothom no para de repetir-me que tingui paciència, però no en tinc. O se'n té o no, d'això, ja has de néixer pacient. I jo vaig néixer ros, amb els cabells rinxolats, però impacient. I per tal d'esvair el temps, per evitar sentir com passen les hores sense que passi res que em porti cap a tu, he de moure'm, fer el que sigui per veure't. A tu, que encara no sé com et dius ni què t'agrada fer quan et lleves. A tu, que no t'he vist mai ni sé de quin color tens els ulls. A tu, que sense conèixer-te ja t'estimo.

Estimo, sé que el que sento és amor, però em nego a acceptar que només ets una figura dibuixada subtilment i amb un traç perfecte a la meva ment. Massa gent hi ha al món, i alguna d'aquestes persones segur que ets tu. Només cal buscar-te, i de ganes no me'n falten. He travessat mars a bord de vaixells mercants que amicalment m'han acollit; he recorregut milers de costes i platges per si de cas veia el teu cos amagat entre les ones; he caminat milles i milles; he escalat cims com aquest. Avui he arribat aquí i he decidit aturar-me uns dies, perquè hi ha massa racons on podries estar amagada. Entre les roques escarpades hi ha centenars de coves i escletxes, entre carena i carena hi ha valls que m'estan esperant, que ens esperen als dos. Miro amunt, núvols de tonalitats diverses i brillants. Miro avall, núvols prims i espessos que no em deixen veure més enllà dels meus peus. I des d'aquí, jugo a allò tan típic de trobar-hi alguna similitud. Uns tenen la forma dels teus ulls, d'altres, la de la teva silueta que es gronxa enmig del cel. I ric, perquè m'agrada pensar que potser allà baix tu fas el mateix amb mi.

Entre núvols et busco, et dibuixo, i em sento lliure, només presoner dels meus impulsos. Per no ser pacient he arribat fins aquí, i ara sento que sóc capaç fins i tot de volar i surar enmig de la neu i el cotó fluix. Volaré, deixaré que la meva anima emprengui el vol i arribi fins a tu. Perquè estic segur que acabaré trobant-te.

Perquè no hi ha cap muntanya prou alta,
ni cap vall prou fonda,
ni cap riu prou gran
que m'impedeixin arribar fins a tu.

24 de maig 2008

Descobrint el món subterrani


Últimament les pastanagues s'han convertit en la meva debilitat. Pastanagues crues, sense bullir, amb una rentada i amb pell. I a queixalades, com un conillet. I és que tenen un gust tan bo... i són sucoses i dolces... !!!

A mi sempre em deien que les pastanagues eren bones per la vista, sobretot, que tenien molta vitamina A. Realment no és així: no és que tinguin molta vitamina A, sinó que tenen un alt contingut en betacarotè, una pro-vitamina, és a dir, una substància que el nostre cos és capaç de transformar en una vitamina activa. Aquesta pro-vitamina és un pigment ataronjat, i és per això que també el podem trobar en altres aliments com la carbassa, el tomàquets o el pebrot. Quan la ingerim, el cos la transforma en vitamina A, que actua estimulant la sensibilitat a la llum de la retina. Per això, la seva deficiència pot ocasionar, entre altres, problemes en la visió nocturna.

Quan vaig a la fruiteria sempre n'omplo una bossa, i durant la setmana van desapareixent. Em va fer gràcia que la dona que em va cobrar, que ja em coneix, em va dir si volia fer un pastís de pastanaga. La senyora em va començar a explicar la recepta i jo li vaig dir que no, que a queixalades me les menjava, i es va quedar una mica parada. Potser creia que n'havia agafat massa, però avui n'he comprat altra vegada perquè ja no me'n quedaven! A més a més algunes són petitones i tan tendres...!

Realment existeix un aliment que ha estat capaç de suplir la xocolata de la meva llista de debilitats... Almenys per ara! Malgrat tot, comparteixen estómac com a bones germanes, eh! Que la xocolata sempre tindrà un lloc especial per a mi, no fotem! :D


21 de maig 2008

Simetries cicatritzants

Recordo que alguna vegada, parlant de cicatrius, havia comentat la meva experiència amb les estufes quan tenia quatre mesos, i que la cremada de la mà dreta perdura des de llavors (i les de la cara van desaparèixer totes, cap cicatriu).

Doncs resulta que durant tots aquests anys la mà esquerra ha anat acumulant enveja, rancor, perquè ella també volia tenir una cremada! A les trobades familiars, quan es rememoraven temps passats i es contaven anècdotes, la mà dreta sempre era la protagonista: mira què té la nena a la mà, s'ho va fer... i te'n recordes que la vam dur a urgències... i a la cara res de res, tu... i mira-li la mà, mira-li... I la ma esquerra què????? A sobre la Laia és dretana, i amb l'esquerra només sap menjar!! Pobreta, marginada tots aquests anys... Fins avui!

I és que avui ha decidit que s'havia acabat tot, que no podia ser, no podia seguir sent un segon plat! I a la mínima que ha pogut... zass! S'ha posat davant la planxa i ha acabat marcada...


I ella tan feliç perquè avui era la protagonista i perquè ja tenia una cremada, igual que la mà dreta. Un pas més cap a la democràcia i la igualtat!!

Ella tan contenta i jo... ufff! Corrents a posar la mà sota l'aixeta d'aigua freda, i com que no hi havia ningú a casa, m'he posat la pomada que creia que era de les cremades (amb les presses no he llegit ni el prospecte!). Però tinc bona memòria, he encertat! Era aquella. I jo que havia d'anar a una mostra de Treballs de Recerca de tots els instituts del poble, doncs som-hi! I allò picant com una mala cosa, i jo bufa que bufa, i a veure qui pot més. S'anava calmant, però es posava més vermell. I un cop allà dins, amb la calor i la concentració humana, començava a picar-me més. I he inflat les meves galtones fins al màxim i tornem-hi: bufa, bufa, inspira, expira-bufant...

I així estem: ella tan feliç perquè per fi estic pendent d'ella, i jo piiiiiiiiiiiii [renec] perquè quan la mà frega amb algun objecte veig les estrelles. Per cert, no sabia que n'hi haguessin tantes...

20 de maig 2008

I ara... a buidar les butxaques

Dilluns vaig haver d'anar cinc minuts a l'institut perquè em lliuressin el butlletí de notes final, juntament amb la nota que em queda total dels dos cursos de Batxillerat. A partir d'ara, doncs, ja només em queda fer la matrícula i deixar de ser pre-pre per ser només pre!!

Abans del 2 de juny he de fer efectiva la matrícula pagant la modesta quantitat de...

[ale, qui ho vulgui saber que compti!] Déu n'hi do, i a sobre dic modesta! Cada vegada puja més això! Però què hi farem és el preu que s'ha de pagar...

Aquesta setmana no haig d'anar a l'institut perquè només s'hi fan exàmens de recuperació, i he aprofitat per anar a la piscina al matí, a les vuit. Quina llàstima, el carrer... què mort! Molt poca gent caminant, les botigues totes tancades... Malgrat tot, jo sempre surto un quart d'hora més tard de casa... què passa aquí? En un quart d'hora apareix tothom? És la zona, suposo, ja que per anar a l'institut només passo per davant el mercat, el quiosc i els forns de pa. I lògicament, tots ells són oberts. A més a més, em trobo a molts nois que fan el mateix camí que jo, tots anem a petar al mateix lloc. En canvi, per anar a la piscina he de tirar per un altre camí, que fins i tot els dissabtes i diumenges al matí té més vida! Una mica estrany tot plegat... Això sí, anar de bon matí a remullar-me o córrer és fantàstic! Després estic tot el matí ben desperta i activa, la son marxa no sé pas on i que em fa sentir molt bé, carai! Però la setmana que be ja se m'acaba....

18 de maig 2008

Fugint... no sé ben bé de què

No creia que m'arribés a passar, creia que ho tenia superat i que ja no em feia res trobar-me'ls a tots junts. Creia que podria arribar, somriure, saludar-los a tots i poder establir-hi una conversa normal. Com abans. Com fa només quatre anys. Només? Ostres, com passa el temps...

Érem... un set, més o menys. Sí, set. Ens ho passàvem d'allò més bé, m'encantava estar amb ells, sempre rèiem i les tardes es feien ben curtes. I a l'esquiada va ser... simplement fantàstic. La primera vegada que em vaig posar uns esquís, i tots m'ajudaven i m'esperaven (i d'alguna caiguda també se'n reien, perquè mira que vaig caure vegades aquella setmana...). Bé, seguim. Que jo estava molt bé amb ells, però aquell any (quan jo feia 3r d'ESO) es van deixar encisar per un altre institut d'aquí Cerdanyola, amb molta més anomenada que el meu (cosa que avui en dia ha canviat, el meu institut actualment ha guanyat més prestigi al poble i està molt bé, té molts recursos). I es va iniciar l'èxode. Van fer la matrícula a l'altre institut i van marxar. Tots. Els sis. I del grup només em vaig quedar jo...

Han passat els anys i ja no hi ha contacte. Aquell estiu encara vam quedar alguna vegada , però van establir amistat amb els nous ompanys i això de sortir va quedar en segon... no, tercer o quart pla. Fins que ja no era en cap pla i vaig estar ben bé un any sencer sense veure'ls el pèl, tot i viure al mateix poble. De tant en tant els veig, quan han d'agafar l'autobús per anar a l'institut. I ens saludem, ens expliquem quatre coses i cadascú pel seu camí. La setmana passada mateix vaig topar amb un d'ells, i amb això vull dir que no estic parlant de mesos ençà. Això sí, me'ls trobo d'un en un, no he tornat a retrobar el grup sencer.


Tres d'ells formen part d'un grup de música. Concretament, dos d'ells formen part d'un i l'altre s'ha ajuntat amb tres nois més, formant un altre grup. I a Cerdanyola s'ha organitzat un concurs de grups de música d'aquest tipus, poc coneguts, grups que comencen i necessiten una empenteta. Els dos grups de música han arribat fins a la tercera fase, i ahir tocaven a la plaça del mercat. A cada concert es juguen el pas a la fase següent, així doncs, vaig decidir anar a veure'ls. A més a més m'han dit que ho fan força bé! No necessitava més motius, no?

Sabia qui hi hauria o si més no, m'ho imaginava. I tenia ganes d'anar a sentir-los tocar, i també volia veure als ex-companys, per xerrar-hi i explicar-nos la vida, a veure què tal els anava tot. A les cinc i mitja, vaig anar cap allà. Pensant, rumiant, com sempre. Quan ja hi era, quan només havia de creuar la carretera, el semàfor es va posar en vermell. I el panell que compta els segons que falten perquè es torni a posar verd va començar: 46,45,44... I des de l'latra banda vaig començar a veure cares conegudes que anaven arribant, però no soles com jo. Anaven amb altres persones que lògicament jo no coneixia, i es reunien en un cercle format al costat de les quatre fustes que feien d'escenari. I a l'altra banda de la carretera em vaig quedar. No vaig creuar. Em va entrar un neguit, una tristor, una sensació d'incomoditat bestial i unes ganes boges de marxar. I què vaig fer? Marxar. Sense sentir ni una sola nota i plorant no sé per què.

Així de fàcil, així de burra, així de poruga. O no? Jo és que ja no sé ben bé ni què em va passar, no sé si era por, vergonya o un altre misteri de l'estupidesa humana el que feien funcionar les meves cames. I aquella cosa em va fer recular ràpid, i vaig donar voltes pels carrers, vaig observar la fira que feien més amunt i vaig xafardejar uns quants aparadors. I tota l'estona amb el dubte. per què has marxat? Torna-hi, va, que no passa res. Però no, en vaig ser incapaç. Vaig acabar fugint i no sé ben bé de què.

15 de maig 2008

Immunes

A ningú li fa gràcia agafar un refredat o posar-se malalt, i molt menys agafar un virus estrany d'aquests que et fa estar setmanes al llit. I de malalties més greus ja ni parlar-ne. Però si poguéssim veure la quantitat de microorganismes que hi ha a l'aire i al medi ens sorprendríem de com podem estar vius encara. I és que el nostre cos té un magnífic sistema de defensa i una gran quantitat de barreres per tal que tots els bitxos que ens volen atacar caiguin pel camí.

En primer lloc han d'entrar al cos. I per on fer-ho? Pel nas, les orelles, la boca... si és que semblem un colador! Però a tots aquests llocs hi ha secrecions que dificulten les infeccions. la mateixa pell ja és una barrera protectora, la saliva, les llàgrimes, el pH vaginal (força àcid)... Sembla doncs que la cosa es complica. Però massa espavilats són i molts d'ells troben la manera d'entrar. I si ens fem una ferida allò ja és una festa! És com posar-los la catifa vermella.

I un cop dins? En primer lloc se solen desencadenar les respostes inespecífiques, aquelles que les realitzen cèl·lules no especialitzades en un determinat antigen (un antigen és una substància que el nostre cos reconeix com a estranya i desencadena una resposta immune). Un cas comú són les inflamacions: allà on hi ha hagut l'entrada de l'antigen els vasos sanguinis es dilaten, de manera que augmenta el flux sanguini. I què hi tenim a la sang, entre d'altres coses? Plaquetes, eritròcits i... glòbuls blancs, els leucòcits. I d'aquests n'hi ha de molts tipus! Però els que actuen en aquest moment solen ser els monòcits (que són capaços de sortir dels vasos sanguinis i llavors s'anomenen macròfags, perquè creixen unes cinc vegades) i els neutròfils, que actuen en les infeccions bacterianes. El que fan és fagocitar els microbis, és a dir, desenvolupen pseudopodis (prolongacions de membrana) i l'envolten, com si li fessin una abraçada. Massa amistosa, però, perquè d'allà no en surten!

Hi ha vegades, però, que amb això no n'hi ha prou, i és llavors quan té lloc la resposta immune específica, i és ara quan apareixen els limfòcits. A grans trets, el que passa és que els macròfags fagociten el microbi i el presenten a nivell de membrana, com si dugués una senyal perquè els limfòcits T col·laboradors (que tenen receptors antigènics a nivell de membrana) la vegin. En detectar-la, fabriquen interleucines, que actuen de missatgeres i activen els limfòcits B específics per aquell antigen. Els B comencen a dividir-se: uns quants es transformaran en cèl·lules plasmàtiques i fabricaran anticossos (que són proteïnes específiques per aquell antigen, que el neutralitzaran); els altres, es quedaran com a cèl·lules de memòria al torrent sanguini, perquè la propera vegada que penetri aquest antigen al cos la resposta sigui més ràpida i eficaç, i de seguida es fabriquin anticossos. Per tant, durant tot el temps que el nostre cos ha estat lluitant i han actuat els limfòcits, nosaltres patim la malaltia. Quan els B fabriquen anticossos, és llavors quan deixem d'estar malalts. Aquest és també el motiu pel qual hi ha malalties que patim només una vegada a la vida, ja que quan l'hem passada una vegada hem desenvolupat memòria, i si l'antigen torna a entrar al cos, actuen els anticossos de seguida i ni ens n'adonem.

En realitat aquesta és la funció de les vacunes: prevenir les malalties. I com? Introduint al cos una part de l'antigen, un tros de membrana o el microorganisme atenuat. El nostre cos ho reconeix com a substància estranya, actua i desenvolupem cèl·lules de memòria.

-----

Quan es diu que algú és Rh + o - significa que els seus eritròcits tenen un receptor a la membrana (una proteïna) d'una manera o una altra, és a dir, que la seqüència d'aminoàcids no és la mateixa . I sabeu per què es diu així? Perquè hi ha uns micos a l'Índia que també tenen aquest factor, els macacus rhesus. I també es diu que els eritròcits són les úniques cèl·lules del cos humà que no tenen nucli, i és cert. I se sol generalitzar a tots els mamífers. No! Els dels camells sí que tenen nucli!! Au, un parell de casualitats que m'han fet gràcia :P

14 de maig 2008

Palpant amb la punta dels dits

Demà l'últim examen amb nota que faré abans de la Selectivitat. De física, com sempre. Aquest home, esgotant tots els dies possibles, amortitzant els últims minuts. Per no perdre els bons costums.

De seguida, ara que ja he arribat al punt culminant, he recordat el post. De fa temps, de quan començava tot. I on jo em feia una ferma proposta d'aconseguir el meu objectiu, que per collons l'aconseguiria. És una de les poques coses que crec que he anat defensant dia rere dia, i que finalment he assolit victoriosament, Sí, ja és meu. Allò és meu. Per mi és una mena de recompensa de tota la meva trajectòria en aquest institut, dels sis anys que he anat fent com una formiga que carrega fins a tres vegades el seu pes, com ha de ser. Realment és meu a nivell personal, però no a nivell oficial. Com tot en aquesta vida, fins que no està escrit sobre paper no és vàlid...

Com a mínim, veig que sé on puc arribar, que de moment he sabut mesurar-me i no he hagut de dir un prou com el del Cuní. I quin goig, quina sensació. Veure que ets capaç d'alguna cosa que és una mica difícil et fa sentir bé, t'apuja l'autoestima. I et veus capaç de menjar-te el món amb patates i un rajolinet d'oli d'oliva per sobre. Encara millor si fos amb una mica de xocolata, ben mirat. Que una mica de dolçor a la vida mai va malament!!

12 de maig 2008

Animator vs Animation

M'encanta aquesta animació, la vaig veure fa molt de temps i avui no sé per què me n'he recordat. Pels que no l'hageu vist encara, animeu-vos-hi i pels demés, doncs podeu tornar-la a veure, que val la pena! Espero que les meves pròpies creacions mai es rebel·lin contra mi...

09 de maig 2008

Dies de son

Ho noto, ho noto a flor de pell. I també endins, ben endins també ho noto. Estic cansada, encarcarada de no poder anar a la piscina, esgotada mentalment, una mica saturada. Dormir poc i malament, intentar memoritzar frases inacabables, que t'entri al cap el per què, el com, el quan i l' on de tot plegat. Exacte, tot plegat.

En realitat no m'està suposant un gran esforç, la recta final. No és cap drama. El que em mata sóc jo mateixa, la meva pròpia mentalitat, la meva actitud, el meu sistema nerviós. M'agrada repassar a la nit perquè noto que entenc millor les coses i se'm queden més, sobretot les de memoritzar. Sóc incapaç d'aixecar-me a les quatre o les cinc per estudiar, però podria anar al llit a les tres si ho necessités. Però no ho necessito, com a màxim aquesta setmana em vaig quedar fins la una, aproximadament (tenint en compte que normalment ja me'n vaig a dormir de dotze a dotze i quart, més o menys...). Però el cap, o el cor, o l'ànima, o els nervis, o el que sigui no hi entenen d'hores, no fan servir rellotges, segueixen guiant-se per l'instint o una força sobrehumana que mai no acabaré d'entendre. Una sensació que no et deixa dormir ni descansar, que et fa estar en vetlla: tongggg...., ja és la una i mitja, tonggg tongggg.... ja són les dues! I res, que a les set altre cop llevada i amb un cansament a sobre, amb una son que m'arrossega pel passadís... Ni una dutxa freda d'aquelles que no pararies de saltar i moure't m'ha pogut desvetllar.

Hi ha dos tipus de cansament que pateixo, crec. Un d'ells és quan he dormit poquet, però tampoc sense passar-me. Llavors, durant la primera i la segona hora vaig a dos badalls per minut, m'estiraria damunt la taula o les prestatgeries (hi tenim unes prestatgeries grosses a la paret, on jo hi cabo de sobres) i a descansar una estona, simplement tancar els ulls, no cal dormir. Aquest tipus de son desapareix a l'hora del pati, aproximadament, i des de llavors puc rendir com una persona normal. L'altre tipus de cansament l'odio amb totes les meves forces, em fa ser una persona avorrida, demacrada, ensopida, gandula, que perd la compostura... Aquest és el propi de quan he dormit massa poc, i no marxa durant el dia. Les parpelles em bullen i em pesen com dos àncores durant tot el matí, i el meu metabolisme s'accelera a fabricar ATP per mantenir-les obertes i parar atenció. M'assec, tanco els ulls a la mínima que puc, i cada vegada que ho faig em costa més obrir-los. Avui, avui ha vingut. Avui encara és aquí, i crec que porto massa estona escrivint el post. Normalment trigo poc, però serà que els dits van amb efecte retardat o que no saben trobar la tecla adequada.

Quan era a l'institut tothom em deia que quan arribés a casa intentés dormir, i jo deia que sí, que en arribar a casa, menjar i dormir una estoneta. Però és inútil, no he sigut mai de migdiades i ni ara mateix puc, en les condicions en les que estic. Ja ni recordo quan va ser la meva última migdiada. M'he estirat al llit, tot fosc, per afavorir que la ment es relaxés i que no comencés a badar amb els dofins, el quadre, el coixí... però res, al cap d'una bona estona m'he aixecat i he anat cap al menjador, perquè d'estar amb els ulls com plats a l'habitació a fosques encara em posava més nerviosa. I les parpelles segueixen pesant i pesant, la ment segueix saturada i jo amb unes ganes boges que aquesta nit per fi es decideixin a claudicar i a fer-me un petit favor: tancar-se i deixar-me descansar durant unes vuit horetes.

04 de maig 2008

Festa...?

Dijous... festa.
Divendres... pont. És a dir, sinònim de festa.
Dissabte i diumenge... cap de setmana. Un altre sinònim de festa, educativament parlant.
Dilluns... festa, cortesia de la Sra Roser, que un bon dia la van fer santa i va dir: m'agrada Cerdanyola, en seré la patrona! I ale, Festa Major!

Doncs sí, festa major al poble i jo gairebé cada dia a casa. Només he anat al piromusical, vaig anar a ballar una estona amb una orquestra que va venir, i un cop d'ull a la fira d'artesania. Res més (a part de les visites de cortesia diàries a la piscina, això sí). I tot per dos motius: estudiar (i és que la vida d'una estudiant pre-universitària ja ho té això) i l'altre que... potser un altre dia l'explico, que m'ocuparia gairebé dos posts ell solet, posts d'aquests que a més a més només entendria jo, crec.

He estudiat... menys del que m'esperava, sincerament. Creia que m'ofuscaria molt, que se'm tiraria el temps a sobre, que no seria capaç d'aprendre-m'ho tot. I realment no m'ho sé tot i tampoc em sobra el temps. Llavors... s'han complert les teves expectatives, Laia! Però...No! Perquè no estic tensa. Vaig fent. Estic entrant en una etapa on confiar en la memòria retentiva i en l'instint i la lògica és el millor que puc fer si no em vull amargar. Perquè me n'he adonat que capficant-me tant, matxacant i rematxacant el mateix hores i hores no m'ajuda, de cap manera. No aprenc, no em serveix de res. Una mica avui, una altra mica demà... I repàs el dia abans. I no sé si m'odio ara per perdre el temps o m'odiava abans per auto-amargar-me. Ja no sé ni què em dic. Bé, sí, que fora pressió, vull respirar tranquil·la, no enfonsar-me! Però si jo mateixa em trec el flotador no podré surar mai (i no s'hi val dir que sé nedar de sobres i que no m'ofegaria pas, que la metàfora m'estava quedant que ni pintada carai!). I això ho dic avui, és clar. Demà entraré altre cop en l'etapa d'histèria i nerviosisme, d'anar amunt i avall parlant sola, del llibre amorrat al nas i l'ampolla d'aigua al costat. Sóc massa previsible... quina ràbia!

En resum, que la festa major ha passat i gairebé ni me n'he adonat. Que la senyora Roser i els que la van fer santa ja es podrien haver posat d'acord per fer festa cap allà al 16... no? És igual, tampoc hagués solucionat res perquè... perquè encara hi ha el segon motiu. Aquest sempre em perseguirà.

02 de maig 2008

A partir d'avui, ja no podré dir que mai m'he quedat tancada dins un ascensor...

Ni cobertura, ni el timbre sonava, ni res... la porta que no tanca bé i jo encallada allà dins... i el més fotut és que sabia que passaria, que m'havien advertit! però és per instint que agafo l'ascensor de la dreta i no el de l'esquerra...

A empentes i rodolons, impedint que la porta es tanqués amb el peu, he aconseguit sortir...

A partir d'avui, ja no podré dir que mai m'he quedat tancada dins un ascensor...!!!